El feminisme de la diferència va néixer al maig del 68 i a Europa es va desenvolupar principalment al llarg dels anys 70 del , en el context de la segona onada del feminisme i la postmodernitat, als Estats Units, França i Itàlia. Separant-se del feminisme radical, reivindica per defensar la dona com a diferent de l'home sota el lema "ser dona és bell" (inspirat en l'eslògan "the black is beautiful"). Advocava per defensar la dona com a diferent de l'home. Consideren que les dones no han d'esdevenir homes sino cada persona ser com vulgui, i tenir els mateixos drets i oportunitats. També que les dones no han d'imitar el patriarcalisme dels homes per a ser iguals en drets que ells i que és tota la societat la que es beneficia de l'alliberament patriarcal. Es configura paral·lelament al feminisme postestructuralista. Defensa que la llibertat de les dones s'obtindrà a través de la reivindicació de la diferència entre dones i homes després que es posessin de manifest les limitacions i insuficiències del feminisme de la igualtat un feminisme de llarga tradició històrica que reivindicava la igualtat formal i jurídica sobre el fonament de la igualtat "mitjançant la proclamació de la universalitat de la categoria de subjecte, prenent com a model per a la seva elaboració els interessos parcials del ciutadà-home-propietari".
Als anys 70, el feminisme de la diferència va tenir moltes seguidores a França i Itàlia. A Itàlia el feminisme de la diferència es va desenvolupar principalment entorn de la Llibreria de les Dones de Milà; alguns textos d'aquesta llibreria van ser enormement polèmics, com un en el qual recomanaven a les dones no acudir als tribunals de justícia en el cas que patissin agressions, per considerar que la justícia és masculina. A Espanya la feminista de la diferència de més rellevància ha estat Victoria Sendón de León, encara que en l'actualitat no es considera pertanyent a aquesta escola, sinó a la del feminisme integral.
Alguns corrents feministes relacionats amb el feminisme de la diferència son el Feminisme radical, l'Anarcofeminisme, el Feminisme marxista i l'Ecofeminisme.
Teoria de la diferència Articles principals: Postmodernitat i Rol de gènere
Segons la psicòloga canadenca Susan Pinker, l'any 2009 el model de la paritat està superat. En el llibre La paradoxa sexual proposa un “feminisme de la diferència”, que reconeix la distinció en qualitats i preferències entre un i un altre sexe. Si tenen efectiva llibertat, segons ella, cada dona, com a persona, seguirà un camí propi i la disparitat resultant serà la veritable igualtat.
Carla Lonzi afirmava que "la meta de la presa del poder és totalment vana". Luce Irigaray considerava inútil o fins i tot nociu obstinar-se a obtenir la "igualtat". És impossible, segons aquesta teoria, crear una identitat pròpiament femenina i alhora destruir el mite de la dona. Hi ha feministes diferencialistas, com Esther Harding, que relacionen la identitat femenina amb la teoria dels arquetips.
El feminisme de la diferència divergeix del feminisme de la igualtat, aquest considera que la masculinitat i la feminitat són rols de gènereconstruïts socialment amb els quals cal acabar mentre que el feminisme de la diferència proposa una invenció constant del significant que és el cos separat del mandat cultural fet pel patriarcat (el gènere).
Essencialisme i feminisme de la diferència Alguns pensaments de destacades feministes de la segona onada són considerats essencialistes. El feminisme de la diferència ha utilitzat l'essència de la dona per a relacionar la socialització de gènere amb les cures maternals exclusivament de la dona, estableix essències diferents, ja que corrobora que homes i dones experimenten trets diferents, que fan que cada un dels gèneres tingui una essència pròpia.
L'essencialisme de gènere és l'atribució d'una qualitat fixa a les dones. Es fa evidenciar que la naturalesa és universal i s'identifica normalment amb aquelles característiques considerades al seu torn com únicament femenines. Aquestes idees de feminitat se solen fusionar en el camp biològic amb atributs psicològics, com la cura, l'empatia, l'afecte, la no-bel·ligerància, etc.
D'altra banda, l'essencialisme biològic defineix la condició de les dones en connexió amb les seves competències biològiques, sosté que les diferències anatòmiques i psicològiques, conclouen tant el sentit de masculinitat i feminitat com els diferents papers dels homes i de les dones en la societat.
Aquesta disciplina afirma que el coneixement científic de la biologia representa una definició inalterable d'identitat, la qual equival a una forma social de control de la dona. Això influeix en una restricció de les possibilitats per a canviar els rols, ja que no és possible per a una dona comportar-se de manera oposada a la seva essència, ja que dins de la seva condició es troben totes les variacions aparents que distingeixen a les dones entre si.
El naturalisme també forma part del sistema de l'essencialisme on es proposa una naturalesa fixa a les dones a través de mitjans de base teològica o ontològica més que biològica. Això serveix per a incloure a totes les dones en una única categoria homogeneïtzadora i per a consolidar la idea d'una confrontació home-dona, masculí-femení.
Autores feministes essencialistes Nancy Chodorow Nancy Julia Chodorow, va néixer el 20 de gener de 1944 (75 anys). És una feminista, sociòloga, i psicoanalista estatunidenca. Exerceix de clínica psicoanalítica a Cambridge, Massachusetts. En 1966, es va graduar al Radcliffe College, i després va rebre el seu doctorat filosòfic en sociologia per la Universitat Brandeis. Ha escrit un munt de textos influents, i és considerada com una de les líders en teoria feminista amb influències de psicoanàlisi. Durant molts anys ha estat professora als departaments de sociologia i psicologia clínica de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, retirant-se el 2005. Un dels seus llibres “The Reproduction of Mothering: Psychoanalysis and the Sociology of Gender (1978)” va ser escollit per la revista Contemporany Sociology com un dels deu llibres més influents dels últims 25 anys.
