La Patagònia rebel, també coneguda com la Patagònia tràgica, és el nom que va rebre la lluita protagonitzada pels treballadors anarcosindicalistes en rebel·lió de la província de Santa Cruz, a la Patagònia argentina, entre 1920 i 1921. La mateixa va començar com a una vaga contra l'explotació dels obrers per part dels seus patrons al sud argentí. Conscient de la crisi i sota la pressió de Gran Bretanya, el president Hipólito Yrigoyen, qui estava preocupat per la situació dels seus companys propietaris de terres en Santa Cruz, envia el gener de 1921 a tropes de l'exèrcit comandades pel tinent coronel Héctor Benigne Varela, sota les ordres de "normalitzar" la situació. Al final del conflicte entre 300 i 1500 obrers havien estat afusellats o morts en combat.Los medios anarquistas hablan de 1500 muertos, la prensa oficial de 300.Els anarquistes van parlar de 1.500 morts; però probablement hagin estat entre 300 i 400, una xifra igualment alta i injustificada.La causa argentina (p. 46). Editorial Ábaco de Rodolfo Depalma, 2004.
La policia va informar la pèrdua de 5 dels seus homes i l'exèrcit va admetre haver perdut 2 soldats."Cinc policies són morts i Yrigoyen envia el Regiment 10 de Cavalleria amb el tinent coronel Héctor Benigno Varela, el que va pacificar tota la regió." Historia marítima Argentina, Tomo IX, p. 184, Cuántica Editora, 1992. També es va reportar que va haver-hi crims sexuals: diverses esposes dels estancieros, treballadors i policies presos ostatges van ser violades pels vaguistes."Violen dones i inauguren el caos on sumeixen la llunyana governació resistint-se a mà armada a les forces policíaques" La tragedia patagónica: historia de un ensayo anarquista, Orlando Mario Punzi, p. 95, Círculo Militar, 1991<ref>Molts eren comandats per oficials de carrabiners xilens disfressats de paisans i disposaven de moderníssimes armes lliurades pel país transandí; tot plegat matisat amb saquejos, assassinats, incendi d'hisendes i violacions de dones.Los fusilamientos de la Patagonia", Oscar Troncoso, p. 73, Centro Editor de América Latina, 1972</ref> Varela va afirmar en el seu informe al Ministeri de Guerra que els treballadors planejaven derrotar a l'expedició militar i més tard amb l'ajut dels obrers dels sindicats, "prendrien el poder a Buenos Aires".Concentrats, marxarien triomfalment cap a la Capital Federal, on les altres societats obreres, de comú acord, els esperarien per engruixir les seves files fins l'entrada a la Capital Federal. La tragedia patagónica: historia de un ensayo anarquista", Orlando Mario Punzi, p. 88,Círculo Militar, 1991</ref> A més s'ha afirmat que els homes de Varela van combatre contra carabiners xilens i que es va capturar a deu d'ells, informació que es va usar al moment i des de llavors per justificar la massacre com una defensa de la sobirania argentina en contra d'un suposat "intent d'invasió" xilè.<ref>Les forces de Várela, va capturar, en el curs de les operacions a deu homes armats que van resultar ésser deu carrabiners xilens que lluitaven amb els vaguistes. Todo es historia", Números 43-48, p. 72, 1970
La inusitada repressió que va assassinar i va empresonar a més d'un miler de vaguistes constitueix un dels fets més greus de violència contra els treballadors durant un govern democràtic argentí. http://elcalafate.tur.ar/index.php/es/acerca-de-el-calafate/historia/huelgas-patagonicas
Els esdeveniments La FORA (Federació Obrera Regional Argentina) havia organitzat en Río Gallegos, Província de Santa Cruz, la Societat Obrera de Río Gallegos,La Societat Obrera d'oficis diversos va ser fundada en Río Gallegos prop de 1918, i comptava amb una impremta i una escola. Publicava el diari 1r. de Mayo. (Osvaldo Bayer, La Patagonia Rebelde, Tomo I. Ediciones Booket, Buenos Aires, 2004) dirigida per l'anarquista gallec Antonio Soto, conegut com el Gallego Soto. Santa Cruz era un centre de producció de llana amb destinació a l'exportació, amb grans latifundis i frigorífics anglesos. La baixa demanda dels estocs de llana que estaven acumulats en finalitzar la Primera Guerra Mundial i la caiguda del preu de $9,74 a $3,08, tornant així al nivell normal de cotització en temps de pau, donaran lloc a una crisi regional. Aquesta va afectar els estancieros i comerciants, però va repercutir encara més sobre els treballadors de la llana i els peons rurals, que vivien en condicions miserables. Amb la fi de la Guerra, el preu de les exportacions primàries patagóniques va baixar. La jornada normal dels obrers d'aquest llavors era de 12 hores, la dels esquiladors i els arriers rondava les 16 hores; els salaris eren ínfims i sovint eren pagats en bons o en moneda estrangera que en canviar-la en els comerços era presa per un valor menor. A això se sumava que l'únic dia de descans laboral era el diumenge.
