Laltiplà del Tibet o Txang Tang (mot tibetà que significa 'lloc solitari'), també anomenat altiplà de Qinghai i el Tibet i altiplà de Qingzang (en xinès: 青藏高原, Qīngzàng Gāoyuán) és un vast i elevat altiplà de l'Àsia central que ocupa la major part de la regió autònoma del Tibet i de la província de Qinghai, a la Xina. S'estén per una superfície d'uns 1.000 per 2.500 quilòmetres i té una altitud mitjana de més de 4.500 metres. Anomenat el sostre del món, és l'altiplà més elevat i extens del món: la seva àrea és d'uns dos milions i mig de quilòmetres quadrats (unes quatre vegades la superfície de França o de Texas). L'altiplà es va formar a causa de la col·lisió de les plaques tectòniques indoaustraliana i eurasiàtica durant el període cenozoic (ara fa uns 55 milions d'anys), en un procés que encara continua.
Geografia L'altiplà del Tibet és una elevada estepa àrida esquitxada de serralades i de grans llacs d'aigua salada. La precipitació anual varia dels 100 als 300 mm i cau majoritàriament en forma de calamarsa. Als límits meridional i oriental de l'estepa, hi ha prats i pastures que poden ser l'hàbitat temporal de pastors nòmades, tot i que estan coberts pel glaç durant la meitat de l'any. Anant de nord a nord-oest, l'altiplà esdevé cada vegada més elevat, fred i sec, fins a arribar a la remota regió de Kekexili, a la part nord-occidental de l'altiplà del Tibet. Allà, l'altitud mitjana excedeix els 5.000 metres, l'aire conté tan sols un 60% de l'oxigen que trobaríem al nivell del mar i les temperatures mitjanes anuals són de –4 °C, que arriben fins als -40 °C a l'hivern. Com a resultat d'aquest medi tan extrem i inhòspit, la regió de Kekexili és la menys poblada de l'Àsia i la tercera menys poblada del món, després de l'Antàrtida i del nord de Groenlàndia.
El Txang Tang està limitat al nord-oest per la serralada del Kunlun, que el separa de la conca del Tarim, i al nord-est limita amb les muntanyes Qilian, que el separen del desert del Gobi. Al sud, l'altiplà ressegueix la vall del riu Brahmaputra, que corre al peu de l'Himàlaia, i la vasta plana Indogangètica. A l'est i al sud-est, l'altiplà dona pas a les gorges boscoses i la geografia accidentada de les capçaleres muntanyoses dels rius Salween, Mekong i Iang-tsé, a la part occidental del Sichuan. A l'oest, comunica amb la regió muntanyosa del Karakoram, al nord del Caixmir.
L'aixecament tectònic de l'altiplà es creu que ha tingut una influència significativa sobre el canvi climàtic, i es diu que afecta el monsó de l'Àsia. Pel que fa a l'estació del monsó de l'Índia, que va de juny a octubre, quan els vents porten l'aire tropical humit del sud, l'Himàlaia fa de barrera i impedeix el pas de les pluges al nord de la serralada, cosa que fa que l'altiplà del Tibet sigui extremadament sec, i en canvi concentra les precipitacions al nord de l'Índia, que esdevé una regió molt humida. Els vents de direcció nord deixen sobre l'altiplà la poca humitat que els restava, i quan arriben a l'extrem septentrional són molt secs i creen deserts com els del Taklamakan i el Gobi.
Geologia i història geològica miniatura|El llac Yamdrok és un dels quatre llacs més grans del Tibet. Els quatre llacs es consideren llocs de pelegrinatge sagrats segons la tradició local.
La història geològica de l'altiplà tibetà està estretament relacionada amb la de l'Himàlaia. L'Himàlaia pertany a l'orogènia alpina i, per tant, es troba entre les cadenes muntanyoses més joves del planeta, constituïdes principalment per roques sedimentàries i metamòrfiques elevades. La seva formació és el resultat d'una col·lisió continental o orogènia al llarg del límit convergent entre la placa indo-australiana i la placa euroasiàtica.
