La Reial Col·legiata Basílica de San Isidoro o, simplement, San Isidoro, és un temple cristià a la ciutat de Lleó, a Espanya.Una col·legiata és un temple en què hi ha, o hi va haver en el seu temps, una comunitat de canonges regulars de Sant Agustí presidida per un abat. Basílica menor és una dignitat atorgada per un papa que comporta certs privilegis i certes obligacions. És un dels conjunts arquitectònics d'estil romànic més destacats de Castellà i Lleó, per la seva història, arquitectura, escultura, i pels objectes sumptuaris romànics que s'hi han pogut conservar. Presenta la particularitat de tenir un panteó reial als peus de l'església, amb pintura mural romànica i capitells excepcionals, la qual cosa en fa una peça única del món romànic de l'època. El conjunt va ser construït i engrandit durant els segles i . És Monument Nacional des del 9 de febrer de 1910.
Originalment va ser un monestir dedicat a sant Pelagi, encara que se suposa que anteriorment s'assentava en els seus fonaments un temple romà. Amb el trasllat de les restes del doctor de l'Església sant Isidor, bisbe de Sevilla, a Lleó, es va canviar la titularitat del temple.
L'edifici de l'església conserva alguns vestigis romànics de la primera construcció de Ferran I de Lleó i Sança I. El Panteó i les dues portes de la façana a migdia, dites «Puerta del Cordero» i «Puerta del Perdón», més la «Puerta Norte» o «Capitular», són les primeres manifestacions de l'art romànic al país lleonès. Amb el transcurs del temps es van fer modificacions i afegits gòtics, renaixentistes i barrocs.
La col·legiata es mostra al en tota la seva esplendor, tant física com espiritual. L'església ha recobrat les seves funcions i totes les altres dependències obertes al públic estan restaurades i perfectament cuidades. Gaudeix a més d'una vida intel·lectual molt interessant.
El recinte pertanyent a la basílica és molt més extens del que l'observador pot veure des de la plaça de San Isidoro. Existeixen una sèrie d'edificacions, algunes molt antigues, que arran de les reformes van ser recuperades. A aquest efecte es va rehabilitar l'edifici del que es troba fora del claustre —amb finestres al carrer del Sacramento— per a residència de canonges. Es van acomodar les dues plantes de l'ala est del segon claustre per a residència de les religioses Deixebles de Jesús on a més van obrir un col·legi d'ensenyament primari. Per a l'Escola Superior d'Art Sacre es van restaurar unes ruïnes pertanyents a l'antic palau abacial. L'Escola Taller va tenir també el seu lloc reservat en els baixos del segon claustre i l'horta contigua.
Context historicoartístic miniatura|Recared i bisbes. III Concili de Toledo, any 589. Codex Vigilanus, f. 145, Biblioteca d'El Escorial Al començament del , en el Regne de Lleó i Comtat de Castella se seguien conservant els edificis amb tradició i cultura hispanes, sense modificar, mentre que al Comtat de Barcelona i algunes parts d'Europa havia entrat ja amb força l'art romànic, acompanyat de les noves teories i tendències cap a la litúrgia romana, aconsellada des de Roma pel papa. A les regions lleonesa i castellana l'Església catòlica es practicava una litúrgia que s'havia gestat i definit en els Concilis de Toledo. Igual succeïa als monestirs, els monjos dels quals seguien les regles dels pares de l'Església hispanogoda, encara que els clergues i monjos, reconeixien l'autoritat del papa a Roma i se sentien tan cristians com la resta d'Europa.
El fet que el Regne de Lleó i més tard el Regne de Castella estiguessin immersos en les lluites de la Reconquesta, condicionava una mica la forma de pensar i d'actuar, i això s'estenia de manera pràctica a l'art de la construcció i de l'ornamentació, que es va mantenir fidel al passat i al record dels seus avantpassats propers: els visigots.
