Acarigua, fundada com San Miguel de Acarigua, és una ciutat veneçolana, capital del Municipi Páez de l'estat Portuguesa.
L'expansió de la seva població la va unir amb la ciutat de Araure.
Toponímia El nom Acarigua prové del vocable indígena Hacarygua, donat per les tribus originàries. El nom de San Miguel de Acarigua segueix la tradició de la colònia espanyola de nomenar les viles d'acord amb el santoral en data de la fundació. Coneguda com «La Capital Agroindustrial de Veneçuela» i «Capital de la Plana Veneçolana».
Símbols Bandera La bandera va ser creada segons Decret Nº. 22 del 29 de setembre de 1998. La del Municipi Páez de l'estat Portuguesa, és de forma rectangular formada pels colors vermell i negre, en franges iguals i horitzontals, el rectangle superior porta una figura o silueta eqüestre color blanc del General en cap; José Antonio Páez, en l'extrem del pal de la franja vermella. Els colors de la bandera tenen els seus respectius significats, el vermell, és la sang vessada pels llibertadors i el color negre és la fertilitat i la frondositat de la terra acarigüana, representació del desenvolupament econòmic.
Escut El primer cronista de Acarigua Rafael Rodríguez Heredia, va ser qui es va encarregar de marcar la pauta per a l'escut d'armes, en alguns arxius del Concejo de Páez, apareix que va ser un obsequi als acariguans en el 370 aniversari de la fundació de la ciutat. Segons la interpretació històrica de l'escut, el cacic apareix en porció destra amb macana i fletxa que recorda al cacic Acarigua, qui regia una tribu d'indígenes dels caquetis i cuybes el nom de les quals tribus deriva del vocable aborigen Akare-gua que significa akare: caiman, gua: aigua (caiman de l'aigua) aquests indis eren residents a les terres on està avui la ciutat. Aquest per la seva alta condició de cap apareix en l'escut portant diademes de plomes i vistosos collarets. Al seu torn, La figura que apareix en el cantó sinistre del cap és un tros de fusta coronat per un estel d'or que recorda la suposada aparició de la Verge de l'Escorça (Virgen de la Corteza), venerada a la ciutat i que va ser robada sense que fins ara hagi estat recuperada. D'altra banda, en el cantó sinistre de la punta apareix un cordó franciscà blanc, un barret negre d'amples ales i un pal llaurat en la forma en què els usaven els missioners.
Característiques de l'escut d'armes d'Acarigua Adorns: Dues branques de cafetó verd carregat de fruits vermells, les extremitats dels quals es creuen darrere de l'escut. Recolzadors: Dues fletxes del seu color que es creuen darrere de l'Escut. Timbre: La corona mural de plata (blanca) usada en els escuts de les ciutats. Lema: En una cinta de color plata (blanca) la data: 29 de setembre de 1620, que és la fundació de la ciutat.
Himne Anomenat Cantón de Acarigua, la lletra i música va ser compost pel Llic. Arturo González, orquestrat per Valors Freites i Roberto Zambrano, L'himne Municipal de Páez va ser creat segons Decret Nº. 22 i va entrar en vigència el 29 de setembre de 1998. La lletra del cant a la ciutat s'inspira en l'exemple d'Acarigua en ser un lloc on abunda la creativitat, s'inspira en l'heroi José Antonio Páez creador de la primera constitució nacional.
Lemes Acarigua, Capital Agrícola de Veneçuela En Acarigua Portuguesa és Gran Acarigua, Capital llanera de Veneçuela Acarigua, Metròpolis de la plana Acarigua, la ciutat on tot és possible Acarigua, és com Nova York
Geografia Localització Acarigua està situada a la Regió Centro Occidental de Veneçuela, en l'estat Portuguesa. És capital del Municipi Páez. Està emplaçada a 190 msnm d'altitud al peu de muntanya andí-llanero.
Hidrografia El principal curs d'aigua ho constitueix el riu Acarigua, que passa per l'oest del municipi i serveix de límit amb el municipi Esteller, a més d'altres cursos d'aigua i canelles, tals com: Caño Durigua, Caño Colorado, Caño Canaguapa, Caño Maratán, Quebrada Paso Real, Quebrada Curpa, Quebrada Cambural, i Quebrada de Araure.
