miniatura|La barca catalana Albada a terra. miniatura|Barca llevantina (Sañez Reguart - 1796). miniatura|Definició de tartana, segons Veitia y Linaje 1670. El terme barca llevantina resumeix el conjunt de barques de vela de diverses regions, totes amb característiques pròpies, que comparteixen uns trets generals. Les barques (catalanes, valencianes, balears…) gaudiren d'un gran prestigi entre els estrangers per les seves qualitats marineres, la seva bellesa i la seva velocitat. En aigües americanes i altres parts les barques foren famoses i deixaren empremta.
El nom de barca s'associava tradicionalment a una mena d'embarcacions del Mediterrani d'eslores i desplaçaments variables aparellades amb un arbre únic i una vela llatina, embarcacions que també podien desplaçar-se a rem. A les Illes Balears, País Valencià i Catalunya la denominació quedava simplificada en barca. Els forasters complementaven (i encara ho fan) el nom amb l'adjectiu del territori d'origen: barca mallorquina, barca menorquina, barca valenciana, barca catalana.
És un vaixell de pesca tradicional que s'ha utilitzat al llarg de tota la costa occidental de la Mediterrània. Al , per als pescadors de San Francisco (o en general per a tots els baleners) era la classe de vaixell amb el tipus d'aparell ("catalan rig" o "catalan sail") que permetia la vela més gran en proporció a la seva eslora.
Descripció L'eslora d'una barca llevantina podia estimar-se entre els 4 m i els 12 m, amb el desplaçament variant proporcionalment. Un model típic podria situar-se al voltant dels 6 metres d'eslora. Amb una tripulació de 4 persones –incloent-hi el patró- navegava molt bé a vela i a rem.
Porten una gran vela llatina amb una superfície que pot arribar als 90 m². El pont de proa de l'embarcació està dotat d'una curvatura (brusca) important per poder desallotjar ràpidament l'aigua que pugui entrar. El popa és punxeguda. Aquestes característiques permeten fer cara a les suaus brises de la Mediterrània però també als vents violents com la tramuntana, que caracteritzen la costa de Catalunya. A part de la vela principal algunes barques podien hissar un floc (pollacra) ; les més grans, un floc i un arbre de mitjana.
El Diccionari de marina de Pâris i Bonnefoux el 1847 en donava aquesta definició: "Bateau de pêche très fin, de belles façons, ayant peu de creux, portant bien la toile et naviguant bien" ("Barca de pesca molt fina, de bonica línia, puntal petit, portant bé la tela i navegant bé").
Història Les barques són molt antigues. Hi havia barques (catalanes) a l'estol de Jaume I en la reconquesta de Mallorca. En un manuscrit encara existent hi foren anotades les llicències de les barques que salpaven de Mallorca amb el compromís de retornar.
Segons Joan Coromines hi ha referència de barques (catalanes) l'any 1271 (Lleuda de Barcelona).
Les barques catalanes eren nombroses al començament del , època en què s'utilitzaven per pescar al filet la sardina i l'anxova. La Barca catalana ha donat el seu nom a un barri de Marsella.
No deixa de ser curiós que les accions de pujar i baixar d'un vaixell es coneguin des de sempre com “embarcar” i “desembarcar”, embarcar-se i desembarcar-se.}
Particularitats de navegar amb vela llatina La maniobra de la vela llatina és relativament complicada i pot ser perillosa en cas de vent fort. Segons Joseph de Veitia Linage en l'obra “Norte de la Contratación”(Sevilla, 1672): “Tartanas...de velas latinas, mareage de levantiscos...los españoles no entienden aquel mareage”, referint-se a la maniobra de les veles llatines. El senyor Veitia era “Juez Oficial de la Real Audiencia de la Casa de Contratación de las Indias”.
Barques, llaüts, falutxos, falugues Els llaguts o llaüts són esmentats en català des de 1249 (Coromines). L'etimologia probable és a partir de l'àrab al-’ud (la fusta), la mateixa que la de l'instrument musical. No debades “fusta” i “lleny” eren noms d'embarcacions.
