La presó de Reina Amàlia, coneguda popularment com la «presó vella», va ser un centre penitenciari al barri del Raval de Barcelona, on actualment hi ha la plaça de Folch i Torres, que va funcionar entre 1839 i 1936.

Història miniatura|esquerra|Projecte d'obertura dels carrers de la Reina Amàlia, Lleialtat i Hort de la Bomba (1807) miniatura|esquerra|Quarteró núm. 104 de Garriga i Roca (c. 1860) miniatura|esquerra|Detall de la plaça de Folch i Torres

Presó per a tots (1839-1904) El 1830, els monjos paüls van adquirir a les filles del comerciant Francesc d'Assís Tomàs una part del seu hort als carrers de la Lleialtat i d'Amàlia, aquest darrer dedicat a Maria Josepa Amàlia de Saxònia, que fou la tercera esposa del rei Ferran VII d'Espanya.AHPB, notari Ignasi Llobet, manual 1.257/1, f. 109-112v, 26-07-1830. El 1833, aquest terreny fou ampliat amb l'adquisició d'una part de l'hort d'Albert Esteve,AHPB, notari Ramon Maspons, manual 1.249/7, f. 344-348v, 17-07-1833 i el novembre d'aquell any, l'edifici, construït segons el projecte de l'arquitecte Joan Soler i Mestres, era pràcticament acabat, essent ocupat per la comunitat, aleshores formada per 24 sacerdots, 18 estudiants i 4 coadjutors. Tanmateix, el 25 de juliol del 1835 va ser incendiat per l'anticlericalisme popular i el 1836, la Desamortització de Mendizábal va fer fora els monjos i sobre les restes malmeses s'hi va condicionar la presó, coneguda popularment com a «Presó d'Amàlia».

El 1839 començà l'activitat de la «presó vella», que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians, i el 1847, arribà al màxim nivell d'ocupació, amb prop de 1.500 reclusos, tot i que la seva capacitat oficial no arribava als 300. Les condicions higièniques hi eren penibles. A Barcelona se solia regalar el pa mal cuit, les verdures mig podrides i la carn que no deixaven vendre als mercats a les presons i als orfenats. A més, la corrupció era generalitzada i hi vigia la llei del més fort. L'arxiu de l'advocat Pere Armengol conté unes cartes del pres Carlos E. Denger que descriuen amb detall tota una sèrie d'abusos, com per exemple el fet que els encausats d'un gran robatori gaudeixen força llibertat i privilegis, «mentre altres que per la seva posició social o bones qualitats personals» han de romandre «en completa clausura», perquè no li han fet a l'alcaid un «regal de 40 duros».

Durant la dècada del 1890, el botxí Nicomedes Méndez es va encarregar d'ajusticiar alguns delinqüents condemnats a mort a l'anomenat pati dels Corders, per mitjà del mètode del garrot vil, com Isidro Mompart i Aniceto Peinador, condemnats per assassinat, o l'anarquista Santiago Salvador, acusat de l'atemptat del Liceu.

Presó per a dones (1904-1936) El 1904, amb la inauguració de la Presó Model al carrer d'Entença, la «presó vella» va esdevenir només presó de dones en substitució de l'antiga casa Galera, situada a l'actual plaça de Salvador Seguí. Rebia aquest nom a causa de l'obligació que tenien les recluses, majoritàriament de classe baixa, de treballar en la confecció de filats.

Durant el primer terç del , també hi van passar preses polítiques, sobretot anarquistes. Mai no van arribar a ser majoria a Reina Amàlia, però sí un bon nombre en períodes de revoltes i vagues, com la Setmana Tràgica, el 1909, quan Barcelona va començar a ser coneguda com la Rosa de Foc. La majoria de condemnes eren per petits furts, però també per ser lesbianes o per blasfemes. Entre les recluses hi ha hagut, entre molts altres Maria Rosa Sagnier, de noble nissaga, per haver pertorbat per fundamentalisme catòlic l'estrena d'una obra de teatre anticlerical i no haver pagat la multa. La cantant Bella Dorita, s'hi va estar «per escàndol públic». Un primer assalt va tenir lloc a mitjan d'abril del 1931, es van alliberar les preses, es van cremar les màrfegues i les fitxes antropomètriques.

El 22 de desembre del 1935 se celebrà al veí Teatre Olympia un míting organitzat per la CNT contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobaven condemnats. El sistema jurídic de la Segona República Espanyola tenia aleshores dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester Marco.

El 19 de juliol del 1936, un cop aturat el cop d'estat militar, es va procedir a l'alliberament de les preses i el govern va aprofitar políticament el fet per denunciar les males condicions de la vida penitenciària que havien imposat els règims monàrquics anteriors a 1931. El 21 d'agost s'inicià l'enderrocament oficial de la presó amb un acte municipal amb la presència de l'alcalde Carles Pi i Sunyer i el conseller-regidor Antoni Ventós. L'enderrocament, a pic i pala, fou a càrrec de membres del Sindicat de la Construcció de la CNT.

La plaça encara se l'anomenava «la placeta de la presó» o «la plaça de la presó de dones», i el 1963 va rebre el nom de Josep Maria Folch i Torres, quan es va inaugurar el nou edifici de l'Institut Milà i Fontanals. El 2017 s'hi van fer recerques arqueològiques amb motiu del projecte de reurbanització.

Referències

Vegeu també Església de Sant Pere Nolasc (Barcelona)

Bibliografia

Categoria:Edificis del Raval Categoria:Carrer de la Reina Amàlia Categoria:Presons de Catalunya Categoria:Edificis de Barcelona desapareguts