El temple d'Àrtemis (; ; ), també conegut com el temple de Diana, va ser un temple grec dedicat a una forma antiga i local de la deessa Àrtemis (identificada amb Diana, una deessa romana). Es trobava a Efes (a prop de la ciutat moderna de Selçuk a l'actual Turquia). L'any 401 dC el temple ja estava en ruïnes o destruït.John Freely, The Western Shores of Turkey: Discovering the Aegean and Mediterranean Coasts 2004, p. 148; Clive Foss, Ephesus after antiquity: a late antique, Byzantine, and Turkish city, Cambridge University Press, 1979, pp. 86–89 & footnote 83. Actualment, al lloc només queden fonaments i fragments de l'últim temple. alt=columns in field at the site of the temple today.|miniatura|El lloc del temple el 2017alt=color view of reconstructed model of Temple of Artemis, at Miniatürk Park, Istanbul, Turkey|miniatura|Aquesta maqueta del temple d'Artemisa, al parc Miniatürk, Istanbul, Turquia, intenta recrear l'aspecte probable del tercer temple. La versió més antiga del temple (un tèmenos de l'edat del bronze) va ser molt anterior a la immigració jònica. Cal·límac, en el seu Himne a Artemisa, ho va atribuir a les amazones. Al el temple va ser destruït per una riuada. La seva reconstrucció, de forma més grandiosa, va començar cap al 550 aC, sota Quersifró, un arquitecte cretenc, i el seu fill Metàgenes. El projecte va ser finançat per Cresos de Lídia, i va trigar deu anys a completar-se. Aquesta versió del temple va ser destruïda l'any 356 aC per un incendi provocat per Heròstrat.
La reconstrucció posterior del temple, fou el moment de màxima esplendor i l'última forma del temple, finançada pels mateixos efesis, es descriu a la llista de les set meravelles del món d'Antípatre de Sidó:
Situació i història alt=imaginary Temple of Artemis 16th-century hand-colored engraving by Martin Heemskerck|miniatura|La fama del temple d'Artemisa era coneguda al Renaixement, tal com es demostra en aquest retrat imaginari del temple en un gravat pintat a mà del de Martin Heemskerck. El temple d'Àrtemis (Artemision) es trobava prop de l'antiga ciutat d'Efes, a uns 75 km al sud de la moderna ciutat portuària d'Esmirna, a Turquia. Avui el lloc es troba a la vora de la ciutat moderna de Selçuk.
El témenos d'Efes era molt més antic que el mateix Artemision. Pausànies estava segur que era molt anterior a la immigració jònica, sent més antic fins i tot que el santuari oracular d'Apol·lo a Dídima.Pausanias, Description of Greece 7.2.6–8. Va dir que els habitants prejònics de la ciutat eren leleges i lidis. Cal·límac, en el seu Himne a Artemisa, va atribuir el primer tèmenos d'Efes a les Amazones, dones guerreres llegendàries la pràctica religiosa de les quals imaginava que ja estava centrada en una imatge (bretas) d'Artemisa, la seva patrona. Pausànies creia que el temple era anterior a les amazones.
L'estimació de Pausànies de l'antiguitat del lloc sembla ben fundada. Abans de la Primera Guerra Mundial, les excavacions del lloc de David George Hogarth semblaven identificar tres edificis de temples successius. Les reexcavacions de 1987–1988 i la reavaluació del relat de HogarthBammer offers a critical re-appraisal of Hogarth's methods, findings and conclusions. van confirmar que el jaciment estava ocupat ja a l'edat del bronze, amb una seqüència de troballes de ceràmica que s'estenen fins a l'època geomètrica mitjana, quan un temple perípter amb un el sòl d'argila dura es va construir a la segona meitat del . va assenyalar algunes col·locacions encara anteriors de pedres, ceràmica micènica i figuretes d'animals d'argila bruta, però va advertir que "encara és massa aviat per arribar a conclusions sobre una seqüència de culte". El temple perípter d'Efes ofereix el primer exemple d'un tipus perípter a la costa de l'Àsia Menor, i potser el temple grec més antic envoltat de columnates pertot.
