Per la ciutat santa del Senegal, vegeu Touba
La tuba és un instrument aeròfon, de vent-metall constituït per un tub cònic de més de tres metres de llarg i normalment d'aleacions de coure. El tub és blegat sobre ell mateix i amb perforació cònica, perforació que es fa especialment ampla cap a la part del pavelló, conegut com a campana. Pel que fa a l'afinació en tenim en Do/Fa/Mib/Sib.
S'anomena sovint tuba baix, per la distinció de la tuba contrabaix.
Funcions i propietats L'embocadura de les tubes té forma de copa. Dins les dificultats que presenten els instruments de metall en l'emissió del so, les tubes potser són els que ho fan amb més facilitat. És un fet que els proporciona una agilitat superior a la d'altres instruments de la família que en certa manera compensa la gran quantitat d'aire que requereixen.
La tuba és un instrument que incorpora pistons i a causa del seu volum es toca assegut. Les seves característiques, en part coincidents amb les trompes, relacionen l'origen comú d'ambdós grups d'instruments. Tant les trompes com les tubes constitueixen al llarg de la història un conjunt d'instruments molt variat.
Història No obstant això la tuba, tal com la coneixem actualment, va ser un instrument creat cap a mitjans del com a baix de la família dels metalls. La construcció del tipus original, de G. Moritz de Berlín (1835), el 12 de setembre de té sis pistons en compte dels quatre pistons de les tubes modernes.
Va ser fruit tant dels avenços industrials i tècnics pel que fa a la construcció d'instruments, com a les necessitats que imposaven les noves tendències i gustos musicals.
L'addició de vàlvules va permetre tocar greument en la sèrie harmònica de l'instrument i encara tenir una selecció completa de notes. Abans de la invenció de les vàlvules, els instruments de metall es limitaven a les notes de la sèrie harmònica i, per tant, generalment es tocaven molt aguts respecte a la seva tonalitat fonamental. Els harmònics que comencen tres octaves per sobre del to fonamental estan aproximadament un pas sencer de diferència, cosa que permet una varietat útil de notes.
El figle utilitzava una boquilla d'instrument de metall en forma de bol, però tenia claus i forats de to similars als d'un saxòfon modern. Una altra precursora de la tuba, la serp, va ser un instrument greu amb una forma ondulada per fer que els forats de to fossin accessibles a l'intèrpret. Els forats de to canvien el to proporcionant una fuita intencionada a la corneta de l'instrument, però aquest sistema té un efecte pronunciat sobre el timbre. Si utilitzava vàlvules, la tuba podia produir un to més suau, cosa que va conduir a la seva popularitat. Les tubes van ser utilitzades principalment per compositors francesos, especialment per Héctor Berlioz, que va utilitzar famosament l'oficlèide en les seves composicions Simfonia fantàstica i Benvenuto Cellini. Aquestes peces ara s'interpreten normalment amb tuba en Fa o CC.
Adolphe Sax, com Wieprecht, estava interessat en comercialitzar famílies d'instruments que anaven des del soprano fins al baix, i va desenvolupar una sèrie d'instruments de metall coneguts com a saxhorns. Els instruments desenvolupats per Sax generalment estaven afinats en Mi i Si , mentre que la basstuba de Wieprecht i la posterior tuba de contrabaix Červený estaven afinades en Fa i Do (vegeu més avall els sistemes d'afinació). Els instruments de Sax van guanyar domini a França, i més tard a Gran Bretanya i Amèrica, com a resultat dels moviments de fabricants d'instruments populars com Gustave Auguste Besson (que es va traslladar de França a Gran Bretanya) i Henry Distin (que finalment va arribar a Amèrica).Clifford Bevan, The Tuba Family, Scriveners, 1978.
El cimbasso també es veu en lloc d'una tuba en el repertori orquestral. La paraula italiana , que va aparèixer per primera vegada a principis del , es creu que és una contracció utilitzada pels músics del terme o (), de vegades apareixent a les partitures com a c. basso o c. in basso. El disseny original es va inspirar en l'oficlèide i el fagot. El cimbasso s'utilitza de vegades en interpretacions històricament precises i es sol anomenar a les bandes sonores de pel·lícules i videojocs.
