Paul Marcinkus ()Archbishop Marcinkus, 84, Banker at the Vatican, Dies, New York Times, February 22 2006 (15 de gener de 1922 – 20 de febrer de 2006) va ser un arquebisbe estatunidenc de l'Església catòlica. És conegut sobretot per haver estat president de l'Institut per a les Obres de Religió (IOR), conegut més aviat com la «Banca Vaticana», entre 1971 i 1989.
Biografia Marcinkus va néixer a Cicero a l'estat d'Illinois, fill de Mykolas Marinkus, un netejador de finestres emigrat de Lituània per evitar el servei militar a l'exèrcit rus. Arribat als Estats Units, Mykolas va viure algun temps a Pittsburgh abans d'instal·lar-se al poble de Fond du Lac al Wisconsin on va treballar com a peó de granja. Es va traslladar a Cicero després de trobar feina a un alt forn de Chicago. En néixer el seu quart fill, Paulus, començà a l'empresa de neteja de vidres Leo Sheridan Co., una feina que mantindria per trenta anys.
El jove Paul va estudiar primer al seminari preparatori «Arquebisbe Quigley» i després al seminari St Mary of the Lake. Va ser ordenat pel'arquebisbe de Chicago el 3 de maig de 1947. Va començar tasques pastorals a les parròquies de Santa Cristina i de la Santa Creu. El 1949 va ser nomenat al tribunal arxidiocesà, que processava sobretot les anul·lacions de matrimonis.
Carrera internacional Marcinkus arribà a Roma el 1950 per estudiar dret canònic a la Universitat Gregoriana, i començà a acceptar encàrrecs especials per a la Santa Seu. En graduar-se el 1953 se li demanà si volia quedar-se al Vaticà, i es va fer amic de Giovanni Battista Montini, el futur papa Paul VI. Va ingressar a l'escola diplomàtica. El 1955 va ser destinat com a secretari a la nunciatura a Bolívia i quatre anys després al Canadà.
El desembre de 1959 tornà a Roma per treballar a la Secretaria d'Estat, a més de fer ocasionalment d'intèrpret per a Joan XXIII. Amb l'ascens al papat de Pau VI, Marcinkus esdevingué el primer traductor en anglès i apreciat pel seu talent d'organitzador, li van confiar coordenar els viatges papals. A més, la seva estatura i constitució muscular van fer que fes de guardaespatlles de Pau VI, rebent el malnom de «el goril·la».
El 6 de gener de 1969 va ser promogut a l'episcopat com a arquebisbe titular d'Horta i secretari de la Cúria Pontifícia. Dos mesos després va refusar que els agents del Servei Secret estatunidenc participen en una audiència privada entre el Pontífex i el President dels Estats Units Richard Nixon, hauria dit: «Els dono 60 segons per tocar el dos d'aquí o ja poden dir-li al President perquè el papa no el pot veure avui.»
Al 1979 hauria estat senyalat com a objectiu per les Brigades Roges, un grup terrorista d'extrema esquerra, per a un possible segrest o assassinat, després que la seva adreça i d'altres documents fossin trobats en un apartament de dos membres del grup, Valerio Morucci i Adriana Faranda.
El 26 de setembre de 1981, Marcinkus va ser nomenat propresident de la Comissió Pontifícia per l'Estat de la Ciutat del Vaticà, el tercer càrrec amb més poder al Vaticà. El 1982 desbaratà un atemptat contra el papa Joan Pau II a Fàtima, quan un capellà desequilibrat, Juan Maria Fernandez y Krohn, atacà el papa amb una baioneta.
El banquer del Vaticà Marcinkus va ser el president de l'Institut per a les Obres de Religió (IOR), conegut popularment com el «banc del Vaticà», de 1971 a 1989. Amb l'ajuda dels banquers Sindona i Calvi, va internatzionalitzar les finances del Vaticà. Ja el 1971 junts van crear a Nassau un paradís fiscal a les Bahames, la Cisalpine Overseas Bank. El 24 d'abril de 1973, Marcinkus va ser interrogat a la seva oficina pels fiscals estatunidencs William Aronwald i Bill Lynch, caps del Servei del crim organitzat i la secció d'extorsió del Departament de Justícia dels Estats Units, sobre la seva participació en el lliurament de 14,5 milions de dòlars en bons falsificats al Vaticà al juliol de 1971, que forma part d'una requesta total de 950 milions de dòlars, un document redactat en carta oficial del Vaticà.
