La batalla de Sarighamish (en armeni: Սարիղամիշի ճակատամարտ, Sarighamishi chakatamart; en rus: Сражение при Сарыкамыше; en turc: Sarıkamış Harekatı) va ser un enfrontament entre l'Imperi Rus i l'Imperi Otomà durant la Primera Guerra Mundial que es va lliurar entre el 22 de desembre de 1914 fins al 17 de gener de 1915 com a part de la campanya del Caucas.
El resultat va ser una victòria russa. Els otomans van emprar una estratègia que exigia que les seves tropes fossin altament mòbils per arribar als objectius especificats en els moments precisos. Aquest enfocament es basava tant en tàctiques alemanyes com napoleòniques. Les tropes otomanes, mal preparades per a les condicions hivernals, van sofrir grans baixes a la muntanya Allahüekber. Els otomans es refereixen a aquest succés com Sarıkamış Faciası ('Desastre de Sarighamish').
Posteriorment, el líder otomà Enver Paşa va culpar públicament la seva derrota els armenis, i la batalla va servir com a preludi del Genocidi armeni.
Antecedents
Rússia veia el Front del Caucas com un front secundari del Front Oriental i, per tant, el Front Oriental van gaudir de la major part dels recursos russos.
Rússia havia pres la fortalesa de Kars als otomans durant la guerra russoturca de 1877-1878 i la va incorporar a l'administració militar de l'oblast de Kars, i ara temia que la Campanya del Caucas estigués dirigida a recuperar Kars i el port de Batum.
Una campanya al Caucas tindria un efecte de distracció per a les forces russes. Aquest pla va trobar la simpatia dels assessors alemanys, que van veure que un èxit en aquesta regió significaria una desviació de les forces russes del front de Polònia i Galítsia cap aquest front. Alemanya va subministrar els recursos i es va utilitzar en la batalla el 3r Exèrcit otomà.
L'objectiu estratègic immediat de la Campanya del Caucas era recuperar Artvin, Ardahan, Kars, i el port de Batum. Com a objectiu a més llarg termini, el ministre de la guerra otomà, Enver Paşa, esperava que un èxit facilitaria l'obertura de la ruta cap a Tbilisi i més enllà, iniciant una revolta dels musulmans del Caucas. Un altre dels objectius estratègics dels otomans, i també dels alemanys, era tallar l'accés de Rússia als seus recursos d'hidrocarburs dels voltants de la mar Càspia.
El preludi de la batalla
El quarter general del 3r Exèrcit otomà estava en Erzurum, sota el comandament de Hasan Izzet Paşa. El 30 d'octubre de 1914, el quarter general del 3r Exèrcit va ser informat per l'Alt Comandament de Constantinoble sobre el bombardeig de l'armada otomana dels ports russos de Sebastopol, Novorossiïsk, i Odessa, en la mar Negra. L'Alt Comandament esperava que l'exèrcit rus creués la frontera otomana en qualsevol moment.
L'ofensiva de Bergmann (del 2 al 16 de novembre de 1914) va acabar amb la derrota de les tropes russes sota el comandament de Georgy Bergmann. L'èxit rus va ser al llarg de la zona sud de la línia de l'ofensiva. Hasan Izzet va estabilitzar el front, deixant als russos a 25 km de l'interior de l'Imperi Otomà, al llarg de l'eix Erzurum-Sarighamish. miniatura|esquerra|Enver Paşa i Otto von Feldmann inspeccionant les tropes, 1914 El ministre de la guerra, Enver Paşa, va idear un pla d'operacions mentre es trobava al Departament de Guerra en Istanbul. La seva estratègia es basava en els principis alemanys copiats de Napoleó. El pla d'Enver involucrava un sol moviment envoltant usant tres cossos: en el flanc dret, l11è Cos fixaria els russos al seu lloc i durien a terme atacs de finta, al centre, el 9è Cos lluitaria en direcció cap a Sarighamish, l'adjunt de l'Estat Major del 10è Cos, el coronel Hafız Hakkı Paşa, estaria al flanc esquerre, es dirigiria cap a Oltu, creuaria la muntanya Allahüekber, tallaria la carretera de Kars, i conduirien als russos cap a la vall de l'Araxes, on amb un atac concentrat dels tres cossos destruirien les forces russes.
