El ramen (en japonès: 拉麺,ラーメン o らあめん, rāmen; la r es pronuncia en català més aviat com una l) és una sopa de fideus del Japó,Cwiertka, Katarzyna J. (2015). Modern Japanese Cuisine: Food, Power and National Identity. Reaktion Books. p. 145–146. ISBN 978-1780234533. part de la seva gastronomia sinojaponesa. Inclou fideus de blat alcalins a l'estil xinès (中華麺, chūkamen) servits en diversos sabors de brou calent. Els gustos més corrents són la salsa de soja i el miso, amb ingredients típics com ara porc tallat a rodanxes (chāshū), nori (algues seques), brots de bambú lactofermentats (menma), naruto i cebes tendres. Gairebé totes les regions del Japó tenen la seva pròpia variació de ramen, com ara el ramen tonkotsu (brou d'os de porc) de Kyūshū, el ramen de miso de Hokkaido, el ramen amb gust de sal de Hakodate, els fideus gruixuts i plans amb brou de porc i niboshi de Kitakata, o el ramen a l'estil de Tòquio amb brou de pollastre i soja.El ramen s'ofereix en diversos establiments i llocs, i la millor qualitat es troba normalment en botigues especialitzades en ramen anomenades rāmen'ya (). Es tracta d'un plat tan popular que al Japó existeixen museus dedicats a aquesta sopa.
Els orígens del ramen es remunten a finals del segle XIX al barri xinès de Yokohama. Tot i que la paraula "ramen" és un manlleu japonès de la paraula xinesa lāmiàn (en xinès tradicional: 拉麵; xinès simplificat: 拉面; pinyin: lāmiàn), que significa "fideus estirats", el ramen no deriva en realitat de cap plat lamian. El lamian forma part de la cuina del nord de la Xina, mentre que el ramen va evolucionar a partir de plats de fideus del sud de la Xina de regions com Guangdong, reflectint la demografia dels immigrants xinesos a Yokohama. El ramen es va limitar en gran manera a la comunitat xinesa del Japó i mai va ser popular a tot el país fins després de la Segona Guerra Mundial (específicament la Segona Guerra Sino-japonesa), després de l'augment del consum de blat a causa de l'escassetat d'arròs i el retorn de milions de colons japonesos de la Xina. El 1958, Momofuku Andō va inventar els fideus instantanis, popularitzant encara més el plat, sobretot a partir de la seva exportació els1970s.
El ramen va ser originalment menyspreat pels japonesos a causa de la discriminació racial contra els xinesos i la seva condició d'aliment barat associat a la classe treballadora. Avui dia, el ramen es considera un plat nacional del Japó. La popularitat del ramen s'ha estès fora del Japó, convertint-se en una icona cultural que representa el país a tot el món. A Corea, el ramen es coneix tant pel seu nom original "ramen" (라멘) com per ramyeon, una variació local del plat. A la Xina, el ramen s'anomena rìshì lāmiàn (日式拉面/日式拉麵 "lamian a l'estil japonès"). El ramen també ha arribat a les cadenes de restaurants occidentals.
Història Origen a la Xina miniatura|Riu Groc, Xina S'estima que els fideus es van crear a la Xina fa més de quatre mil anys. Aquesta dada es va inferir després d'un descobriment arqueològic al riu Groc (黄河, Huánghé). Es tractaven de fideus fins i grocs, d'una mida aproximada de 50 cm, similars als fideus utilitzats pel la mian actual.
Les evidències mostren que la primera dinastia en utilitzar els fideus va ser la dinastia Han (206 aC - 220 dC). Eren fideus anomenats bǐng (饼) que s'utilitzaven per elaborar una sopa anomenada tāng bǐng (汤饼).
Posteriorment, durant les dinasties Wei, Jin i del Nord i Sud, els fideus es van diversificar. Hi ha un llibre del segle VI anomenat Qi Min Yao Shu on es documenten dos tipus de fideus: shui yin i bo tuo.
Més endavant, durant les dinasties Tang i Song, van aparèixer els fideus gua mian i leng tao. A més, durant la dinastia Song, va iniciar la utilització de bastonets per menjar-los.
