Anne Debarre (París, 1957), coneguda també com a Anne Debarre-Blanchard, és una arquitecta francesa dedicada íntegrament a la docència i a la recerca. Com a decent desenvolupa la seva labor, des de l'any 2000, en Escola d'Arquitectura de París-Malaquais, i és membre del laboratori Arquitectura, Cultura i Societat segles i que, des de 1987, dirigeix Monique Eleb.Anne Debarre. Laboratoire Architecture, Culture, Société XIXe-XXe siècles (Monique Eleb dir.), CNRS, UMR AUSSER 3329. Consulta 29 de març de 2016ANNE DEBARRE 1957. Un día Una arquitecta. 12 d'octubre de 2015. Consultat 29 de març de 2016
Biografia Des de molt nena es va sentir atreta per les ciències exactes, les matemàtiques i el dibuix, la qual cosa la va decidir a estudiar arquitectura. Però quan inicia els seus estudis a la universitat descobreix les ciències humanes i socials i es comença a interessar pel rol social de l'arquitectura i els temes relacionats amb l'habitatge. Es diploma en arquitecta el 1982 per l'Escola d'Arquitectura de París-Villemin (desapareguda en el 2000 després de la redistribució d'escoles d'arquitectura a París) presentant com a treball de finalització de carrera “El disseny de l'habitatge com un potencial d'ús”. Després de la seva diplomatura continua la seva formació acadèmica a la mateixa escola obtenint, el 1985, un certificat d'estudis en arquitectura (CEAA era l'homòleg per a les escoles d'arquitectura del DEA, tots dos diplomes no existeixen en l'actualitat, ja que han estat substituïts pel diploma de mestratge) especialitzat en Arquitectura Domèstica.Ciudad sostenible y ciudadanía | De la modernidad a la postmodernidad. Consulta 29 de març de 2016
Entre els anys 1982 i 1986 inicia la seva carrera com a docent i investigadora temporal a París-Villemin. És ara quan participa en un projecte de recerca patrocinat pel Ministeri de l'Urbanisme, Habitatge i Transports que donarà com a fruit la publicació, com coautora al costat de Monique Eleb del llibre “Architectures de la vie privée. XVIIe-XIXe siècles”, amb prefaci de Michelle Perrot, Bruxelles, A.A. m., 1989. Réed. París, Hazan, 2000.
Va romandre com investigadora a París-Villemin durant deu anys, exercint funcions com a investigadora en contracte i es converteix en membre del laboratori Arquitectura, Cultura i Societat segles i i del laboratori de Recerques i estudis al voltant de la socialització de l'arquitectura.
Aconsegueix plaça de docent permanent en Història i Cultura arquitectònica l'any 1997. Mentre es prepara per aconseguir aquest lloc obté, l'any 1993, un altre diploma d'estudis (DEA) de la Universitat París VIII en co-tutela amb les escoles d'arquitectura, especialitzat en “El projecte arquitectònic i urbà”.
Ha realitzat diverses publicacions tant articles puntuals, com a llibres, informes de projectes de recerca o la contribució en llibres col·lectius. A més ha impartit nombroses conferències i ha participat en congressos científics, així com les seves missions científiques com a assessora de recerca i experta en el camp de l'habitatge, tant per a entitats públiques com para privades. També realitza catàlegs d'exposicions d'arquitectura sola o de forma col·lectiva, com el realitzat en 2002 amb Pascal Mory, “Viure en Saint-Quentin-en-Yvelines, entre tradició i utopia”.Anne Debarre et Pascal Mory (dir.), Habiter à Saint-Quentin-en-Yvelines, entre utopie et innovation, París, ed. Somogy, 2002.
Referències
Categoria:Arquitectes parisencs Categoria:Arquitectes del segle XXI Categoria:Arquitectes nascuts al segle XX