El Primer arbitratge de Viena va ser un acord territorial assolit, per la mediació i la pressió alemanyes, entre Hongria i Txecoslovàquia el novembre de 1938. El tractat va corregir la frontera entre Hongria i Txecoslovàquia basant-se en la distribució «ètnica», després que, finalitzada la Primera Guerra Mundial, el 1920 s'havia signat el Tractat de Trianon, que va privar Hongria de prop del 70 % del seu antic territori i va crear una nombrosa minoria magiar a Txecoslovàquia. Al final de la Segona Guerra Mundial es va abrogar el tractat, i el territori cedit a Hongria per l'arbitratge va ser tornat a Txecoslovàquia.
Els canvis territorials de la postguerra mundial havien inclòs el lliurament de Rutènia i altres territoris amb una població magiar important a Txecoslovàquia. Mentre que la minoria rutena desitjava majoritàriament romandre en el nou estat —per bé que volia reformes autonomistes—, no era aquest el cas de la majoria de la població magiar, la qual preferia la tornada a Hongria a pesar de la millora de la seua situació econòmica en molts casos. Hongria, per la seua part, va centrar la seua política exterior d'entreguerres en la recuperació dels territoris perduts.
La crisi del sistema creat a Versalles a les darreries de la dècada de 1930, i especialment l'enfrontament entre Txecoslovàquia i Alemanya sobre la minoria germànica a Txecoslovàquia, permeté que Budapest covés l'esperança d'aconseguir l'anhelat canvi fronterer. El seu temor a dependre excessivament d'Alemanya i la seua debilitat militar enfront dels països veïns, tanmateix, la dugué a tractar de forjar aliances alternatives amb Polònia i Itàlia per a assolir els seus objectius.
Els Acords de Múnic no van posar fi a les disputes entre Budapest i Praga, però gràcies a la insistència de Mussolini el problema de la minoria magiar es va incloure als annexos, i va disposar que les parts negociessin sense la intervenció de potències durant tres mesos. Les converses entre els dos països tingueren lloc al començament de l'octubre de 1938, però acabaren en fracàs. Finalment, les dues nacions sol·licitaren l'arbitratge d'Itàlia i Alemanya, el qual tingué l'aprovació tàcita del Regne Unit i França. El tractat signat a Viena el 2 de novembre lliurà més d'11 000 km² i al voltant d'un milió de persones —la majoria, magiars— a Hongria, per bé que aquesta no aconseguí totes les ciutats que desitjava, ni el total de Rutènia. El territori romangué en mans d'Hongria durant tota la guerra, però l'arbitratge i les seues disposicions foren abrogats a la fi de la Segona Guerra Mundial; la zona eslovaca tornà a Txecoslovàquia i Rutènia s'incorporà a la URSS.
Antecedents La situació de les minories magiar i rutena a Txecoslovàquia Txecoslovàquia sorgí com a estat —junt amb Iugoslàvia— amb més minories de l'Europa d'entreguerres, una Àustria-Hongria en miniatura. Dels 13 600 000 habitants registrats en el cens del 1921, a penes un 50,4 % eren txecs, i un 15 % eslovacs, mentre les minories incloïen un 23,4 % d'alemanys, un 3,5 % de rutens i un 5,6 % d'hongaresos, entre d'altres. Els rutens i els hongaresos es concentraven a Rutènia i a Eslovàquia. Aquesta darrera concentrava 637 000 hongaresos i 86 000 rutens (21,5 % i 2,9 % de la població de la regió, respectivament). A Rutènia habitaven 373 000 (61,2 %) rutens i 192 000 hongaresos (17 %). En ambdues regions, aquestes minories habitaven en zones compactes: els magiars es concentraven a les planures del sud, mentre que els rutens habitaven el terreny més muntanyenc. A diferència d'altres regions del país, la inclusió d'Eslovàquia en la nova república sorgida arran de la Primera Guerra Mundial fou per raons estratègiques, no històriques ni culturals. Rutènia va acabar formant part de Txecoslovàquia gràcies a la sol·licitud d'emigrants rutens als Estats Units.
