En biblioteconomia i ciències de la informació, la catalogació és el procés de creació de metadades que representen els recursos d'informació, com ara llibres, enregistraments de so, imatges en moviment, etc. La catalogació proporciona informació com els noms dels autors, els títols i les matèries que descriuen els recursos, normalment a través de la creació de registres bibliogràfics. Els registres serveixen com a substituts dels recursos d'informació emmagatzemats. Des de la dècada de 1970, aquests metadades es troben en forma llegible per màquina i s'indexen per les eines de recuperació d'informació, com ara bases de dades bibliogràfiques o motors de cerca. Encara que habitualment la catalogació dona com a resultat la producció de catàlegs de biblioteca, també produeix altres tipus d'eines d'identificació de documents i col·leccions.
El control bibliogràfic constitueix la base filosòfica de la catalogació, definint les regles per a la descripció de recursos d'informació, de manera que els usuaris puguin buscar i seleccionar el recurs més apropiat. El catalogador és l'individu responsable dels processos de descripció, l'anàlisi documental, la classificació i el control d'autoritats del material bibliotecari. Els catalogadors són la base de tot el servei de la biblioteca, ja que són els que organitzen la informació de manera que sigui fàcilment accessible.Bair, Sheila (13 September 2005). "Toward a Code of Ethics for Cataloging". Technical Services Quarterly 23 (1): 14.doi:10.1300/J124v23n01_02.
Funcions del control bibliogràfic Ronald Hagler va identificar sis funcions del control bibliogràfic:Hagler, Ronald (1997). The Bibliographic Record and Information Technology, 3rd ed. Chicago: American Library Association. Identificar l'existència de tota mena de recursos d'informació a mesura que es posen a disposició.Taylor, Arlene G., & Daniel N. Joudrey (2009). The organization of information. 3rd ed. Englewood: Libraries Unlimited, p. 5 L'existència i identitat d'un recurs d'informació ha de ser coneguda més aviat millor.
Identificar les obres contingudes dins d'aquests recursos d'informació o part d'ells. Segons el nivell de granularitat requerida, múltiples treballs poden estar continguts en un sol camp, o una obra pot abastar diversos camps. Per exemple: Una sola foto es considera com un recurs d'informació? I una col·lecció de fotografies es considera com un recurs d'informació? Reunir sistemàticament aquests recursos d'informació en col·leccions de biblioteques, arxius, museus, fitxers d'Internet. i altres dipòsits. De fet, l'adquisició d'aquests elements en forma de col·leccions pot resultar d'utilitat per a l'usuari. Produir llistes d'aquests recursos d'informació preparats d'acord amb les normes estàndard de citació.Taylor and Joudrey, p. 6 Com a exemple d'aquest tipus d'ajudes en la recuperació es troben el catàleg de biblioteca, els índexs o els instruments de descripció arxivística. Assignar un nom, títol, tema i altres accessos útils a aquests recursos d'informació. ha moltes maneres de trobar un article, així que han d'existir múltiples punts d'accés. Han d'haver suficients metadades en el registre substitut perquè els usuaris puguin localitzar amb èxit el recurs d'informació que estan buscant. Aquests punts d'accés han de ser coherents, cosa que pot aconseguir mitjançant el control d'autoritats. Proporcionar els mitjans per localitzar cada recurs d'informació o una còpia d'aquest.Taylor and Joudrey, p. 7 A les biblioteques, el catàleg en línia d'accés públic (OPAC) pot donar la informació de la ubicació a l'usuari i indicar si l'article es troba disponible.
Història del control bibliogràfic Mentre que l'organització de la informació ha estat present des de l'Antiguitat, el control bibliogràfic tal com el coneixem és una invenció més recent. Les civilitzacions antigues van gravar llistes de llibres sobre tauletes, i les biblioteques de l'edat mitjana van realitzar registres de les seves pertinences. Amb la invenció de la impremta de tipus mòbils en el , podien produir-se ràpidament diverses còpies d'un mateix llibre. Johannes Trithemius, un bibliotecari alemany, va ser el primer a crear una bibliografia en ordre cronològic amb un índex alfabètic d'autor. Conrad Gesner va seguir els seus passos en el segle següent, quan va publicar una bibliografia d'autors i índex de matèries. Gesner va afegir a la seva bibliografia una llista alfabètica dels autors amb noms invertits, la qual cosa va ser una nova pràctica. També va incloure referències a variants ortogràfiques dels noms d'autors, sent pioner del control d'autoritats. Andrew Maunsell va revolucionar encara més el control bibliogràfic, suggerint que els llibres han de poder localitzar mitjançant el cognom de l'autor, el tema del llibre, i el traductor. Al , Sir Thomas Bodley estava interessat en un catàleg ordenat alfabèticament pel cognom de l'autor, així com les entrades de matèries. En 1697, Frederic Rostgaard va aplicar la subdivisió de matèries per cronologia i magnitud (mentre que els títols anteriors van ser disposats només per magnitud), a més d'establir un índex de matèries i autors basat en els cognoms i l'ordre de les paraules en els títols.Strout, Ruth French (1956). "The Development of the Catalog and Cataloging Codes." Library Quarterly 26(4): 254-275
Després de la Revolució Francesa, el govern de França va ser el primer a imposar un codi nacional amb instruccions per a la catalogació de col·leccions de bibliotecas.Smalley, Joseph (1991). "The French Cataloging Code of 1791: A Translation." Library Quarterly 61(1): 1-14. Al British Museum Library, Anthony Panizzi va crear els seus "Ninety-One Cataloging Rules" (1841), que fonamentalment va servir com a base de les regles de catalogació dels segles XIX i XX. Charles C. Jewett va difondre aquestes regles a l'Institut Smithsonian.
