LOfensiva del Vàrdar (en búlgar: Офанзива при Вардар) va ser una operació militar de la Primera Guerra Mundial efectuada entre el 15 i el 29 de setembre de 1918. L'operació es va dur a terme durant l'etapa final de la campanya Balcans.
El 15 de setembre, una força combinada de tropes sèrbies, franceses i gregues van atacar les trinxeres búlgares en Dobro Pole, en aquell moment part del Regne de Sèrbia (actualment Macedònia del Nord). L'atac precedent de l'artilleria i l'ofensiva van tenir efectes devastadors sobre la moral búlgara, provocant eventualment desercions en massa.
El 18 de setembre, una segona formació dels Aliats van assaltar les posicions búlgares als voltants del Llac Dòiran. Els búlgars van emprar amb eficàcia el foc de metralladora i d'artilleria, i van aconseguir detenir l'avanç dels Aliats en el sector del Dòiran. No obstant això, el col·lapse del front en Dobro Pole va obligar els búlgars a retirar-se del Dòiran. Els Aliats van perseguir l'11è Exèrcit alemany i el 1r Exèrcit búlgar mentre empenyien més profundament en la regió de Macedònia del Vàrdar. El 29 de setembre, els Aliats van capturar el quarter general d'Uskub, posant així en perill les restes de l'11è Exèrcit.
El desenvolupament paral·lel de l'antimonàrquica Rebel·lió de Radomir va obligar a Bulgària a signar l'armistici de Tessalònica i retirar-se de la guerra. El tractat incloïa la completa capitulació de l11è Exèrcit, amb el que el recompte final dels presoners alemanys i búlgars va ser de 77.000, i es va entregar als Aliats 500 peces d'artilleria.
La caiguda de Bulgària va tornar l'equilibri estratègic i operacional de la guerra contra les Potències Centrals. El front macedoni va finalitzar al migdia el 30 de setembre, quan l'alto el foc va entrar en vigor.
Antecedents
L'assassinat de l'hereu presumpte de la corona austrohongaresa, l'arxiduc Francesc Ferran, el 28 de juny de 1914, va precipitar la declaració de guerra d'Àustria-Hongria contra Sèrbia. El conflicte va atreure ràpidament la participació de tots els principals països europeus, enfrontant a les Potències Centrals contra la coalició de l'Entesa, començant així la Primera Guerra Mundial.
Sèrbia va ser derrotada durant la tardor de 1915 en la Campanya de Sèrbia, que va provocar que França i Gran Bretanya transferissin tropes de la Campanya de Gal·lípoli a la Macedònia grega. D'aquesta manera es va establir el front de Macedònia en un esforç per donar suport a les restes de l'exèrcit de Sèrbia per a conquerir Macedònia del Vàrdar.
El 17 d'agost de 1916, els búlgars van envair Grècia en l'ofensiva de Struma, vencent fàcilment en tot el territori grec a l'est del riu Struma, ja que el rei grec proalemany Constantí I va ordenar al seu exèrcit de no oferir resistència. El lliurament del territori que recentment Grècia havia guanyat amb dificultat en la Segona Guerra dels Balcans de 1913 va ser l'última gota per a molts seguidors del polític del partit liberal Elevthérios Venizelos. Amb l'ajuda dels Aliats, es va posar en marxa un cop d'estat que va assegurar Tessalònica i la major part de la Macedònia grega, causant el Cisma Nacional. El juny de 1917, els «venizelistes» van obtenir el control complet del país, declarant immediatament la guerra a les Potències Centrals i unint-se a l'''Exèrcit dels Aliats en Orient que operaven al front dels Balcans. L'entrada grega en la guerra, juntament amb les 24 divisions de reforç que l'exèrcit va rebre a la primavera d'aquell mateix any, va crear un avantatge estratègic per als Aliats.
