miniatura|La fada de sucre, sobirana dels dolços, es presenta amb el seu príncep o rei al segon acte. El Trencanous (en rus Щелкунчик, Xtxelkúntxik) és una obra de ballet amb partitura de Piotr Ilitx Txaikovski, estrenada el 18 de desembre de 1892 (6 de desembre del calendari julià) al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, sota la direcció de Riccardo Drigo i amb coreografia de Lev Ivànov. Està composta per dos actes, tres taules i 15 escenes. La coreografia original dura una hora i mitja aproximadament.
Argument El ballet explica un conte de Nadal. Una nena anomenada Clara prepara el Nadal amb el seu germà, els pares i la resta de la família. Un tiet padrí arriba i comença a repartir joguines i regals entre els presents, fins a acabar amb tres nines precioses, que ballen un solo cadascuna. La Clara se les mira embadalida, però cap és per a ella i, a sobre, és l'única que al final es queda sense res. Finalment, el seu tiet padrí li diu que només té un trencanous de fusta amb forma de soldadet, però que no gosa donar-li perquè els altres nens i les altres nenes ja l'han rebutjat. Ella l'accepta de molt bon gust i de fet li agrada molt, està tan contenta de tenir una joguina que no para d'imaginar jocs amb ella i li sembla un regal meravellós. Vist amb els ulls d'ella, sembla com si la joguina fos realment molt valuosa i fins i tot ara molts nens i moltes nenes, alguns dels quals potser l'havien rebutjat, preferirien tenir-lo abans que el que els ha tocat. Ella es mostra tan il·lusionada que el seu germà té un atac d'enveja i de cop li trenca la joguina. És ja tard, la festa ha acabat i tots marxen a dormir. Només llavors sabem que el seu tiet padrí hi va una mica més tard, que es pren la molèstia de reparar el soldadet amb molta cura. La Clara, que no ho sap, està tan trista que no pot dormir i baixa a la sala, llavors veu com el soldadet trencanous i les altres joguines prenen vida i els ratolins viuen i actuen com a éssers humans. La Clara es troba amb el soldadet trencanous, que com les altres joguines ha pres mida humana, i connecten ràpidament. El primer acte acaba amb la parella ballant entre flocs de neu i fades.
Volant entre el món de les fades arriben al Regne dels Caramels, on els rep la reina fada de Sucre, el seu rei o cavaller o príncep i moltes llaminadures, que ballen successivament per a presentar-se i festejar-los. Una nova escena mostra la Clara adormida sota l'arbre amb la seva joguina a la mà, tot havia estat un somni. Almenys la seva joguina està arreglada. A l'escena final la Clara visita el seu tiet padrí a la seva botiga de joguines, per agrair-li que l'hagi reparada, i coneix el fill del seu misteriós tiet padrí... que és idèntic a la forma humana del soldadet trencanous del somni. Hi ha coreografies diferents que acaben la història quan la Clara desperta o amb la parella marxant en trineu, sense que ella desperti. La història completa, com passa amb el conte, té moltes versions, a les quals hi apareixen o no diversos personatges, danses i músiques. George Balanchine en va fer el 1954 una coreografia simplificada perquè pugui ser ballada per nens i nenes.
Instrumentació Vent-fusta 3 flautes (2 doblats en flabiol) 2 oboès 1 corn anglès 2 clarinets (si bemoll, la) clarinet baix (si bemoll, la) 2 fagots
Vent-metall 4 trompes (fa) 2 trompetes (si bemoll, la) 3 trombons 1 tuba
percussió celesta timbal triangle castanyoles pandereta caixa orquestral platets bombo gong glockenspiel instruments de joguina (sonall, trompeta, tambor, cucú, perdiu, platerets, fusell)
corda 2 arpes cor violins 1 º violins 2 º violes cellos contrabaixos
Història miniatura|Dansa de la fada de sucre Història de la composició Txaikovski estava menys satisfet amb el Trencanous que amb La Bella Dorment del Bosc, el seu ballet anterior. Encara que va acceptar l'encàrrec d'Ivan Vsevolojskoi, no tenia un interès particular en compondre-ho tot i que li va escriure a un amic durant la composició del ballet: «Diàriament em torno cada vegada més afinat a la meva tasca».