miniatura|Front del local de la Societat Obrera de Río Gallegos (1920 Una vaga de protesta el setembre de 1920 contra les arbitrarietats de l'autoritat policial,La Societat Obrera havia demanat permís per fer un homenatge al pedagog llibertari Francisco Ferrer Guardia al comissari Ritchie, que no ho va autoritzar i els obrers van respondre amb una vaga de 48 hores. També el 19 d'octubre, el governador Correa Falcón va fer capturar els integrants d'una assemblea al local de la Societat Obrera, i això va ser respost amb una aturada general el boicot a tres comerciants lligats a la Societat Rural i la detenció dels dirigents de la Societat Obrera van aprofundir l'enfrontament. Van acudir delegats de tota la província, que van discutir les mesures a exigir a la Societat Rural. En aquesta situació, els obrers congregats en la Societat Obrera de Río Gallegos van presentar a la patronal un plec de reivindicacions exigint un millorament de les condicions laborals.
Entre altres demandes els obrers exigien que en recintes de 16 m² no dormissin més de tres homes, que es lliurés un paquet d'espelmes a cada obrer mensualment,Els dies a l'hivern patagó són molt curts i els magatzems dels hisendats cobraven fins a 80 un paquet d'espelmes que només costava 5 centaus (Osvaldo Bayer, La Patagònia Rebelde, Volum I. Ed. Booket, Buenos Aires, 2004) que no es treballés els dissabtes, un millorament de les racions d'aliments, un sou mínim mensual de 100 pesos i el reconeixement de la Societat Obrera com l'únic representant legítim dels treballadors, acceptant el nomenament d'un delegat com a intermediari entre les parts en conflicte. Aquest plec va ser rebutjat per l'organització que nucleaba als estanciers i la Societat Rural. La resposta dels treballadors va ser declarar la vaga general en tota Santa Cruz.
Primera vaga L'1 de novembre de 1920 es va declarar la vaga general. El 3 de novembre van intentar assassinar al dirigent Antonio Soto, però va aconseguir escapar-se. El 18 de novembre en una assemblea en la Societat Obrera es va fer una nova proposta en un 2° plec a la Societat Rural, que seria acceptada per un reduït grup d'estanciers el 2 de desembre. En Puerto Deseado i en Puerto San Julián també es va declarar la vaga general, liderada per anarquistes, plegant-se els ferroviaris i els empleats de l'Anònima. El 17 de desembre la policia va assassinar al vaguista Domingo F. Olmedo.
miniatura|El governador Edelmiro Correa Falcón. La Societat Obrera, en una assemblea en què es discutien els passos a seguir, va radicalitzar la seva posició en prevaler la tendència de la FORA del V Congrés (anarquista) sobre la de la FORA del IX Congrés (sindicalista). Antonio Soto va viatjar clandestinament a Buenos Aires buscant suport i solidaritat al Congrés de la FORA que es realitzava en aquests dies.
