La Vall d'Uixó,La Vall d'Uixó a Ésadir.cat popularment coneguda com a la Vall, és un municipi del País Valencià localitzat a la comarca de la Plana Baixa, ubicada als estreps de la Serra d'Espadà. Com el seu nom indica, la població està situada a la vall del riu Uixó, actualment anomenat Belcaire. Té 31.884 habitants,Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, 2011 de manera que és la quarta ciutat més gran de la província després de Castelló de la Plana, Vila-real i Borriana.
Geografia La Vall d'Uixó es troba al sud de la província de Castelló, a 25 km de Castelló de la Plana i a 45 km de València. Dista 8 quilòmetres de la mar Mediterrània i està ubicada enmig d'una vall als estreps de la Serra d'Espadà i a 118 metres sobre el nivell del mar. A causa de la proximitat a la mar, s'hi donen unes condicions climàtiques típiques de costa, amb hiverns suaus i estius calorosos, la seua temperatura màxima històrica sobrepassa els 40 °C, mentre que les mínimes es situen en torn als -5 °C amb gelades ocasionals. La taxa pluviomètrica mitjana es de 509,51 mm, distribuïts de manera irregular els mesos de tardor i primavera, i amb la típica sequera estival mediterrània.
Al seu entorn destaquen els pics de la Penya Migdia (550 m), Rodeno (538 m), Font de Cabres (637 m), La Pitera (645 m), Penyalba (648 m), El Frontó (621 m), Sants de la Pedra (585 m).
El seu terme és de 67,10 km², és el 36é municipi mes gran de la província.
Localitats limítrofes La Vall d'Uixó està envoltada pels pobles d'Almenara, Artana, Alfondeguilla, la Llosa, Moncofa, Nules i Xilxes; i pel sud limita també amb Sagunt, ja en la província de València.
Desastres naturals El juliol de 2026, un incendi forestal declarat en un barri del municipi es va estendre ràpidament, arribant a cremar més de 10.000 hectàrees, majoritàriament dins el parc natural de la Serra d'Espadà, i va afectar una quinzena de municipis i nuclis de la comarca de la Plana Baixa, entre ells Betxí, la Vilavella, Artana, Eslida, Aín i l'Alcúdia de Veo. El foc va obligar a evacuar més de 16.000 persones i confinar-ne unes 65.000 més, i les primeres investigacions apuntaven a un possible origen intencionat.
Geologia miniatura|Estalactites a les Coves de Sant Josep Hi destaquen les coves de Sant Josep, riu subterrani navegable, que s'ha convertit en una important atracció turística.
Coves de Sant Josep. Situades al Paratge de la Font de Sant Josep, és un conjunt de coves que es van formar al triàsic, fa prop de 250 milions d'anys. Encara no es coneix l'origen del riu ni el final de la gruta, de la qual es coneixen 2.750 metres de recorregut. És el riu subterrani navegable més llarg d'Europa.
Història El primer esment del terme Uixó apareix en textos àrabs, tot referint-s'hi com a Shûn. Les primeres mencions en català són en el Llibre dels fets amb el relat de la rendició dels sarraïns davant Jaume I d'Aragó el 1238 junt a la torre Forçada de Moncofa. Hi ha diverses teories a l'entorn de la provinença del terme, si bé l'origen àrab del topònim és el que compta amb més recolzament entre la comunitat científica, qui ha descartat totalment una arrel romanç.
L'actual territori de Vall d'Uixó ha estat ocupat des de temps prehistòrics per diferents grups humans, bàsicament al voltant de la font de Sant Josep. La cova de Sant Josep i altres coves del voltant en presenten els vestigis més antics. Els treballs arqueològics han revelat que foren ocupades por caçadors del Paleolític superior, d'acord amb la datació amb C-14, aproximadament 16.000 anys a. C., i també han tret a la llum la presència de pintures rupestres.
Durant l'edat de bronze van créixer poblats situats a les muntanyes, ben fortificats amb muralles i torres de vigilància. La ubicació estratègica els permetia controlar un vast territori i entrar a la serra d'Espadà. L'època ibera va suposar una expansió considerable de la població, com demostren les restes de la ciutat ibèrica de la punta d'Orlell i el poblat de Sant Josep.
