Carlos María d'Alvear (Santo Ángel Guardián de las Misiones, Misiones Orientales, Virregnat del Riu de la Plata, 25 d'octubre de 1789 - Nova York, 3 de novembre de 1852) va ser un militar, polític i diplomàtic argentí de llarga trajectòria que va exercir el Directori de les Províncies Unides del Riu de la Plata durant 3 mesos el 1815.
Antecedents familiars Els seus noms de pila baptismal van ser Carlos Antonio del Santo Ángel Guardián, i era fill del noble espanyol Diego de Alvear y Ponce de León i de la porteña María Balbastro. El nom de pila inclou al Santo Ángel Guardián per ser l'epónim i patró de la ciutat en la qual va néixer: Santo Ángel Guardián de las Misiones, antiga reducció jesuítica de les Misiones Orientales o de El Tape, actualment Santo Ângelo en territori annexat a Rio Grande do Sul després de la conquesta portuguesa de 1801.
A finals de 1804, viatjava amb els seus pares i els seus germans i germanes rumb a Espanya a bord de la fragata Nuestra Señora de las Mercedes, quan l'esquadra espanyola que els transportava es trobava gairebé enfront de la costa de Cadis, malgrat ser les relacions entre Espanya i Anglaterra pacífiques, es van aproximar per sorpresa quatre fragates angleses. El capità espanyol, confiat, els va permetre una aproximació a "tir de fusell"; trobant-se a tal distància, per a sorpresa i indignació dels espanyols, un dels capitans anglesos va intimar al fet que el navili espanyol quedés com a presa amb els seus tripulants, de "Sa Majestat Britànica". Sense poder creure el que escoltaven, els espanyols van decidir enviar una delegació en una xalupa a fi de parlamentar i aclarir possibles mals entesos. Com els anglesos veiessin que el navili espanyol en lloc d'acceptar la intimació semblava dilatar els temps del termini, van respondre amb una andanada d' "àngels" (bales de canó unides per baules) o bales incendiàries (escalfades roent). Una de tals bales va caure a la santabárbara (polvorí) del navili espanyol que va volar per l'aire. Des de la nau capitana el jove Alvear, que tenia llavors 16 anys, va veure com perien la seva mare i els seus sis germans al costat d'altres 240 persones.
Aquesta provocació, que va tenir lloc el 5 d'octubre de 1804, enfront de la costa portuguesa del Cap de Santa María, va motivar la declaració de guerra d'Espanya al Regne Unit el 14 de desembre de 1804 i va ser avantsala de la batalla de Trafalgar. Els anglesos van portar segrestats fins a Gran Bretanya als supervivents. Allí, Diego d'Alvear coneixeria a Luisa Rebeca Ward, amb qui contrauria matrimoni en segones noces tres anys més tard. A finals de 1805, pare i fill van tornar a Espanya. "Si Alvear experimenta certa antipatia cap al nostre país, això es deu a aquesta terrible catàstrofe," diria un viatger anglès que el va conèixer a Buenos Aires en 1823.
Inici de la seva carrera militar Alvear va ser un dels pocs oficials de carrera a participar de les Guerres d'independència hispanoamericanes al bàndol revolucionari. Sent encara un nen hi havia revistat com a cadet en el Regiment de Dragons de Buenos Aires, en què va figurar com portaestendard. A finals de 1807 es va incorporar a la Brigada de Carabiners Reals (un cos d'elit) amb el grau d'alferes, el grau màxim que va aconseguir. Va participar en la Guerra del Francès lluitant en les batalles de Tudela, Tarancón, Uclés i Talavera i en els combats de Los Yébenes, Mora i Consuegra. Va arribar a Cadis a finals de 1809 i als pocs mesos va fundar la Societat dels Cavallers Racionals, o Lògia nº 3 (filial d'una altra amb seu a Londres), a la qual després s'incorporaria José de San Martín.
