miniatura|Diagrama d'una mènsula xinesa de fusta ("dougong") que sosté un sostre multiinclinat, de Yingzao Fashi (any 1103) Larquitectura de la Xina és l'estil d'arquitectura que ha pres forma a Àsia oriental des del segle I de la nostra era.
S'hi feien servir sobretot fusta i maó com a materials de construcció. Les columnes solen tenir escassa elevació i manquen de capitell. Les cobertes es completen amb un ràfec gran que al seu bord, sobretot en les seves puntes, s'encorba cap amunt. Encara que més ordenada en l'ornamentació que l'arquitectura índia, s'usen en ella variades decoracions policromadas: taulells, baldosins de porcellana, incrustacions, campanetes i joguines, amb nimietat de detalls. Els principis estructurals de l'arquitectura xinesa s'han mantingut majorment estables, sent els principals canvis només decoratius. Des de la dinastia Tang, l'arquitectura xinesa ha tingut una influència important en els estils de Corea, Vietnam i Japó.
A través del , arquitectes xinesos formats a occident han tractat de combinar dissenys tradicionals xinesos amb arquitectura moderna -normalment en edificis governamentals- amb limitat èxit. A més, la pressió per desenvolupar les ciutats en la Xina contemporània va requerir major velocitat de construcció i un ràtio de terreny per àrea més alt, la qual cosa significa que a les grans ciutats la demanda d'edificis tradicionals, que per norma general tenen menys de tres pisos, ha decaigut en benefici de l'arquitectura moderna. No obstant això, les habilitats tradicionals de l'arquitectura de la Xina, incloent fusteria major i menor, obra de paleta i cantería, són encara aplicades a la vasta àrea rural xinesa.
Edificis típics en la civilització de la Xina miniatura|esquerra|Fresc descriu l'arquitectura de l'estil de la Dinastia Tang, Coves de Mogao. El ting, palau o temple de forma quadrangular, amb enorme techumbre i ràfec gran, sostingut tot per columnes i envoltat de vegades, de pòrtics. La taa o torre-pagoda, formada per molts cossos cilíndrics o poligonals superposats, portant cadascun el seu propi ràfec. El peleu o pai-lu, espècie d'arc triomfal o porta monumental de tipus arquitrabado. Encara que els xinesos s'atribueixen grans construccions realitzades en la dinastia Ha (segle XVIII aC.) i en la de Tcheóu (segle ) no sembla que els edificis més antics que avui existeixen siguin anteriors als primers segles de nostra era, ni és possible una altra cosa, donada la fragilitat del seu material. S'exceptua, no obstant això, la Gran Muralla Xinesa, enorme construcció de pedra i maó que data de poc més del i ocupa una extensió de 2.500 de llarg, construïda amb la intenció de contenir les invasions dels pobles del nord.
Característiques miniatura|Model de Siheyuan a Pequín, que mostra la simetria, tancament, i geomancia; conceptes típics de l'arquitectura de la civilització xinesa miniatura|Pingyao, a Ming/Qing, Shanxi L'arquitectura de la civilització xinesa té unes característiques recognoscibles a les de les altres parts del món.
Èmfasi horitzontal El més important és l'èmfasi sobre l'eix horitzontal, en particular la construcció d'una plataforma pesant i un gran sostre que sura sobre aquesta base, amb les parets verticals tampoc emfatitzades. Aquest contrasta amb l'arquitectura occidental, que cuida créixer en l'altura i la profunditat. L'arquitectura de la Xina posa l'accent en l'impacte visual de l'ample dels edificis. Els salons i els palaus a la Ciutat Prohibida, per exemple, tenen sostres una mica baixos en comparar amb edificis majestuosos equivalents de l'oest, però les seves aparences indiquen la naturalesa acaparadora de la Xina imperial. Aquestes idees han trobat un lloc a l'arquitectura occidental moderna, per exemple a través del treball de Jørn Utzon. En tot cas, això no s'aplica a pagodes per descomptat, que són relativament singulars i limitat als complexos d'edifici religiosos.