El barceloní Sáñez Reguart, en la seva obra “DICCIONARIO HISTORICO DE LOS ARTES DЕ LA PESCA NACIONAL” (Madrid, 1793), explica molt bé que, a la seva època, les barques catalanes més típiques eren els llaüts anomenats en altres contrades “faluchos”. Un “falucho” de pesca era el mateix que un llaüt o llagut.
Els falutxos armats tingueren un gran paper en operacions militars, de cors o pirateria. Sense menystenir el seu ús com a vaixells correu, de transport d'armes o de subministraments essencials.
Simplificant una mica, els falutxos més grans dedicats al transport de cabotatge aparellaven pollacra (floc) i un arbre de mitjana i s'anomenaven “barques de mitjana”.
Les “falugues” o “falúes” (“faluga” en singular) són esmentades en català des de 1372 (“falua”, probablement derivada de l'arab “faluwa”, egua jove)Ref. Coromines
Els significats de “faluga” (català) i “falúa” (castellà) acostumen a aplicar-se a barques de rem. La denominació “felucca” (anglès) es tradueix per “falucho”(castellà) i per “bateau catalan” (francès) en alguns diccionaris.
Classificació per eslora/desplaçament Segons Sáñes Reguart hi havia 4 categories de llauts: Els sardinals: Quilla “de 15 codos y 6 “pulgadas” (uns 9 m). Amb mitja coberta, 5 o 6 mariners, 1 arbre amb vela llatina, Les “barquetes de corredor ”(per a pescar al palangre o en parelles de bou): quilla de 16 “codos y 16 pulgadas” (uns 10 metres); de 7 a 9 tripulants i 5 parells de rems. Els llaüts d´Arenys de Mar, per anar a pescar a Andalusia (on eren anomenats “faluchos”): quilla de “21 codos y 8 pulgadas” (uns 11 metres); amb 3 parells de rems de 25 pams cadascun Llaüts de 30 codos de quilla (uns 17 metres). Augustin Jal parla d'un falutx català de gairebé 18 m d'eslora, 6m de mànega i 1,97m de puntal. Falutx anomenat San Bonaventura i que va visitar a Marsella el 1841.
Materials de construcció tradicionals A més de determinar la solidesa d'una embarcació tradicional, els materials de construcció determinen en part altres aspectes del disseny i el comportament del vaixell.
Fustes Quilla o carena de faig o de servera. Quadernes d'alzina o d'olivera. Folre de melis o de pins resinosos sense grops o nusos. Rems de faig. Arbre de pi del país. Antena de pícees nòrdiques.
Ferro Per a la clavaó, el ferro cal que no sigui massa dolç, ni massa agre (acerat). El de les fargues catalanes era molt adequat. Peces essencials eren les frontisses del timó, femella i mascle.
En politges i altres parts podia usar-se el bronze.
Calafatament Amb estopa de cànem i pega.
Pintura del buc El buc (nàutica) de les barques actuals se sol pintar de blanc i alguns colors vius en l'obra morta mentre que en l'obra viva (la part que va submergida quan hom navega) dominen els colors verd o blau.
Segons testimoni de Vicente Blasco Ibáñez i Joaquín Sorolla les barques valencianes de la seva època es pintaven de negre en l'obra morta (sense comptar la coberta) i de blanc l'obra viva.
Vela De cotonia, teixit amb ordit de cànem i trama de cotó. O només de cotó especialment filat i reforçat. Les veles eren cosides a partir de vessos, d'amplada corresponent a l'ample del teixit (uns 40cm). La forma era triangular i tenien dues o tres faixes de rissos amb badafions que permetien reduir la superfície vèlica quan convenia. La manera de tallar, cosir i fer veles fou recollida en alguns tractats especialitzats.
Cordam Durant molts anys les cordes (cadascuna amb dos caps) es feien de cànem. En indrets llunyans podien usar-se altres fibres (sisal, a Mèxic; abacà, a les Filipines). Les cordes eren responsabilitat dels mestres corders (o corders de cànem, ben diferents dels corders de viola). A Cumanà els primers que introduïren la fabricació de cordes a partir de fibres indígenes foren catalans.
