miniatura|Membres del Grup Moscou Hèlsinki: Iulia Vixnévskaia, Liudmila Alekséieva, Dina Kamínskaia, Kronid Liubarski a Múnic, 1978 miniatura|Ielena Bónner i Andrei Sàkharov després de la seva arribada per a la concessió del doctorat honoris causa en Dret per la Universitat de Groningen, 15 de juny de 1989 Els dissidents soviètics, dissidenti, eren ciutadans soviètics que estaven en desacord amb les polítiques del Partit Comunista de la Unió Soviètica i les criticaven obertament, inclosa la seva connexió amb les violacions de drets humans. El moviment va adquirir més importància a partir dels anys 50, quan les obres d'alguns dels dissidents van ser publicades a Occident.
El terme dissident es va utilitzar a la Unió Soviètica en el període següent a la mort de Stalin fins a la caiguda del comunisme.Crònica dels esdeveniments actuals (samizdat) S'utilitzava per referir-se a petits grups d'intel·lectuals marginats, els modestos desafiaments dels quals al règim soviètic es trobaven amb la protecció i l'estímul dels seus conciutadans. D'acord amb l'etimologia del terme, (del llatí dissidens, "discordant") un dissident és algú que està «separat doctrinalment» del règim.Diccionari català-valencià-balear entrada "dissident", consultable en línia aquí Atès que els discordants van començar a identificar-se a si mateixos com a dissidents, el terme va passar a designar un individu l'inconformisme del qual era percebut com un bé per a la societat.Universal Declaració dels Drets Humans resolució de l'Assemblea General 217 A (III), Nacions Unides 10 de desembre 1948Proclamation of Tehran, Acta Final de la Conferència Internacional de Drets Humans, Teheran, 22 d'abril - 13 de maig de 1968, U.N. Doc. A/CONF. 32/41 a 3 (1968), Nacions Unides, maig de 1968
L'oposició política a l'URSS amb prou feines era visible i, amb rares excepcions, tenia poques conseqüències. En el seu lloc, un element important de l'activitat dels dissidents a la Unió Soviètica era informar a la societat (tant dins de la Unió Soviètica com als països estrangers) sobre la violació de les lleis i els drets humans. Amb el temps, el moviment dissident creà una viva consciència dels abusos comunistes soviètics.
Els dissidents soviètics que criticaven l'Estat s'enfrontaven a possibles sancions legals sota el Codi Penal Soviètic i s'enfrontaven a la tria de l'exili, l'hospital psiquiàtric, o el camp de treball. El comportament polític antisoviètic, en particular, la seva llibertat de to en l'oposició a les autoritats, manifestar-se per la reformar, escriure llibres, era definit en algunes persones com una conducta alhora criminal (per exemple, la violació dels articles 70 o 190-1), un símptoma (per exemple, "la il·lusió del reformisme"), i un diagnòstic (per exemple, "esquizofrènia progressiva").
Els anys 1950 i 1960 En la dècada de 1950, els dissidents soviètics va començar a vessar la crítica a Occident mitjançant l'enviament de documents i declaracions a les missions diplomàtiques estrangeres a Moscou. A la dècada de 1960, els dissidents soviètics van declarar que sovint els drets del govern de la Unió Soviètica els negava eren drets universals, posseïts per tots, independentment de la seva raça, religió i nacionalitat. L'agost de 1969, per exemple, el grup d'iniciativa per a la protecció dels drets humans a l'URSS va fer una crida a la Comissió de les Nacions Unides sobre els Drets Humans per defensar els drets humans trepitjats per les autoritats soviètiques en una sèrie de processos.
