Gaudí és una òpera en dos actes de Joan Guinjoan, dedicada a la seva dona, Monique Gispert de Guinjoan, amb llibret de Josep Maria Carandell, composta entre 1989 i 1992 per encàrrec de l'Olimpíada Cultural de Barcelona (OCSA).
Està dedicada a la personalitat d'Antoni Gaudí amb un argument que segueix un fil cronològic –des del 1894 fins al 1926, any en què Gaudí morí atropellat per un tramvia–, però sense convertir-se en una reconstrucció d'anècdotes de la seva vida. Per evitar-ho, l'òpera fa que els personatges que es relacionen amb Gaudí no siguin personalitats històriques sinó la tipificació d'alguns col·lectius associats a la seva vida –els mecenes (Alexandre), les dones i els clients (Rosa), els ajudants (Mateu) i els artesans (Josep)– i que els fets se'ns presentin –especialment a partir del segon acte– a través de la ment de l'arquitecte, com si fos des de la sensibilitat del mateix Gaudí que se'ns expliqués la seva vida. L'argument, de Josep M. Carandell, està dividit en dos actes: el primer, mostra un Gaudí entusiasmat pels ambiciosos projectes arquitectònics –finançats per mecenes de la burgesia catalana– que encarnen els seus ideals estètics, religiosos i de concòrdia social. L'acte es tanca amb l'anunci d'atemptats anarquistes i d'una esquerda que simbolitza la crisi social que es farà cada vegada més present a l'escenari. En aquest punt, la idea d'una creació nova –el trencadís gaudinià, al qual l'òpera dedica un ballet– simbolitza la fragmentació social que Gaudí és capaç, però, de reconstruir en una nova unitat artística. El segon acte ens mostra Gaudí amb els trets –pobre i lliurat a la pregària i la penitència– d'un sant laic que viu entre la inquietud per un món en crisi i la il·lusió d'edificar un gran temple. Ara és la crema de convents de la Setmana Tràgica el que submergeix Gaudí en l'angoixa i fa que s'identifiqui amb la passió i mort de Crist. Els antics mecenes són substituïts pel Gaudí que demana almoina per l'edificació del temple i que aconsegueix la simpatia dels ciutadans. Un cop sec anuncia, a la fi, l'accident que costà la vida a Antoni Gaudí. La música, d'acord amb la tradició de les òperes, es val de monòlegs, duos, trios, i inclou un cor i un ballet, amb una gran atenció a la veu i a la melodia, i amb una orquestra simfònica de gran format. Les referències a la música del Camp de Tarragona –el país de Gaudí i de Guinjoan– s'integren en l'estil personal del compositor.
Origen i context L'òpera Gaudí respon a un encàrrec de l'Olimpíada Cultural, la plataforma cultural dels Jocs Olímpics de 1992, al compositor Joan Guinjoan que la compongué entre 1989 i 1992. L'elecció de la figura de Gaudí—vinculada al Camp de Tarragona i, naturalment, a Barcelona—es deu al llibretista, escriptor i periodista Josep M. Carandell, de família originària de Reus, estudiós de la figura i de l'obra de l'arquitecte.
L'òpera és, doncs, el resultat de dos artistes que coneixen bé, a més de la personalitat i els orígens de Gaudí, el caràcter de la gent del Camp de Tarragona, que té un paper destacat en l'obra. L'any 1992 se'n pogué escoltar un curt fragment, “Trencadís”, al Teatro Real de Madrid, amb l'Orquesta Sinfónica de Madrid dirigida per Cristóbal Halfter, i el 2002, amb motiu de l'Any Gaudí, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Edmon Colomer, interpretà al Palau de la Generalitat uns fragments de la suite simfònica del ballet “Trencadís”, integrat en l'òpera.
Personatges GaudíbarítonAlexandretenorRosasopranoMateutenorJosepbaix
Resum argumental Acte I Escena Primera Al seu estudi, al matí, conversen Gaudí i Alexandre, personatge polivalent que encarna els mecenes que protegiren l'arquitecte—ara contrafigura del comte Güell—, que tornen de fer una cavalcada pel bosc. Alexandre veu les possibilitats que ofereix la nova Barcelona, que ha vist caure les muralles que l'asfixiaven, mentre Gaudí mostra la seva preocupació pels conflictes socials que s'hi produeixen.