El seu nom i càrrec havien sorgit durant la investigació d'un gàngster internacional, que finalment va estar dotze anys a la presó. Marcinkus va dir que «considerava com a seriosos els càrrecs contra ell, però que violaria l'obligació de confidencialitat de l'IOR si es defensés». De retorn als Estats es va acordar en els nivells més alts que el cas contra Marcinkus no podia ser perseguit més lluny ».
Escàndols i problemes sense resoldre La fallida del Banco Ambrosiano i el "cas IOR"
A principi dels anys vuitanta, el nom de Marcinkus va ser vinculat a escàndols financers que van omplir els titulars de la premsa a tot el món. En particular, es va trobar que l'IOR, en aquells moments dirigit per Marcinkus, havia tingut un paper important en la fallida del Banco Ambrosiano de Roberto Calvi, en una complicat rescat bancari, que tenia com a principals personatges Michele Sindona i el venerable mestre de la Lògia maçònica P2, Licio Gelli.
L'IOR, de fet, havia concedit el 1981 a Calvi cartes de patrocini, mitjançant les quals confirmaven que «directament o indirectament» exercien el control sobre Manic. S.A. (Luxemburg), Astolfine S.A. (Panamà), Nordeurop Establishment (Liechtenstein), U.T.C. United Trading Corporation (Panamà), Erin S.A (Panamà), Bellatrix S.A (Panamà), Belrosa S.A (Panamà), Starfield S.A (Panamà), empreses fantasma amb seu a paradisos fiscals coneguts, que feien de "pantalla" del destí del flux de diners que havien drenat de dos mil milions de lires de la caixa de l Banco Ambrosiano.
A més, d'acord amb les declaracions fetes pel penedit de la Cosa Nostra Vincenzo Calcara, considerades creïbles el 2003 per una sentència del tribunal de Roma (novena sala penal, per sentència de 6 de juny de 2003), i que no es van publicar fins al 2008, Marcinkus va ser l'enllaç entre el Vaticà i la Cosa Nostra per a les activitats de rentada de diners. El penedit, entre altres coses, informà que va transportar a Roma, uns mesos abans de l'atemptat contra Joan Pau II el 1981, en nom de Tonino Vaccarino (presumpte assessor de la família de Castelvetrano) deu mil milions de lires per invertir a Amèrica del Sud i el Carib a través de Marcinkus, el Banc del Vaticà i el notari Francesco Albano. La reunió es va dur a terme a la casa d'aquest últim (segons el membre Calcara, com Marcinkus, de la'ordre dels Cavallers del Sant Sepulcre, contacte entre Cosa Nostra i el Vaticà, així com el notari personal de Giulio Andreotti, el cap Luciano Leggio i de Frank Coppola), en presència del mateix notari, Marcinkus, un cardenal, Roberto Calvi, Vincenzo Culicchia (membre del Parlament de Sicília), Stefano Accardo (anomenat «Cannata»), Vincenzo Furnari, Enzo lleó (també membre del Parlament de Sicília), Antonino Marotta i el seu padrí Tonino Vaccarino.
Després de l'escàndol, el llavors ministre italià d'Hisenda, Beniamino Andreatta va imposar la dissolució del Banco Ambrosiano i la seva liquidació forçosa, que va tenir lloc el 6 d'agost de 1982. El mateix Andreatta va pronunciar un històric discurs al Parlament el 8 d'octubre de 1982 al qual va informar públicament de les responsabilitats del banc del Vaticà i els seus executius, entre ells el mateix Marcinkus. Segons els seus càlculs, el Vaticà estava implicat en l'escàndol per un import de 1.300 milions de dòlars. El 1987 Marcinkus va ser investigat, juntament amb altres dos directius de la IOR, per complicitat en la fallida fraudulenta i es va emetre una ordre de crida i cerca pels tribunals italians en relació amb la fallida de l'Ambrosiano, però després d'uns mesos, el Tribunal Suprem primer, i el Tribunal Constitucional després es van anul·lar el mandat en virtut de l'article 11 del Tractat de Laterà, almenys ser també la posterior sol·licitud d'extradició.La demanda era basada en l'article 22 del Trattato della Santa Sede con l'Italia, che recita: «La Santa Sede consegnerà allo Stato italiano le persone che si fossero rifugiate nella Città del Vaticano, imputate di atti, commessi nel territorio italiano, che siano ritenuti delittuosi dalle leggi di ambedue gli Stati». vegeu també:
L'opinió del Vaticà, acreditat per les últimes declaracions de Giulio Andreotti i l'opinió Angelo Caloia,Finanza Bianca, Giancarlo Galli, Mondadori, 2004 és que va actuar a la lleugera a la delegació de tasques tan delicades una persona que va resultar al final inadequada i sense experiència. Segons David Yallop, no obstant això, Paul Marcinkus estava lluny de ser incompetent. En tot cas, a través del coneixement de Roberto Calvi, Michele Sindona i Licio Gelli, va portar el nivell econòmic del Vaticà a altures mai abans aconseguides, que influïren directament o indirectament sobre diversos governs.