Simetria bilateral arquitectònica Una altra característica important és l'èmfasi sobre l'articulació i la simetria bilateral, que recalca com a objectiu l'equilibri. La simetria bilateral és trobada per tota l'arquitectura de la Xina, des de grans complexos o palaus fins a modestes granges. Quan sigui possible, els plans per a la renovació i/o extensió d'una casa tractaran de mantenir aquesta simetria, sempre que hi hagi suficient pressupost per fer-ho. Els elements secundaris es posicionen a banda i banda de l'estructura principal per mantenir la simetria bilateral general. Els edificis es planifiquen perquè tinguin un nombre parell de columnes per estructura, per generar un nombre imparell d'espais entre elements, i així, en posar en el central l'entrada principal a l'edifici, mantenir la simetria.
En contrast amb els edificis, els jardins xinesos són una excepció notable, car cuiden ser asimètrics; el principi de la composició del jardí és causar una circulació perdurable, i també copiar la natura.
Tancat Les pràctiques arquitectòniques en edificis occidentals contemporanis típicament disposen un jardí o àrea oberta al voltant de la propietat. Això contrasta amb gran part de l'arquitectura xinesa tradicional, que construeix edificis o complexos que envolten una propietat sencera, voltant les zones verdes en el seu interior. Aquests espais tancats són de dos possibles tipus: Pati descobert: l'ús de patis descoberts és una característica comuna en moltes classes d'arquitectures xineses. Això és exemplificat en el Siheyuan, que consta d'un espai buit envoltat pels edificis connectats entre si directament o per galeries.miniatura|La Ciutat Prohibida. Pou de cel: Encara que els patis descoberts grans són trobats comunament en l'arquitectura del sud, el concepte d'una "àrea verda" envoltada pels edificis vist en el nord pot també ser observat en l'estructura meridional coneguda com el "Pou de cel". Aquesta és, essencialment, un pati relativament voltat, format per les interseccions d'edificis disposats a prop entre si, i que ofereix una petita vista del cel a través d'una obertura en el pis superior. Aquests recintes serveixen per regular la temperatura i per ventilar el complex d'edificis. Els patis septentrionals són típicament oberts i encarats al sud per permetre la major de les exposicions dels murs al sol, alhora que es protegeix dels freds vents del nord. Els pous de cel meridionals són relativament petits i serveixen per recollir aigua de pluja mitjançant les teulades (duent a terme la mateixa funció que els impluviums romans), al mateix temps que es redueix la quantitat de llum que entra a l'edifici, i s'expulsa l'aire càlid ascendent de l'edifici, deixant lloc perquè entri en les estades el fresc de l'exterior.
Jerarquia En l'arquitectura de la Xina, la jerarquia que reflectia cada edifici, així com la seva importància i utilizatció, estava basada estrictament en la localització de cada element en el conjunt construït. Els edificis amb portes que donaven al capdavant de la propietat es consideren més importants que els que donen als costats, i els que encaren la part posterior són els menys rellevants.
Els edificis de cara al sud, i els que conjugaven un cert nivell de privadesa amb una major exposició al sol eren més benvolguts i es reservaven a membres majors de la família. Els que donaven a l'est, en canvi, eren per als membres més joves, mentre que els que donaven al nord donaven recer als servents i ajudants .
Els edificis col·locats en el front de la part posterior són destinats especialment per celebrar ritus i posar rebedors i plaques ancestrals. Quan hi ha múltiples patis, els centrals i els seus edificis es consideren més importants que la resta, més emprats per a magatzems o habitacions de servei, i fins i tot cuines.