Alexandre vol construir una colònia obrera que protegeixi i també desactivi el malestar dels pobres. Projecta també una residència pròpia i encara somnia en un temple majestuós. Gaudí se sent dividit entre el tarannà del pare, home pietós, de Riudoms, i de la mare, més descreguda, d'un Reus d'idees avançades, i una mica aclaparat pels deliris de grandesa del mecenes, que vol ser el gran papa Juli II d'un nou Miquel Àngel.
Escena Segona Al mateix taller, ara amb un clar ambient de treball, el cor d'ajudants de l'arquitecte amb Mateu al capdavant, comenten els resultats d'una casa de la colònia i plantegen l'oposició entre estructura i ornamentació. Entra Josep, personatge que representa els boníssims artesans de l'època que van contribuir a l'esclat del modernisme, i anuncia que s'ha produït una esquerda a la coberta del Casino.
Gaudí intervé i decideix fer nou el terrat i veu l'esquerda com a signe premonitori de l'evolució de la societat. Quan resta sol amb Josep, que es mostra pessimista i fatigat, li desaconsella el treball mecànic de la fàbrica, perquè és contrari a la noblesa i a la pau de l'ànima. Entra Mateu i acusa Josep de veure les coses massa negres, mentre que Gaudí li recomana que, si li agrada patir però ser home, es quedi treballant amb ell.
Escena Tercera Entra Rosa, filla dels primers clients de Gaudí—que representarà la dona i els clients en la vida de l'arquitecte—, la qual evoca records de la seva joventut, fins a arribar a un duo líric i evocador del Camp de Tarragona, amb una descripció de la primera obra de l'arquitecte, amarada de llum i d'elements de la natura. La noia insinua que hi havia hagut un començament d'idil·li, cosa que Gaudí refusa amb acritud i que provoca en la noia un desengany que la porta al defalliment.
Entra Alexandre, que ajuda Rosa a recuperar-se, davant d'un Gaudí poc convençut de la feina que presenta al client i que ens fa notar que el gerro amb aigua que porta per revifar la noia també té una esquerda. La conversa ens mena al problema de la construcció de les catedrals en una època de poca fe, malgrat que Alexandre, ple d'entusiasme davant l'art genial de Gaudí, veu la fi del positivisme i la possibilitat d'una nova era en què la mística torni a imperar en el món. Alexandre i Rosa inicien una amistat—malgrat que hi ha una notable diferència d'edat—davant un Gaudí apagat i ferit que veu com l'esquerda del gerro s'ha fet més profunda.
Escena Quarta En un estudi a peu d'obra, els obrers convoquen tothom a la vaga mentre Mateu, l'ajudant, i Josep, l'artesà, discuteixen sobre la personalitat de Gaudí, a qui el primer creu ambiciós, ple d'orgull gairebé pueril, rebel i intransigent, mentre que el segon l'admira per la seva senzillesa i austeritat. L'escena acaba amb l'entrada de Gaudí, que llegeix un text de Miquel Àngel que fa explícit el seu matrimoni amb l'art i amb les seves obres vistes com a fills veritables.
Escena Cinquena Alexandre i Rosa, ara casats, es lamenten amb Gaudí, que està a punt de començar una gran església i un parc urbà, dels temps que viuen, políticament i socialment difícils. L'arquitecte ens parla de la seva il·lusió de recrear la vegetació mediterrània, la de la seva infància, mentre Rosa fa una apassionada defensa dels parcs romàntics i decadents que ha pintat Rusiñol, davant la irritació de Gaudí.
La notícia que a Barcelona ha esclatat una bomba, amb més de vint morts, trenca brutalment la discussió. Alexandre, molt abatut, recita les dues primeres estrofes de “Paternal”, de Joan Maragall, en què el poeta glossà la bomba anarquista del Liceu del 1893, i afirma després que és un repte impossible bastir una església en temps d'odi i maldat. Els tres personatges assumeixen la fi de l'harmonia.