Aquestes dues poblacions eren habitades durant el , al final de l'Imperi Romà. La punta d'Orlell ocupa una gran superfície i té quatre línies successives de muralles i torres. En sobreïx una acròpolis, les restes de la qual foren localitzades en almenys dos grans edificis públics construïts amb pedres quadrades enormes. El poblat de Sant Josep, a la part superior del tossal homònim, constitueix un exemple prototípic d'urbanisme iber. Al jaciment hi ha visibles una paret, dues torres, els carrers i les cases d'època ibera i romana.
Durant l'època romana, l'ocupació va evolucionar cap a l'agricultura. Fa uns anys es van trobar les restes d'una necròpolis d'inhumació, datada entre els segles VI i VII, pròxima a l'època visigoda. En total es van trobar les restes de 66 individus amb les seues ofrenes funeràries.
La conquesta àrab i l'establiment de noves poblacions no canviaren molt el tipus de vida. Al llarg d'aquest prolongat període s'ha pogut documentar l'existència d'una dotzena d'alqueries situades a banda i banda del riu Belcaire; sis d'aquestes caseries -l'Alcúdia, Seneja, Benigafull, Benissahat, Seneta i Benigasló- eren situades a l'actual emplaçament de la vila actual, mentre que la resta eren més allunyades o fins i tot, han originat altres entitats de població, com ara Alfondeguilla.
El rei Jaume I va conquerir la Vall d'Uixó durant la Quaresma de l'any 1238, i van quedar els llogarets, hortes i alqueries sota el control del castell d'Uixó. El 1250, la Vall va rebre la Carta Pobla. Des d'aquest moment, esdevingué un lloc important al si del Regne de València.
Durant la baixa edat mitjana, la Vall va formar part del domini reial, fins que el 1436 Alfons el Magnànim va concedir al seu germà Enric diversos llocs i viles, i singularment la Vall d'Uixó. Es va convertir en un lloc de senyoriu, situació juridicosocial en què va viure tota l'edat moderna, fins a l'abolició dels senyorius jurisdiccionals (1811-1823). El 1609 es produeix l'expulsió dels moriscos, i els llogarets de la Vall quedaren despoblats. Aleshores la població va ser substituïda per una altra, nova i íntegrament cristiana, originària principalment dels pobles del Maestrat valencià.
Durant la Guerra de Successió, la localitat es va mantindre lleial a Felip V, pel que va obtindre alguns privilegis. Durant les guerres carlines, el lloc va ser escenari d'enfrontaments bèl·lics.
Durant el , la població de la Vall va créixer significativament. Els sis pobles, ara units entre si, van crear dos nuclis predecessors de l'actual urbs, el poble de Dalt i el poble de Baix. Al segle XIX ambdues localitats van edificar una plaça central on es localitza l'ajuntament fins a l'actualitat, tot simbolitzant la creació d'un sol nucli urbà.
La característica general en els inicis del serà la d'una crisi econòmica i social cronificada, la qual cosa produirà una emigració de les classes més desposseïdes, especialment cap a la ciutat de Barcelona. Lentament, amb el desenvolupament de les indústries Segarra, la població experimentarà un progressiu creixement que culminarà en les dècades centrals del segle, quan la població es desenvoluparà com mai ho havia fet, sempre al calor dels tres sectors d'activitat: l'industrial, com la dinàmica activitat de la fàbrica de calcer Segarra amb més de quatre mil treballadors; l'agrícola, amb la transformació de l'antic secà en fèrtil cultiu de cítrics i l'exportació massiva de taronja Satsuma als mercats europeus; i el turístic, amb l'explotació i desenvolupament de les coves de Sant Josep, que al final dels anys seixanta ja atreien més de dos-cents mil turistes a l'any.
Demografia La Vall restà pràcticament despoblada després de l'expulsió dels moriscos i no recuperà població fins al (1.895 habitants en 1715). A partir d'eixa data mantingué un progressiu creixement fins a l'actualitat, molt major durant el franquisme a causa de la immigració: 5.400 habitants el 1974 i 29.095 el 1994, el seu máxim de població va ser en 2010, amb quasi 32.000 habitants.
