La Simfonia número 5, en do sostingut menor, de Gustav Mahler, composta entre 1901 i 1902, és una de les seves obres més conegudes i més executades arreu del món. Mahler va dirigir la primera actuació a l'antiga Sala Gürzenich de Colònia, amb l'orquestra titular, el 18 d'octubre de 1904.
Composta als quaranta-dos anys, marca l'inici de la maduresa musical de Mahler, sent la primera de la trilogia de simfonies realistes i purament instrumentals -núms 5, 6 i 7- que l'ocuparen durant el seu període mitjà.
Està estructurada en tres parts amb cinc moviments (la primera part: dos primers moviments, segona part: tercer moviment i tercera part: dos últims moviments). La seva durada en una interpretació típica és d'uns 75 minuts.
Aquesta simfonia va trigar dècades a ser reconeguda i apreciada pel públic, a causa de la seva gosadia creativa i del seu caràcter innovador, que trencaven els motlles d'un simfonisme deutor del Romanticisme. Actualment ja és un clàssic i és una de les obres més conegudes de Mahler, amb un cèlebre Adagietto immortalitzat per Visconti en el seu film Morte a Venezia.
Moviments La planificació de l'obra, dividida en cinc moviments, permet contemplar el relat simfònic en tres parts: la primera i la tercera agrupen respectivament dos moviments, situant el vigorós Scherzo com a part central. Primera part 1. Trauermarsch (Marxa fúnebre). In gemessenem Schritt. Streng. Wie ein Kondukt (A un ritme mesurat. Estricte. Com una processó fúnebre.) do♯ menor 2. Stürmisch bewegt. Mit grösster Vehemenz (Tempestuosament agitat, amb la màxima vehemència) la menor Segona part 3. Scherzo. Kräftig, nicht zu schnell (Vigorós, no gaire ràpid) re major Tercera part 4. Adagietto. Sehr langsam (Molt lent) fa major 5. Rondo-Finale. Allegro – Allegro giocoso. Frisch (Fresc) re major
Origen i context En les quatre primeres simfonies, Mahler lluita per identificar-se amb diversos idealismes juvenils: el poder de la voluntat sobre el destí en la primera, el missatge cristià o la resurrecció en la segona, el panteisme dionisíac de Nietzsche en la tercera, la indestructibilitat de la innocència a la quarta. Les quatre primeres simfonies havien estat "Simfonies cançons", en totes s'hi pot trobar la poesia juvenil de les primeres cançons de Mahler, siguin en arranjaments instrumentals siguin cantats per veus. La Cinquena Simfonia sol ser vista com un nou començament en l'estil de Mahler. Ell mateix en va dir: «Un nou començament exigeix una nova tècnica». En la Cinquena, tot i que utilitza algunes frases d'aquestes cançons, deixen de tenir un paper important. miniatura|Caseta de Mahler a Maiernigg (prop de Klagenfurt) a la vora del Wörthersee a Caríntia. Mahler va compondre la Cinquena Simfonia els estius de 1901 i 1902, en un refugi d'estiu que acabava de comprar a Maiernigg, al Wörthersee, al sud d'Àustria, durant els mesos en què l'Òpera de Viena estava tancada. Allà, lluny de la tensió quotidiana de la feina com a director, hi trobava la tranquil·litat necessària per compondre. Va ser una època especialment feliç en el terreny afectiu: va conèixer Alma Schindler el novembre del 1901, i es van casar el març de l'any següent. Willem Mengelberg, primer propagador del simfonisme mahlerià, considera el quart moviment de la peça, el cèlebre Adagietto com una cançó sense paraules dedicada a Alma en aquests evocadors primers compassos, com a declaració d'amor.
A Maiernigg, Mahler es trobava allunyat de les exigències i tensions diàries inherents al càrrec de director de l'Òpera de Viena, un context que li proporcionava l’entorn tranquil i estable necessari per al treball compositiu. Tot i que amb el temps aquesta relació amb l’òpera es tornaria conflictiva, el període de composició de la Cinquena Simfonia representà, per a Mahler, un dels episodis més satisfactoris i feliços de la seva maduresa artística. Encara que no es pot afirmar que les simfonies de Mahler siguin literalment autobiogràfiques, la "tràgica" Sisena Simfonia i el Kindertotenlieder (Cançons pels infants morts) es completaren durant els dos estius següents, moments en què la vida del compositor transcorregué sense grans contratemps i els seus fills creixien amb alegria i benestar.
