Jorge Francisco Isidoro Luis Borges Acevedo (13px| audio) (Buenos Aires, 24 d'agost del 1899 - Ginebra, 14 de juny del 1986), (OBE), va ser un poeta, narrador i assagista argentí i un dels més destacats escriptors llatinoamericans de la seva generació, i de la literatura en castellà en general. És conegut especialment pels seus contes, assajos i per la seva obra poètica. Va ser nominat diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura, però no li va ser atorgat.
Biografia Joventut El pare de Borges, Jorge Guillermo Borges, va ser advocat i professor de psicologia, però també tenia aspiracions literàries ("va intentar ser escriptor i va fallar en l'intent", va dir alguna vegada Borges. Segons Borges, son pare "va compondre alguns sonets molt bons"). Sa mare, Leonor Acevedo Suárez, uruguaiana, va aprendre anglès amb l'ajut del seu marit i va traduir-ne diverses obres al castellà. La família de son pare tenia orígens espanyols, portuguesos i anglesos; la de sa mare espanyols i possiblement portuguesos. En sa casa es parlava en castellà i anglès, de manera que des de la seua infància Borges va ser bilingüe, i va aprendre a llegir anglès abans que castellà. Va créixer en el barri de Palermo -llavors quasi un raval-, en una casa gran amb una abundant biblioteca que pertanyia a son pare.
Va estudiar primer a l'Argentina i, durant la seua joventut, a Suïssa. Jorge Guillermo Borges es va veure obligat a deixar la seua professió d'advocat a causa de la mateixa ceguesa progressiva i hereditària que, dècades més tard, afectaria també el seu fill. La família va viatjar a Europa, i en esclatar la Primera Guerra Mundial l'any 1914 la família es va mudar a Ginebra, on el pare de Borges va ser tractat per un oftalmòleg de la ciutat, mentre Borges i la seua germana Norah (nascuda l'any 1902) assistien a l'escola, on Borges va aprendre francès i llatí. Durant aquests anys, Borges també va aprendre de manera autodidacta l'alemany.
Després de la Primera Guerra Mundial, la família Borges va passar tres anys a Lugano, Barcelona, Mallorca, Sevilla i Madrid. Durant la seua estada a Suïssa, va entrar en contacte amb els expressionistes alemanys, i a Espanya es va unir als poetes ultraistes, que van influir poderosament en la seua primera obra lírica. La seua primera poesia, "Himne a la mar", escrita en l'estil de Walt Whitman, va ser publicada a la revista Grecia.
Inicis de la seva carrera literària El 24 de gener del 1921, va aparèixer el primer número de la revista literària espanyola Ultra, que -com el seu propi nom deixa entreveure- era l'òrgan difusor del moviment ultraista. Entre els col·laboradors més notables, hi havia el mateix Borges, Rafael Cansinos-Assens, Ramón Gómez de la Serna i Guillermo de Torre, que més tard es casaria amb Norah Borges. El 4 de març del 1921, els Borges —el contingent estava compost per l'àvia paterna, Frances Haslam, que se'ls havia unit a Ginebra el 1916; els pares, Leonor Acevedo i Jorge Guillermo Borges i la germana, Norah Borges— van embarcar en el port de Barcelona en el vaixell "Reina Victòria Eugènia" que els tornaria a Buenos Aires. En el port, els esperava Macedonio Fernández l'amistat del qual Borges hauria d'heretar de son pare. Ja a Buenos Aires, publica a la revista Cosmópolis (espanyola), funda la revista mural Prisma (de la qual només es publiquen dos números), i també publica a Nosotros, dirigida per Alfredo Bianchi. En aquesta època, coneix Concepción Guerrero, una jove de setze anys de qui s'enamora. L'any 1922, visita Leopoldo Lugones junt amb Eduardo González Lanuza; per a donar-li el segon (i últim) número de Prisma. L'agost del 1924, funda Proa, revista oberta a tota ideologia, junt amb Macedonio Fernández, Ricardo Güiraldes, autor