El Partit Comunista de Xile (PCX) és un partit polític xilè que es defineix com d'origen obrer, camperol i intel·lectual, inspirat pel marxisme. Entre els seus militants més destacats i coneguts es troben: Luis Emilio Recabarren, Elías Lafferte, Pablo Neruda, Violeta Parra, Víctor Jara, Luis Corvalán, Gladys Marín, Volodia Teitelboim, Guillermo Teillier, Hugo Gutiérrez i Camila Vallejo. La seva branca juvenil són les Joventuts Comunistes de Xile (JJCC).
Filosofia Karl Marx, amb l'humanisme socialista, descobreix a l'ésser humà, més que en els individus excepcionals als quals havia mirat el Renaixement, en l'ésser humà social que fa notar la seva importància com un ens que conforma a la societat. En aquesta es realitza la naturalesa de l'ésser humà a través de la satisfacció de les seves demandes naturals, tant les bàsiques com les culturals. Solament, “l'individu és una abstracció”, com havia dit Hegel.
Per tant, l'ésser humà segons el comunisme, ha de ser capaç de realitzar-se a través de la cultura i el pensament lliure. Fet que segons el PCX a Xile no es dona, ja que amb la influència estrangera, es limita el pensar de la societat i les llibertats que li són pròpies a l'ésser humà.
D'altra banda, el PCX pretén que el militant comunista sigui un revolucionari, que té per objectiu realitzar, en organització amb el partit, les reformes socials necessàries perquè de manera democràtica i constitucional s'aconsegueixi una major justícia social.
El partit comunista a Xile s'allunya del marxisme-leninisme clàssic que caracteritza a molts homòlegs del PCX a l'estranger, ja que aspira a construir el socialisme a partir de la disputa democràtica, pròpia també de la història política del país. En aquest sentit reivindica el projecte de Salvador Allende i els projectes llatinoamericans denominats «Socialismes del segle XXI».
Història La reconstrucció històrica del Partit Comunista de Xile ha sorgit de la memòria dels seus propis militants, per mitjà de textos testimonials, així com de recerques acadèmiques. Entre els textos testimonials destaquen els de Elías Lafertte, Juan Chacón i Volodia Teitelboim. Les primeres recerques van ser dutes a terme per Hernán Ramírez Necochea. En les últimes dècades s'han agregat les aportacions de Julio Pinto Vallejos, Rolando Álvarez Vallejos, Sergio Grez i Olga Ulianova.
Inicis, el Partit Obrer Socialista (1912-1922) miniatura|Luis Emilio Recabarren, fundador del Partit Comunista de Xile. El Partit Comunista de Xile té els seus orígens en el Partit Obrer Socialista (POS), fundat el 4 de juny de 1912 per l'obrer tipògraf Luis Emilio Recabarren, al costat d'uns 30 obrers del salnitre i empleats, en el local del periòdic obrer "El Despertar de los Trabajadores", situat en el carrer Barros Arana número 9, a la ciutat de Iquique, en el nord del país.
Partit Comunista de Xile (1922-1927) El Partit Obrer Socialista al seu III Congrés de Rancagua que va tenir lloc el dia 2 de gener de 1922, va decidir formar part de la Internacional Comunista, acceptant les 21 condicions de la mateixa, per la qual cosa adopten el nom de Partit Comunista de Xile, sent aquest un dels pocs partits socialistes al món que té continuïtat política i orgànica després d'ingressar en la Tercera Internacional.
En aquest període el país vivia una profunda crisi que era visible per a tots. El llavors recentment creat PCX va proclamar la necessitat de la presa del poder per part del proletariat. Sobre la base d'aquest poder obrer camperol havia d'instaurar-se el socialisme a Xile, és a dir, el partit caracteritzava a la revolució xilena com immediatament socialista.
