miniatura|Horta de Sant Joan. El convent de la Mare de Déu dels Àngels (actualment de Sant Salvador) i la muntanya de Santa Bàrbara al fons. La comanda d'Horta fou una de les comandes o cases de l'Orde del Temple importants de les terres de l'Ebre, i que formà part del districte de Ribera. Com la major part dels béns del Temple, després que l'orde fos dissolt, l'any 1318 passà a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i formà part de la Castellania d'Amposta d'aquest orde, fins a l'extinció dels senyorius amb la desamortització de Madoz, l'any 1855. La comanda tingué la seu a Horta de Sant Joan, municipi situat al sud de la comarca de la Terra Alta a tocar de la Franja de Ponent; a l'oest, hi té el riu Algars, que fa de frontera natural entre les comarques de la Terra Alta i el Matarranya. El poble va anar creixent a redós d'un antic castell —del qual no queda res— que coronava un turó de 543 m d'altitud.
Història La feudalització i colonització d'Horta s'inscriu en el context de la conquesta cristiana de les terres de l'Ebre, que començà Ramon Berenguer IV amb la presa de Tortosa i Miravet, a mitjan , i en la qual l'orde del Temple va tenir un paper destacat. Per llur participació, els templers reberen de les autoritats civils i religioses importants privilegis i béns territorials, entre els quals el castell i terme d'Horta, que comprenia els termes de Bot, Arnes, Caseres i Prat de Comte. L'orde s'encarregà de colonitzar i posar en marxa l'explotació d'aquell territori, potenciant la ramaderia, el conreu de la terra, la construcció de molins i granges...; animant la repoblació, mitjançant cartes de poblament; col·laborant amb els bisbes en la construcció de temples parroquials... Per dur a terme tota aquesta tasca, el Temple instal·là una comanda (preceptoria o convent), amb seu al castell (aleshores andalusí) d'Horta, des d'on podria controlar i administrar tot el territori, fins a aconseguir fer d'Horta una de les principals comandes catalanes del Temple.
miniatura|esquerra|Mapa de la comanda templera d'Horta. El terme d'Horta apareix esmentat en la descripció dels límits de Miravet de 1153 però queda clar que n'és fronterer. Sembla que fou cristià a partir de les campanyes d'Alfons el Cast per les ribes de l'Algars i del Matarranya (anys seixanta del ).
El rei Alfons promocionà la repoblació d'Horta en la tasca colonitzadora de la Terra Alta. Fou el primer lloc en rebre, l'any 1165, una carta de població, basada en el fur aragonès, que serviria de model per a altres franqueses de la comarca. Tanmateix, aquest primer intent repoblador no va tenir èxit i a l'any següent, els Montcada com a senyors d'Horta lliuraren el castell a Pere Subirats.
L'any 1174, el rei Alfons el Cast donava al Temple el castell d'Horta amb termes i pertinences en lliure i franc alou; vuit anys més tard, Ramon de Montcada feia el mateix amb la seva part i el Temple assolia el ple domini sobre el lloc. Quan els templers reberen Horta es deurien plantejar de nou la repoblació del lloc, car s'endevina el propòsit en la concòrdia celebrada amb el bisbe de Tortosa l'any 1185 per tractar de la percepció de rendes i de la fundació d'esglésies. Pocs anys després, el 1192, el mestre provincial del Temple, Ponç de Rigalt, concedia carta de població als habitants d'Horta. La nova carta, basada en el fur de Lleida en atenció a la procedència dels repobladors, fructificà. En el futur l'instrument serviria de model per a diverses repoblacions del sector.
Al llarg del , en iniciar-se el desenvolupament del municipi medieval, sorgiren dubtes al si de la comunitat d'Horta a l'hora de l'observança i aplicació de les consuetuds ilerdenques. Davant els problemes es procedí al redactat d'uns usos i costums privatius d'Horta i el seu terme. La Casa del Temple, com a senyors jurisdiccionals, els aprovà el 16 d'abril de 1296. Aquest reconeixement s'obtingué després que els habitants d'Horta haguessin maldat durant anys perquè se'ls reconeguessin els costums de Lleida; aquest fet posa en evidència la vitalitat i la importància de la vila.