Història i evolució de l'edifici L'església i monestir del que avui es coneix com a «basílica de San Isidoro» va tenir els seus orígens cap a l'any 956, en el mateix solar on es pot veure en l'actualitat, solar limítrof a la muralla romana de la Legió VII Gèmina, per la part del nord-oest. Tota la part occidental de l'edifici està adossada i superposada a ella. Es conserven en bon estat per aquest angle del nord-oest bastants metres d'aquesta fortificació. També s'han pogut detectar sota els edificis de la col·legiata, i després de les obres de restauració, importants vestigis romans: gruixuts murs de maó, embornals, ceràmica, tègules, claveguerons de latrines (conducte per on les aigües de la casa van a l'embornal), amb el segell de la Legió VII.
miniatura|Va néixer l'església per voluntat del rei Sanç I de Lleó
Del període visigot no en queda cap resta (si és que n'hi hagué), ni del període àrab, ni dels primers temps de la Reconquesta. Les primeres referències en cròniques i documents apareixen a mitjans , donant notícia de les esglésies de Sant Joan i Sant Pelagi, que per aquestes dates comencen a desenvolupar-se.
El rei Sanç I de Lleó, el Cras, va voler que s'edifiqués aquesta església. Al llarg dels segles i fins a arribar al va anar transformant-se física i espiritualment sofrint èpoques de gran esplendor i èpoques d'autèntica decadència. Heus aquí les diferents fases per les quals va passar; són fases amb molta càrrega històrica en les quals es va fer notar en gran manera la influència dels successius reis i el seu entorn familiar.
L'església de Sanç I de Lleó Regnant Sanç I (conegut com el Cras, fill de Ramir II) apareixen l'any 956 les primeres notícies documentades sobre aquest edifici.Sanç I va regnar per primera vegada entre 956 i 958 i per segona vegada després de Ordoni IV entre 960 i 966. Va morir enverinat a mans del comte de Galícia Gonzalo Menéndez. La intenció d'aquest rei va ser construir un temple per albergar les relíquies de Pelagi, el nen martiritzat a Còrdova l'any 925, la fama del qual es va estendre aviat per tota la cristiandat europea. Va fer les gestions oportunes amb la cort cordovesa (de la qual havia estat hoste) per a traslladar el cos, però no va veure realitzada la seva obstinació perquè va ser assassinat abans.
miniatura|La biografia de Pelagi diu que va morir martiritzat defensant la seva virginitat
La seva germana Elvira Ramírez (monja i regent del seu nebot Ramir III) juntament amb Teresa Ansúrez, la reina mare, vídua de Sanç I, van aconseguir realitzar el projecte, així que les restes de Pelagi van ser traslladats des de Còrdova a Lleó. Pelagi va ser un nen cristià, presoner a Còrdova en temps d'Abd-ar-Rahman III. La seva biografia diu que va morir martiritzat defensant la seva virginitat. La seva fama i admiració es va estendre aviat pel món cristià d'Europa. A Turíngia la monja alemanya benedictina Roswitha li va dedicar un poema: Elvira Ramírez era monja a San Salvador de Palat del Rei, un monestir fundat pel seu pare, el rei Ramir II, construït al costat del seu palau, exclusiu per a dones de la reialesa. Elvira i la seva comunitat es van mudar al nou temple de San Pelayo, aquell que s'acabava de construir per rebre les relíquies del màrtir. Va ser aixecat aquest temple al costat d'un altre de petit i molt antic (conegut com l'antiquíssim) que estava dedicat a sant Joan Baptista.Se suposa que seria un temple petit, d'estil asturià, seguint els esquemes utilitzats en aquell segle. Elvira i la comunitat traslladada van servir tant en l'un temple com en l'altre.
La vida d'aquesta comunitat monàstica va durar tan sols 20 anys en aquest lloc. En el regnat de Beremund II (982-999), Lleó va sofrir l'atac i devastació d'Almansor (en el 988), quedant arrasades les dues petites esglésies, San Juan Baptista i San Pelayo. En aquells dies la primera abadessa Elvira ja havia mort, succeint-la Teresa Ansúrez, la reina vídua que, en tenir notícia de les imminents ràtzies d'Almansor, es va ocupar (juntament amb la comunitat) de portar el cos de Pelagi a la ciutat d'Oviedo per preservar les relíquies.