Aquestes posicions van implicar una exclusió a tota política reformista i van comportar a una clara èmfasi en el rol del proletariat com a classe revolucionària, contribuint en conjunt amb ells a l'organització i educació revolucionària als espais on operava el PCX. No obstant això aquestes posicions no consideraven del tot les contradiccions més agudes llavors existents en la societat xilena, aquelles entre l'imperialisme i l'oligarquia d'una banda, i la resta del país per l'altre. Amb això es restringia la base de massa del partit doncs les reivindicacions de considerables sectors no proletaris no quedaven suficientment ateses, restringint-se així els aliats potencials del proletariat. Només en els anys posteriors, quan va aconseguir una major maduresa, el partit va enfocar d'una manera més àmplia aquests problemes.
En el plànol orgànic el jove PCX inicialment va mantenir l'estructura heretada del POS, que no era cel·lular, sinó que bastava en assemblees. Només al seu tercer congrés, celebrat l'any 1924, el Partit comunista va resoldre reemplaçar les assemblees per cèl·lules. Però en aquest camí es va avançar molt lentament.
Dictadura de Ibañez i crisi econòmica (1927-1933) En 1927 es va establir en el poder Carlos Ibáñez del Campo, qui va iniciar una persecució política contra els moviments opositors al seu govern, entre els quals es trobava el Partit Comunista. Al març del mateix any el règim ordena clausurar la premsa del partit, i els seus militants i dirigents van començar a ser empresonats. Ja l'any 1929 la majoria del Partit Comunista estava exiliat a l'Illa de Pasqua. Dins del partit, diversos cabdills que amb un petit grup de seguidors que criticaven obertament el govern d'Ibáñez, van demostrar que el partit no tenia una estructura cel·lular. A causa d'això, el Comitè Central va haver de ser reestructurat, traslladant-se a Valparaíso, on es va establir encapçalat per Galo Gonzáles.
miniatura|Manifestació enfront del Palacio de la Moneda en suport a la República Socialista de Xile. L'any 1931 va arribar a Xile la Gran Depressió, i va haver-hi un ressorgiment del moviment popular. La gent va començar amb mobilitzacions i vagues per acabar amb la dictadura. Quan això es va aconseguir, el Partit Comunista va sortir de la seva clandestinitat i va convocar a una Conferència Nacional, la que va reconstituir el Comitè Central. Entre el 31 d'agost i el 7 de setembre es va produir la Revolta de l'Esquadra de Xile, motí i mobilització gremial protagonitzada pel conjunt de la marineria de l'Armada de Xile. El moviment va néixer com a protesta enfront d'una forta rebaixa de salaris, que havia estat decretada pel govern del vicepresident Manuel Trucco, enmig de la crisi econòmica i política que travessava el país, i on el PCX i la FOX van actuar en suport (i organització del moviment).
En aquest període el PCX es va plantejar l'objectiu de donar-li una sortida revolucionària a la crisi econòmica del país, que es veia aprofundida per la inestabilitat política del mateix després de la sortida d'Ibáñez. Dins dels successius governs que ho van seguir, les mobilitzacions i vagues socials es van multiplicar, arribant fins i tot el PCX a cridar a la conformació de Soviets Obrers durant el període de l'efímera República Socialista de Xile. Solament es va restablir l'estabilitat política amb l'arribada d'Arturo Alessandri Palma al poder l'any 1932.
cal destacar que aquest període s'emmarca en el procés de Bolxevisme del Partit Comunista, on es consoliden les formes leninistes d'organització dins del funcionament partidari, així com de l'adopció de la política del Tercer Període o classe contra classe propiciada en VI Congrés de la Internacional Comunista.
L'any 1933 se celebra una Conferència Nacional en la qual el partit planteja que solament és possible avançar cap al socialisme a través de les transformacions anti-oligàrquiques i anti-imperialistes. Aquesta fase és denominada Nacional Democràcia. No obstant això, la seva política d'aliances va continuar.
