, marquès de Sagnier, fou un arquitecte català ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines, de les quals rebé nombrosos encàrrecs (prop de 300 edificis documentats a la ciutat comtal).
Biografia miniatura|Sagnier amb la seva esposa Dolors Vidal i els seus fills Josep Maria, Manuel i Enric. Enric Sagnier va néixer el 1858 al número 2 del carrer Cervantes de Barcelona, fill de Lluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i de Clementina Villavecchia i Busquets, i va ser batejat amb el nom d'Enric Ferran Josep Lluís. De família benestant, tingué una sòlida formació artística, aprengué música —era un excel·lent intèrpret de violí— i pintura —tenia un gran domini del dibuix i el color. Així, des de jove es mogué als ambients més selectes de l'alta societat barcelonina —el seu germà Joaquim fou alcalde de Barcelona entre 1913 i 1914. Estudià batxillerat al prestigiós internat Col·legi Valldemia, a Mataró, i la carrera d'arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on obtingué el títol el 22 de març de 1882.
Mentre cursava els seus estudis començà a treballar per a Francisco de Paula del Villar y Lozano, amb qui col·laborà al Monestir de Montserrat. Des de jove tingué un notable èxit professional, i va rebre molts encàrrecs de la noblesa catalana i de l'Església —tingué una especial vinculació amb els Salesians, per als quals elaborà nombrosos projectes, entre els quals la seva principal obra, el Temple Expiatori del Sagrat Cor—, així com diversos nomenaments institucionals. El 1887 es casà amb Dolors Vidal-Ribas i Torrents, amb qui tingué cinc fills: Josep Maria, Manuel, Enric, Maria i Ignasi.
A causa de la gran quantitat d'obres que executà durant la seva carrera professional, sovint col·laborà amb altres arquitectes, com Josep Domènech i Estapà, Bonaventura Bassegoda i Amigó, August Font i Carreras, Francesc Folguera, Adolf Florensa, Pere Garcia i Fària, Pere Benavent, etc., així com amb el seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal, segon marquès de Sagnier, el qual enllestí moltes de les obres iniciades pel seu pare. També comptà amb la col·laboració de molts artistes i artesans, com Josep Maria Sert, Alexandre de Riquer, Josep Llimona, Eusebi Arnau, el forjador Carles Torrebadell, el vitraller Antoni Rigalt, el mosaïcista Lluís Bru, l'ebenista Joan Busquets, etc.
De personalitat tranquil·la i devota, va dedicar tota la seva vida a la seva carrera. Va rebre gran quantitat de distincions, com la medalla d'or de l'Ajuntament de Barcelona per haver guanyat tres cops el Concurs anual d'edificis artístics: 1901 (Casa Emili Juncadella); 1916 (edificis per a la Junta Provincial de Protecció a la Infància i Repressió de la Mendicitat); i 1917 (seu central de la Caixa de Pensions de Barcelona). Igualment guanyà el concurs anual el 1918 amb la Casa Ignasi Coll i el 1919 amb la Casa Lluís Rocamora, així com el premi al millor establiment el 1912 (Confiteria Guillem Llibre) i el 1913 (Sastreria Comas). Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, del Cercle Artístic de Sant Lluc i del Centre Excursionista de Catalunya, comanador de l'Orde d'Alfons XII, vocal de la Junta de Museus, etc. També fou conseller de la Caixa d'Estalvis de Barcelona des de 1913.
Ocasionalment, es dedicà també a la política, i va ser diputat provincial en dues ocasions (1903-1907 i 1924-1929), en representació d'un grup catòlic aliat a la Lliga Regionalista, el Comitè de Defensa Social. Tingué una estreta relació amb l'Església: fou nomenat arquitecte diocesà de Barcelona en substitució de Villar y Lozano (1892-1931), arquitecte del Monestir de Montserrat (1903-1915) i de la Catedral de Barcelona (1927-1931). Potser per això, el 1923 Pius XI li concedí el títol pontifici de marquès de Sagnier, i el 1928 rebé el títol honorífic de cambrer de capa i espasa del Papa. Al seu escut nobiliari imprimí la següent llegenda: Domine dilexi decorem domus tuae («Senyor, vaig amar la bellesa de la teva Casa»), extreta del Psalm, 26, 8. Morí a Barcelona el 1931 i fou enterrat al Cementiri de Montjuïc.