Infantado de San Pelayo L'infantado va ser una cèlebre institució medieval de mitjans , establerta a favor de les infantes solteres que vivien com a religioses en els monestirs; aquestes infantes van arribar a regir gran quantitat de cenobis aportant com a dot poblats i propietats vàries.
Aquestes infantes solteres lleoneses van ostentar el títol de dominas o abadesses. L'Infantado de Lleó va tenir el seu començament en el monestir de Palat del Rey, creat pel rei Ramir II per a la seva filla Elvira. En traslladar-se la comunitat de Palat del Rey al monestir de San Pelayo (encara no es deia San Isidoro), la institució va prendre el nom d'Infantado de San Pelayo. Una comunitat de canonges atenia a les monges en qualitat de capellans, sempre sota l'autoritat de l'abadessa o domina.
També a mitjans es va instituir en Covarrubias l'Infantado (o Infantazgo) de Covarrubias, per a les infantes de la reialesa i per a les filles dels comtes de Castella, que ostentaven igualment el títol d'infantes.
L'església d'Alfons V de Lleó miniatura|Alfons V de Lleó Alfons V (dit el Noble o el dels Bons Furs), rei lleonès des de 999 fins a 1028, després del pas arrasador d'Almansor per la ciutat de Lleó va manar reconstruir molts edificis, entre ells el monestir de San Pelayo i l'església de San Juan Baptista.El professor Bango Torviso numera de forma arqueològica l'edifici a partir d'aquesta construcció, la qual anomena «San Isidoro de León I». (Historia del Arte de Castilla y León. Tomo II. Arte Románico. Ámbito Ediciones, Valladolid 1994. )
Va ser construïda aquesta església amb materials pobres (segons diu el cronista bisbe Lucas de Tuy, «exdol et latere» és a dir, 'de tàpia i maó'), amb planta tradicional, una testera tripartida, recta, i amb dos cementiris per a la gent d'alt rang: l'un a la capçalera per a bisbes i alguns reis que jeien en Lleó, sobre el qual va construir un altar a sant Martí de Tours; l'altre als peus (in occidentali part), com un atri sense cobrir, dedicat a enterrament regi, on va posar els cossos dels seus pares, Beremund II i Elvira Garcia, i on ell mateix va ser enterrat. Sobre la seva tomba hi ha un epitafi que diu que va edificar l'església de San Juan de fang i maons. Aquesta és l'església que es coneix com a església antiga i que va haver de ser de proporcions molt petites.Es va reorganitzar de nou la comunitat de monges i la comunitat de canonges, tots sota el mandat de la nova abadessa Teresa, germana d'Alfons V. En 1028 va viatjar fins a Oviedo per viure definitivament en el monestir de San Pelayo d'aquesta ciutat asturiana i estar a prop de les relíquies del màrtir. Allí va morir i va ser enterrada.
L'església romànica de Ferran I i la seva esposa Sança miniatura|esquerra|Miniatura medieval que representa al rei Ferran el Magne i a la seva esposa, la reina Sança I de Lleó Sança I de Lleó, filla d'Alfons V, va ser abadessa del monestir de San Pelayo des de molt jove. Juntament amb el seu espòs Ferran van ser reis de Lleó des de 1037. Sança va influir notablement en el rei Ferran per dur a terme una edificació en pedra de l'església de San Juan Baptista, convencent-lo a més perquè el seu enterrament tingués lloc en aquest temple i no en el monestir d'Arlanza, ni en el monestir d'Oña, dues possibilitats que el rei sospesava. El projecte es va dur a terme manant derrocar la humil església anterior d'Alfons V i construint en el seu lloc un temple amb bona pedra picada, segons es fa saber en les cròniques.Aquest edifici és el que el professor Bango Torviso distingeix com a «San Isidoro de León II». No va ser un temple gran i obert als fidels, sinó una petita església palatina per a ús dels seus mecenes Ferran i Sança, que vivien en el seu palau situat al costat del monestir dúplice (amb una comunitat de monges i una altra de canonges com ja s'ha explicat).