Un altre detall a considerar, que confirma aquesta puixança és la importància de les Rationes Decimarum Hispaniae dels anys 1279 i 1280: Horta és dels pobles del bisbat que cotitza més.
Diu Josep M. Font i Rius que Horta des del primer moment s'organitzà com a comanda amb districte independent. En canvi, Alan J. Forey opina que juntament amb Ascó i Riba-roja formà part de la supracomanda de Ribera, o "Districte de Ribera" (vegeu Comandes catalanes de l'orde del Temple). L'administració d'aquests nous senyorius va ser confiada aviat a comanadors delegats; sembla que el d'Horta es documenta a partir de 1193 car en la carta de població atorgada pels templers a aqueixa vila l'any 1192 encara no es menciona el comanador d'Horta. No serà fins a 1236 que Horta esdevindrà, com Ascó, convent o comanda autònoma, ja que a partir d'aquesta data el comanador de Miravet deixà d'ostentar la dignitat de Comanador de Ribera.
Un cop dissolt el "districte de Ribera", podrien haver passat a ser administrats pel comanador d'Horta els pobles de Bot, Arnes, Caseres i Prat de Comte. Aquesta vinculació, si més no, apareix en temps de domini hospitaler.
En els inventaris de 1289 de les cases templeres publicats per Joaquim Miret i Sans, Horta ofereix el panorama d'una casa de certa envergadura. Té 25 captius, 15 eugues, i una mula (que devien servir per treballar els diumenges a prop de la casa). A més tenia un bon nombre de bestiar cabrú, del qual en treien llet, formatge, carn i cuir: 700 cabres, 110 bocs "colutz" (és a dir, enters), i 250 "crestons" (castrats).
El patrimoni arquitectònic de la comanda El Castell
De l'antic castell d'Horta que el rei i els Montcada cediren als templers en el darrer quart del , només queda el topònim i algun tros de mur entre les cases de l'indret a la part més alta de la vila; altrament, el traçat dels carrers assenyala la ubicació de les muralles.
L'any 1370 encara s'hi desenvolupava una activitat important, car tenia assignats per a mantenir-lo: un frare cavaller, un sergent, dos servents, un capellà hospitaler, un capellà seglar, un escolà, una dona per netejar la casa, tres mossos d'estable, un forner, una dona per treballar al forn, tres parells de mules i dues cavalcadures.
Una visita prioral de 1535, realitzada pel castellà d'Amposta, dona una mica de clarícia sobre l'arquitectura d'aquest castell i alguna de les seves dependències. En el capítol de manaments, ordenava que fossin reparats dos portals de la barbacana de la fortaleza, i que immediatament es posessin los maderos que faltan en la cámara dentro de la sala de la misma fortaleza de Orta porque no se pierda la cubierta. En un altre lloc parla de la capella del castell dedicada a sant Miquel, la qual estava de vaxo del castillo i en necessitat d'urgent reparació en aquell temps. Per aquell motiu manava cubrir la dicha yglesia de señor san miguel y (...) hazer (...) su cerradura.
El convent de la Mare de Déu dels Àngels
El convent de la Mare de Déu dels Àngels (actualment convent de Sant Salvador) es troba a 2 km del poble vers llevant, al peu del vessant nord de les muntanyes de Sant Antoni i Santa Bàrbara. També rep el nom de Sant Salvador, en record del sant que hi habità en el s. XVI. En els darrers segles ha estat convent franciscà, però el poble d'Horta mai no ha oblidat que Santa Maria dels Àngels fou un santuari dels templers. Així ho recull l'informe d'una excursió científica de Roig:
miniatura|esquerra|Planta general de Santa Maria dels Àngels. "La fundació del convent de Sant Salvador pot atribuir-se als Templers, i, a l'extingir-se aquesta ordre, devia passar a pertànyer als cavallers de Sant Joan de Jerusalem en l'any 1317. Després, per durant una llarga època queda sots la cura dels capellans de la població d'Horta, establint s'hi més tard una comunitat de frares franciscans".