Els fets, però, del Banco Ambrosiano encara no s'han aclarit i són una àrea fosca de la història recent d'Itàlia. En particular, tant Calvi com Sindona van ser trobats morts en estranyes circumstàncies. El primer, fugit a Londres, va ser trobat penjat el 18 de juny de 1982 sota el pont Blackfriars sobre el Tàmesi. El segon, a la presó per l'assassinat de Giorgio Ambrosoli, va ser enverinat amb un cafè amb cianur el 20 de març de 1986 i va morir dos dies després. A més, la secretària de Calvi, Graziella Corrocher, va ser trobada morta després de «caure» d'una finestra del Banco Ambrosiano de Milà el 17 juny 1982, el dia abans del descobriment del cadàver de Calvi.Graziella Corrocher: una segretaria scomoda, da Girodivite, 2 marzo 2006
Es va fer a un costat com a cap del Banc del Vaticà poc després, amb un comitè de laics que assumiren el control del banc. El Vaticà finalment va pagar 145 milions de lliures en un acord amb els creditors, amb Marcinkus observant el 1986 que: «No es pot fer anar l'Església només amb avemaries». Posteriorment Marcinkus va dir que va ser mal citat, el que realment va dir va ser que : «Quan els meus treballadors es jubilen que esperen una pensió, no acostumo a dir-los ‘Et pagaré amb 400 Avemaries'.»
Dimití del seu càrrec el 30 d'octubre de 1990.
Presumpta participació en la mort del papa Joan Pau I A més d'aquests escàndols, alguns autorsEntre d'altres: Matillò R.D.. L'avventura delle finanze Vaticane. Ed.Pironti, Napoli, 1988;Don Jesus Lopez Saez Se pedirá cuenta. Muerte y figura di Juan Pablo I. Edizioni Origenes, Madrid, 1990;Luigi Incitti. Papa Luciani: una morte sospetta. L'Airone Editrice, Roma, 2001 la hipòtesi que Marcinkus va participar, juntament amb els cardenals Jean-Marie Villot (llavors secretari estat) i John Patrick Cody, ide Licio Gelli i del mateix Roberto Calvi, en la mort de Joan Pau I, el pontificat del qual va durar només 33 dies, i amb el qual hi havia una forta hostilitat. Això es remunta als anys setanta, quan Marcinkus havia venut a Roberto Calvi del Banco Ambrosiano de Milà el 37% de les accions de la Banca Catòlica del Vèneto (fundada per contribuir a l'obra de caritat del clergat venecià), sense informar l'aleshores patriarca de Venècia –Albino Luciani, el futur Joan Pau I– i els bisbes venecianes. Ells, en protesta, van tancar els seus comptes amb la Banca Catòlica del Vèneto i Luciani va moure els comptes de l'arquebisbat al Banco di San Marco.
El nou papa, Luciani, reconegut com un innovador i reformador, tenia la intenció de portar l'Església Catòlica als ideals originals de la humilitat i la senzillesa, fent reformes a l'IOR i la pròpia Cúria. Segons Yallop i el vaticanista Gianni Gennari, de fet, el papa portava un quadern, que va desaparèixer poc després del descobriment del cos, que contenia una reestructuració del pla de la jerarquia eclesiàstica (inclosa la substitució de Villot i Marcinkus).