Paper Una orquestra normalment té una sola tuba, tot i que es pot demanar una tuba addicional. Serveix com a baix de la secció de metalls orquestral i pot reforçar les veus greus de les cordes i els instruments de vent fusta. Proporciona el baix dels quintets i cors de metall (tot i que molts conjunts petits de metall utilitzen el bombardino o el trombó baix com a veu més greu). És el principal instrument greu en bandes de concerts, bandes de música americana i bandes militars, i aquests conjunts generalment tenen de dues a quatre tubes. També és un instrument solista.
La funció de les tubes a l'orquestra sovint es reserva a fer de baix dels trombons, essent un instrument poc utilitzat com a solista. També és durant el que es construeixen els sausofons, instruments de la mateixa sonoritat i tècnica que les tubes, però pensats per a ser tocats bàsicament en bandes. D'aquest motiu el seu cos envolta el del músic, que així pot tocar dret o bé caminant.
Les tubes s'utilitzen en bandes de música, cossos de tambors i cornetes i en moltes bandes de jazz (vegeu més avall). A les bandes de música d'estil britànic, s'utilitzen dues tubes de Mi i dues de Si , que s'anomenen baixos.
Algunes dels papers més coneguts i influents de la tuba són:
Modest Mússorgski (orq. Ravel): Quadres d'una exposició – Bydło, Nit a la muntanya calba Richard Strauss: Així parlà Zarathustra, Simfonia alpina, Till Eulenspiegel, Una vida d'heroi Xostakóvitx: Totes les simfonies, excepte la Catorzena Stravinski: La consagració de la primavera, de Petruixka Edgard Varèse: Deserts Richard Wagner: Die Meistersinger von Nürnberg, Lohengrin, La cavalcada de les valquíries, Obertura de Faust Serguei Prokófiev: Cinquena Simfonia, Romeu i Julieta George Gershwin: Un americà a París Silvestre Revueltas: Sensemayá, La noche de los mayas, Homenaje a Federico García Lorca Gustav Holst: Els planetes Gustav Mahler: Simfonies núm. 1, 2, 5, 6 i 8 Ottorino Respighi: Fonts de Roma, Pins de Roma Hector Berlioz: Symphonie fantastique, March hongaresa Paul Hindemith: Metamorfosi simfònica Johannes Brahms: Simfonia núm. 2 Anton Bruckner: Simfonies núm. 4, 7 i 8
Molts compositors notables han escrit concerts per a tuba, com ara Ralph Vaughan Williams (Concert per a tuba), Edward Gregson, John Williams, Alexander Arutiunian, Eric Ewazen, James Barnes, Joseph Hallman, Martin Ellerby, Philip Sparke, Kalevi Aho, Josef Tal, Bruce Broughton (Concert per a tuba), John Golland, Roger Steptoe, David Carlson, Jennifer Higdon (Concert per a tuba) i Marcus Paus (Tuba Mirum).
Cal mencionar també la tuba wagneriana, una mena de tuba-trompa (també se la coneix per aquest nom), construïda expressament en el mateix per a la Tetralogia de Wagner. És un instrument amb embocadura de trompa que també incorpora vàlvules giratòries i té una sonoritat més solemne que la tuba orquestral.
Tipus i construcció esquerra|miniatura| Secció de tubes (coneguda com a secció de baixos) en una banda de música d'estil britànic, que consta de dues tubes en Mi i dues en Si
Les tubes es troben en diverses tonalitats, més comunament en Fa, Mi , Do o Si . La tonalitat d'una tuba depèn de l'afinació fonamental de l'instrument, o nota fonamental de la sèrie d'harmònims (també anomenats parcials) disponibles sense que es premin cap vàlvula. Les tubes en diferents tonalitats utilitzen tubs de diferents longituds. El tub principal d'una tuba en Si fa aproximadament 5,5 m de llarg, mentre que la d'una tuba en C fa 4,9 m, d'una tuba de Mi 4 m i d'una tuba en F 3,7 m. L'instrument té un forat cònic, és a dir, el diàmetre del forat augmenta en funció de la longitud del tub des de la boquilla fins a la campana. El forat cònic fa que l'instrument produeixi una preponderància d'harmònics d'ordre parell.