Evolució demogràfica (2000-2024)2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009201020112012 29.152 29.404 29.871 30.423 30.610 31.065 31.553 31.978 32.617 32.92432.98332.86432.78220132014201520162017201820192020202120222023202432.20231.82831.67131.81931.73331.55231.66031.68131.54931.38831.61131.884
Indústria La indústria més important a inicis del és la del calcer, que a partir del 1920 potencià la família Segarra, Va ser en 1882 quan Silvestre Segarra Aragó crea una menuda i modesta fàbrica d'espardenyes amb només sis espardenyers. En 1912 es funda l'empresa Silvestre Segarra e Hijos y es va desenvolupar en el terreny comercial quan el seu fundador va veure el potencial de consum que tenia el exercit.
En 1929 s'instal·la una nova fàbrica al carrer Cova Santa para la producció de calcer de cuiro i en tres anys van multiplicar per deu la producció. Com a conseqüència de l'expansió i de la necessitat de mà d'obra, La Vall d'Uixó va acollir a milers de famílies vingudes de tot Espanya que trobaren en la Fàbrica Segarra un lloc on treballar i on poder formar la seua família. De fet, la Vall es va transformar amb la creació de nous barris com la Colònia Segarra, Carmadai o Grup La Unió, i el municipi va experimentar un important creixement demogràfic.
També es va construir un Economat, La Clínica per als obrers, una escola de aprenents, un complex esportiu, una central tèrmica de biogàs o la Rondalla Segarra.
Amb els anys va passar a dir-se Imepiel (Indústrias Mediterráneas de la Piel), tot i que va tancar definitivament en 1992. Actualment hi ha 6 polígons industrials a La Vall: Belcaire, La Mesquita, La Vernitxa, Imepiel, Carmadai i la Travessa.
Himne L'any 2011 la ciutat va celebrar el centèsim aniversari de la creació del seu himne a la plaça del Centre. La lletra és la següent:
Política i govern Composició de la Corporació Municipal El Ple de l'Ajuntament està format per 21 regidors, per a obtindre un regidor s'ha d'arribar com a mínim al 5% dels vots.
1979-1983
A les primeres eleccions municipals, UCD va ser la llista més votada amb 9 regidors; no obstant el PCE amb 7 i el PSOE amb 5 van signar un pacte de Govern amb Pedro Navarro Lereu (PCE) al capdavant del consistori. El 9 d'octubre de 1979 va presentar la dimissió del càrrec d'alcalde i va ser succeït pel seu número 2 Vicente Zaragoza Michavila.
1983-1987
El PCE va millorar els seus resultats, passant de 7 a 9 escons, tant Aliança Popular com el PSOE van aconseguir 5 escons, Vicente Zaragoza Michavila va tornar a ser investit alcalde amb els suports del PSOE. D'altra banda UPV i CDS no van aconseguir representació.
1987-1991
Vicente Zaragoza Michavila va aconseguir ser alcalde per tercera vegada, en aquest cas al capdavant del PTE-UC, AP i el PSOE no van variar els seus resultats amb 5 regidors per a cadascun. La coalició EU-UPV i el CDS van aconseguir entrar al saló de plens amb 2 regidors cadascun.
1991-1995
A la quarta legislatura, el PSOE amb Ernest Fenollosa al capdavant va guanyar les eleccions obtenint el millor resultat de la seva història amb 10 regidors a un de la majoria absoluta, és per això que va pactar amb EU amb 3 regidors. A l'oposició, el PP va aconseguir 7 i el CDS 1.
1995-1999
Ernest Fenollosa va perdre les eleccions, sent superat per Vicent Aparici del PP, que va obtenir 9 escons davant dels 7 del PSOE, Esquerra Unida va mantenir els seus resultats i el PUT i UV van aconseguir entrar amb 1 representant respectivament. Aparici va formar un govern tripartit amb el PUT y UV.
1999-2003
El PP va tornar a guanyar en aquest cas amb majoria absoluta (11 regidors), per la qual cosa Vicent Aparici va tornar a ser investit alcalde, el PSOE es va mantenir amb 7, EU va baixar a 2 i UV amb 1.
2003-2007
El PP guanya les eleccions però perd la majoria absoluta amb 10 regidors i el PSOE amb 8 i IU amb 3 signen un pacte de govern, liderat pel socialista Josep Tur.
2007-2011