miniatura|Casa de cos a la plaça de l'Era de Vilassar de Mar, obra de l'arquitecte Jeroni Boada i Renter. La casa de cos constitueix una de les tipologies edificatives que s'estengueren, al rebuf de la industrialització, per tot el territori de Catalunya. miniatura|Coronament de la façana de la Casa Batlló a Barcelona, obra de l'arquitecte Antoni Gaudí. miniatura|Planta de la Catedral romànica de Santiago de Compostel·la. Les esglésies romàniques incorporen la planta en creu llatina a la tipologia edificativa bàsica de l'Església Cristiana Occidental.
La tipologia arquitectònica o edificatòria (arquitectura) estudia els diferents tipus d'edificis sobre la base d'esquemes genèrics, derivats fonamentalment de la seva utilitat o funció (la «utilitas» de Vitruvi), així com la configuració o composició de l'edifici, que s'expressa bàsicament per la planta, els alçats i les seccions; els sistemes constructius, l'estructura resistent, les cobertes, entre d'altres (la «firmitas» de Vitruvi); i l'estil, l'ornamentació, els elements decoratius, etc. (la «venustas» de Vitruvi).
L'estudi dels tipus d'edifici, estableix conjunts basats en analogies formals o funcionals comunes en tots els elements de la sèrie, sense que això suposi un judici de valor respecte al seu valor estètic o a la seva datació històrica o altres característiques.
En urbanisme, els estudis de la tipologia edificativa referida a una ciutat, un barri o qualsevol altre àmbit territorial, són fonamentals per conèixer la morfologia urbanística. Tanmateix, la tipologia és la base de la normativa o de les ordenances que s'apliquen a les diferents zones que es determinen en el planejament urbanístic.
Des dels tractats d'Hipòdam de Milet i de Vitruvi, i, posteriorment, dels tractadistes del Renaixement com Leon Battista Alberti, Sebastiano Serlio, Andrea Palladio, entre d'altres, seguits de l'etapa de la Il·lustració amb Claude-Nicolas Ledoux i Quatremère de Quincy, es formula una definició del "tipus" arquitectònic àmpliament citada pels tractadistes contemporanis com Giulio Carlo Argan, Aldo Rossi, Carlo Aymonino, etc.
Aquesta definició diu el següent:
«La paraula "tipus" representa tant la imatge d'alguna cosa que es copia o s'imita perfectament com la idea d'un element la condició del qual es fa servir de regla o model ...»
Arquitectura i símbol La simbologia està present en l'abundant i complex conjunt d'afegits de tota mena, principalment escultòrics o pictòrics, que s'incorporen als diferents tipus d'edificis per donar forma a tota classe d'elements, com, per exemple, tot el bestiari medieval de les catedrals gòtiques, les formes vegetals que exhibeixen els capitells de qualsevol classe de columnes i en tots els estils.
Quan ens referim pròpiament a la simbologia present en la composició dels edificis, en l'espai arquitectònic o en la volumetria, les plantes i les façanes dels diferents edificis o, fins i tot, en tot un conjunt topològic d'edificis, com és el cas de la planta en forma de creu llatina en diversos tipus d'esglésies a partir del Romànic, o de la façana de la Casa Batlló, plena d'una iconografia simbòlica referida a la llegenda de Sant Jordi i el drac; podem establir fàcilment una analogia entre la tipologia de l'arquitectura i la iconografia de l'art figuratiu; el tipus arquitectònic i/o la icona (la imatge) en les arts figuratives és un factor sempre present en el procés de creació, malgrat no ser mai determinant. És en aquest sentit que els corrents anomenats simbolistes expliquen les formes arquitectòniques en relació amb el símbol i els ritus; ens referim a l'exemple citat de la planta de les esglésies cristianes.