Retorn a Buenos Aires L'esclat de la Revolució de Maig a Buenos Aires, al maig de 1810, va precipitar al fet que Carlos María d'Alvear a finals d'aquest any demanés llicència de l'exèrcit espanyol, la que es va perllongar fins al seu trasllat a Amèrica. A principis de 1811 va exigir al seu pare la part de l'herència de la seva mare, que era considerable, i la va utilitzar per finançar els seus projectes revolucionaris. Va tornar a Buenos Aires al març de 1812 en la fragata anglesa "George Canning", en el mateix vaixell en què viatjaven San Martín, José Matías Zapiola, Martiniano Chilavert (nen encara, que viatjava amb el seu pare Francisco Chilavert) i altres militars notoris, cap dels quals es trobaven en el Riu de la Plata quan es van produir els successos de maig. Al seu desembarcament el Primer Triumvirat el va nomenar capità i sergent major del flamant esquadró de Granaders a cavall. Va ser qui va presentar a San Martín a la societat porteña i també el seu padrí de casament.
Fundació de la Lògia Lautaro Carlos María de Alvear va treballar, al costat de San Martín, Zapiola, Martín Rodríguez i altres, en l'organització de la Lògia Lautaro, un grup secret que intentava corregir la direcció política del govern. La lògia va ser creada amb la finalitat d'obtenir la Independència de l'Amèrica Hispana de la corona dels reis d'Espanya i dictar una constitució basada en el liberalisme que establira un estat republicà i unitari.
Per aconseguir tal fi va encapçalar amb San Martín la revolució del 8 d'octubre de 1812, que va reemplaçar al Primer Triumvirat pel Segon i que va convocar a l'Assemblea de l'any XIII. Va organitzar les eleccions dels representants portenys i de les províncies i va ser el primer president d'aquesta Assemblea.La Logia Lautaro nombró a muchos de los diputados de las provincias del interior directamente desde Buenos Aires, convenció a algunas ciudades de nombrar diputados residentes en la capital, y reemplazó a los que no le gustaron por otros, directamente nombrados por el cabildo de la capital.
Ambicionant el poder polític i basant-se en el centralisme que havia existit en l'antic virregnat, va aconseguir que l'Assemblea General creés el Directori a càrrec d'un Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de la Plata, pel qual va fer triar al seu oncle Gervasio Antonio de Posades (cosí de la seva mare). A mitjan 1813 va renunciar a la seva banca i va ser nomenat coronel del regiment d'infanteria nº 2, però va seguir participant en política a través de la Lògia. La Lògia es va dividir entre els partidaris de San Martín i els d'Alvear, per la qual cosa aquest -amb major influències polítiques- el va allunyar del poder posant-lo al comandament de l'Exèrcit del Nord.
Amb l'Alt Perú en poder dels realistes i Xile en perill, la presa de la guarnició de Montevideo, amb 5.000 soldats espanyols era un objectiu indispensable perquè era un perill permanent sobre Buenos Aires, ja que podia ser utilitzada com a base d'operacions en el cas d'una expedició punitiva contra el Riu de la Plata. El setge de Montevideo, iniciat en 1812, no havia tingut fins llavors resultats satisfactoris, ja que mentre l'armada espanyola tingués accés al port de Montevideo, la posició dels espanyols era inexpugnable.Durante su estadía en Cádiz, Alvear había visto la inutilidad del sitio terrestre que le habían impuesto los franceses sin apoyo naval. En 1814, Alvear i Joan Larreu, van impulsar la creació d'una esquadra naval que, al comandament de Guillermo Brown, realitzaria la Campanya Naval de 1814.
Al febrer de 1814 es va produir un motí de les tripulacions de dues dels seus bucs, la qual cosa, sumat a l'oposició de San Martín al projecte, va convèncer a Posades que era hora de “desarmar els vaixells”. Amb mesures enèrgiques, Alvear va aconseguir sufocar el motí i va dissuadir al Director Suprem d'aquesta resolució. Gràcies a això, el 8 de març, Brown va poder finalment fer-se a la vela per lliurar el seu primer combat naval contra una flotilla realista que es trobava a l'illa Martín García. En poques setmanes també “van quedar igualment acabades i llestes per marxar les tropes que havien de passar a reforçar el setge, així com tot el material necessari per a aquell exèrcit: armament, municions i vestuari”. A principis d'abril, una vegada reparats els bucs que havien combatut a Martín García, l'esquadra va quedar en condicions d'operar sobre Montevideo.