La situació legal dels hongaresos a Txecoslovàquia era ambigua; el Tractat de Saint-Germain-en-Laye els havia concedit la ciutadania, però la Constitució de 1920 l'atorgava només als que residien en el nou territori txecoslovac d'ençà del 1910. Aquesta limitació va provocar que entre 56 000 i 106 000 magiars se n'anaren a Hongria. A més a més, entre 15 000 i 100 000 hongaresos restaren apàtrides. Els rutens, al contrari, disposaven d'autonomia territorial teòrica dins l'estat txecoslovac.
Les lleis txecoslovaques permetien l'educació de les minories en la llengua pròpia d'aquestes en certes condicions que van fer que el 86,4 % dels alumnes hongaresos d'educació primària rebessen classes en la seua llengua materna, com també el 72 % dels de secundària; en la república no hi havia, tanmateix, educació universitària impartida en magiar. En comparança amb la situació anterior a la guerra mundial, no obstant això, la percepció hongaresa sobre la situació educativa era d'empitjorament: el nombre d'escoles s'havia reduït en dos terços, la universitat en hongarès havia desaparegut i els títols obtinguts en universitats hongareses no eren reconeguts a Txecoslovàquia. Una proporció apreciable de la minoria magiar donà suport a partits crítics envers la política cultural txecoslovaca i tots els partits magiars del país esperaven un canvi fronterer que restituís part o tota Eslovàquia i Rutènia a Hongria. Els partits d'oposició van obtenir al voltant de la meitat dels vots de la minoria en les successives eleccions parlamentàries. L'elit magiar del període austrohongarès (terratinents, clergat, advocats, funcionaris, mestres i part de la població jueva) s'oposava al nou Estat i controlava sovint la direcció dels partits magiars a Txecoslovàquia. El camperolat, majoritari entre la minoria i que havia millorat la seua situació econòmica en el nou Estat, continuava també preconitzant majoritàriament el retorn a Hongria.
Quant als rutens, tot i que sovint encara donaren suport també a partits antigovernamentals, no defensaven la seua separació de Txecoslovàquia, sinó la reforma de l'Estat per tal d'ampliar la seua autonomia i l'extensió de Rutènia a costa d'Eslovàquia. L'autonomia teòrica no es traduí en poder real per a les Corts rutenes —que mai no van arribar a reunir-se— o per al governador del territori, amb un poder nul davant el sotsgovernador nomenat pel govern central de Praga. El suport a l'oposició era en realitat més per motius econòmics que no polítics. Després d'una efímera millora dels partits protxecoslovacs al final de la dècada de 1929, conseqüència de la millora de la situació econòmica, la Gran Depressió dugué a una tornada de l'oposició majoritària al govern de Praga.
Les aspiracions hongareses Pèrdues territorials hongareses segons el Tractat de Trianon del 1920. L'objectiu principal de la política hongaresa del període d'entreguerres va ser la recuperació de les fronteres anteriors al tractat.|miniatura|upright=1.6 Hongria havia perdut uns territoris considerables a la fi de la Primera Guerra Mundial en el Tractat de Trianon. Entre els territoris perduts es comptaven els eslovacs i Rutènia, cedits a Txecoslovàquia. L'objectiu principal de la política exterior hongaresa durant el període d'entreguerres va ser la recuperació, total o parcial, de les terres perdudes per la derrota en la guerra mundial.
Entre els dirigents hongaresos van sorgir dos corrents per a assolir el mateix fi revisionista: un de favorable a una aliança amb Alemanya que permetés utilitzar-ne el poder per a aconseguir la revisió de Trianon, i un altre partidari d'una política exterior més independent, que advocava per crear una «tercera Europa», aliança entre Itàlia, Hongria i Polònia que forçàs els txecoslovacs a fer concessions, però que alhora servís de contrapés a Alemanya. A Varsòvia i a Budapest, el desig d'obtenir una frontera comuna, relegat d'ençà dels primers anys de la postguerra, ressorgí al començament de 1938 amb la possibilitat de l'annexió alemanya d'Àustria com a garantia de la independència dels dos països enfront d'Alemanya.