Mentrestant, una unitat sota el comandament de Stange Bey (Destacament de Stange Bey), duria a terme operacions altament visibles per distreure i fixar les unitats russes. L'èxit de l'operació depenia de que totes les tropes arribessin als seus objectius especificats en el moment correcte. La primera part del pla es va complir quan els russos van concentrar les seves forces en Sarighamish i Köprüköy després de l'ofensiva de Bergmann.
Hasan Izzet Paşa no estava a favor d'una acció ofensiva amb les dures condicions de l'hivern. Ell tenia la intenció de romandre en una postura defensiva, atraient els russos cap a la fortalesa d'Erzurum i llançar un contraatac. Hafız Hakkı va ser enviat per reemplaçar el comandant del 10è Cos per activar el 3r Exèrcit. Enver Paşa va destituir a Hasan Izzet del comandament el 14 de desembre. Izzet va dir a Enver:
Enver volia que el seu pla fos executat a través d'una ofensiva d'hivern, i va decidir fer-se càrrec. Va deixar Istanbul amb el general Fritz von Bronsart Schellendorf i amb el cap de l'Oficina d'Operacions, el tinent coronel Otto von Feldmann. Van arribar a Erzurum el 21 de desembre. Els comandants veterans otomans es van oposar a la renúncia forçada de Hasan Izzet causa del seu rebuig del pla.
Batalla El camp de batalla miniatura|Roba d'hivern del 3r Exèrcit Otomà La línia del front tenia gairebé 1.250-1.500 km d'ample, des de la mar Negra fins al llac Van, el que va fer difícil la concentració militar. L'operació es va executar en un altiplà amb una mitjana de 1.500-2.000 metres sobre el nivell del mar.
La principal dificultat de la regió van ser les carreteres; la infraestructura de transport a la banda otomana estava lluny de ser suficient. El principal avantatge de Rússia va ser la línia de ferrocarril Kars-Gyumri-Akhalkalaki i una terminal a Sarighamish. El ferrocarril estava a uns 24 km de la frontera. L'única manera que un exèrcit aconseguís travessar les muntanyes del Caucas era a través dels alts ports de muntanya on es trobaven les ciutats Kars i Sarighamish. Més enllà, les valls superiors del riu Araxes i Eufrates s'estenien cap a l'oest. Tots els altres camins eren meres pistes que eren impenetrables per a l'artilleria.
Les forces es van concentrar al voltant de 80 km a cada costat de la frontera, a les fortaleses de Kars al costat rus i Erzurum al costat otomana.
El 3r Exèrcit, sota el comandament d'Enver, es componia del 9è, 10è i 11è Cos. El quarter general del 3r Exèrcit i el 9è Cos es trobava en Erzurum, el 10è Cos estava estacionat en Sivas, i el 11è Cos estava en Elazığ. Es va establir un destacament a partir de la 3a Divisió d'Infanteria (Destacament Stange Bey), sota el comandament del tinent coronel alemany Stange, estacionat originalment en Tràcia, per reforçar l'ofensiva i fixar als russos; aquesta unitat estava formada per dos batallons del 8è Regiment d'Infanteria i dues bateries d'artilleria. El poder de combat de 83.000 tropes regulars, reserves, i personal de la fortalesa de Erzurum va ascendir a 118.000 homes. La mà d'obra total, incloent les unitats de transport, magatzems dels regiments i la policia militar era de 150.000. Hi havia 73 metralladores i 218 peces d'artilleria. Les forces otomanes no estaven preparades adequadament per a la campanya. Dues divisions del 9è Cos van començar un llarg viatge sense roba d'hivern i només pa sec i olives per a les racions.
LExèrcit rus del Caucas rus va equipar bé a 100.000 soldats.The Encyclopedia Americana, 1920, v.28, p.404 No obstant això, els russos van reassignar gairebé la meitat de lExèrcit del Caucas al front de Prússia, a causa de les derrotes en la batalla de Tannenberg (del 2 d'agost al 23 de setembre de 1914) i la batalla dels llacs Masurians (del 9 al 14 de setembre de 1914), deixant després 60.000-65,000 homes.
