El frontal d'altar de Sant Sadurní de Rotgers és una pintura al tremp sobre fusta d'alba anònima del primer quart del . Mesura 89,6 cm d'alçada i 132,5 d'amplada. Provinent de l'església de Sant Sadurní de Rotgers, Borredà (Berguedà) s'exposa al Museu Episcopal de Vic http://www.museuepiscopalvic.com/coleccions_more.asp?s=&r=&id=85
El frontal conté un episodi de la vida de Sant Sadurní de Tolosa d'interpretació poc clara i dos altres relatius al seu martiri
Context Berguedà medieval De manera semblant a les altres zones muntanyoses del Pirineu i Prepirineu la unitat geogràfica bàsica de la vida en aquelles contrades era la vall amb un habitament característicament dispers des de temps pre-íbers. Successivament aquesta població autòctona, amb alts i baixos demogràfics fou subordinada pels íbers, romans, visigots, sarraïns i francs. Aquests situaren els seus punts estratègics de control del territori: oppidum íbers, torres romanes, etc. en turons que després serien els punts de referències per als castells i esglésies medievals. Així mateix, un altre punt de referència per la construcció de les esglésies foren els eremitoris i els rocs santificats. Elements de pervivència pre-cristiana, van revaloritzar-se amb la nova doctrina religiosa i en aquests llocs que emanaven una sacralitat antiga van aixecar-se noves esglésies com, per donar només uns pocs exemples: Sant Salvador de la Vedella, Sant Joan de Montdarn, Sant Marc de Cal Bassacs o Sant Miquel de Sorba.
La estructura administrativa que caracteritzaria aquest territori durant l'època que ens ocupa fou importada pels francs. Aquests aconseguiren dominar aquest territori gràcies a la debilitat dels sarraïns deguda a les seves pugnes internes pel poder. Després de la fallida expedició de Carlemany a Saragossa molts pobles simplement es lliuraren voluntàriament al domini franc. Aquests, com dèiem, portaren al territori l'estructura administrativa franca: d'una banda la religiosa, que inclou la parroquialització del territori; i d'altra la laica amb senyors guerrers, repobladors i constructors subordinats els uns als altres en una prefiguració del sistema feudal. Tanmateix aquesta organització institucional, la més visible històricament, no esgotava la realitat en què pervivia una ordenació jurídica de clans, com consta en l'acta de consagració de Santa Maria de la Quar.
Serà en aquesta categoria on encabirem al gran repoblador del Berguedà i de tot el Nord de Catalunya: Guifré el Pilós, subordinat del reis francs: Lluís el Pietós i Carles el Calb. A mitjans del i coincidint segurament amb una saturació demogràfica dels territoris d'alta muntanya, molt més densament poblats que la plana baixa, fustigada per les incursions punitives sarraïnes; Guifré el Pilós senyor de gran part dels comtats catalans s'aventurà en una llarga expedició repobladora mitjançant l'aprisió de terres que després s'acostumaven a donar als monestirs. Es pot seguir aquests procés documentalment a través de les nombroses actes de consagració d'esglésies i monestirs. Mereix, tanmateix, un distingida menció l'esforç repoblador de les comunitats monacals benedictines, molt sovint a l'avantguarda de l'avenç.
La constància de contractes de compravenda de terrenys al segle X testimonia ja una certa estabilitat institucional i el final de l'aprisió de terrenys, es consolida la xarxa parroquial i els gran centres monàstics impulsen activament una política de cultural i constructiva de consolidació dels territoris sufraganis. Destaca sobretot l'obra del monestir de Ripoll en la construcció de les esglésies de Sorba, Gargallà, Fígols, Obiols i Borredà, abans quasi abandonats. Destaca en aquest procés de consolidació de la xarxa parroquial, a part del monestir de Ripoll, el bisbat de Urgell i en especial la figura del bisbe Nantigís, gran consagrador d'esglésies. Serà al llarg d'aquest segle quan es consolidarà també la concentració de propietats de les grans famílies comtals (C. R. 26- 40). 1
Palatium Rodegarii El primer esment d'aquest nom apareix en un plet datat el 886 entre Guifré el Pilós i el bisbe Selva per la titularitat de l'església i el lloc, declarant que els l'havia deixat en herència un sarraí llibert que havia adquirit l'església i posat en conreu la terra trenta anys abans. Guifré donà aquest lloc i l'església com a part del dot del seu fill, Radulf, al monestir Santa Maria de Ripoll. Tot i haver sortit del monacat per ser bisbe d'Urgell, recuperant el seu dot, aquest va tornar sota la titularitat del monestir amb la seva mort i enterrament al dit monestir.
En els preceptes dels reis francs: Lluís d'Ultramar (939), Lotari (982) i en la butlla del papa Agapit (951) es confirmen les possessions de Santa Maria de Ripoll entre les quals es trobava també Santa Maria de Borredà i La Pera; considerant-se tradicionalment que la referència al lloc i a l'església que ens ocupa és Palatio Rodgario:...et in pago Berchistano, in loco Brositano, alodem, sicut in illorum iudicio resonat, et parrochia Sanctae Mariae cum ecclesiis sibi subditis, id est, in palatio Rodgario, et ipsa Pera, concedimus absque tributo...».Citat en Vila Carabasa, 1999, pàg. 47 Santa Maria de Ripoll exercí un domini omnímode del pagus, que incloïa els drets de visita, col·lació i provisió.