Una tuba amb el tub embolicat per col·locar l'instrument a la falda de l'intèrpret s'anomena normalment tuba de concert o simplement tuba. Les tubes amb la campana apuntant cap endavant (pavillon tournant) en comptes de cap amunt sovint s'anomenen tubes d'enregistrament a causa de la seva popularitat en els primers dies de la música enregistrada, ja que el seu so es podia dirigir més fàcilment al micròfon d'enregistrament. Quan s'embolica per envoltar el cos de bandes de cavalleria a cavall o marxant, es coneix tradicionalment com a helicó. El sousàfon modern, que rep el nom del mestre de banda estatunidenc John Philip Sousa, s'assembla a un helicó amb la campana apuntant cap amunt (en els models originals com el prototip de JW Pepper i els instruments de concert de Sousa) i després corbada per apuntar cap endavant (tal com van desenvolupar Conn i altres). Alguns avantpassats de la tuba, com el bombardó militar, tenien unes disposicions de vàlvules i forats inusuals en comparació amb les tubes modernes.
Durant la Guerra Civil Americana, la majoria de bandes de música van utilitzar una branca de la família dels instruments de metall coneguda com a saxhorns, que, segons els estàndards actuals, tenen una conicitat més estreta que la tuba, igual que les cornetes i els barítons veritables, però diferents de les trompetes, els bombardins i altres amb conicitats diferents o sense. Cap a l'inici de la Guerra Civil, els saxhorns fabricats per a ús militar als Estats Units s'embolicaven habitualment amb la campana apuntant cap enrere per sobre l'espatlla de l'intèrpret, i es coneixien com a saxhorns per sobre l'espatlla, i tenien mides des de cornetes fins a baixos de Mi . Tanmateix, el baix en Mi , tot i que compartia la mateixa longitud de tub que una tuba en Mi moderna, té un forat més estret i, per tant, no es pot anomenar tuba excepte per conveniència en comparar-lo amb altres mides de saxhorn.
La majoria de la música per a tuba està escrita en clau de fa en to de concert, per la qual cosa els intèrprets de tuba han de conèixer la digitació correcta per als seus instruments específics. Les parts tradicionals de banda de metall d'estil britànic per a la tuba solen escriure's en clau de sol, amb la tuba Si sonant dues octaves i un pas per sota i la tuba Mi sonant una octava i una sexta major per sota del to escrit. Això permet als músics canviar d'instrument sense aprendre noves digitacions per a la mateixa música escrita. En conseqüència, quan la seva música està escrita en clau de sol, la tuba és un instrument transpositor, però no quan la música està en clau de fa.
Les tubes més greus són les tubes de contrabaix, afinades en Do o Si , anomenades tubes de CC i Si respectivament, basades en una distorsió tradicional d'una convenció de nomenament d'octaves ara obsoleta. El to fonamental d'una tuba CC és 32 Hz, i per a una tuba BB , 29 Hz. La tuba CC s'utilitza com a instrument orquestral i de banda de concerts als Estats Units, però les tubes BB són la tuba de contrabaix preferida a les orquestres alemanyes, austríaques i russes. Als Estats Units, la tuba BB és la més comuna a les escoles (en gran part a causa de l'ús de sousàfons BB a les bandes de música dels instituts) i per a aficionats adults. Molts professionals dels Estats Units toquen tubes amb CC, i la BB també és habitual, i molts s'entrenen en l'ús dels quatre tons de les tubes.
miniatura|225x225px| Comparació de bombardino (esquerra) i tuba (dreta)