El 30 de maig de 1918, els Aliats van llançar una ofensiva a la fortificada Skra, començant la batalla de Skra-di-Legen. Utilitzant la cobertura de l'artilleria pesada, una força combinada francesa i grega va fer un esforç ràpid a les trinxeres enemigues, conquerint Skra i el sistema de fortificacions que l'envoltava. Les víctimes gregues van ascendir a 434-440 morts en combat, 154-164 desapareguts, i 1.974-2.220 ferits, França va perdre aproximadament 150 homes entre morts i ferits. Un total de 1.782 soldats de les Potències Centrals es va convertir en presoners de guerra, incloent un petit nombre d'enginyers alemanys i especialistes d'artilleria que van servir en unitats de Bulgària; considerables quantitats d'equip militar també van caure en mans dels Aliats. No es va completar el pla búlgar per a un contraatac contra Skra, ja els soldats búlgars es van negar a participar en l'operació. Tant els grecs com la premsa francesa van aprofitar l'oportunitat per exaltar els esforços de l'exèrcit grec, influint favorablement a la mobilització grega. La caiguda de Skra va portar al primer ministre de Bulgària, Vasil Radoslavov a renunciar el 21 de juny de 1918. Aleksandar Malinov, qui va assumir el càrrec immediatament després, va iniciar negociacions secretes amb la Gran Bretanya, oferint la sortida de Bulgària de la guerra amb la condició que Bulgària mantingués plenament l'est de Macedònia. No obstant això, el primer ministre britànic, David Lloyd George, va rebutjar la proposta, assegurant a l'ambaixador de Grècia a Londres, Ioannis Gennadius, que la Gran Bretanya no actuaria contra els interessos grecs.
A finals de juliol de 1918, el comandant en cap búlgar, Nikola Zhekov, va enviar al Mariscal de Camp alemany Paul von Hindenburg un missatge sobre un rumor d'una ofensiva dels Aliats i detallant la incapacitat de Bulgària de defensar adequadament el front del Vàrdar. Zhekov va demanar que Alemanya reforcés immediatament el Front dels Balcans, donant a entendre que Àustria-Hongria també seria necessària per enfortir les seves posicions en Albània. El 17 d'agost, Hindenburg es va comprometre a proporcionar suport a Bulgària un cop que la situació en els altres fronts ho permetés. La renuncia d'Hindenburg per donar suport Bulgària també es va manifestar en la redistribució a principis de setembre de l'últim batalló Jäger alemany destinat a Macedònia, enviant-lo de nou cap a Alemanya.
Els búlgars, utilitzant la informació dels presoners de guerra búlgars que van poder fugir, van determinar que les forces dels Aliats es dedicarien a les accions hostils a l'oest del llac Ohrid, Monastir, Dobro Pole o a Human. El 27 d'agost, la 2a i 3a divisions búlgares, estacionades en Dobro Pole, van rebre l'ordre de fer els preparatius d'emergència degut als indicis d'un assalt frontal contra Dobro Pole, juntament amb un atac secundari a Human. Pel 7 de setembre, es va reforçar Dobro Pole amb una companyia de metralladores, 6 batallons i deu canons obús pesats. A continuació, el cap del Grup d'Exèrcits de Scholtz, el general Friedrich von Scholtz, van declarar que les mesures defensives realitzades per la defensa del front eren factibles. Scholtz no havia tingut en compte la sortida del comandant en cap búlgar, Nikola Zhekov, i la seva posterior substitució per Georgi Todorov. La insubordinació generalitzada i les desercions van provocar que les tropes búlgares es neguessin a participar en els treballs de fortificació; les racions pobres i la fatiga van contribuir a baixar la moral.
Un dia abans de l'ofensiva dels Aliats, el general francès Louis Franchet d'Espèrey va exposar el pla final per a l'operació. La primera fase va consistir en un atac combinat francès-serbi sobre les posicions de la 2a i 3a Divisió búlgara, que s'esperava que trencaria la primera línia del front en l'àrea de Dobro Pole, alhora que presentaria un perill per a les línies de subministrament búlgares al riu Vàrdar. El Dobro Pole (1.875) era un pic que dominava la regió, proporcionant excel·lents punts d'observació per als defensors. Dobro Pole estava envoltat per un sistema ben desenvolupat de trinxeres que, en combinació amb el terreny molt abrupte, convertien el lloc en intransitable per al transport sobre rodes. Però Dobro Polo era més baix i menys pronunciat que les muntanyes en altres parts del front, amb una mitjana de 2.000 metres. Alhora, una segona força combinada anglesa-francesa-grega atacaria al 1r Exèrcit búlgar entre el riu Vàrdar i el llac Dòiran, per a evitar que es formessin noves posicions defensives a la zona. L'avanç inicial permetria a lArmée d'Orient per avançar amb els suport d'altres unitats cap a Prílep, Disma i Borran. Mentrestant, una força anglo-grega colpejaria el mont Belasica, ocupant el pas de Rupel. El sector Doiran ja havia estat sotmès prèviament a dos grans ofensives dels Aliats, conegudes com la Primera batalla del Dòiran (agost de 1916) i la Segona batalla del Dòiran (abril i maig de 1917). Aquestes dues ofensives van acabar en victòries decisives de Bulgària, obligant als Aliats a limitar les seves operacions a les petites incursions i assetjaments.