Obra miniatura|Frontó Barceloní D'estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, estigué proper al modernisme de moda en l'època a la capital catalana, però interpretant-lo d'una manera sòbria i funcional. La seva principal font d'inspiració és l'arquitectura medieval, sobretot romànica i gòtica; en canvi, no és procliu a estils exòtics de moda en aquell moment, com el neomudèjar o els estils àrabs i orientals. Es poden distingir a la seva trajectòria tres etapes: abans de 1900 treballà amb un estil eclèctic, monumental i grandiloqüent; de 1900 a 1910 s'aproà més al modernisme, cosa que es percep en un major sentit decoratiu de la seva obra en aquestes dates, amb especial influència de l'art rococó; i des de 1910 romangué en un estil classicista d'influència francesa, allunyat de les modes del moment.
L'obra de Sagnier es caracteritza per tres aspectes: una gran capacitat de treball, en la qual destaca el seu continu reciclatge tant en estils com en innovacions tecnològiques; una certa indefinició estilística, que malgrat tot deixa la porta oberta als corrents del moment; i una variada amplitud tipològica, desenvolupada principalment en el sector de l'habitatge, l'encàrrec oficial i el religiós. Sagnier representa una certa paradoxa en el panorama arquitectònic barceloní de finals del i començaments del : si bé en vida gaudí d'un notable èxit professional, amb gran quantitat d'encàrrecs per part de la burgesia i de l'Església —mercès a un gran coneixement de l'ofici, capacitat de treball, rigor pressupostari i adaptació al gust decoratiu de la societat del seu temps—, després de la seva mort caigué en un injust oblit —avui dia és poc conegut fins i tot a la ciutat que veié la major part de les seves realitzacions—, a causa de la seva vinculació amb l'Església i amb sectors polítics conservadors, a més que el seu estil fou menyspreat pels nous corrents arquitectònics del , sobretot el noucentisme.
La seva producció s'emmarca a la Barcelona de finals del i començaments del , l'època del modernisme, en què es produeix una gran puixança en la construcció, tant d'edificis oficials i religiosos com d'àmbit privat, destacant les grans mansions senyorials construïdes per la burgesia catalana, que es beneficia d'una època de gran esplendor econòmica, deguda sobretot al comerç amb les colònies espanyoles a Amèrica i Filipines. Coincideix també amb la Renaixença, l'època de renaixement de la cultura catalana, que porta a la revalorització del passat cultural català, sobretot d'època medieval. El modernisme intenta, de certa forma, entroncar amb l'art gòtic en recerca d'un llenguatge constructiu nacional que representi amb fidelitat la cultura catalana. Igualment, el modernisme suposa una revitalització de totes les arts i oficis: estil eminentment ornamental, s'inclouen en l'arquitectura oficis artesanals com: la forja, l'estuc, la ceràmica, el vitrall, l'ebenisteria, etc.
Primeres realitzacions Enric Sagnier començà la seva carrera com a ajudant de Francisco de Paula del Villar y Lozano: sota les seves ordres realitzà la seva primera construcció, la reforma de la capella de Sant Josep a la Basílica de Montserrat (1884). Treballs similars foren els altars —avui desapareguts— de les esglésies de Monistrol de Montserrat i Sant Joan Baptista de Gràcia. La seva primera obra important fou la nova església de Santa Engràcia de Montcada (1886), d'estil neogòtic, destruïda durant la Guerra Civil. D'aquest mateix any fou el seu primer edifici d'habitatges, la Casa Cuyàs. El 1888 ideà un projecte per a l'Exposició Universal, que no es dugué a terme; es tractava del Pavelló de Lleó XIII, que havia d'acollir la representació dels Estats Pontificis al certamen.