Conceptes còsmics miniatura|Model d'un Siheyuan a Pequín, que mostra la simetria, una plataforma pesant i tancada i un gran sostre que sura sobre la seva base, si bé els murs verticals no estan tan ben emfatitzats. L'arquitectura xinesa dels primers temps usava conceptes de la cosmologia xinesa com feng shui (geomancia) i el Taoisme per organitzar la construcció i disposició d'elements des de les residències vulgars a les estructures religioses i imperials. Això incloïa l'ús de: Col·locar parets mòbils que enfrontaven l'entrada de la casa, motivades per la creença que les coses malvades es desplacen només en línia recta. Distribuir talismans i imatges de bona sort, com: Déus portals, que eren disposats en les entrades per guardar la casa contra el mal i potenciar el flux de la fortuna. Tres figures antropomòrfiques que representaven estels Fu Dl. Shou (福祿壽 fú-lù-shòu) es posaven molt sovint, de vegades al costat de la declaració els tres estels estan presents (三星在 sān-xīng-zài). Animals i fruites que simbolitzaven bona sort i prosperitat, com els ratpinyats i les magranes, respectivament. Orientar l'estructura amb la part posterior cap a terreny elevat i assegurar-se que hi hagués aigua enfront. De vegades també es cuidava que la paret posterior, normalment sense finestres, mirés al nord, per aprofitar la barrera contra els vents del nord. Estanys, piscines, pous i altres fonts d'aigua se solien construir dins de l'estructura. L'ús de certs colors, nombres i punts cardinals en l'arquitectura tradicional xinesa reflectia les creences en certa immanència que provocava que la naturalesa d'una cosa pogués ser continguda íntegrament en la seva pròpia forma. Encara que a Occident es va desenvolupar gradualment un cos de literatura arquitectònica, no gaire es va escriure a la Xina, i el text més primitiu, el Kaogongji, mai va ser discutit. No obstant això, les idees sobre l'harmonia còsmica i l'ordre de la ciutat s'interpretava usualment en el seu nivell més báisco, de manera que mai va existir una reproducció d'una ciutat ``ideal´´. Pequín, tal com va ser reconstruïda a través dels segles XV i XVI és un dels millors exemples de planificació urbana xinesa tradicional.
Construcció Estructura Els marcs de fusta són construïts típicament amb caixa i espiga, rares vegades amb l'ús de cola o claus. Usar fins i tot els nombres de columnes en una estructura d'edifici per produir els nombres imparells d'espais. Amb la inclusió d'una porta principal a un edifici a l'espai del centre, la simetria és mantinguda. L'ús comú de parets de cortina o porta revestida amb panells per delinear habitacions o voltar un edifici, amb l'èmfasi general de càrrega - rodeamiento de mur en les construccions de classe més alta. Els sostres plans són poc comuns, mentre sostres de dues aigües gairebé són omnipresents en l'arquitectura xinesa tradicional. Tres tipus principals de sostres són trobats: Solament inclinat: els sostres amb un disc senzill s'inclinen. Aquests són els tipus de sostre més econòmics i són més habituals en les arquitectures més comunes. Multi-inclinat: sostres amb 2 o més seccions de la inclinació. Aquests sostres són usats en construccions de classe més alta, des dels habitatges de plebeus adinerats fins a palaus. Massa inclinat: sostres amb una curvatura radical que augmenta en les cantonades del sostre. Aquesta classe de construcció de sostre és generalment reservada per als temples i palaus encara que també pot ser trobada a les cases d'adinerats. A l'època antiga, els lloms del sostre són generalment decorats amb estatuetes de ceràmica. El vèrtex de sostre de saló gran és cobert amb un llom de taulells per a propòsits decoratius però també generalment per afegir pes a les capes de taulells de sostre per a l'estabilitat. Aquests lloms estan sovint ben decorats, especialment per a les estructures religioses o palatines. En algunes regions, els lloms són estesos de vegades o inclosos des de les parets de la construcció per formar matouqiang (parets de cap de cavall), que serveixen com a factor disuasivo del foc. miniatura|Caixa i espiga, que apareix en l'obra de Li Jie, manual de construcció (Yingzao Fashi), impresa l'any 1103.