Durant les obres de neteja i restauració de l'església en els anys setanta un grup de voluntaris de Borredà descobriren a cent metres de la capella un conjunt de restes arqueològiques aparentment medievals. La identificació amb el citat palatio Rodgario fou immediata, és a dir que s'ha considerat com el petit palau d'un senyor anomenat Rodgario. Tanmateix els últims estudis arqueològics han identificat l'estructura com una petita explotació agrària tradicional que fou abandonada al , probablement arran de la Pesta Negra. La raó per la qual fou anomenada palatio Rodgario segons la tesi de Ramon MartíPalaus o almúnies fiscals a Catalunya i al-Andalus”. 1999; dins: Les societés méridionales à l'âge féodal, Hommage a Pierre Bonnassie. Paris: 63-70 que recull Vila Carabasa en el seu estudi arqueològic per la Diputació de Barcelona de 1999, és que els palatia s'haurien d'entendre com a equivalents llatins dels balâts islàmics, unitats “...bàsiques per la defensa de l'estat emiral sobretot pel que fa a la defensa de la línia de frontera entre el món musulmà i el cristià, especialment durant la segona meitat del ....”.Citat en Vila Carabasa, 1999, pàg. 50 Així el manteniment del topònim palatio tindria ja un caràcter residual als segles i , sent-ne prova d'això que l'última vegada que apareix mencionat com a palatio és en 1078 i en 1089 apareix en un document de Sant Pere de la Portella, ja de la següent manera: “villa quam dicunt Rodgers”. El terme villa porta llum sobre l'autèntic caràcter que hauria tingut aquest assentament.Vila Carabasa, 1999, pàg. 46-53
L'església
L'església és un petit edifici d'una nau coberta amb una volta lleument apuntada que s'entrega a un absis semicircular mitjançant una peculiar degeneració en dos trams. Això és degut a dos fases constructives diferents: primera meitat del i una posterior ampliació ja entre finals del i el , en què s'hauria ampliat la nau, ja apuntada, i s'hagués construït el campanar.Vila Carabasa, 1999, pàg. 55 La presència d'una arrencada de volta al cantó esquerre permet inferir que la zona presbiteral hauria estat coberta amb volta de canó i retallada al construir-se la nova nau (C. R. 136).
La diferència cronològica entre les diferents part es fa ben evident, entre altres coses, mitjançant els diferents aparells: carreus petits i irregulars en la construcció inicial; mentre que en el segon projecte els carreus són més regulars, com és el cas del campanar. L'absis està decorat amb bandes llombardes datades al projecte inicial i sota les finestres per la part interior s'ha descobert sota l'arrebossat també aparell en opus spicatum. (C. R. 134-136)
Descripció El frontal d'altar, a vegades anomenat també antipendi, era una taula de fusta coberta amb tela per adherir millor la pintura i sovint amb marcs escultòrics d'estuc i servia per decorar la cara de l'altar orientada a la nau i als fidels. El frontal d'altar que ens ocupa empra la tècnica de la pintura al tremp sobre fusta d'alba. Té unes dimensions de 89,6 × 132,5 × 3,5 cm; i seria redundent dir que prové de l'església de Sant Sadurní de Rotgers on realitzava la funció que abans comentàvem. Quant l'autoria i la seva datació, tot i que seguidament tractarem aquestes qüestions historiogràfiques de manera més extensa, ara s'avançaran les dades oficials ofertes pel seu custodiant, el Museu Episcopal de Vic: Tallers de Vic, quant l'autoria; i principis del quant la datació. (MEV)
En el frontal es mostren episodis de la vida i martiri del Sant Evangelitzador Saturnino. El frontal està dividit en cinc escenes, quatre amb episodis de la vida del Sant disposades entorn d'una Maiestas Domini, amb els atributs típics: emmarcada dins una mandorla, en actitud de beneir i amb el llibre de la vida a l'altra mà, els peus descalços, túnica llarga, i un nimbe simple. Al seu entorn es veu a dos dels vivents, Joan l'àguila i Mateu l'home, deduint-se els altres dos en la malmesa part inferior. De les quatre escenes de la vida del Sant una, la del costat inferior dret, està completament malmesa, no restant-ne res de la capa pictòrica. En canvi les altres tres estan força ben conservades i representen els següents episodis: costat superior dret: un miracle del Sant, vestit de bisbe, que salva un grup de persones d'ofegar-se o bé una al·lusió a la seva labor evangelitzadora; costat super esquerre: el Sant, també representat com a bisbe, negant-se a postrar-se davant l'ídol a petició del rei, prefecte o emperador, segons la versió que es tingui en compte; costat inferior esquerre: el martiri del Sant, representat ja amb un nimbe, a les escales de capitolí, de les quals només s'intueix la silueta, com que està lligat pels peus a un brau que està fuetejat. Les bandes que separen els registres van ser realçades amb un estuc en relleu que imita una plàstica pròpia de l'art orfebrera. El guardapols que emmarca el frontal presenta una decoració vegetal geometritzada amb unes cavitats regularment disposades que addueixen als altar de Narbona i imiten caboixons de vidre.
S'empren colors vius contrastats sobre un fons monocrom carmí fosc. Les túniques empren blaus o vermells més clars i brillants i empra línies negres per delimitar els contorn, dibuixar els plecs de les vestimentes, etc. tècnica que tindria solució de continuïtat en la primera pintura gòtica, també anomenada gòtic lineal. Les figures estan disposades amb habilitat i plàstica, defugint una concepció rígida de la composició. Apareix també una primerenca suggestió espacial mitjançant la disposició de les figures en l'espai pictòric. (C.R 137-141)
Història No hi ha constància documental sobre l'encàrrec i el recorregut de l'obra des de la confecció fins al , per tant res no se'n pot dir. La primera constància que en tenim és de l'exhibició a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. Després sabem que l'any 1893 la custodiava el Museu Episcopal de Vic, perquè apareix en el catàleg de Morgades.Bertran, 2011. No sabem, emperò, la data d'ingrés en el Museu Episcopal de Vic, ni tampoc si seria abans o després de l'Exposició Universal. (C. R. 137)