Escena Sisena Gaudí, ara sol, esclafa amb fúria el gerro contra el terra mentre invoca la tempesta que recorda del seu món de joventut. Se sent el cor llunyà que es va apropant cantant “Gent del Camp, gent del llamp!”—frase tradicional que al·ludeix al caràcter arrauxat de la gent del Camp de Tarragona—, mentre esclata efectivament la tempesta i la ira desfermada de l'arquitecte va creixent contra els rics opressors, i destrossa mobles i sacs, llença a terra rajoles de ceràmica... El cor s'enfronta entre els partidaris de l'acció directa i els que no la volen; Gaudí sent pietat pels desheretats de la terra, sent una simptomàtica olor d'argila i colpeja amb brutalitat la paret, que cau a trossos. Finalment, resta sol mentre la tempesta amaina i cau a terra amb els braços en creu mentre el temple s'encalma.
Acte II Escena Primera Al mateix escenari, ara d'aspecte desolat, Gaudí descansa en un jaç, mal vestit i envellit, el rostre il·luminat, mentre un vestit elegant penja d'un clau. Hi entren Alexandre, Mateu i Josep, que comenten que està absent de tot el que l'envolta, que només es lleva per resar braços en creu, en dura penitència. Alexandre intenta motivar-lo amb la promesa que portarà a terme el parc, la casa i el temple, i el deixa amb Mateu perquè pugui accedir el seu futur, que no pot ser sinó l'art.
Gaudí reacciona, però no es fia dels poderosos i vol viure i treballar com un pobre. Es troba en un moment decisiu, en què “tot el que era ja no és i tot el que serà no és encara”. El trencadís que l'envolta—dúctil i més sincer que les velles mentides i fermeses—simbolitza el món, abans sòlid i orgullós, ara fet miques, i amb aquest trencadís s'ha de crear la veritable casa de l'home.
Té lloc el ballet “Trencadís”, que constitueix una síntesi de l'òpera, que presenta, en un ambient que recorda la vella caldereria dels Gaudí a Reus, la unitat convencional a l'inici, després de la disgregació i, finalment, la nova unitat artística, creadora. Les esquerdes de la primera part—resultat del caràcter turmentat de Gaudí, del seu rebuig de l'amor, de les revoltes socials i els problemes econòmics—que han disgregat l'harmonia, després del moment clau de la tempesta, donen lloc a una obra creativa que no vol influenciar la realitat, sinó deixar testimoni de la fragmentació espiritual i social de l'època, origen de l'art del . La consciència de l'artista refà la trencadissa. El ballet té com a temes principals la relació dels calders amb les campanes tubulars que Gaudí volia utilitzar al temple i els cops de martell per fer el trencadís, en una brillant polifonia.
Escena Segona Al mateix escenari, però sense cap element realista, els personatges—Gaudí, Mateu i Josep, Alexandre i Rosa—apareixen en un moment de fantasia. L'arquitecte, d'una manera visionària, expressa el seu afany creador, els ajudants el segueixen embadalits, Rosa no entén la nova estètica que Alexandre sí que admira. Gaudí enllaça conceptes oposats, demana el moviment que concreta en les parets que deixen de ser rectes i es bomben en murs parabòlics, somia en l'estructura de les corbes, com onades, que recullen llum i moviment.
Malgrat la reticència creixent de la Rosa—ara ens recorda la propietària de la Casa Milà, sempre hostil amb l'arquitecte—, que rebutja viure en un sisme submarí, Alexandre—ara contrafigura del Pere Milà i Camps encarregant la Pedrera—aposta per l'acció i el moviment, i amb els altres homes coreja les paraules amb què Gaudí definia una de les claus de la seva tònica arquitectònica, “el paraboloide hiperbòlic nascut en moviment”. Mateu anuncia nous encàrrecs i Gaudí es reafirma com un home orgullós, conscient del seu geni creatiu, solitari i presoner d'un art que dignifica l'univers.
Escena Tercera