Posició de l'arbre Els llaüts arboraven el pal al mig del buc, en el banc central (banc d'arborar), a diferència d'altres vaixells amb vela llatina. El pal, de la mateixa llargària que l'eslora de la barca, anava sensiblement inclinat cap al davant (cap a proa).
Aigua no desitjada Com altres embarcacions semblants, els llaüts poden embarcar aigua. Aigua que s'escorre de les xarxes o que porten les onades que trenquen sobre la coberta. L'aigua embarcada no és desitjable i cal procedir a la seva evacuació de la millor manera possible.
Aigua sobre coberta miniatura|Parts del buc d'una barca La coberta és convexa, més alta pel centre que pels costats. Aquesta brusca (curvatura) de la coberta fa que l'aigua, amb l'embarcació adreçada (en posició vertical), vagi cap a les bandes i pugui sortir pels embornals.
Normalment, els forats que hi ha a la coberta (escotilles i similars) disposen d'una protecció vertical i perpendicular a la coberta anomenada braçola. Aquesta mena de marc forma una barrera d'una certa alçària que impedeix el pas de l'aigua cap a l'interior del buc.
Aigua interior La construcció tradicional de fusta determina que l'interior del buc no sigui llis com l'exterior. El costellam provoca unes divisions que, si fossin estanques, podrien provocar acumulacions d'aigua difícils d'evacuar. La solució emprada consisteix en unes petites escletxes, els llibis, disposades a la part inferior dels medissos i que permeten el pas de l'aigua cap al punt de recollida. Aquest punt de recollida és anomenat dui' i està tapat amb un tascó cònic de fusta o un tap de suro.
Un cop la barca a la platja. L'aigua residual que no ha pogut ser esgotada a mar amb la sàssola, es fa sortir enretirant el tap del dui. Aquesta operació s'anomenava “fer pixar la barca”.DCVB: Llibi.DCVB: Dui.
Construcció tradicional La construcció tradicional d'embarcacions de fusta és la mateixa, aproximadament, a totes les costes de la mediterrània. S'ofereix, a continuació, un resum de les diverses etapes constructives.
Estepes La primera operació física en la construcció d'una barca consistia en posar les estepes. Les estepes eren la base sobre la qual es procedia a la construcció pròpiament dita. Les estepes són uns taulons gruixuts de secció rectangular disposats perpendicularment al que després serà la quilla. La denominació en singular, estepa, fa referència al conjunt de les peces anteriors unides de forma sòlida. Cal que l'estepa estigui ben ancorada i anivellada, definint un pla de treball horitzontal.
Referència clàssica
Quilla o carena miniatura|Unió en "junta de jou". La quilla és una peça de fusta de secció rectangular, feta d'una peça única prou llarga, o de dues o tres peces acoblades amb unions de mitja mossa (o unions de "junta de jou") posades a continuació una rere l'altra.
Rodes i contrarodes Prèviament fabricades, s'uneixen a la quilla la roda de proa i la roda de popa (o el codast). Cal fer el mateix amb les contrarodes. Les unions són a base de perns d'acer dolç, ja que han de ser molt sòlides. La quilla, amb les rodes i contrarodes, forma l'espinada de la barca.
Gresa Sobre el conjunt anterior es talla la gresa, un rebaix o ranura que ressegueix tota la quilla (per la part de dalt) i puja fins a l'alçària del que serà la cinta. Aquesta ranura rebrà el cantell (i la testa, en els extrems) de les llates de les filades del folre, permetent una unió sòlida del folre amb l'esmentada “espinada” de la barca.
Quadernes Les quadernes són un mena de costelles en forma de U disposades perpendicularment a la quilla. Cada quaderna (en general) està formada per una peça anomenada medís i dues estameneres. El medís reposa sobre la quilla i és la apart més baixa de la quaderna. Els extrems inferiors de les estameneres encavalquen sobre els extrems del medís.
Baus Les quadernes són obertes per la part alta i algunes romanen obertes quan el buc està completament acabat. Altres quadernes es “tanquen”, cadascuna amb una peça anomenada “bau”, fins a formar una letra D (girada noranta graus en el sentit de les busques d'un rellotge). Els baus tenen curvatura (“brusca”) i són el suport de les filades de la coberta.
Trancanell