La col·lisió va començar al període del Cretaci superior fa uns 70 milions d'anys, quan la placa indo-australiana que es movia al nord, es movia a uns 15 cm per any, va xocar amb la placa euroasiàtica. Fa uns 50 milions d'anys, aquesta placa indoaustraliana de moviment ràpid havia tancat completament l'Oceà de Tetis, l'existència del qual ha estat determinada per les roques sedimentàries col·locades al fons de l'oceà i els volcans que el vorejaven. Com que aquests sediments eren lleugers, es van quedar a les serralades en lloc d'enfonsar-se al terra. Durant aquesta primera etapa de la seva formació al Paleogen Superior, el Tibet consistia en una paleovall profunda limitada per múltiples serralades en lloc de la plana elevada topogràficament uniforme que és avui. L'elevació mitjana de l'altiplà tibetà va continuar variant des de la seva elevació inicial a l'Eocè; els registres isotòpics mostren que l'altitud de l'altiplà era d'uns 3.000 metres sobre el nivell del mar al voltant del límit Oligocè-Miocè i que va caure 900 metres fa entre 25,5 i 21,6 milions d'anys, atribuïble a la descoberta tectònica de l'extensió est-oest o a l'erosió de la meteorització climàtica. L'altiplà va augmentar posteriorment de 500 a 1.000 metres fa entre 21,6 i 20,4 milions d'anys.
miniatura|Imatge de satèl·lit en color natural de l'altiplà tibetà. L'evidència paleobotànica indica que la zona de sutura de Nujiang i la zona de sutura de Yarlung-Zangpo van romandre terres baixes tropicals o subtropicals fins a l'últim Oligocè o Miocè primerenc, permetent l'intercanvi biòtic a través del Tibet. L'edat dels grabens est-oest a les terres de Lhasa i Himàlaia suggereix que l'elevació de l'altiplà estava a prop de la seva altitud moderna fa uns 14 a 8 milions d'anys. Les taxes d'erosió al Tibet van disminuir significativament fa uns 10 milions d'anys. La placa indoaustraliana continua conduïda horitzontalment per sota de l'altiplà tibetà, la qual cosa obliga l'altiplà a moure's cap amunt; l'altiplà encara augmenta a un ritme d'aproximadament 5 mm per any (tot i que l'erosió redueix l'augment real d'alçada).
Gran part de l'altiplà tibetà és de relleu relativament baix. La causa d'això es debat entre els geòlegs. Alguns argumenten que l'altiplà tibetà és una peneplana elevada formada a baixa altitud, mentre que altres argumenten que el baix relleu prové de l'erosió i l'emplenament de depressions topogràfiques que es van produir a cotes ja altes. També es debat la tectònica actual de l'altiplà. Les explicacions més ben valorades les proporcionen el model de blocs i el model continu alternatiu. Segons el primer, l'escorça de l'altiplà està formada per diversos blocs amb escassa deformació interna separats per grans falles antilliscants. En aquest últim, l'altiplà es veu afectat per la deformació distribuïda resultant del flux dins de l'escorça.
Glaciologia: l'edat de gel i l'actualitat miniatura|Glacera Midui a Nyingchi Avui, el Tibet és una important superfície d'escalfament de l'atmosfera. No obstant això, durant l'últim màxim glacial, en aproximadament 2.400.000 km² la capa de gel cobria l'altiplà.Vegeu capítol: "Reconstruction of an approximately complete Quaternary Tibetan Inland Glaciation between the Mt. Everest and Cho Oyu Massifs and the Aksai Chin. – A new glaciogeomorphological southeast-northwest diagonal profile through Tibet and its consequences for the glacial isostasy and Ice Age cycle". A causa de la seva gran extensió, aquesta glaciació als subtròpics va ser un element important del forçament radiatiu. Amb una latitud molt més baixa, el gel del Tibet reflectia almenys quatre vegades més energia de radiació per unitat d'àrea a l'espai que el gel a latituds més altes. Així, mentre que l'altiplà modern escalfa l'atmosfera subjacent, durant l'última edat de gel va ajudar a refredar-lo.
Aquest refredament va tenir múltiples efectes sobre el clima regional. Sense la baixa pressió tèrmica provocada per l'escalfament, no hi havia monsó sobre el subcontinent indi. Aquesta manca de monsó va provocar abundants pluges sobre el Sàhara, l'expansió del desert de Thar, més pols dipositada al mar d'Aràbia i un descens de les zones de vida biòtica al subcontinent indi. Els animals van respondre a aquest canvi climàtic, amb la russa de Java migrant a l'Índia.
