La Capitania General de Xile, Gobernació del Xile o el Regne de Xile va ser una entitat territorial integrant de l'Imperi Espanyol entre 1541 i el 1818, com la independència de la República de Xile.
La Capitania General s'ubicava en la vora sud-occidental d'Amèrica del Sud, en el costat de l'oceà Pacífic i també abastava tot el territori complet de la Patagònia del costat oriental fins a l'oceà Atlàntic. El seu límit septentrional era el desert d'Atacama i el límit meridional era el pol Sud; sense embargament, estaven realment ocupats els territoris a la zona occidental de la Serralada dels Andes entre el desert d'Atacama i el riu Biobío, conegut com La Frontera, a més de la ciutat-forta de Valdivia i l'Illa Gran de Chiloé. La capital de la Capitania fou la ciutat de Santiago de Nueva Extremadura.Recopilación de Leyes de los Reynos de las Indias, Libro II De las Leyes, Provisiones, Cedvlas, y Ordenanças Reales, Título XV «De las Audiencias, y Chancillerias Reales de las Indias», Ley XII "Audiencia y Chancilleria Real de Santiago de Chile". [Consulta: 13 agost 2016]. esquerra|miniatura|Capitania General de Xile, 1810
Límits miniatura|Mapa dels corregimientos del Regne de Xile (1776).
El 1548, el territori teòric concedit al Governació de Xile per Pedro de la Gasca, president de la Reial Audiència de Lima, s'estenia entre el paral·lel 27° sud i el paral·lel 41° sud, aproximadament a les proximitats de Copiapó i Osorno, amb una extensió de 100 llegües cap a l'est, comptades des de la costa del Pacífic. Això fou confirmat pel rei Carles I el 1542, que el 1554 va estendre la frontera meridional de Xile fins a l'estret de Magallanes, a petició de Jerónimo de Alderete, que també fou nomenat governador de la Governació de Terra Australis juntament amb Xile a partir de 1555. El 1557, la costa oriental de la Patagònia fins a l'estret de Magallanes fou concedida a Jaime Rasquín, fet que generà una superposició amb les 100 llegües atribuïdes a Xile. El 1563, Tucumán fou separat de Xile. El 1570, els territoris concedits a Rasquín foren transferits a Juan Ortiz de Zárate, governador del Riu de la Plata i del Paraguai, mantenint així la superposició de les reivindicacions territorials.
La regió autònoma de l'Araucània, reconeguda com a tal el 1641 al Parlament de Quilín, era considerada, sobre el paper, part del territori de la governació.
El 1680 es publicà la Recopilació de les Lleis de les Índies i, el 1681, una cèdula reial establí que totes les lleis que contradiguessin la Compilació eren invàlides. En el Llibre II, Títol XV, la Compilació estableix els territoris de les diferents Reials Audiències. En el cas de l'Audiència de Xile, aquesta és l'única en què es menciona explícitament l'estret de Magallanes. La llei estableix que la seva jurisdicció comprèn «tot el dit Regne de Xile, amb les ciutats, viles, pobles, llocs i terres compresos en el govern d'aquestes províncies, tant allò que actualment està pacificat i poblat com allò que serà reduït, poblat i pacificat dins i fora de l'estret de Magallanes, així com les terres de l'interior fins a incloure la província de Cuyo».Recopilación de Leyes de Indias, Libro II, Título XV, Ley 12, a «Límites Chileno-argentinos». Exposición Chilena, volum I, Imprimerie Chaix, París, 1902, p. 72. Manuel Ravest Mora interpreta aquesta disposició com una restitució de la costa oriental de la Patagònia a la governació de La Plata, de manera que la frontera xilena tornaria a quedar limitada a les 100 llegües.
El 1768, la governació de Chiloé començà a ser administrada temporalment de manera directa des del Perú. El 1788 fou oficialment retornada al control complet de Xile, però això restà com una decisió merament teòrica i mai no fou aplicat pel virrei. El territori teòric de Chiloé s'estenia cap al sud fins al cap d'Hornos.
El 1770, el virrei del Perú Manuel de Amat y Junyent organitzà una expedició a la recerca de l'anomenada «Terra de Davis», encomanant a Felipe González Ahedo dues embarcacions, el vaixell de línia San Lorenzo i la fragata Santa Rosalía, amb 546 mariners. L'expedició arribà a l'illa el 15 de novembre del mateix any, en prengué possessió en nom de la Corona espanyola i li donà el nom d'Isla San Carlos, en honor del rei Carles III.
El 1776, l'abat Juan Ignacio Molina destacà l'illa de Pasqua per les seves «estàtues monumentals» en el cinquè capítol, dedicat a les «illes xilenes», de la seva obra Historia Natural y Civil del Reino de Chile. L'obra també esmenta les illes San Félix i San Ambrosio, pertanyents a l'arxipèlag de les Desventurades. Les Illes Juan Fernández també eren reivindicades com a territori xilè. El 1808 fou descoberta l'illa Salas y Gómez.
Xile va perdre una part important del seu territori com a conseqüència de les reformes borbòniques de Carles III. El 1776, els territoris corresponents a les ciutats de Mendoza i San Juan, pertanyents a la província de Cuyo, foren transferits a la jurisdicció del recentment creat Virregnat del Riu de la Plata.
Existien documents i mapes, especialment del segle XVIII, en què la Patagònia Oriental apareixia com a part del territori xilè de jure, mentre que altres representacions, produïdes al Virregnat del Riu de la Plata, atribuïen la regió a aquest darrer. Al segle XIX, les repúbliques de nova formació es disputaren la sobirania sobre el territori en la disputa territorial fins al 1881.
A la frontera septentrional, el territori disputat es trobava entre la desembocadura del riu Loa i Paposo. En aquesta regió hi hauria d'haver existit un riu anomenat Salado, però la seva ubicació exacta és desconeguda. Els historiadors xilens citen sovint un mapa d'Andrés Baleato de 1793 per sostenir la hipòtesi que la frontera es trobava al riu Loa, així com altres documents del mateix autor.
Referències
Bibliografia Barros Arana, Diego (1897). Historia General de Chile. Santiago: Imprenta Cervantes. Tomos I-V. Campos Harriet, Fernando (1999). Historia constitucional de Chile (7ª edición). Santiago: Editorial Jurídica de Chile. . Carvallo Goyeneche, Vicente (1875). Descripción histórico-jeográfica del Reino de Chile. Tomos IX, X y XI. Santiago: La Estrella de Chile. Eyzaguirre, Jaime (2000). Breve historia de las fronteras de Chile (28ª edición). Santiago: Editorial Universitaria. .
Enllaços externs Realidad al fin de la colonia
Categoria:Història de Xile Categoria:Imperi Espanyol Categoria:Estats històrics d'Amèrica