Els Fronts Populars i l'expansió al món social (1935-1948) A partir de l'any 1935, el Partit Comunista planteja la necessitat de la unió de la classe obrera xilena amb la pagesia i les classes mitjanes per enfrontar el feixisme en el que es va denominar el Front Popular. Aquesta estratègia aconsegueix trobar acolliment i l'any 1936 es constitueix una aliança política i social que integren el Partit Comunista, el Partit Socialista, el Partit Radical, el Partit Democràtic, i la Central de Treballadors (CTCH) Això va atreure àmplies simpaties, augmentant la presència del Partit Comunista en la societat (ampliant la seva base que fins llavors era exclusivament de classe obrera) i en la política xilena (amb importants èxits electorals).
miniatura|Pedro Aguirre Cerda president electe pel Front Popular Un paper decisiu en la formulació d'aquesta nova estratègia correspon al VII Congrés de la Internacional Comunista, realitzat en 1935, que busca definir una estratègia capaç de: Fer front a l'ofensiva feixista, que assolava especialment Europa. Defensar la democràcia (entenent com a democràcia burgesa). Crear condicions per a una nova ofensiva popular que permetés avançar cap al Socialisme marxista. L'any 1938 el Front Popular, amb el radical Pedro Aguirre Cerda com a candidat, s'enfronta a una coalició de dretes que presentava com a candidat a Gustavo Ross. El Partit Comunista s'integra en el Front Popular juntament amb el Partit Socialista, el Partit Demòcrata i el Partit Radical.
En 1941 es produeix la divisió entre els comunistes i els socialistes. El líder del Partit Socialista Óscar Schnake Vergara, que havia estat atacat pels comunistes per participar en una missió als Estats Units per sol·licitar crèdits, va sostenir la tesi que la majoria dels xilens no desitjaven al Partit Comunista, el qual obeïa i recolzava les decisions adoptades en la Internacional Comunista.
Després del pacte nazi-soviètic, el discurs del PCX del anti-feixisme va cedir el pas a un genèric discurs antiimperialista i anticapitalista, definint la II Guerra Mundial com una guerra interimperialista.Alfredo Riquelme Després de la invasió nazi a l'URSS, la postura del partit va fer un tomb i es va interpretar el conflicte com una guerra antifeixista i democràtica, va consistir en propiciar la unitat i la mobilització dels xilens antifeixistes en pro de l'ajuda política, moral i material a la Unió Soviètica i als seusaliats en el moviment d'unió per a la victòria. Aleshores va començar la lluita contra els grups favorables al nacionalsocialisme que hi havia en alguns indrets del país i els partidaris de l'Alemanya nazi.
Per a contribuir amb aquests objectius es va formar l'Aliança Nacional Antifeixista, donant suport a la coalició antihitleriana. Els punts programàtics d'aquesta aliança van ser: Trencament de relacions diplomàtiques amb l'Eix nazi-feixista-imperialista. Establiment de relacions diplomàtiques amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Desenvolupament de la producció; el progrés i la independència del país. El Partit Comunista va recolzar l'any 1942 la candidatura de Juan Antonio Ríos, en unió amb el 7Partit Radical, els socialistes, els liberals, i part de la Falange Nacional.
En la campanya presidencial de l'any 1946 el partit comunista buscava un candidat que impulsés les transformacions antiimperialistes i anti-oligàrquiques que feien falta a Xile. Gabriel González Videla, candidat del Partit Radical, es presenta com a esquerrà i recolzant aquestes idees. En ser el millor candidat, els comunistes decideixen recolzar a González Videla. Després del triomf electoral, el partit comunista entra per primera vegada en la història al govern, comptant amb tres ministres en el seu interior, esforçant-se perquè les idees exposades en la campanya es portaven a la pràctica. Més tard, González Videla va expulsar al PCX dels ministeris. Després va promulgar la Llei de defensa permanent de la Democràcia, que els comunistes van anomenar "Llei Maleïda". Aquesta llei va il·legalitzar als comunistes i es van crear camps de concentració no només per als seus militants, sinó també per al moviment obrer i democràtic. Així va començar la segona clandestinitat.
La Llei de Defensa Permanent de la Democràcia i la clandestinitat (1948-1958)