Mahler ja havia assolit un reconeixement consolidat en l’escena musical com a director de l'Òpera de Viena i començava a ser valorat també com a compositor. Per la seva part, Alma, jove de gran bellesa i intel·ligència, es convertí en musa de destacades figures del ; criada en un entorn artístic vienès, tenia formació en piano i composició. Mahler fou el primer dels tres il·lustres marits que tindria, i el seu matrimoni, intens però breu, s’interrompé per la mort prematura del compositor.
Alma va ser la musa de conegudes figures del , com l'arquitecte Walter Gropius, el pintor Oskar Kokoschka o el novel·lista Franz Werfel. Educada exquisidament en l'ambient artístic vienès, tocava el piano i componia. El matrimoni convuls va durar poc temps a causa de la prematura mort del músic. miniatura|Alma Mahler, al voltant de 1902 Tot i que les simfonies de Mahler no es poden considerar que reflecteixin la seva autobiografia, així la "tràgica" Sisena Simfonia i el Kindertotenlieder (Cançons pels infants morts) van ser acabats els dos estius següents, quan encara no hi havia núvols a l'horitzó de Mahler i els seus fills creixien amb felicitat.
Cap al 1901, quan va començar a treballar en la Cinquena Simfonia, Mahler havia adquirit l'edició completa de Bach, i el seu entusiasmat descobriment el va portar a crear textures més polifòniques en la seva música. Però aquesta nova "polifonia intensificada", com l'anomenava Bruno Walter, exigia un nou estil orquestral, i això no va arribar fàcilment. Després de l'estrena el 1904, Mahler la va anar revisant fins a finals del 1907, quan va publicar la darrera versió.
Mahler no abandona completament la seva passió pel cant, i el lied continua influint el seu univers simfònic en la Cinquena Simfonia. LAdagietto per a arpa i cordes es basa en la cançó Ich bin der Welt abhanden gekommen (M'he allunyat del món), també escrita el 1901. Segons el crític Pérez de Arteaga, aquest element líric creix en les seves simfonies. Sense necessitat de paraules ni programes, moments de diàleg, discussió i altercat es converteixen en soliloquis. Així, la queixa solemne dels violoncels creix batega el timbal en el segon moviment, el vals es transforma en un monòleg al trio de lScherzo, lAdagietto s'expandeix com una romança, i la Trauermarsch evoluciona fins a un final misteriós.
La Cinquena Simfonia és un exemple extrem de dues característiques mahlerianes: el seu perfeccionisme en l'orquestració i la seva desconfiança sovint quasi neuròtica de les seves capacitats. Per aquests motius la simfonia va experimentar interminables revisions sobre revisions fins a la mort del compositor. Alma Mahler descriu, en el seu llibre sobre Mahler, els primers assajos de la Cinquena a Viena, mesos abans de l'estrena mundial a Colònia:
Finalment, en una de les seves últimes cartes, Mahler va dir al seu amic compositor i crític musical Georg Göhler:
El director d'orquestra Bruno Walter destaca, en la seva anàlisi de la Cinquena:
Representacions Com en altres simfonies de Mahler, la Cinquena no es va entendre després de la seva estrena. El 1905, després d'una actuació infructuosa a Hamburg dirigida per ell mateix, Mahler es va queixar: «La cinquena és una obra maleïda. Ningú l'entén».Tagebucheintrag. Zitiert nach: Karl-Josef Müller, „Mahler – Leben, Werke, Dokumente“, 293. In: Renate Ulm: „Gustav Mahlers Symphonien“, 153. Les crítiques musicals dels anys posteriors a l'estrena van ser majoritàriament negatives. Per exemple, el crític musical Ferdinand Pfohl va jutjar que la 5a simfonia era una de les obres més febles de Mahler.Ferdinand Pfohl: „Gustav Mahler – Eindrücke und Erinnerungen aus den Hamburger Jahren.“ In: Renate Ulm: „Gustav Mahlers Symphonien“, 162. Només la New Magazine for Music va donar a la simfonia un testimoni benèvol ja el 1905 i parlava d'una «riquesa aclaparadora de bellesa».Stanislaus Schlesinger: Artikel in "Neue Zeitschrift für Musik", 1905. In: Renate Ulm: „Gustav Mahlers Symphonien“, 162. Només després de la mort de Mahler, l'obra va ser cada cop més apreciada.