Es diu que durant la composició de la música del ballet Txaikovski va discutir amb un amic, qui va apostar que el compositor no podria escriure una melodia basada en les notes de l'octava en seqüència. Txaikovski li va preguntar si importava que les notes fossin ascendents o descendents, al que li va respondre que no. Això va donar lloc al Grand adagio del Grand pas de deux, en el segon acte, el qual se sol ballar després del Vals de les flors.
Història de la representació Estrena a Sant Petersburg El ballet es va estrenar juntament amb l'òpera final de Txaikovski, Iolanta, el 18 de desembre de 1892 al Teatre Mariïnski a Sant Petersburg, Rússia. S'ha debatut qui va dirigir la coreografia específicament per a la primera representació. Encara que amb freqüència se li ha atribuït a Lev Ivànov, actualment es creu que va ser Màrius Petipà. El ballet va ser dirigit per Riccardo Drigo, amb Antonietta dell'Era com la Fada de Sucre, Pável Gerdt com el Príncep Koklyush, Stanislava Belínskaya com a Clara, Serguei Legat com el Príncep Trencanous i Timofey Stukolkin com a Drosselmeyer.
En altres països Una versió abreujada del ballet es va estrenar fora de Rússia el 1927, al Teatre Reial de l'Òpera de Budapest, aquesta vegada amb Ede Brada com coreògraf. La primera representació completa del ballet fora de Rússia es va realitzar a Anglaterra a 1934,2 posada en escena per Nicholas Sergeyev segons la coreografia original de Petipà. Una versió abreujada del ballet, posada en escena pel Ballet Rus de Montecarlo i amb Alexandra Fiódorova (que no s'ha de confondre amb la professora universitària amb el mateix nom) com a coreògrafa, es va presentar a Nova York el 1940, de nou segons la versió de Petipà. la primera representació completa als Estats Units va ser el 1944, representada pel Ballet de Sant Francesc, posada en escena pel seu director artístic William Christensen. El Ballet de la Ciutat de Nova York va estrenar el muntatge teatral d'El trencanous a càrrec de George Balanchine en 1954. Com a conseqüència, la tradició de ballar El trencanous en la seva totalitat durant el Nadal es va difondre en tots els Estats Units.
Els Personatges PRIMER ACTE President La seva esposa convidats Nens, incloent: Clara i Fritz [fills del President] Pares vestits com increïbles Regidor Drosselmeyer Nines [amb ressort]: Arlequí i columbina, que surten d'un cabdell [1r regal] Soldat, que surt d'un pastís o un pastís [2 regal] Trencanous [3r regal, al principi una joguina de grandària normal, després un «parlant» de grandària natural, després un príncep] Mussol [en un rellotge, que es torna Drosselmeyer ratolins Sentinella [personatge parlant] Conills tambors Soldats [de la Trencanous] Rei dels ratolins Gnoms, amb torxes Flocs de neu
SEGON ACTE Fada de Sucre Clara príncep 12 Patges Membres eminents de la cort Ballarins de la dansa espanyola Ballarins de la dansa àrab Ballarins de la dansa xinesa Ballarins de la dansa russa Ballarines de la dansa de les flautes de llengüeta mare Gigogne Pallassos (fr. polichinelles) flors Príncep Orgeat [Koklyush]
Argument El conte s'ha publicat en moltes versions, algunes plenes de color per als nens. L'argument se centra en una nena alemanya anomenada Clara Stahlbaum o Clara Silverhaus. En algunes representacions de El trencanous Clara es diu Marie o Maria. (En el conte original de Hoffmann la nena es diu justament Marie-o María-, mentre que Clara-o Klärchen-és el nom d'una de les seves nines). miniatura|El dibuix original de Konstantin Ivanov per a l'escenari de El Trencanous, primer acte (1892)