Captura de Montevideo El Director Suprem, Posades, va nomenar a Carlos María de Alvear comandant de l'exèrcit que assetjava als realistes a Montevideo, reemplaçant a José Rondeau, però no va assumir el comandament d'aquest exèrcit sinó després de la victòria naval de Brown enfront de Montevideo, per la qual cosa la seva actuació militar va ser molt breu però reeixida. Va negociar el lliurament de la plaça i utilitzant un estratagema la va obligar a rendir-se a discreció el 20 de juny de 1814. Aquest triomf va modificar substancialment la geografia de la revolució a l'àrea del Riu de la Plata en benefici dels revolucionaris.
La victòria no va donar tots els resultats positius que s'esperaven d'ella per les creixents dissidències del govern central amb José Gervasio Artigas, el líder dels revolucionaris orientals: aquest va reclamar que la ciutat de Montevideo li fos lliurada als orientals. Alvear va cridar a Artigas a negociar el seu lliurament, però Artigas, desconfiant de les seves intencions, va enviar en el seu lloc a Fernando Otorgués, que va acampar amb la seva divisió a certa distància de la ciutat. L'endemà de la presa de la plaça, Alvear va avançar al capdavant d'una divisió, iniciant converses amb Otorgués mentre reunia altres forces. Va acusar Otorgués d'haver intentat revoltar a les tropes realistes en contra seva i va atacar en Las Piedras el campament de Otorgués, les tropes del qual van ser completament dispersades.
Aviat va tornar a Buenos Aires i va ser ascendit a brigadier general. L'Assemblea Constituent, que estava en recés gairebé permanent, va declarar a l'exèrcit assetjador i al seu cap “benemèrits de la pàtria amb grau heroic”. El govern va enviar part de les forces del setge de Montevideo a unir-se a l'Exèrcit del Nord, el comandant del qual era Rondeau, després de la renúncia de San Martín.
A les poques setmanes, Alvear va ser enviat novament a la Banda Oriental a aixafar l'oposició armada d'Artigas, dirigint una campanya complexa. Com a part d'aquesta missió, Manuel Dorrego va vèncer a Otorgués en la batalla de Marmarajá. Aquesta victòria, que va semblar definitiva, va significar el seu retorn a Buenos Aires. Però Artigas i els seus aliats van continuar la rebel·lió.
A finalitats d'aquest any, Posades el va nomenar comandant de l'Exèrcit del Nord però una revolta dels seus oficials el va obligar a tornar a la capital.
Director Suprem En veure que no era obeït, el Director Suprem Posades va renunciar; en el seu lloc, l'Assemblea va nomenar Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de la Plata a Carlos d'Alvear perquè complís la resta del seu mandat.
El nou director tenia només 25 anys i el seu breu govern va ser qualificat per molts com una veritable dictadura. Entre els que se li oposaven es trobava el llavors governador de Cuyo, José de San Martín.Lo mismo que Artigas, San Martín repudiaba las actitudes de Alvear y nunca le brindó su confianza. Alvear va governar envoltat de la seva pròpia facció, sostingut només per la lògia secreta a la qual pertanyia i els oficials adeptes de l'exèrcit. Va organitzar una xarxa d'espionatge i va arrestar sense judici als seus opositors i va implantar una severa censura de premsa. Davant una possible conspiració, sense judici, va ordenar executar a un capità d'exèrcit i penjar-lo a la Plaza de Mayo.Si bien las reacciones violentas ante actos de indisciplina u oposición fue relativamente corriente (de la misma manera reaccionaría Juan Martín de Pueyrredón años más tarde y de igual manera había reaccionado la Primera Junta cuando ajustició a Santiago de Liniers), la población de la ciudad consideró el hecho particularmente ofensivo, por haber sido fusilado y su cadáver exhibido el día de Pascua de Resurrección.Beruti, Juan Manuel, Memorias curiosas, Ed. Emecé, Bs. As., 2001.