de Don Segundo Sombra; Alfredo Branden Caraffa i Pablo Rojas Paz. També col·labora a Martín Fierro, Nosotros i Valoraciones. L'any 1931, es publica el primer número de Sur, dirigida per Victoria Ocampo; en aquest primer número, Borges col·labora amb un article dedicat al coronel Ascasubi. També hi escriuen: Victoria Ocampo, Waldo Frank, Alfonso Reyes, Jules Supervielle, Ernest Ansermet, Walter Gropius, Ricardo Güiraldes i Pierre Drieu la Rochelle. L'any 1923, poc abans d'un segon viatge a Suïssa, Borges publica el seu primer llibre de poesia, Fervor de Buenos Aires, en el qual es prefigura, segons paraules del mateix Borges, tota la seua obra posterior. Va ser una edició preparada amb presses i corregudes en la qual es van colar algunes errades i que, a més, no té pròleg. Per a la tapa, la seua germana Norah va realitzar un gravat. Es van editar aproximadament tres-cents exemplars; els pocs que es conserven són considerats tresors pels bibliòfils i en alguns s'aprecien correccions manuscrites realitzades pel mateix Borges. Lamentablement, l'únic exemplar pertanyent a la Biblioteca Nacional Argentina va ser robat junt amb altres primeres edicions de Borges l'any 2000. Més tard va escriure, entre altres publicacions, a Martín Fierro, una de les revistes clau de la història de la literatura argentina de la primera meitat del . No obstant la seua formació europeista, va reivindicar temàticament les seues arrels argentines, i en particular portenyes, en poemaris com Fervor de Buenos Aires (1923), Luna de enfrente (1925) i Cuaderno de San Martín (1929). Va compondre lletres de tangos i milongues, si bé va defugir «la sensibleria de l'inconsolable tango cançó i l'ús sistemàtic del lunfardo, que infon un aire artificiós a les senzilles cobles». En les seues lletres i alguns relats es narren les dubtoses gestes de la gent dels baixos fons, a qui mostra en tota la seua desposseïda brutalitat, tot i que dins d'un clima tràgic i fins i tot èpic.
Si bé la poesia va ser un dels fonaments del seu quefer literari, l'assaig i la narrativa van ser els gèneres que li van reportar el reconeixement universal. Dotat d'una vasta cultura, va elaborar una obra de gran solidesa intel·lectual sobre els fonaments d'una prosa precisa i austera, amb la qual va manifestar un irònic distanciament de les coses i el seu delicat lirisme. Les seues estructures narratives alteren les formes convencionals del temps i de l'espai per a crear mons alternatius de gran contingut simbòlic, construïts a partir de reflexos, inversions i paral·lelismes. Els relats de Borges prenen la forma d'endevinalles, o de potents metàfores de rerefons metafísic.
Entre les seues destacades amistats d'esta època es compten José Bianco, Adolfo Bioy Casares, Estela Canto i diversos més, sobretot els pròxims al cercle de la revista Sur.
Maduresa L'any 1946 Juan Domingo Perón és elegit president, vencent així la Unión Democrática. Borges, que havia donat suport a aquesta última, es manifestava obertament en contra del nou govern, la qual cosa va provocar que haguera d'abandonar la seua funció de bibliotecari, i es negara a acceptar el càrrec d'"inspector d'aus i conills". Borges manifesta respecte al nou govern: "Les dictadures fomenten l'opressió, les dictadures fomenten el servilisme, les dictadures fomenten la crueltat; més abominable és el fet que fomenten la idiotesa. Conserges que balbucegen imperatius, efígies de cabdills, visques i 'muires' prefixats, cerimònies unànimes, la mera disciplina usurpant el lloc de la lucidesa... Combatre aquestes tristes monotonies és un dels molts deures de l'escriptor. Hauré de recordar als lectors del Martín Fierro i de Don Segundo Sombra que l'individualisme és una vella virtut argentina?"