Tipus de catalogació Catalogació descriptiva La catalogació descriptiva és un concepte ben establert en la tradició de catalogació bibliotecària, en la qual es distingeix entre la catalogació descriptiva i la catalogació temàtica. En la documentació tradicional, s'ha utilitzat tant la representació descriptiva com a temàtica. La catalogació descriptiva s'ha definit com la part de la catalogació que s'encarrega de descriure els detalls físics d'un llibre, com la seva forma, l'elecció de les entrades i la transcripció del títol."Trustees' Glossary". Office of Library Development, the Oklahoma Department of Libraries. 2004. Archived from the original on 12 August 2007.
Catalogació temàtica La catalogació temàtica pot prendre la forma de classificació o indexació. La classificació consisteix en l'assignació d'una classe a un document donat, d'acord amb una classificació sistemàtica (per exemple, la Dewey Decimal Classification o l'the Library of Congress Subject Headings). La indexació és l'assignació d'etiquetes que caracteritzin als documents representats en un registre.
La classificació generalment utilitza un vocabulari controlat, mentre que la indexació pot utilitzar un vocabulari controlat, termes lliures o tots dos.
Història del catàleg bibliotecari Les biblioteques han fet ús dels catàlegs, d'alguna manera, des de l'antiguitat. Existeixen testimoniatges de l'ús de catàlegs des del 2300 aC aproximadament en Sumeria.Lionel Casson (2002), Libraries in the Ancient World, New Haven, Conn: Yale University Press, La Biblioteca d'Alexandria va tenir un catàleg parcial que consistia en un llistat de la literatura grega realitzat per Calímaco.Matthew Battles (2003), Library, New York: W.W. Norton, La Biblioteca de l'Imperi Xinès de la Dinastia Han del va tenir un catàleg de prop de 30.000 documentos.Fred Lerner (March 15, 2001), The Story of Libraries, Continuum Intl Pub Group, Els primers catàlegs en el món islàmic, al voltant del , eren llistes de llibres donats a les biblioteques per les societat. Aquestes llistes van ser ordenades pels donants, i no per la informació bibliogràfica, però van constituir l'inventari de la biblioteca. Moltes biblioteques antigues i medievals a Europa s'associen amb les institucions i ordes religiosos, incloent la Biblioteca Vaticana a Roma. El primer catàleg de la Biblioteca Vaticana és de finals del . Aquests catàlegs generalment utilitzaven una presentació dels temes dels libros.11 Mentre que la Biblioteca de la Sorbona a París havia acumulat més de mil llibres, i en 1290 el seu catàleg va ser pioner en l'ús de l'alfabet com a eina d'organització.
Va ser el creixement de les biblioteques després de la invenció de la impremta de tipus mòbils i l'àmplia disponibilitat del paper el que va portar a la necessitat d'un catàleg que organitzi els materials bibliotecaris, perquè puguin ser localitzats a través del catàleg en lloc de "caminant voltant ". Cap al les biblioteques es van concebre com col·leccions de coneixement universal. Dos autors d'aquest segle, el francès Gabriel Naudé i l'escocès John Dury, van desenvolupar teories de l'organització sistemàtica de les biblioteques. El desenvolupament dels principis i regles que haurien de guiar al bibliotecari en la creació de catálogos.
Regles de catalogació Les regles de catalogació han estat definides per permetre la catalogació consistent de diversos materials bibliotecaris per diferents persones d'un equip de catalogació i en qualsevol moment.
Regles de catalogació angloamericanes Les biblioteques de parla anglesa han compartit les normes de catalogació des de principis de 1800. La primera norma d'aquest tipus s'atribueix a Anthony Panizzi, considerat com el guardià dels manuals impresos de la Biblioteca del Museu Britànic. Els seus 91 regles, publicades en 1841, van formar la base de les normes de catalogació durant més de 150 años.Lois Mai Chan (September 28, 2007), Cataloging and classification (Cataloging and Classification ed.), The Scarecrow Press, Inc.,
Els treballs posteriors al van ser realitzats per Charles de Coffin Jewett, director de la biblioteca Smithsonian, que en aquell moment estava disposada a convertir-se en la biblioteca nacional dels Estats Units. Jewett va utilitzar plaques estereotipades per produir el catàleg de la biblioteca en forma de llibre, i va proposar la posada en comú de la catalogació entre les biblioteques. Les seves normes es van publicar en 1853.
Jewett va ser seguit per Charles Ammi Cutter, un bibliotecari nord-americà les "Regles per a un catàleg diccionari" es van publicar en 1876. Cutter va definir el concepte de "facilitat d'ús" per als usuaris de la biblioteca.
Al , la catalogació bibliotecària es va veure obligada a fer front als nous formats dels materials, incloses les gravacions sonores, pel·lícules i fotografies. Seymour Lubetzky, com a empleat de la Biblioteca del Congrés i posteriorment professor de la UCLA, va ser l'encarregat de realitzar extensos estudis de les regles de catalogació actuals des de 1946 fins a 1969.
Les regles de catalogació americanes i anglosaxones publicades al van ser: Anglo-American rules: Catalog Rules: Autor and Títol Entries. 1908. American Library Association rules: A.L.A. Cataloguing Rules for Autor and Títol Entries. 1949. Library of Congress rules: Rules for Descriptive Cataloging in the Library of Congress. 1949. AACR: Anglo-American Cataloguing Rules. 1967. AACR2: Anglo-American Cataloguing Rules (2nd ed.). 1978. AACR2-R: Anglo-American Cataloguing Rules (2nd revised ed.). 1988.