No va ser fins a la dinastia Yuan que es va desenvolupar la tecnologia dels fideus fets a mà i van obrir els primers locals especialitzats en la venda de sopes de fideus.
El la mian és un fideu xinès caracteritzat per la seva alcalinitat. El seu origen va tenir lloc a la zona nord-oest del país. Com la major part dels fideus xinesos, són elàstics i groguencs, però es distingeixen de la resta, ja que són més elàstics i s'utilitzen sals alcalines (kansui) durant la seva elaboració. A causa d'aquestes característiques, que comparteixen amb el ramen japonès actual, es consideren els seus antecedents.
Van ser introduïts al Japó a principis del segle XX, tot i que no hi ha una evidència clara del seu traslladament. Existeixen diverses teories, però cap ha sigut confirmada: Teoria de Mito: Un cuiner xinès va crear un nou plat afegint espècies al brou d'udon, però no es va popularitzar al moment.
Teoria del ports comercials: Els immigrants xinesos que van arribar després de l'obertura dels ports (Yokohama, Kobe, Nagasaki) van importar fideus cantonesos que es van començar a servir als restaurants.
Teoria del primer restaurant de ramen: Ozaki Kanichi va obrir el primer restaurant de ramen a Tòquio, anomenat Lai Lai Xuan. Va modificar la recepta dels fideus de Yokohama, fent-los més similars al ramen actual. A les posteriors dècades van sorgir noves varietats, com ara el sōmen, hiyamugi, udon i hira-men, a més del ramen. També van sorgir les primeres màquines de producció de fideus, fent la seva producció més eficient.
Desenvolupament al Japó miniatura|Port de Yokohama, 1940 Si bé té els seus orígens en els fideus de blat xinesos, aquest plat es va desenvolupar al Japó en el segle XIX, i es va popularitzar en la primera meitat del segle XX.
L'arribada dels fideus en brou xinesos se sol associar amb el moment en què els ports japonesos com Yokohama i Kobe es van obrir després de la Restauració Meiji (1868), cosa que va facilitar la immigració xinesa. Aquests immigrants van obrir restaurants on se servia un plat conegut com a chūka soba (蕎麦支那, fideus xinesos), caracteritzat per un brou condimentat amb salsa de soia i acompanyat de fideus de blat.
Un moment crucial i destacat va ser l'obertura de Rairaiken al districte d'Asakusa, Tòquio, el 1910, que va aconseguir popularitzar aquest plat entre els japonesos i, posteriorment, va estandarditzar la recepta del ramen japonès.
No obstant això, va ser després de la Segona Guerra Mundial quan el ramen va experimentar un augment de popularitat, com a solució a la crisi alimentària. La manca d'aliments en aquell moment al país, a més de la importació de farina dels Estats Units, convertien aquest plat assequible i saciant en la millor opció. Van augmentar les parades de carrer, i es va convertir en un element comú a les ciutats japoneses.
Amb el temps, han sorgit diverses varietats regionals associades a diferents ciutats del país. Segons l'Associació Japonesa del Ramen, es comptabilitzen uns 200 tipus diferents. Hi ha un grup conegut com Els Tres Grans Ramen, que fa referència a les tres ciutats més destacades pel seu ramen: Sapporo, Hakata i Kitakata.miniatura|200x200px|Sapporo ramenEl ramen de Sapporo és reconegut per ser un brou intens a base de miso, a diferència d'altres estils japonesos basats en la salsa de soja. A més del brou, aquest ramen es caracteritza pels seus fideus gruixuts i arrissats, a més d'ingredients com la mantega o el blat de moro. Es va crear com a resposta al fred clima de Hokkaidō, aconseguint d'aquesta manera un ramen més calent, nutritiu i saborós per suportar hiverns freds i llargs.miniatura|200x200px|Hakata ramenEl ramen de Hakata es basa principalment en el tonkotsu, un brou d'ossos de porc que es cou a foc lent durant moltes hores per aconseguir la seva aparença lletosa i espessa característica, gràcies a l'emulsió de greixos, col·lagen i medul·la. Aquest brou s'acompanya de fideus molt fins i rectes, i destaca per ser considerat un dels més intensos del Japó. Es caracteritza per la