Entre 1916 i juliol de 1918, les defenses búlgares al voltant del llac Dòiran es van sotmetre a un període de considerable reorganització, sota la supervisió personal del general Vladimir Vazov. El sector es va dividir en dues zones de defensa de 15 km, protegits per la Divisió de Muntanya búlgara i la 9a Divisió d'Infanteria, respectivament. Bulgària va establir posicions d'avançada a una distància de 2 km de les trinxeres enemigues, alhora que va reforça les defenses de les muntanyes dominants Dub i Kala Gleva. Igual que en Dobro Pole, les defenses consistien en una sèrie de trinxeres que es donaven suport mútuament, amb construccions en els llocs d'observació, posicions de metralladores i peces d'artilleria.
D'Espèrey havia planejat que l'Exèrcit dels Aliats en Orient ocupessin les localitats de Demir Hisar, Rupel, Petrici, Blagusa, Gradec, Xtip i Belessa, apoderant finalment de Skopje. Les unitats estacionades en Katsania i Tètovo impedirien un atac envoltant de Bulgària, mentre que el cos principal de la força eixamplaria la bretxa en Xtip i Prílep. En cas d'una caiguda del front entre Dobro Pole i Tzena, el 1r Exèrcit búlgar i l'11è Exèrcit alemany o bé serien aniquilats o, en circumstàncies menys favorables, es retirarien de forma organitzada per a crear una nova línia defensiva al riu Crna. Per a evitar aquesta retirada es faria un atac ràpid penetrant en Gradsko i Visoka.
L'esgotament de Bulgària Insatisfets amb els seus aliats des de la conclusió de la Pau de Bucarest entre la derrotada Romania i les Potències Centrals, Bulgària estava esgotada després de tres anys de conflicte. Mentre que la moral de l'exèrcit búlgar estava en el punt més baix, els soldats, majoritàriament camperols, estaven mal alimentats, mal equipats i no podien suportar la guerra de posicions.
Quan el front es va trencar a meitat de setembre de 1918, els soldats simplement no tenien la voluntat de resistir l'ofensiva de les tropes dels Aliats.
L'ofensiva Estudi estratègic del terreny L'anàlisi del terreny d'aquesta regió de Macedònia mostra que té dues parts clarament separades per la serralada Belasica.
A l'oest, el terreny és muntanyós i ofereix dos passos estrets per penetrar a la vall del Vàrdar i el bucle del Crna separats pel mont Moglena. Aquestes àrees estaven fortament defensades per fortificacions búlgares. No obstant això, les connexions creuades eren poc freqüents i impedien el pas de tropes d'una zona a l'altra, cosa que si podien fer el Aliats al llarg de la frontera grega.
Al llarg de la vall de Vàrdar hi ha nodes, com Gradsko i Uskub, que el seu control podia tallar les comunicacions entre els forces alemanyes i búlgares de l'oest (al voltant d'Ohrid) amb les forces de l'est (al voltant de Guèvguelia). Remuntar directament per la vall del Vàrdar i el riu Crna era perillós. Les defenses estan molt desenvolupades i els passos com les gorges de Demir Kapiya eren difícils de superar.
Després de la batalla de Dobro Pole, Franchey D'Espèrey va continuar la seva ofensiva, tractant d'assolir els nodes de comunicació al llarg de la vall del Vàrdar sense passar per les defenses de la vall a través de la muntanya. En fer-ho, va tallar l'exèrcit combinat alemany-búlgar en dos, per una banda l11è Exèrcit alemany, i per l'altre del 1r Exèrcit búlgar.