Per aquest motiu, ha de superar la seua timidesa, i impartir conferències. L'any 1948, la seva germana Norah, sa mare i una amiga són detingudes, acusades d'escàndol a la via pública. Norah Borges i la seva amiga Adela Grondona són tancades uns dies a la presó de dones del Buen Pastor, i en el cas de Leonor Acevedo es decreta arrest domiciliari per raons d'edat.
L'any 1950, és elegit president de la SADE i un any després apareix editat a Mèxic Antiguas Literaturas Germánicas, escrit en col·laboració amb Delia Ingenieros.
Després de la Revolución libertadora que va derrocar Perón és nomenat director de la Biblioteca Nacional, càrrec que va ocupar des del 1955 fins a la seua renúncia l'any 1973, a causa de la tornada al poder del mateix Juan Domingo Perón, i és elegit membre de l'Academia Argentina de Letras. L'any 1956, va ser professor de literatura anglesa en la Universitat de Buenos Aires i president de l'Asociación de Escritores Argentinos. En aquells moments va ser molt criticat, entre d'altres per Ernesto Sábato i per Ezequiel Martínez Estrada, per la seva adhesió al nou govern. Sábato i Borges van continuar enemistats fins al 1975.
El 21 de setembre del 1967 Borges es casa per primera vegada. Ho fa amb Elsa Astete Millán, matrimoni que només va durar fins a octubre del 1970.
Alguns dels més importants premis que Borges va rebre van ser el Nacional de Literatura, l'any 1957; l'Internacional d'Editors, el 1961; el Formentor, compartit amb Samuel Beckett, el 1969; el Cervantes, màxim guardó literari en llengua castellana, compartit amb Gerardo Diego, el 1979; i el Balzán, el 1980. Tres anys més tard, el govern espanyol li va concedir la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi.
Malgrat el seu enorme prestigi intel·lectual i el reconeixement universal que ha merescut la seua obra, i malgrat que el seu nom era sempre present a les llistes del premi, no va ser distingit amb el Premi Nobel de Literatura. S'especula que va ser exclòs de la possibilitat d'obtenir-lo per haver acceptat un premi atorgat per la presidència d'Augusto Pinochet.
Últims anys L'any 1973, davant d'una nova victòria del peronisme, Borges insisteix a recordar al primer govern de Perón com "els anys d'oprobi". El 1975 mor sa mare, als noranta-nou anys. A partir d'aquest moment, Borges realitzaria els seus viatges junt amb una exalumna, després secretària i finalment, en la senectut de Borges, la seua segona esposa María Kodama.
El 1980 va signar una Sol·licitud pels desapareguts en el diari Clarín. Borges va dir respecte a això: «una vesprada van venir a casa les Àvies i Mares de "Plaza de Mayo" a contar-me el que passava. Algunes serien histriòniques, però jo vaig sentir que moltes ploraven sincerament, perquè un sent la veracitat. Pobres dones, tan dissortades. Això no vol dir que els seus fills fossin invariablement innocents, però no importa. Tot acusat té dret, almenys, a un fiscal, per no parlar d'un advocat defensor. Tot acusat té dret a ser jutjat. Quan em vaig assabentar de tot aquest assumpte dels desapareguts em vaig sentir terriblement malament. Em van dir que un general havia comentat que si entre cent persones segrestades, cinc eren culpables, estava justificada la matança de les noranta-cinc restants. Hauria hagut d'oferir-se ell per ser segrestat, torturat i mort per provar aquesta teoria, per donar validesa al seu argument!»
L'any 1982, va condemnar la invasió argentina de les Illes Malvines, i va valorar positivament les conseqüències de la derrota: «Si s'hagueren reconquerit les Malvines, possiblement els militars s'hagueren perpetuat en el poder i tindríem un règim d'aniversaris, d'estàtues eqüestres, de falta de llibertat total. A més, jo crec que la guerra es va fer per això, no?»
El dia que Jorge Luis Borges va assistir a la sala on es jutjaven les Juntes Militars argentines va escriure una crònica per a l'agència espanyola EFE. La va titular "Dilluns, 22 de juliol de 1985".