En tot cas, les hipòtesis simbolistes no poden donar resposta, fora de determinats casos, a la qüestió de si el símbol és anterior al tipus i el determina o bé si l'explicació simbolista és una deducció a posteriori. Sigui com sigui, des d'un punt de vista històric, la qüestió no és rellevant, ja que es dona tant un cas com l'altre.
L'estudi de la casa en les diverses cultures ha portat molts autors a veure-la com el resultat d'un procés cultural i reflex d'una societat determinada; si la casa és un objecte de significat cultural, encara més els edificis representatius de les institucions i del poder polític o religiós, etc., com diu Amos Rapoport:
«Afirmar que l'arquitectura comunica, és a dir, que l'arquitectura té significat, és una cosa inqüestionable. Atès que la raó principal de la seva existència és sociocultural, té alguna cosa a comunicar i significat a qualsevol nivell.»
Model i tipus Quatremère de Quincy també defineix l'origen i evolució d'un determinat tipus arquitectònic:
«El model entès segons l'execució pràctica de l'art, és un objecte que ha de repetir-se tal com és; el tipus és, per contra, un objecte segons el qual ningú pot concebre obres que no s'assemblin gens entre elles. Tot és precís i donat en el model; tot és més o menys vague en el tipus. Així, veiem que la imitació dels tipus no té res que el sentiment o l'esperit no puguin reconèixer.»
Aquesta vaguetat o imprecisió del tipus arquitectònic —que no pot influir directament en la invenció ni en la qualitat estètica de les formes— n'explica també la gènesi, la qual ve condicionada per l'existència prèvia d'una sèrie d'edificis amb analogies formals i funcionals evidents. Així, tenim que, mitjançant un procés de superposició i comparació de les formes determinants del tipus, s'eliminen aquelles que representen les característiques específiques de cada element o edifici i es mantenen només els elements presents en la totalitat de la sèrie. Resulta doncs que el tipus és com un esquema o forma base que ha de ser entès no tant —però també— com un mer bastidor estructural, sinó com l'estructura interna de la forma o un principi que, com a tal, implica nombroses variants formals i fins i tot la posterior evolució i/o modificació, fins a arribar a la mutació del tipus en un de nou.
El procés descrit de formació d'un tipus arquitectònic, no és únicament classificatori o estadístic, sinó guiat per una finalitat estètica. Així, tenim que en la Història de l'Arquitectura, les sèries tipològiques es formen tant en relació amb les finalitats pràctiques (utilitas) i/o constructives (firmitas) com, sobretot, en la seva configuració o composició (venustas). Tornant a l'exemple de les esglésies cristianes de planta en forma de creu llatina, trobem que no pretenen resoldre cap finalitat pràctica específica, ni depenen de la pràctica constructiva, sinó que sorgeixen, com s'explica al punt anterior, en relació amb el seu valor simbòlic, responent a exigències arrelades en la cultura on s'han originat.
Els tipus arquitectònics poden ser estudiats en la seva totalitat o parcialment. Poden ser subdividits en classes o subclasses, però normalment s'enquadren en tres grans categories: . Aquí trobem: la casa, el temple, la fortalesa, el magatzem, la botiga, l'oficina, etc. . Aquí tenim: l'estructura resistent, els tancaments o façanes, la coberta, les divisions interiors, etc. , on trobem els nombrosos detalls ornamentals de tots els ordres, estils i cultures. Com veurem en els punts que segueixen, la casa i, en general, els diversos tipus arquitectònics evolucionen tot adaptant-se a circumstàncies diverses, es transmeten entre cultures com també entre generacions amb l'avenç de la civilització i els intercanvis; se'n formen variants locals, subtipus per estil o per sistemes constructius, etc. La varietat dels tipus arquitectònics és immensa, per la qual cosa la disciplina de la tipologia edificativa procedeix a estudiar-los i classificar-los, aportant a l'arquitectura i l'urbanisme, l'arqueologia i la història o l'art una valuosa informació que podrà ser processada per a les finalitats pròpies d'aquestes disciplines.