Orografia En el límit amb el municipi Esteller, el sòl és profund, de textura mitjana, fertilitat mitjana a alta, ben drenat. Al nord de la parròquia Pimpinela, el sòl és profund, de textura pesant, de fertilitat mitjana a alta. Des del punt de vista taxonòmic, el sòl és: Ustropets, Haplustalfs, Tropaquepts Argilenc.
Clima Temperatures i precipitacions
Riscos Naturals Els terrenys de l'àrea funcional Acarigua estan privilegiats, ja que aquests ciutat on tot és Possible". Un estudi de part del Col·legi d'Enginyers de Veneçuela va determinar que els terrenys de Acarigua són excel·lents per a grans construccions, és a dir la fermesa dels ejidos permet la consolidació d'alts edificis o enormes centres comercials. Especialment en Acarigua, no existeixen muntanyes o desnivells en els terrenys com a Caracas la qual cosa facilita i economitza la construcció d'obres d'envergadura a la ciutat.
Fauna La Thysania agrippina- la papallona més gran del món amb 32cm d'envergadura en ales- és l'animal oficial de la ciutat que a més habita al Parc Curpa i el ABRAE Mittar (Parc Mittar Nakichenovich).
Flora El Samán, Samanea saman, és l'arbre emblemàtic de la ciutat de Acarigua.
Zones protegides Parc Musiu Carmelo, Situat al costat del Terminal de Passatgers de Acarigua Araure. Parc Mittar Nakichenovich. Balneari Sabanetica. Balneari el Mamón. Balneari Quebrada de Araure, conegut com "El Dique" Parc Curpa, Conegut popularment com el parc de José Antonio Páez lloc on abunden arbres frondosos i un riu que voreja l'est de la ciutat; és també immens pulmó natural i referència obligada per tots els acariguans.
Història El nom de la ciutat prové de la tribu Gayón Hacarygua que habitava la zona, i al seu torn, el nom d'aquesta tribu prové del vocable indígena "Akaregua" que significa Akare "caiman" -i- gua "aigua", és a dir, "Lloc de Caimans".
Els primers relats sobre el territori de Hacarygua estan assentats en els escrits deixats pel conqueridor alemany Nicolás Federmann qui va arribar al primigeni llogaret indi el 15 de desembre de 1530, de pas als territoris de les planes del sud-oest a la recerca de la Mítica Ciutat del "Daurat".
Des de 1579, existeixen registres fidedignes que a la Vall de Hacarygua es trobaven al voltant de 25 encomanes, ateses per veïns de la Ciutat de Nova Segòvia de Barquisimeto; productores de cacau, blat de moro, cotó i tabac; els fruits del qual eren transportats per mules fins al Port de Nova Zamora de Maracaibo.
Tal era la importància d'aquells llocs, que el bisbe de Veneçuela fra Antonio de Alcega el 1608, de visita a Barquisimeto, va decidit nomenar un sacerdot que complís amb el mandat de pregonar la paraula santa i educar les ànimes sota la seva adreça; aquesta responsabilitat va recaure en el prevere Antonio de Esteves qui romangué en aquest lloc fins a 1615 any en què es retira a Caracas, per ingressar com a monjo en un convent franciscà. En quedar desert el lloc, el bisbe mexicà Juan de Bohórquez, el 24 de setembre de 1615, ho declara vacant i obert a oposició. Per a aquest càrrec apareixeran tres qualificables que van ser, Antonio Luis de Urquiolaegui, Lucas Gomes i Juan Bernardo de Quiroz. Aquest últim serà l'escollit per aptitud per assumir les regnes de la parròquia d'encomanes en aquell lloc.