Al , una riuadaLa riuada està datada per ceràmica fragmentària: va destruir el temple, dipositant més de mig metre de sorra i terra sobre el sòl d'argila original. Entre les restes de la inundació hi havia les restes d'una placa de vori amb la talla d'un griu i l'arbre de la vida, aparentment del nord de Síria, i algunes gotes d'ambre perforades en forma de llàgrima de secció transversal el·líptica. Aquests probablement van vestir una vegada una efígie de fusta (xóanon) de la Senyora d'Efes, que devia ser destruïda o recuperada de la riuada. Bammer assenyala que tot i que el lloc era propens a inundar-se i s'aixecava a sobre de dipòsits de fang dos metres entre els segles i , i uns 2,4 m més entre el i el , el seu ús continuat «indica que el manteniment de la identitat de la ubicació real va tenir un paper important en l'organització sagrada».
Segona fase El nou temple va ser patrocinat almenys en part per Cresos,Vegeu Kevin Leloux, "The Campaign Of Croesus Against Ephesus: Historical & Archaeological Considerations", a Polemos 21-2, 2018, p. 47-63 . que va fundar l'imperi de Lídia i va ser amo d'Efes.L'afirmació d'Heròdot en aquest sentit queda confirmada per la lectura conjectural d'una inscripció dedicatòria fragmentària, conservada al Museu Britànic (A Guide to the Department of Greek and Roman Antiquities in the British Museum 84). Va ser dissenyat i construït al voltant de l'any 550 aC per l'arquitecte cretenc Quersifró i el seu fill Metàgenes. Era el 115 m de llarg i 46 m d'ample, suposadament el primer temple grec construït amb marbre. Les seves columnes perípteress'alçaven unes 13 m d'alçada, en dobles fileres que formaven un ampli passatge cerimonial al voltant de la cel·la que albergava la imatge de culte de la deessa. Trenta-sis d'aquestes columnes estaven, segons Plini, decorades amb talles en relleu. Endeu va esculpir una nova estàtua de culte de banús o fusta vinya ennegrida,Pliny's Natural History, 16.79.213-16; La font de Plini va ser el romà Mucianus, que pensava que la imatge de culte d'un "Endeu" era extremadament antiga, però. El nom d'Endeu apareix a les inscripcions àtiques de finals del , i Pausànies assenyala les obres que se li atribueixen. El més important és que els efesis de l'època de Mucià van mantenir la tradició que un escultor en particular havia creat la imatge refeta i un naiskos per allotjar-la es va erigir a l'est de l'altar a l'aire lliure.
Dipòsit de fundació miniatura|La moneda inscrita més antiga coneguda, procedent del dipòsit de la fundació del temple d'Artemisa: moneda d'electre de Fanes d'Efes, 625-600 aC. Anvers: cérvol pasturant a la dreta, ΦΑΝΕΟΣ (retrògrada). Invers: dos cops d'incuse, cadascun amb línies d'intersecció aixecades. miniatura|Electrotip de moneda electre d'Efes, 625–600 aC. El cérvol pastura a la dreta, ΦΑΕΝΟΣ ΕΜΙ ΣΕΜΑ (retrògrada, "Sóc la insígnia de Fanes"). Al jaciment s'hi va trobar un ric dipòsit de fundació d'aquesta època, també anomenat «dipòsit dArtemision». El dipòsit inclou més de mil articles com les que poden ser les primeres monedes fetes d'electre, un aliatge d'or i plata.