miniatura|esquerra|Casa Isabel Ferret a Sitges Durant l'última dècada de segle, Sagnier es dedicà principalment als edificis d'habitatges: la Casa Antoni Roger, als carrers d'Ausiàs Marc, 33-35 i de Girona, 20 (1888-1890), on utilitzà una variada amalgama estilística, conjugant el gòtic, el plateresc i un cert manierisme a les finestres del segon pis; la Casa Rodolf Juncadella, a la Rambla de Catalunya, 33 (1888-1891), que destaca pel seu acurat treball en forja i escultura, com ara els quatre medallons de la part superior que representen les arts, obra de Pere Carbonell; les Cases Pascual i Pons (1890-1891), al passeig de Gràcia, 2 (Casa Alexandre Pons Serra) i 4 (Casa Isidra Pons de Pascual), d'estil neogòtic, flanquejades per dues torres de perfil agut, amb decoració d'Alexandre de Riquer; la Casa Tomàs Roger, al carrer d'Ausiàs Marc, 37-39 (1892-1894), que conjuga elements clàssics amb escultura d'aire plateresc; la Casa Dolors Vidal de Sagnier, a la Rambla de Catalunya, 104 (1892-1894), que va ser el seu propi edifici familiar, en estil neogòtic, amb una imatge de la Immaculada Concepció a la façana, obra de Josep Llimona; la Casa Isabel Ferret, a Sitges (1899), en estil eclèctic.
miniatura|Duana del Port de Barcelona En l'àmbit religiós, Sagnier rebé diversos encàrrecs dels Salesians, com ara el Santuari de Santa Maria Auxiliadora (1889-1901), compost per un cor per a 300 persones i una església de tres naus separades per doble filera de sis columnes; per al seu disseny, Sagnier s'inspirà en la casa central dels Salesians a Torí. Entre 1892 i 1897 realitzà el col·legi de Jesús-Maria, al passeig de Sant Gervasi, 15, d'estil neogòtic, i entre 1892 i 1894 el col·legi del Sagrat Cor de Jesús, a la cantonada dels carrer de la Diputació i de Bailén, sobre una edificació anterior de Josep Vilaseca. Al barri del Clot construí el Centre de la Mare de Déu del Carme i Sant Pere Claver (1899-1903), conjunt destinat a escoles i tallers d'oficis per a joves obrers, desaparegut el 1936. Igualment, com a arquitecte diocesà de Barcelona construí diverses parròquies als barris obrers de la ciutat: Sagrat Cor al Poblenou (1895-1926), Sant Joan a Horta (1909-1917), Sant Francesc d'Assís al Poblenou (1914-1917), Mare de Déu de Montserrat al Guinardó (1920-1924), Mare de Déu del Roser a Fort Pius (1923-1924), Crist Rei a la Sagrera (1924-1931), Santa Engràcia a Verdun (1925-1928), Sant Ramon Nonat a Collblanc (1925-1935); així com a diverses poblacions de la diòcesi: Santa Maria a Castelldefels (1903-1909), Santa Margarida a Santa Margarida i els Monjos (1920-1924), Sant Pere a Masquefa (1922-1925) i Santa Maria a Vilobí del Penedès (1925-1933). També va acabar l'església parroquial de Sant Pere de Ribes (1910) iniciada per Josep Codina.
El 1893 realitzà el Frontó Barceloní, al carrer de la Diputació, 415, primer local a Barcelona dedicat al joc de pilota; era descobert, i el públic ocupava una estructura de ferro a tres nivells, decorada amb estucs, a la qual s'accedia per mitjà d'una rotonda i una gran escalinata; el Frontó desaparegué el 1902. El mateix any projectà el castell de Villavecchia a Sant Hilari Sacalm. El 1896 construí a Vic la Fàbrica Torra, edifici de quatre plantes d'estil clàssic; la façana està decorada amb figures de porcs, ja que la fàbrica es dedicava a l'elaboració d'embotits. Entre 1896 i 1902 construí la Duana del Port de Barcelona en col·laboració amb Pere Garcia Fària, amb planta en forma d'H d'acord amb el seu l'habitual estil eclèctic; la façana té un aspecte monumental que recorda l'arquitectura centreeuropea, amb decoració de motius clàssics —principalment en ordre jònic — rematada amb els escuts de Barcelona, Catalunya i Espanya, i amb dues àguiles i dos grifons, obra d'Eusebi Arnau.
miniatura|Palau de Justícia, a Barcelona