A més, les glaceres del Tibet van crear llacs d'aigua de desglaç a la conca de Qaidam, la conca del Tarim i el desert de Gobi, malgrat la forta evaporació provocada per la baixa latitud. Quan els llacs es van assecar al final de l'edat de gel, el llim i l'argila van ser bufats pel vent catabàtic de la Meseta. Aquests grans fins aerotransportats van produir l'enorme quantitat de loess a les terres baixes xineses.
Medi ambient miniatura|Vall de Yangbajain al nord de Lhasa L'altiplà tibetà suporta una varietat d'ecosistemes, la majoria d'ells classificats com a pastures d'estatge montà. Mentre que algunes parts de l'altiplà presenten un entorn semblant a la tundra alpina, altres zones presenten arbustos i boscos influïts pel monsó. La diversitat d'espècies es redueix generalment a l'altiplà a causa de l'elevació i la poca precipitació. L'altiplà tibetà acull el llop tibetà, i espècies de la pantera de les neus, iac salvatge, ruc salvatge, grues, voltors, falcons, oques, serps i búfals asiàtics domèstics. Un animal notable és l'euophrys omnisuperstes, que pot viure a elevacions de més de 6.500 m.
Les ecoregions que es troben a l'altiplà tibetà, tal com les defineix el Fons Mundial per la Natura, són les següents:
El desert alpí i la tundra del Pamir cobreixen l'extrem occidental de l'altiplà tibetà on passa a les muntanyes del Pamir.
El desert alpí de l'altiplà tibetà de les muntanyes del Kunlun cobreix els límits nord-oest de l'altiplà tibetà al llarg del Kunlun.
L'estepa alpina Karakoram-altiplà tibetà occidental cobreix les parts més occidentals de l'altiplà tibetà i Ladakh
L'arbust alpí i prats de l'Himàlaia del nord-oest a les vores de les muntanyes que voregen l'extrem oest de l'altiplà tibetà.
L'estepa alpina de l'altiplà tibetà central cobreix la majoria de les parts centrals de l'altiplà tibetà i el Changtang oriental.
L'arbust i els prats alpins de l'Himàlaia occidental cobreixen l'altiplà sud-oest a la regió de la vall de Garuda.
El semidesert de la conca de Qaidam situat a la conca de Qaidam al nord de l'altiplà tibetà.
Les muntanyes Qilian amb prats subalpins que cobreixen les muntanyes Qilian a les parts més al nord de l'altiplà.
Els boscos de coníferes de les muntanyes Qilian que cobreixen parts de les serralades a l'altiplà tibetà nord-est.
Arbustos i prats alpins que cobreixen una franja de l'altiplà tibetà central i nord-est.
L'estepa àrida de Yarlung Tsangpo a la vall del riu Yarlung Tsangpo, on viu la major part de la població humana permanent a l'altiplà tibetà.
Els arbustos i prats alpins de l'Himàlaia oriental cobreixen l'altiplà tibetà meridional al costat nord de l'Himàlaia. miniatura|Els nòmades pastorals acampen prop de Namtso.
Els arbustos i prats del sud-est del Tibet cobreixen les parts del sud-est i l'est de l'altiplà i generalment són més plujosos que les altres regions de l'altiplà tibetà d'altitud.
Els boscos de coníferes subalpines del nord-est de l'Himàlaia arriben a les valls muntanyoses de l'altiplà del sud i contenen alguns dels boscos d'altitud més alta del món.
Les coníferes alpines i els boscos mixts de Nujiang Lancang Gorge cobreixen les valls de muntanya que arriben 500 km al sud-est de l'altiplà tibetà.
Els boscos de coníferes subalpines de les muntanyes Hengduan cobreixen les valls muntanyoses més al sud-est de l'altiplà.
Els boscos de coníferes de Qionglai-Minshan cobreixen les vores orientals de l'altiplà i són els boscos més densos que es troben a l'altiplà tibetà.
Història humana miniatura|Stupa budista tibetà i cases fora de la ciutat de Ngawa, a l'altiplà tibetà.