Amb lAnschluss i l'augment de la tensió entre Txecoslovàquia i Alemanya, Budapest tractà d'utilitzar aquesta per a recuperar territoris en poder d'aquella. La Lliga Revisionista Hongaresa es manifestà per primera vegada en cinc anys el 24 d'abril de 1938 per a exigir el mateix tracte per a la minoria hongaresa a Txecoslovàquia que per a l'alemanya. Al mateix temps, per evitar la total dependència d'Alemanya, el ministre d'afers exteriors hongarès intentà d'obtenir la col·laboració d'Itàlia, Iugoslàvia, Romania i Polònia per a assolir els seus objectius. En les seues converses amb la Petita Entesa aconseguí que aquesta acceptàs signar tractats sobre el respecte a les minories, que renunciàs a la força per a resoldre les disputes entre ambdues parts i que reconegués el dret d'Hongria a rearmar-se, concessions que es van plasmar en l'acord de Bled —que Txecoslovàquia no subscriví— del 23 d'agost. Berlín va percebre l'acord, que rebutjava l'ús de la força per part de Budapest en un moment de gran tensió amb Praga, com un gest d'independència dels hongaresos respecte de la seua política exterior, i manifestà un gran disgust.
Alemanya instà els dirigents hongaresos, de visita a Berlín, a unir-se a la seua campanya de pressió contra Txecoslovàquia. Hitler pretenia envair el país utilitzant com a justificació els alçaments de les minories i volia l'ajuda de Budapest per a aconseguir la col·laboració de la minoria magiar. La col·laboració d'Hongria havia de permetre a aquesta recuperar territoris, si bé els alemanys es mostraren poc precisos sobre quins permetria que Budapest s'annexàs. Malgrat l'enorme pressió germànica, els hongaresos es refusaren a doblegar-se completament als seus plans; no descartaren cooperar amb Alemanya, però tampoc van garantir que ho farien.
Per altra banda, el govern hongarès continuà intentant de coordinar les seues exigències amb les poloneses; el govern de Varsòvia va suggerir que Budapest exigís un plebiscit en tots els territoris que havien format part del regne durant el període del Compromís austrohongarès, no únicament la cessió dels territoris amb majoria magiar, que no bastarien per a assolir l'anhelada frontera comuna magiaropolonesa. Les reivindicacions polonohongareses comptaren amb el suport italià.
La crisi de Múnic
Els signants de l'Acord de Múnic: Neville Chamberlain, Edouard Daladier, Adolf Hitler i Benito Mussolini|miniatura La signatura de l'Acord de Múnic el 28 de setembre de 1938 que havia de posar fi a les tensions entre el govern txecoslovac i la minoria alemanya tingué conseqüències importants per a tot el país. A pesar del relatiu desinterés de la resta de potències sobre la situació de les minories no alemanyes, Mussolini insistí en la seua inclusió. Un annex de l'acord estipulava que els problemes de les minories polonesa i hongaresa s'havien de resoldre entre els tres països afectats en tres mesos, o tornaria a reunir-se una conferència de les quatre potèncias (Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit) que havien rubricat el pacte de Múnic. A més d'això, la garantia territorial a Txecoslovàquia dels firmants de l'acord solament entraria en vigor una vegada restassen resoltes aquestes disputes. Les potències no havien de participar en les negociacions bilaterals. Hongria, que havia sostingut reiteradament durant el període d'entreguerres la necessitat d'una revisió de les fronteres de postguerra, aprofità la situació per a forçar les negociacions amb el govern txecoslovac, per a la qual cosa comptà amb el suport italià. Hitler, per contra, semblava afavorir els txecs els eslovacs, convençut de poder manejar-los ja a voluntat i sense interés a reforçar la posició d'Hongria. Les autoritats alemanyes no consideraven definitiu l'acord territorial assolit al setembre a Múnic, i al començament d'octubre ja sospesaven les possibles alternatives polítiques per a Eslovàquia i Rutènia.