La dècada de 1970 "La nostra història ens mostra que la majoria de la gent pot ser enganyada durant molt de temps. Però ara tota aquesta idiotesa està entrant en clara contradicció amb el fet que tenim un cert nivell d'obertura". (Vladímir Voinóvitx)
L'apogeu dels dissidents com una presència en la vida pública occidental es va produir en la dècada de 1970. Els Acords de Hèlsinki inspiraren els dissidents a la Unió Soviètica, Txecoslovàquia, Hongria i Polònia per protestar obertament sobre les falles dels drets humans dels seus propis governs. Els dissidents soviètics van exigir que les autoritats soviètiques posessin en pràctica els seus propis compromisos provinents de l'acord de Hèlsinki amb el mateix zel i de la mateixa manera com en un altre temps els legalistes oberts esperaven que les autoritats soviètiques s'adherissin estrictament a la lletra de la seva constitució. Els dissidents intel·lectuals russos i d'Europa de l'Est que van instar al compliment dels acords de Hèlsinki van ser sotmesos a repressió oficial. Segons el dissident soviètic Leonid Pliusx, Moscou va aprofitar el pacte de seguretat de Hèlsinki per millorar la seva economia, mentre augmentava la repressió dels dissidents polítics. 50 membres dels grups Hèlsinki soviètics van ser empresonats. Els casos dels presos polítics i de consciència a la Unió Soviètica van ser divulgats per Amnistia Internacional en 1975 i pel Comitè per a la Defensa dels Presos Polítics soviètics el 1975 i 1976.
El president dels Estats Units Jimmy Carter en el seu discurs inaugural el 20 gener 1977 va anunciar que els drets humans serien un element fonamental de la política exterior durant la seva administració. Al febrer, Carter va enviar a Andrei Sàkharov una carta on expressava el seu suport a la postura d'aquest últim sobre els drets humans. Arran de la carta de Carter a Sàkharov, l'URSS va advertir contra els intents d'"interferir" en els seus assumptes sota "un pretès pretext" de defensa dels drets humans'". A causa de l'oberta postura de Carter de suport als dissidents soviètics, el KGB va ser capaç de vincular la dissidència amb l'imperialisme nord-americà a través del qual suggeria que aquestes protestes eren una tapadora per a l'espionatge nord-americà a la Unió Soviètica. El cap del KGB, Iuri Andrópov, va determinar:
Segons Dmitri Volkogónov i Harold Shukman, va ser Andrópov qui va aprovar els nombrosos processos d'activistes dels drets humans, com ara Andrei Amàlrik, Vladímir Bukovski, Viatxeslav Txornovil, Zviad Gamsakhúrdia, Aleksandr Guínzburg, Natàlia Gorbanévskaia, Piotr Grigorenko (Petrò Hrihorenko), Natan Xaranski, i altres. D'acord amb el dissident soviètic Iuri Glazov, Andropov era un paradigmàtic Homo Sovieticus, i va dirigir personalment campanyes de desinformació en contra dels seus principals oponents i dissidents Andrei Sàkharov i Aleksandr Soljenitsin.
"Si acceptem les violacions de drets humans com a simplement "la seva manera" de fer les coses, llavors tots som culpables." (Andrei Sàkharov)
L'emigració voluntària i involuntària va permetre a les autoritats lliurar-se de molts intel·lectuals actius polítics, entre ells escriptors Valentín Turtxin, Gueorgui Vladímov, Vladímir Voinóvitx, Lev Kópelev, Vladímir Maksímov, Naüm Korjavin, Vassili Aksiónov i altres. La Crònica dels esdeveniments actuals, Khrónika tekúsxikh sobiti, va informar de 424 judicis polítics, en què van ser condemnades 753 persones, i només un dels acusats va ser absolt; A més, 164 persones van ser declarades dements i enviades a tractament obligatori en un hospital psiquiàtric.
D'acord amb els dissidents soviètics i crítics occidentals, el KGB havia enviat rutinàriament dissidents als psiquiatres per al seu diagnòstic, a fi i efecte d'evitar incòmodes judicis públics i per desacreditar la dissidència com el producte de ments malaltes. Amb l'argument que els dissidents polítics a la Unió Soviètica eren psicòtics i gent enganyada, se'ls tancava en hospitals psiquiàtrics i eren tractats amb neurolèptics. El confinament dels dissidents polítics a les institucions psiquiàtriques s'havia convertit en una pràctica comuna. Aquesta tècnica podria ser anomenada la "medicalització" de la dissidència o terror psiquiàtric, i fou la forma habitual de repressió aplicada a la Unió Soviètica a Leonid Pliusx, Piotr Grigorenko i molts altres. Finalment, moltes persones en aquesta època tendien a creure que els dissidents eren persones anormals, i que el seu confinament a hospitals mentals estava bastant justificat. En l'opinió de la presidenta del Grup Moscou Hèlsinki, Liudmila Alekséieva, l'atribució d'una malaltia mental a una figura prominent que apareixia amb una declaració o acció política és el factor més important en l'avaluació de la psiquiatria durant els anys 1960-1980. En aquest moment el dissident soviètic Vladímir Bukovski va escriure Una nova malaltia mental a l'URSS: L'oposició publicat en francès, alemany, italià, i castellà i (en coautoria amb Semion Glúzman) Un manual de psiquiatria per a dissidents publicat en rus, anglès, francès, italià, alemany, i danès.