Amb l'arribada del Governador i Capità General de la província de Veneçuela, Francisco de la Hoz Berrio i Oruña, a la ciutat de Barquisimeto el 1620, no es trigarà molt temps a organitzar una missió pobladora cap a la Vall de Hacarygua. Per a aquesta tasca es va comissionar com a Jutge Poblador al capità Diego Gómez de Salazar, habitant de la ciutat, qui també era posseïdor d'un repartiment en aquella vall. Una vegada seleccionat el lloc de Bocoy, de la Sabana de Choro, com a terreny més propici per a l'emplaçament, es va procurar donar avís als diferents grups d'indis disseminats al voltant del punt seleccionat, que es reunissin en una sola agrupació, per així fundar un nou assentament, de la mà de Francisco de la Hoz Berrio i Oruña, el 29 de setembre de 1620; amb la doctrina del seu fidel sacerdot el toledà Juan Bernardo de Quiroz. miniatura|Don Francisco de la Hoz Berrio i Oruña, fundador d'Acarigua Alguns encomanaires en declaracions fetes en 1625, davant el Bisbe Gonzalo de Angulo asseguren que el mateix governador, va formar part en aquesta jornada de recerca, selecció de les quinze encomanes originals, fundació i organització del poble de San Miguel del Valle de Acarigua.
Van ser els següents, els fundadors amb les seves respectives encomanes: Encomana del capità Diego Gómez de Salazar, amb trenta-set indis. Encomana de Bautista de Torres, disset indis. Encomana de Lorenzo Grimán, amb vuit indis. Encomana de Juan Ramírez de Sigarra, amb set indis. Encomana de Catalina de Torres Vidaurreta, administrada pel seu espòs Francisco Salcedo, amb vint-i-vuit indis. Encomana del capità Damián del Barrio, amb cinquanta-vuit indis. Encomana de Lorenzo Vásquez de Calderón, amb setanta-quatre indis. Encomana de Diego de Montes, amb deu indis. Encomana de José de Suárez, amb trenta-tres indis. Encomana de Francisco de Baias, amb quinze indis. Encomana del capità Baltasar Matías de Almao, amb vuitanta-nou indis. Encomana de María de Méndez, administrada pel seu espòs Juan Cortès de los Rios, amb trenta-quatre indis. Encomana d'Alonso Sánchez Mexías, amb vint indis. Encomana de l'Alferes Hernando Bernardo de Quiroz, amb setanta-vuit indis. Encomana de Gaspar de Olabaso, amb deu indis. Encomana de Mateo Mireles, amb disset indis. Encomana d'Alonso de Chaves, amb set indis. En el lloc original de la seva fundació, en la convergència dels rius Bocoy i Acarigua romandrà aquest primitiu poble fins a 1625, any en què un atac d'indis hostils, aparentment caribs, farà que es materialitzi la seva primera mudança cap al marge esquerre del riu Acarigua. Finalment en 1687 i a causa de les constants crescudes d'aquest corrent d'aigua que ocasionaven un estat d'humitat perenne, es decideix la mudança al lloc que ocupa fins a la present data, com a ciutat coratjosa en el cor de la plana centre-occidental veneçolana.
El i la primera dècada del , va ser per al poble d'Indis de San Miguel de Acarigua, un període ple de creixement demogràfic, econòmic, i de plets territorials amb els veïns de la contigua Vila de Araure, que va ser fundada com tal l'any de 1696; a causa que aquests últims veien amb ambició, la possibilitat de posseir les terres de cultiu que conreaven els pobladors prop de les Galeres de Araure. És així com interminables controvèrsies jurídiques van ser elevades a la Real Audiència de Santo Domingo i posteriorment a la de Caracas, fallant aquestes sempre a favor dels afectats acariguans.
En 1797, els araurans van decidir apoderar-se de les terres i cultius de la galera, per la qual cosa, el cacic d'Acarigua, i el sacerdot Doctor José María Lluna, apel·laren davant el Capità General de Veneçuela, Pedro de Carbonell Pinto Vigo i Correa, qui els va atorgar en compensació terres sense cultiu a les Sabanes de Maratan, que confinaven amb el poble de Yujure o Turén.
1809, marca l'últim intent d'expulsió, ja que el vicari d'Araure Pbr. Ramón Manuel Tirado, va fer construir a la Sabana de Choro una església rudimentària de bahareque, amb la finalitat que allí es traslladessin els habitants de San Miguel de Acarigua, cosa a la qual s'oposaren novament els pobladors d'aquell lloc.