En el procés evolutiu dels tipus arquitectònics trobem edificis que per les seves qualitats són considerats com a model: són els arquetips, edificis excel·lents dignes de ser imitats o, si més no, tinguts en compte per inspirar nous edificis del tipus, basats en el model o arquetip.
Hi ha hagut ocasions, en la història, en què unes noves necessitats suggereixen la invenció d'un nou tipus d'edifici o l'adaptació radical d'un tipus existent fins a crear un prototip o tipus primari que evoluciona vers un verdader tipus nou.
Origen i evolució dels principals tipus edificatius La casa La casa és el tipus edificatiu genèric més estès. Deriva de la cabanya paleolítica i el trobem ja evolucionat en els poblats neolítics. La casa neolítica, en les seves variants, pot ser considerada, també, com un element essencial del desenvolupament de les primeres ciutats i conseqüentment rellevant en l'arquitectura i l'urbanisme dels diferents períodes històrics, etc., i/o en l'arquitectura popular.
La cabanya paleolítica és el tipus d'edifici primigeni del qual deriven tots els tipus d'edificis posteriors. Aquesta afirmació ja la fa Vitruvi, quan descriu els primers esforços de la humanitat per a construir cabanes o refugis habitables:
«... Van començar uns a procurar-se sostre utilitzant branques, altres a cavar grutes sota les muntanyes, i alguns a fer, imitant els nius de les orenetes, amb fang i branques, recintes on poder aixoplugar-se.» La casa prehistòrica, origen, arquetips i evolució. 299x184px| Parc arqueològic de les Mines de Gavà, model de cabana neolítica.La cabana del Paleolític Superior, generalment de forma oval i amb el sòl excavat respecte al terreny del voltant, era feta amb una estructura de pals ancorats a terra, recoberta de pells subjectes amb ossos i/o ullals de mamut per tal d'assegurar-la del vent.
A l'interior hi havia diversos fogons al llarg de l'eix gran. També s'hi han trobat abundants restes d'estris de pedra i os. La cabana no sols era un lloc d'aixopluc, sinó també un espai de treball i convivència.
es troba en l'assentament arqueològic de Dolni-Vestonice, a Moràvia. Es tracta de les restes de tres cabanes, de les quals dues tenien forma d'oval allargassat (15 x 9 metres) que, es pensa, foren la llar comunal d'un clan o grup tribal d'entre 15 i 25 persones, entre homes, dones i criatures.
Actualment, encara construeixen campaments estacionals, amb els materials que es troben al lloc, diversos pobles primitius com: els pigmeus mbuti a l'Àfrica central, els Semang a la península de Malaca, els boiximans al Kalahari (Àfrica Meridional) o els nambikwara al Mato Grosso (Brasil).
La cabana és present en tots els períodes de la història i ha donat lloc a nombrosos subtipus i variants regionals i locals. La seva utilitat ha passat d'allotjament humà a edifici auxiliar per a l'agricultura o la ramaderia, amb una presència original als Països Catalans com són la barraca i la barraca de vinya o les construccions de pedra seca.
La cabana ha evolucionat vers tots els subtipus de l'arquitectura primitiva, principalment l'arquitectura dels pobles nòmades, la iurta siberiana, els iglús dels esquimals, els tipis dels indis americans, la haima dels àrabs, etc. i, fins i tot, les tendes dels campaments militars històrics i moderns. 299x125px|Cases rodones del Neolític reconstruïdes «in situ» a l'aldea neolítica de Khirokitia.La casa rodona fou el primer allotjament humà permanent i correspon al període Mesolític o als inicis del Neolític. La seva construcció començava amb d'un petit sòcol, en part excavat en el terreny i en part com a paret de pedres, sobre el qual es bastia un sostre de branques amb un rebliment de branquillons i altres restes vegetals amalgamats, o no, amb fang.