La simfonia núm. 4, H. 305, és una composició orquestral del compositor txec Bohuslav Martinů. Es va estrenar el 30 de novembre de 1945 a l'Acadèmia de Música de Filadèlfia, interpretada per l'Orquestra de Filadèlfia dirigida per Eugene Ormandy.
És la simfonia més popular de totes les escrites per Martinů, i la que més s'interpreta arreu del món. Sense posseir melodies característiques ni especials formes rítmiques, empra parts bitonals i certes dissonàncies i crea una peculiar atmosfera que afecta l'audiència. L'obra consta de quatre moviments i, segons el compositor, creix a partir d'un únic motiu.Miloš Šafránek, Bohuslav Martinů, His Life and Works, traduït per Roberta Finlayson-Samsourová (Praga: Artia; Londres: Allan Wingate, 1962): 242.
La Simfonia núm. 4 s’inscriu en un període especialment fecund entre 1942 i 1946, durant el qual Martinů va crear les seves cinc primeres simfonies. Aquesta obra suposa un canvi estilístic: el compositor es distancia de l’estil influït pel barroc i aposta per un enfocament més centrat en el desenvolupament motivic. L’edició crítica moderna de Bärenreiter ha posat de manifest detalls originals fins ara ocults, incloent-hi modificacions que influeixen en la manera d’interpretar l’obra, com el paper del piano dins l’orquestra.
Origen i context Martinů va viure als Estats Units entre 1941 i 1953, anys que no van ser gens fàcils per a ell. Profundament marcat per la duresa de la postguerra i la inestabilitat política a Txecoslovàquia, així com per la desil·lusió de no trobar a Amèrica l'entorn esperançador que imaginava, el seu estat d'ànim es va ressentir greument. Tot i això, va continuar component amb la mateixa intensitat i, en els primers cinc anys, va crear fins a 25 noves obres. L'optimisme que va sentir amb la fi de la guerra va alimentar una nova onada de creativitat, donant lloc a la Simfonia núm. 4, una de les seves composicions orquestrals més amables i encantadores.
El 1945 va ser un any especialment productiu per a Martinů a Filadèlfia. Al gener, sota la direcció d'Ormandy, es van interpretar les seves obres, començant per la Segona Simfonia. Poc després, al febrer, el pianista Rudolf Firkušný va fer una visita a la ciutat per tocar el Segon Concert per a piano, una peça que ell mateix havia estrenat el 1935 i que interpretava sovint. Entre abril i juny, mentre es vivien els últims dies de la guerra a Europa, Martinů es va abocar en la composició de la Quarta Simfonia, animat per les notícies que li anaven arribant de l'alliberament de Txecoslovàquia.
Martinů va començar la seva creació l'estiu de 1943, quan Martinů es va allotjar a la casa de William H. Ziegler i la seva esposa Helen, a Noroton, Connecticut. Van ser ells els qui van sol·licitar la Quarta Simfonia, possiblement d'acord amb el mateix compositor. En aquell moment, acabava de finalitzar la Segona Simfonia i encara no havia començat a plantejar-se la Tercera. Però va ser composta principalment a Nova York, amb algunes parts escrites a la residència d'estiu del compositor a prop de South Orleans, a Cape Cod, Massachusetts. La "Simfonia de Noroton", tal com l'anomenava el compositor, es va començar deu mesos després d'haver completat la seva Tercera Simfonia i, com solia fer, va avançar ràpidament; els quatre moviments estan datats respectivament el 17 d'abril, el 2 de maig, el 22 de maig i el 14 de juny de 1945.
Representacions La Quarta Simfonia de Martinů es va interpretar per primera vegada a Filadèlfia el 30 de novembre de 1945, sota la batuta d'Eugene Ormandy amb l'Orquestra de Filadèlfia. Després d'aquesta presentació, es van oferir tres concerts més, incloent-ne un al prestigiós Carnegie Hall l'11 de desembre. L'obra va rebre una ovació entusiasta i va ser considerada com la millor de les seves creacions fins aquell moment. Martinů, que va assistir a l'estrena, va escriure a la seva família a Polička, expressant el seu entusiasme: «La quarta simfonia ha estat tot un èxit. El concert estava ple de gom a gom, l'orquestra va tocar de meravella i les crítiques són immillorables». La crítica va destacar l'energia i la força de la peça en comparació amb les simfonies anteriors. L'escriptor Miloš Šafránek va veure-hi un predomini de lirisme i serenitat. Martinů va proporcionar una detallada anàlisi tècnica de cada moviment a les notes del programa.
Menys d'un any després, el 10 d'octubre de 1946, Rafael Kubelík la va dirigir amb la Filharmònica Txeca a Praga. En poc temps, aquesta simfonia es va consolidar com la més coneguda i interpretada de totes les simfonies de Martinů a escala mundial.
Anàlisi musical L’orquestració segueix la línia de les simfonies anteriors de Martinů, però amb una energia més viva i un caràcter clarament lluminós. Aquesta obra destaca per la seva vitalitat rítmica, l’optimisme latent i un accent en el mordent instrumental, fet que la situa entre les més celebrades del .
El primer moviment, titulat poco moderato–poco allegro, adopta una estructura flexible en cinc seccions. El motiu central, de caràcter impressionista, es construeix sobre un breu fragment de tres notes que es repeteix i transforma al llarg de tot el moviment, amb una tercera descendent i retorn a la nota inicial. La segona secció contrasta amb un ritme més pausat i melòdic, destacant un motiu de fusta que evoca sons naturals, com el cant d’aus. La tercera secció retorna al ritme inicial, mentre que la quarta reprèn l’estil de la segona. Tot i l’absència d’un desenvolupament convencional, el moviment manté una metamorfosi contínua de les idees musicals. L’última secció constitueix una extensa coda, que conclou el moviment amb un caràcter majestuós.
El segon moviment, titulat allegro vivo–moderato–allegro vivo, constitueix un animat scherzo amb ritmes sincopats. El tema inicial, presentat pels fagots i posteriorment assumit per les trompetes i tota l'orquestra, deriva del motiu de tres notes del moviment precedent, enriquit amb l’addició d’una quarta. La secció de trio ofereix un caràcter més amable i pastoral, evocant el folklore txec i el lirisme característic de Dvořák. El moviment conclou amb la recapitulació del tema inicial.
El tercer moviment, largo, s’obre amb un motiu senzill exposat per la corda, del qual es desenvoluparà tot el moviment, transmetent una subtil sensació d’inquietud. Durant el desenvolupament, Martinů aplica recursos neoclàssics, destacant el contrast entre dos violins i un violoncel amb la resta de la corda, i s’hi poden detectar influències de l’estil de Vaughan Williams. Un tema més ampli i serè condueix cap a un clímax intens, abans que la coda final restableixi la calma.
El quart moviment, poco allegro, adopta una estructura lliure similar a la del primer moviment. Tot i disposar de dos temes principals, no segueix la forma sonata. El tema inicial és festiu, amb subtils tocs d’inquietud, mentre que el segon adquireix la semblança d’una coral. Els temes s’alternen i culminen en una coda de to triomfal que tanca la simfonia.
Referències
Bibliografia
Categoria:Composicions musicals del 1945 Categoria:Simfonies de Bohuslav Martinů Categoria:Filadèlfia Martinu 4