Per posar remei a aquests moviments de tropes, el comte Illarion Ivanovich Vorontsov-Dashkov va consultar a l'alcalde de Tbilissi Alexandre Khatsian, el primat de Tbilisi, el bisbe Mesrop, i el destacat líder cívic Dr. Hagop Zavriev sobre la creació de destacaments de voluntaris armenis. Els reservistes armenis russos ja havien estat reclutats per les forces armades regulars i s'havien enviat al teatre d'operacions europeu. Les unitats de voluntaris van consistir en armenis, que no eren ciutadans de l'imperi i no estaven obligats a servir. No obstant això, moltes altres comunitats no russes també van estar representades en lExèrcit rus del Caucas com a voluntaris, reclutes i soldats regulars i oficials. Aquests homes particularment inclosos pertanyien a comunitats d'ortodoxos cristians assentats a la rodalia de l'oblast de Kars des de 1878, com georgians i grecs del Caucas, que en general van entrar en servei en l'exèrcit imperial rus com un mitjà per aconseguir les ambicions de les seves pròpies comunitats per recuperar el territori grec ortodox dels otomans musulmans al finalitzar la campanya russa. Originàriament, es van crear quatre batallons de voluntaris. Al llarg de l'oblast de Kars, el 3r batalló comandat per Hamazasp (Hamazasp Srvandztyan) i 4t batalló comandat per Keri (Arxak Gavafian) operaven en el front cap a Erzurum, entre Sarighamish i Oltu. El Comandant en Cap del Districte Militar del Caucas (Exèrcit del Caucas) va ser Illarion Ivanovich Vorontsov-Dashkov. El comandament efectiu estava en mans del general d'infanteria Aleksandr Zakharevich Myshlayevsky, que originalment era un historiador militar que es va graduar en l'Acadèmia Imperial d'Estat Major. El general Nikolai Iudénitx era el seu Cap d'Estat Major.
22-28 de desembre: Les maniobres inicials Hafız Hakkı estava al flanc esquerre. La seva missió era moure el 9è i 10è Cos de Sarighamish i Kars. El pla es va dissenyar en dos passos: un atac inicial sobtat i una segona etapa amb els dos cossos marxant a tota velocitat cap a Oltu. S'esperava que l'assalt a Narman es fes a la tarda del 22 de desembre. A continuació, el Cos marxaria a 30 km al dia i arribarà a la línia Kars-Sarighamish línia abans del 25 de desembre. Van ser enviades dues divisions del Destacament de Stange per mar des de Constantinoble cap a Trebisonda.
miniatura|esquerra|Soldats empenyent una peça d'artilleria A principis del 22 de desembre, Hafız Hakkı va ordenar a les seves tropes de seguir endavant. Van participar en una breu escaramussa contra una brigada russa comandada pel general Istomin prop de Kaleboğazı, a l'oest d'Oltu. Les escaramusses en Kaleboğazı van acabar l'endemà i els otomans van capturar quatre peces d'artilleria, quatre metralladores i 1.000 soldats russos.
El 23 de desembre, Istomin va abandonar la seva posició i es va dirigir cap a Ardahan. Hafız Hakkı va enviar dues divisions per perseguir a Istomin. En l'extrem esquerre, el Destacament de Stange, que havia desembarcat en Trebisonda, es va moure per la vall del Çoruh i a través d'un pas a 2.438 metres d'altitud cap a Ardahan. Al mateix dia, el 92è Regiment de la 31a Divisió otomana, creient que la unitat que estava enfront d'ells eren russos, va obrir foc al flanc de la 32a Divisió; en la batalla de 4 hores de foc amic enmig de la boira van morir 2.000 soldats otomans i van resultar ferits molts més.
miniatura|Posició otomana de metralladora en la Muntanya Allahüekber El 24 de desembre, Hafız Hakkıi va anar molt més enllà d'Oltu després d'haver marxat 75 km en poc més de tres dies. No obstant això, no van arribar a la línia de Kars-Sarighamish com estava previst.
El 25 de desembre, les tropes otomanes havien estat marxant durant 14 hores sota una forta nevada. Els soldats estaven esgotats i famolencs; la por de morir congelat i de les metralladores russes va ser reemplaçada lentament per l'absoluta indiferència.