La repressió dels Grups de Vigilància de Hèlsinki
En 1977-1979 i novament en 1980-1982, el KGB va reaccionar als Grups de Vigilància de Hèlsinki a Moscou, Kíev, Vilnius, Tbilisi, i Erevan amb una campanya de detencions a gran escala i la condemna dels seus membres a la presó, camps de treball, exili intern i reclusió psiquiàtrica.
Dels membres del Grup Hèlsinki de Moscou el 1978 va contemplar com Iuri Orlov, Vladímir Slepak i Natan Xaranski eren condemnats a llargues penes del camp de treball i exili intern per "agitació antisoviètica i propaganda" i traïció. A principis de 1980 es va produir una altra onada de detencions: Malva Landa, Víktor Nekipélov, Leonard Ternovski, Féliks Serebrov, Tatiana Ossípova, Anatoli Martxenko, i Ivan Kovalov.
Les autoritats soviètiques oferiren a alguns activistes l'«oportunitat» d'emigrar. Liudmila Alekséieva emigrà el 1977. Els membres fundadors del Grup Hèlsinki de Moscou Mikhaïl Bernxtam, Aleksander Kortxak, Vitali Rubin també emigraren, i Piotr Grigorenko va ser privat de la seva ciutadania soviètica, mentre buscava tractament mèdic a l'estranger.
El Comitè de Vigilància de Hèlsinki d'Ucraïna va patir repressions severes al llarg de 1977-1982, amb de vegades diverses sentències múltiples de camp de treball per a Mikola Rudenko, Oleski Tikhi, Miroslav Marinòvitx, Mikola Matussèvitx, Levkò Lukiànenko, Oles Bèrdnik, Mikola Hòrbal, Zenovi Krassivski, Vitali Kalinitxenko, Viatxeslav Txornovil, Olha Heiko (Olha Dmítrivna Heiko-Matussèvitx), Vassil Stus, Oksana Meixkò, Ivan Sokulski, Ivan Kàndiba, Petrò Rozumni, Vassil Stríltsiv, Iaroslav Léssiv, Vassil Sitxko, Iuri Litvín, Petrò Sitxko. El 1983 el Grup Hèlsinki d'Ucraïna tenia 37 membres, dels quals 22 eren a camps de presoners, 5 estaven a l'exili, 6 havien emigrat a Occident, 3 havien estat alliberats i estaven vivint a Ucraïna, i un (Mikhaïlo Mèlnik) s'havia suïcidat.
El Grup Lituània Hèlsinki va veure com els seus membres eren objecte de dues onades d'empresonament per activitats antisoviètiques i "organització de processons religoses": Viktoras Petkus fou sentenciat el 1978; altres el seguiren en 1980-1981: Algirdas Statkevičius, Vytautas Skuodys, Mečislovas Jurevičius, i Vytautas Vaičiūnas.
Corrents de la dissidència Moviment dels drets civils i humans A partir de la dècada de 1960, els primers anys de l'Estancament de Bréjnev, els dissidents a la Unió Soviètica van enfocar cada cop més la seva atenció envers les preocupacions civils i, eventualment, els drets humans. La lluita pels drets civils i humans se centrà en qüestions de llibertat d'expressió, llibertat de consciència, llibertat d'emigració, psiquiatria punitiva, i la difícil situació dels presos polítics. Es va caracteritzar per una nova obertura de la dissidència, la preocupació per la legalitat, el rebuig de qualsevol "activitat clandestina" i la lluita violenta.