Idees Chodorow segueix amb l'afirmació de Freud quan diu que tot individu neix bisexual i que la mare del nen és el seu primer objecte sexual, i que aquest forma el seu ego en reacció a la figura dominant de la mare. El nen, en aquest sentit i en diferència de la nena, agafa com a exemple la independència i la llibertat del pare, imitant-lo en el seu interès possesiu amb la mare-dona. La nena en canvi, s'identifica amb la mare amb més força, però intentant que el seu pare sigui el seu nou objecte d'amor, és a dir, per a les nenes es crea un triangle amorós amb l'amor que sent pel pare (ego), el vincle que sent amb la mare i la preocupació per la relació d'aquests.
Per Chodorow això explica la construcció de rols de gènere, de la degradació universal de les dones en la cultura, els patrons interculturals en el comportament masculí i els problemes maritals a Occident després del feminisme de la segona onada.
Chodorow veu clar que aquests problemes venen perquè la dona té més interès en es fills que en el sexe, i la seva ambivalència cap al sexe la condueix a mantenir al mascle a ratlla.
En una part del seu llibre:The Reproduction of Mothering; es pot llegir: En realitat la majoria de la gent ha fet servir el llibre, entre ells crítics literaris, experts en psicoanàlisis, psiquiatria, psicologia, filòsofs, gent interessada en el caràcter de la subjectivitat femenina, de la maternitat, de la relació mare - filla, a causa que l'he escrit en un moment polític particular, vaig emfatitzar la qüestió de compartir la parentalitat entre homes i dones. Però no em sembla que això se sostingui avui dia. Té molt poca relació amb el text, que deia que la parentalitat compartida conduiria a la igualtat entre homes i dones. No crec que això se sostingui. Penso que això va ser escrit per una quantitat de raons. Penso que va ser escrit des del punt de vista d'algú que no era mare, va ser escrit des del punt de vista d'una generació de gent en què els pares estaven realment absents. Vull dir, ara sóc conscient que la meva generació va ser la generació de la guerra, i hi havia tota classe de raons perquè els pares estiguessin absents: els pares eren soldats, o estaven treballant llargues hores, estaven sortint de la depressió, era la generació pre-baby boom, i els pares dels anys 50 no estaven realment presents en la llar. Quan penso això, considero que clarament la noció que els pares dels nens han d'estar més involucrats amb els seus fills era absolutament correcta, però penso que en realitat la idea que pares i mares fossin intercanviables, i que tot fos cinquanta i cinquanta, no ha tingut en termes generals, bones conseqüències.
Elizabeth Grosz Elizabeth Grosz, va néixer el 14 d'octubre de 1952 (66 anys), a Sidney, Austràlia.
És una filòsofa, teòrica feminista, acadèmica i professora d'universitat d'estudis de la dona a la Universitat Duke. La seva feina ha estat inspirada per filòsofs com Jacques Lacan, Jacques Derrida, Michel Foucault, Luce Irigaray i Gilles Deleuze, també pel tema del gènere a les ciències socials, i la sexualitat humana entre d'altres.
Grosz es va graduar al Departament de Filosofia General, de la Universitat de Sidney, on va exercir de professora del 1978 fins al 1991. En 1992 va començar a exercir també de professora a la Universitat de Monash. Des de 1999 fins al 2001, va ser professora de literatura comparada i de filologia anglesa a la Universitat Estatal de Nova York a Búfal. Va ensenyar a la Universitat Rutgers, al Departament d'Estudis de Dona i de Gènere; i, des de 2002 fins al 2012 va ser professora d'Estudis de la Dona i Literatura, en la Universitat Duke.
Carol Gilligan Carol Gilligan, va néixer el 28 de novembre de 1936 (82 anys) a Nova York. És una feminista, filòsofa i psicòloga molt coneguda pel seu llibre In a different voice: psychological theory and women's development en el que es posiciona contra la visió de Lawrence Kohlberg sobre els efectes en psicologia experiemntal sobre el presumpte desenvolupament moral diferenciat de nenes i nens. miniatura|Carol Gilligan en 2010
L'any 1997 es va convertir en la primera professora d'estudis de gènere de la Universitat Harvard. Ha estat impulsora de l'anomenada “ètica de les cures” (ethics of care) en contrast amb l'ètica de la justícia.
L'ètica de les cures El psicòleg educatiu Lawrence Kohlberg, va desenvolupar una teoria on definia sis nivells d'evolució moral humana (1-el correcte és l'obediència per evitar el càstig; 2-intercanvi instrumental per satisfer necessitats de qui dona i qui rep; 3-interès de conformitat i reciprocitat a les relacions; 4-compliment social i manteniment de la consciència; 5-s'obeeixen drets primaris i contracte social o d'utilitat; 6- adquisició de principis ètics universals).
Kohlberg va observar que les nenes d'onze anys només havien assolit el nivell 3 quan els nens ja havien adquirit capacitats morals dels nivells 4 i 5. Va interpretar aquests resultats com una debilitat moral de la dona.
Gilligan, tot i que havia ajudat Kohlberg en algunes de les recerques, el critica perquè la seva teoria fa diferència entre homes i dones.
Gilligan, al seu llibre, deixa clar que la seva postura és que encara que els nens i les nenes pensin diferent no significa que les nenes tinguin menys capacitats per fer raonaments morals. Segons Gilligan, les dones prioritzen els vincles amb els altres, les responsabilitats i les cures per sobre del compliment abstracte de deures i drets.
Crítiques a la teoria de Gilligan