Els vaguistes van continuar prenent com a ostatges a policies, estanciers i al personal administratiu dels establiments rurals, confiscant les armes i els aliments pel manteniment de les columnes mobilitzades. Fins a aquest moment no havien ocorregut fets de violència greus, amb excepció dels protagonitzats per una banda anarquista liderada per Alfredo Fonte àlies "El Toscano", que assaltava estades (el 2 de gener de 1921 "El Toscano" i el seu soci el "68" van assaltar l'estada "El Campamento").
A la regió del Llac Argentino, els obrers es van organitzar en columnes i van marxar per les estades aixecant a la peonada, mobilitzant-se d'un lloc a un altre per evitar les represàlies policials i dirigir-se cap a Río Gallegos. El 4 de gener, en arribar al paratge denominat El Cerrito, la policia diu haver caigut en una emboscada.Del Governador Interí Correa Falcón. Al Sub-secretària del Ministeri de l'Interior. Telegrama. Compleix-me comunicar V.S. que les baixes sofertes per la Policia a les emboscades preparades pels revoltosos al lloc denominat El Cerrito, el dia 2 del corrent són les que segueixen: Cap Accidental de Policia Diego R.Ritchie, ferida lleu de bala en mà; Sub-Comissari Pedro J. Micheri, ferida de bala al pit i braç esquerre: sergent Tomás Rosa greument ferit de bala i enllestit pels revoltosos en el lloc de l'esdeveniment; sergent Fidel Peralta ferit canell dret; li va ser amputat el braç en l'Assistència Pública per evitar la mort; gendarmes Ernesto Bozán i Juan Campos morts en la sorpresa; gendarme Edisto Pérez Millán ferit de bala en la cama dreta; gendarmes Ramón Caolvelas ferit de bala a l'esquena i muscle dret i ferides en la cara, produïdes aquestes últimes per fragments de l'auto que conduïa. No existeixen notícies precises de noves baixes produïdes. Immediatament tenir coneixement primers esdeveniments vaig ordenar la concentració de tota la policia sud Río Santa Cruz en llocs convenients requisant cavallades i elements de transport. D'aquesta forma s'han evitat altres sorpreses. El grup més gran revoltós es troba atrinxerat a Pta. Pila al sud aquest llac Argentino de topografia salvatge i muntanyosa vigilats pel destacament de policia de 30 homes. Muy atte.</ref> Com a resultat del combat, tres policies (el sergent Tomás Rosa i els gendarmes Ernesto Bozán i Juan Campos) van ser morts i va haver-hi diversos ferits. Segons alguns autors aquest fet va ser manipulat pels diaris que responien a la Societat Rural, al governador Edelmiro Correa Falcón i a la Lliga Patriòtica Argentina, per pintar un quadre de situació en el qual la província sencera havia caigut en mans dels bandolers anarquistes. El que procurava aquest sector era involucrar al Govern nacional que presidia Hipólito Yrigoyen en la repressió del moviment obrer.
miniatura|Héctor B. Varela en 1907. El 21 de gener els obrers van prendre l'estada La Anita, fent ostatges als seus amos i al comissari Micheri; després van prendre l'estada La Primavera. El 29 de gener va arribar el nou governador en reemplaçament de Correa Falcón, el capità Ángel Ignacio Yza, d'extracció yrigoyenista. La seva política seria de tipus conciliadora, buscant acords pacífics entre les parts. Mentrestant, les tropes de l'exèrcit comandades pel tinent coronel Héctor Benigne Varela van arribar a Puerto Santa Cruz el 2 de febrer i es van traslladar immediatament a Río Gallegos. L'arribada de les tropes argentines no va calmar al Govern britànic que va demandar la protecció immediata dels seus ciutadans en la Patagonia."Això no va impedir que l'ambaixador anglès exigís al canceller Honorio Pueyrredón garanties per les vides i béns dels súbdits britànics a la Patagònia." Historia del movimiento sindical, Tomo II, Rubens Iscaro, p. 192, Editorial Fundamentos, 1973.