pràctica, típica de la regió de Hakata, de poder demanar un kaedama. Un cop s'han acabat els fideus, el client pot demanar un kaedama, és a dir, una ració addicional de fideus per al mateix brou. Aquest ha estat un dels trets distintius clau que ha fet especial i recognoscible l'estil Hakata enfront d'altres estils de ramen japonesos.miniatura|200x200px|Kitakata ramenL'origen del ramen de Kitakata es remunta a la dècada de 1930, quan un cuiner xinès anomenat Pan Qinxin va començar a vendre ramen a un petit establiment de carrer. La popularització de la seva recepta i la seva adaptació als gustos locals van donar lloc a la creació del ramen de Kitakata. Actualment, a la ciutat de Kitakata existeixen més de 90 restaurants especialitzats en aquest plat, entre els quals es troba el Genraiken, fundat pel mateix Pan Qinxin. Aquest tipus de ramen es caracteritza pels seus fideus, anomenats hirauchi jukusei takasuimen (fideus plans madurats amb molta aigua). Tenen un gruix de 4 mm pel seu elevat contingut d'aigua, que aporta una textura suau i elàstica. El brou és el típic shōyu, fet a partir de salsa de soia. L'aigua utilitzada per la seva elaboració prové d'un rierol de la muntanya Tsugamine, considerada una de les 100 millors aigües del període Heisei. Tot i que el seu origen no està determinat, a Kitakata existeix una cultura anomenada asa-ra (ramen matutí), que consisteix a consumir ramen a primera hora del matí.
Popularització Hi ha diversos factors decisius que van impulsar la popularització d'aquest plat al Japó, com ara el consum de carn, ja que per motius religiosos i socials no es va consumir carn al país fins a finals del segle XIX gràcies a l'emperador del període de Meiji; o l'arribada de milers d'immigrants xinesos al Japó, que va afavorir el consum d'aliments preparats més econòmics i la fusió de les cuines tradicionals dels dos països.
A més a partir del 1958 amb la invenció per part del japonès Momofuku Andō del plat en format instantani anomenat Chikin Ramen, va permetre una fàcil comercialització i una expansió mundial més ràpida.
El 1971 va aparèixer la versió Cup Noodels, és a dir, fideus instantanis on el seu embolcall és la tassa on preparar-los. Aquesta innovació també va tenir una molt bona rebuda al mercat internacional, popularitzant aquest plat i va fer que aparegués en botigues i restaurants de les grans ciutats. El seu baix cost i fàcil preparació van ser factors que en van afavorir l'àmplia distribució.
Segons l’Associació Mundial de Fideus Instantanis, en anglès World Instant Noodles Association, es consumeixen més de 120.000 milions de racions de ramen instantani cada any.
La gran facilitat per adaptar el ramen a cada nou país on es descobria va permetre una gran acceptació per part de la societat. Es va poder personalitzar segons les tradicions i aliments més freqüents de cada regió, creant variants pròpies, però mantenint l'essència de l’original japonès.
Cultura del ramen Impacte al Japó El ramen s’ha convertit en un plat autòcton i una representació de la cultura japonesa de postguerra, fins al punt de ser considerat un plat nacional. Després de la Segona Guerra Mundial, va simbolitzar la resistència i la recuperació del país, i els llocs de ramen (yatai) es van multiplicar als carrers de Tòquio i Osaka, alimentant els treballadors de la reconstrucció. miniatura|200x200px|Narutomaki Tot i el seu origen xinès, el ramen es va “japonitzar” en el sabor, la presentació i el significat social. Amb el temps, va passar dels carrers als supermercats, convertint-se en un símbol de modernitat, eficiència i consum massiu, i fins i tot es va exportar arreu del món.
Els mitjans de comunicació el van presentar com un plat típicament japonès, i el seu ressò cultural es va estendre al cinema, el manga i la televisió —de Tampopo a Naruto—.
Avui, el ramen ocupa un lloc equiparable al sushi o al tempura com a símbol cultural exportable, reflectint la modernització i l’orgull nacional del Japó.miniatura|Shin-Yokohama Raumen Museum|200x200px
Museus