Els fragments de baix relleu dels tambors més baixos de les columnes del temple, conservats al Museu Britànic, mostren que les columnes enriquides del temple posterior, de les quals sobreviuen algunes eren versions d'aquesta característica anterior. Plini el Vell, que sembla que desconeixia la continuïtat amb el temple anterior, afirma que els arquitectes del nou temple van optar per construir-lo en un terreny pantanós com a mesura de precaució davant els terratrèmols, amb capes de fonamentació inferiors de pell i carbó vegetal picat.Plini el Vell, Història Natural, traduïda a l'anglès per H. Rackham et al., 36. 21., Loeb Classical Library, 1938
El temple es va convertir en una atracció important, visitada per comerciants, reis i turistes, molts dels quals van retre homenatge a Àrtemis en forma de joies i béns diversos. També oferia santuari a aquells que fugien de la persecució o el càstig, una tradició lligada en el mite a les amazones que van fugir-hi dues vegades buscant la protecció de la deessa del càstig, primer per Dionís i més tard, per Hèracles.Rigsby, Kent J., Asylia: Territorial Inviolability in the Hellenistic World, University of California Press, 1996, , pp. 385-387 Diògenes Laerci afirma que el filòsof misantròpic Heràclit, desaprovant completament la vida civil a Efes, va jugar als ossets al temple amb els nois, i més tard hi va dipositar els seus escrits.Diogenes Laertius, Lives of the eminent philosophers, Book 9, "Heraclitus", Loeb edn.
Destrucció L'any 356 aC, el temple es va cremar. Diverses fonts consideren que es va tractar d'un incendi provocat per Heròstrat, que va calar foc a les bigues de fusta del sostre, buscant fama a qualsevol preu; d'aquí en derivaria el terme fama herostràtica.Valeri Màxim, Fets i dites memorables, 8. 14. 5: "Es va trobar un home que planejava la crema del temple de Diana d'Efes perquè, amb la destrucció d'aquest edifici tan bellíssim, el seu nom es difongués per tot el món". Valerius Maximus, VIII.14.ext.5 Per aquesta indignació, els Efesis van condemnar l'autor a mort i van prohibir a ningú que esmentés el seu nom; tot i això, Teopomp va anotar-ne el nom més tard. La meteorologia d'Aristòtil descriu la conflagració del temple, però no la seva causa. En la tradició històrica grega i romana, la destrucció del temple va coincidir amb el naixement d'Alexandre el Gran (al voltant del 20/21 de juliol de 356 aC). Plutarc comenta que Àrtemis estava massa preocupada pel naixement d'Alexandre per salvar el seu temple ardent; no especifica cap causa del foc.Plutarch, Life of Alexander, 1. 3. 5.
La implicació d'Heròstrat en la destrucció del temple ha estat qüestionada en l'erudició moderna. Stefan Karweise assenyala que qualsevol que hagués volgut incendiar el temple, hauria necessitat accés a l'estructura de fusta del sostre i Dieter Knibbe parla d'un «cos sencer» de guàrdies i custodiadors del temple acreditats, que hi hauria fet difícil l'accés. Fins i tot el foc podria haver estat deliberada i encoberta pels administradors del temple, conscients que els fonaments del temple s'estaven enfonsant i impedits de reubicar-lo en un altre lloc per restriccions religioses;en aquest sentit, Bammer ha observat la conservació del lloc sagrat original al llarg de successives reconstruccions, malgrat els continus problemes d'inundacions i fonaments. Karwiese qüestiona el motiu d'Heròstrat, ja que només va divulgar el seu propòsit sota tortura, cosa que no s'adapta a un home que busqui fama. Dieter Knibbe considera Heròstrat un «idiota útil al servei del sacerdoci».
Tercera fase alt=A drum from the base of a column from the 4th-century rebuilding at Ephesus in the British Museum|miniatura|Un tambor de la base d'una columna de la reconstrucció del ara al Museu Britànic Alexandre es va oferir a pagar la reconstrucció del temple, però els efesis, s'hi van negar amb tacte, dient que «seria impropi per a un déu construir un temple a un altre», i finalment el van reconstruir després de la seva mort, sufragant-ne ells mateixos les despeses. Els treballs van començar l'any 323 aC i van continuar durant molts anys. El tercer temple era més gran que el segon; 137 m llarg per 69 m d'ample i 18 m d'alçada, amb més de 127 columnes. Atenàgores d'Atenes va nomenar Endeu, deixeble de Dèdal, com a escultor de la imatge de culte principal d'Àrtemis.Pausanias, 10.38.6, trans Jones and Ormerod, 1918, from perseus.org. Per a Artemis Protothronia com un aspecte separat del culte d'Efes a Artemisa, vegeu Strelan, R., Paul, Artemis, and the Jews in Ephesus, de Gruyter, 1996, p. 157.