L'existència del convent de la Mare de Déu dels Àngels, al davant del poble, enmig de partides i llocs que serven toponímia procedent dels ordes religiosos ("torre del Prior", "barranc dels Frares", "hort dels Frares"), fa pensar en una fundació templera. Altrament, la documentació hospitalera abona aquesta hipòtesi: l'esmentada visita prioral de 1535 diu que el comanador d'Horta, a més d'ostentar la total jurisdicció sobre la vila i terme, tenia una important dominicatura en la part del terme on hi ha el santuari dels Àngels i la "Torre del Olibar".
A aquests arguments hom pot afegir encara que l'advocació a la Mare de Déu "Nostra Senyora" era freqüent en les esglésies dels templers. I, finalment, essent com és l'església obra del , només podia ser construïda per l'Orde. No és, doncs, la tradició —sinó el mateix edifici— allò que en constitueix la prova.
D'altra banda, tot fa pensar que té raó Roig i Font quan diu que, després d'haver-la posseït per un espai de temps l'Orde de l'Hospital, Santa Maria passà a mans de la comunitat de preveres d'Horta, segurament en la mateixa data que el patronatge de la parroquia passà al bisbe. Per aquest motiu ni la parroquial ni Santa Maria no eren visitades pel castellà d'Amposta en el .
És difícil d'imaginar les funcions originàries del convent; tanmateix no es pot descartar la possibilitat que hagués compartit amb el castell la qualitat de seu de la comanda. El fet de trobar-se situat al bell mig dels domenges fa pensar en una funció agropecuària com la que tenien el mas Roda d'Algars o el mas Periques de Puig-reig. No obstant això, Santa Maria dels Àngels d'Horta des de bon començament devia ser un important santuari marià.
La possibilitat d'atribuir a Santa Maria dels Àngels la qualitat de santuari marià en temps templer resulta versemblant per diversos motius: pel lloc on es troba, a la falda de Santa Bàrbara, muntanya santa poblada de coves, fonts i petits oratoris seculars (Sant Onofre, Sant Pau, Sant Antoni, Santa Bàrbara...) on antigament vivien anacoretes. Els templers —molt devots de la Mare de Déu— aprofitaren la tradició religiosa de l'indret per continuar o per iniciar el culte marià, com van fer en altres llocs. Horta és també una fita important de les rutes medievals que des del Baix Ebre es dirigeixen a l'Aragó i lloc de pas de la transhumància medieval, per conduir els ramats del Baix Aragó fins a Tortosa, i passava per Vall-de-Roures, Arnes, Horta, Serrallada, Alfara de Carles i Roquetes.
Les construccions de l'actual convent daten d'èpoques diverses, des del fins al XVII o XVIII. Es disposen ordenades al voltant d'un claustre quadrat construït el pels franciscans que l'habitaven aleshores; és allò que resta de més rellevant de les dependències conventuals, molt malmeses després de l'exclaustració de 1835. Adossada a l'ala N del claustre, hi ha l'església; als costats es distribueixen les altres dependències.
L'església L'església és una de les obres més interessants de l'època templera, tant per la seva harmonia i equilibri de composició com per la maduresa de plantejament gòtic que presenta.
La fàbrica del temple està dividida en dos elements diversos que corresponen a dues cronologies diferents: d'una banda l'església, i de l'altra un cor elevat construït al mateix temps que l'atri com a prolongació de la nau. L'obra que pertany amb seguretat a l'època templera és la primera; tant el cor com l'atri van ser bastits en una data immediata a l'abolició de l'Orde del Temple, ja en època hospitalera, però seguint explícitament o implícita les directrius arquitectòniques de l'obra anterior: els materials emprats en l'ampliació són ben bé els mateixos de l'església, i la seva factura sembla que vol imitar-ne l'obra primitiva.