Primer acte L'obra comença amb una obertura «en miniatura», la qual també comença la Suite. La música crea l'ambient conte de fades mitjançant els registres alts de l'orquestra. El teló s'obre i mostra la casa dels Stahlbaum, en la qual es prepara la festa de la vigília de Nadal. La Clara, el seu germanet Fritz i els seus pares estan celebrant la nit amb amics i família, quan entra el seu tiet i padrí misteriós, Herr Drosselmeyer. Es treu de pressa un sac de regals per a tots els nens. Tots els nens i totes les nenes estan feliços, excepte la Clara, qui no ha rebut un regal encara. Herr Drosselmeyer presenta llavors tres nines de grandària natural, cadascuna ballant entorn de si. Quan estan completes les danses, la Clara s'apropa al seu tiet i padrí Herr Drosselmeyer demanant un regal. Sembla que a ell li falten més regals, i la Clara corre a la seva mare tenint una arrencada de llàgrimes. Drosselmeyer presenta després una joguina de un soldat trencanous, en la forma tradicional d'un soldat amb uniforme de formació. Clara està encantada, però el seu germà sent enveja i espatlla el trencanous. La festa acaba i la família Stahlbaum se'n va a dormir. Mentre tots estan dormint Herr Drosselmeyer arregla el soldat Trencanous. Després, la Clara es desperta i veu que la seva finestra és oberta. Quan el rellotge toca la mitjanit, la Clara sent el so de ratolins. Es desperta i tracta d'escapolir-se, però els ratolins la detenen. Potser Clara estigui somiant encara: L'arbre de Nadal de sobte es torna enorme, omplint la sala. El soldat trencanous pren vida, ell i els seus soldats s'aixequen per defensar a Clara, i el Rei dels ratolins encapçala als seus ratolins en batalla. Aquí Txaikovski segueix el clima «de miniatura» de l'obertura, posant la majoria de la música de batalla en els registres alts de l'orquestra. Hi ha una batalla, i quan Clara ajuda al Trencanous sostenint la cua del rei dels ratolins i tirant-li una sabata, aquest aprofita l'oportunitat i apunyala al rei, que mor. Els ratolins es retiren portant-se al seu líder. Després, el Trencanous es transforma en un príncep. (En el conte original de Hoffmann i en les versions del Ballet Reial de 1985 i 2001, el príncep és el nebot de Drosselmeyer, a qui el rei dels ratolins havia convertit en un soldat Trencanous, i tots els esdeveniments després de la festa de Nadal s'han arreglat per Drosselmeyer per eliminar l'encanteri). la Clara i el príncep viatgen a un món on flocs de neu ballarins els saluden i on fades i reines ballen per donar-los la benvinguda a Clara i al príncep al seu món. La música expressa les imatges meravelloses presentant un cor de nens sense paraules. El teló cau i acaba el primer acte.
Segon acte miniatura|El dibuix original de Konstantin Ivanov per a l'escenari de El Trencanous, segon acte (1892). La Clara, el soldat Trencanous i Drosselmeyer arriben al Regne dels Dolços on els rep la fada de Sucre, el seu Cavaller, Rei o Príncep i la resta dels dolços. Es succeeixen una dansa espanyola, identificada de vegades amb la xocolata, una xinesa, de vegades amb el te, una àrab, cafè, i una russa, de vegades anomenada Bastons de Caramel (la dansa russa és el Trepak), Mamà Gingebre i els seus putxinel·lis (de vegades Bombons, o Pallassos de la cort en la representació de Mijaíl Baryshnikov), les Flautes de llengüeta (de vegades Pastores de Marzipan o Mirlitons), la Fada de Sucre i el seu Cavaller, Rei o Príncep, i el Vals de les Flors. Però les danses al Regne dels Dolços no sempre segueixen el mateix ordre.
Després de les celebracions, la Clara es desperta sota l'arbre nadalenc amb el seu trencanous de fusta, alegre per la seva meravellosa aventura, i cau el teló. No obstant això, en la versió de Balanchine, mai es veu a la Clara despertant, sinó que després de totes les danses en el Regne dels Dolços, ella i el Príncep Trencanous llisquen en un trineu tirat per rens i finalitza l'obra. El somni ha estat real, com en el conte original de Hoffmann. La versió del Ballet Real també el representa d'aquesta manera. Finalment, el nebot de Drosselmeyer, que havia estat transformat en el soldat trencanous, reapareix sota forma humana a la botiga de joguines del seu oncle.
Nova coreografia Willam Christensen