Als Estats Units es va estrenar el 25 de març de 1905 amb Frank van der Stucken dirigint la Simfònica de Cincinnati.
A Catalunya es va estrenar a Barcelona l'11 de febrer de 1921 al Palau de la Música amb l'orquestra de l'Associació d'Amics de la Música dirigida per Francesc Pujol.
Anàlisi musical Part I 1. Trauermarsch miniatura|upright=1.4|Generalmarsch (Presentation March) of the Austro-Hungarian Army El primer moviment s'obre amb un gest típic de Mahler: una fanfàrria de trompeta que seria, com totes les altres, un record dels sons de les casernes de l'exèrcit escoltats durant la infància i que cita la Generalmarsch de l'Exèrcit austrohongarès.
La fanfàrria introdueix dos temes de la marxa fúnebre en do menor, sempre persistent en la seva obra, primer un lament per a les cordes, després contrastada amb una processó del vent fusta. És un llarg passatge de dolor vehement i apassionat, de vegades amb desesperació salvatge, que finalment s'apaga amb les notes d'advertència del toc de trompeta d'obertura.
Les quatre notes repetides de la trompeta del començament, que alguns especialistes consideren una personal i curiosa imitació del motiu inicial de la Cinquena de Beethoven, és segons Barham un desenvolupament simfònic que és una font de sorpreses, fruit d'una energia i un mestratge orquestral extraordinaris. Segons Matthews, no es pot dir que sigui una simfonia convencional quan és una obra que comença amb una marxa fúnebre que inclou un mini concert de trompeta.
La marxa s'interromp dues vegades amb un tema secundari més tranquil:
Una vegada més la trompeta recorda els primers compassos de la simfonia, però aquesta vegada ho fa de forma més violenta i acompanyada de forma ferotge però planera dels violins que llancen una escala descendent mentre la trompeta es veu empesa a cridar la seva angoixa. L'intent d'introduir una varietat més elevada es deixa de banda ràpidament en l'agitació. A poc a poc es torna al ritme lent original i a la processó que s'hi havia associat. Tornen els violins en un context de ritme lent descendent, i el moviment es desintegra en recordatoris fantasmals de la fanfàrria i un signe de puntuació final enigmàtic i salvatge.
2. Stürmisch bewegt, mit größter Vehemenz El segon moviment sona com una reescriptura de l'anterior, comparteix material, és semblant en ritme i tempo, i fa la sensació que tornem a començar. Però si el primer és un moviment lent amb una interrupció ràpida, el segon és un moviment ràpid que torna diverses vegades al ritme de la marxa fúnebre.
S'obre amb el mateix tarannà de desesperació i frenesí salvatge que la segona secció del primer i també torna la música fúnebre. Però aquest moviment es mou en sentit contrari: la ferocitat de l'obertura deixa pas a una música més reflexiva. Els dos estats d'ànim es juxtaposen fins que hi ha una sobtada oscil·lació cap a l'optimisme, que ràpidament s'esvaeix per acabar a l'ombra amb un final fantasmal i aterridor. Pel fet que els dos moviments estan estretament lligats, s'han de considerar que formen conjuntament la primera part de tota l'obra. En tot el segon moviment, un tempestuós Allegro en la menor, ens mostra com és de fonamental el concepte de la Marxa fúnebre en la simfonia.
Hi ha molts elements compartits entre el primer i el segon moviment. Un motiu sospirant escoltat en el primer moviment
es fa més destacat en el segon moviment
i condueix al primer tema.
La Marca d'assaig 5, marcada im Tempo des ersten Satzes "Trauermarsch", introdueix un tema acompanyat del motiu de sospirs i un motiu de corxera repetit des de l'inici del moviment.