Miquel I Comnè Ducas (grec medieval: Μιχαήλ Κομνηνός Δούκας, Mikhaïl Komninós Dukas), esmentat en algunes fonts modernes com a Miquel I Àngel, nom que no feu servir mai, fou el fundador i primer governant del Despotat de l'Epir aproximadament des del 1205 fins al seu assassinat el 1214/1215.
El nou estat en temps del seu fill es coneixeria amb el nom de Despotat de l'Epir, una regió que anteriorment formava part de l'Imperi Romà d'Orient i que, després de la conquesta de Constantinoble pels croats s'esperava que seria una regió governada per la República de Venècia. Ja en època romana d'Orient s'havia mostrat rebel però només li va servir per ser expulsat de l'imperi; aprofitant l'arribada dels croats va tornar a mostrar-se rebel i aquesta vegada va aconseguir la independència desitjada. Miquel es va enfrontar a Bonifaci I de Montferrat, rei de Tessalònica, es va declarar vassall dels venecians però amb el temps els en va prendre territoris. Amb l'Imperi Llatí es va enfrontar o aliar segons les circumstàncies. També va provar un apropament amb el papat però la seva ànsia d'expansió prenent territoris als venecians van fer que tot quedés en no res. Va ser estimat pels seus súbdits però es va guanyar fama de cruel entre els seus enemics pel tracte que va donar als presoners de guerra.
Orígens Miquel era el fill il·legítim del sebastocràtor Joan Ducas. Els seus avis per línia paterna eren: l'almirall Constantí Àngel i Teodora, una filla de l'emperador Aleix I Comnè (r. 1081–1118). L'oncle de Miquel, Andrònic, fou el pare del futur emperador Isaac II Àngel (r. 1185–95 i 1203-04) i d'Aleix III Àngel (r. 1195–1203), els quals eren cosins d'ell.Malgrat aquest parentiu, ell mai va fer servir el cognom Àngel, que alguns historiadors moderns li han atribuït per distingir de la branca principal dels Comnens la dinastia que ell en va crear. En els pocs documents que han sobreviscut, escrits per la seva pròpia mà, i en un parell de segells de plom s'han trobat les següents formes del seu nom: "Miquel Ducas" i "Miquel Comnè Ducas" (en grec ), evidentment pretenia posar èmfasi en el parentiu que tenia amb els Ducas, sense oblidar els Comnens, amb preferència sobre el seu origen bastard que el lligava als Àngel. Les úniques fonts documentals medievals que fan servir el cognom Àngel per referir-se a ell són les dels escriptors proclius als Paleòleg, que eren historiadors hostils a ell i a les aspiracions independentistes que primer van posar en perill la unitat de l'Imperi Romà d'Orient i després en reclamaven l'herència de tot el territori imperial.
Es desconeix el lloc del seu naixement; l'única pista fidedigna és l'afirmació de Nicetes Coniata que diu que el 1201 era un "home jove". L'historiador Konstandinos Varzós ha situat el seu naixement vora l'any 1170. La primera dada històrica de la seva vida és del 14 de febrer del 1190, quan ell juntament amb altres membres de la família imperial romana d'Orient van ser ostatges de Frederic I (r. 1152–90) durant la seva travessia cap a l'escenari de la Tercera Croada. Després d'això va servir com a governador (doux i anagrapheus) del tema de Milasa i Melanúdion a l'Àsia Menor durant els darrers anys del primer regnat d'Isaac II, amb el rang de pansebast sebast. Aleix III el va confirmar en el càrrec a la mateixa província, probablement el 1200. Demetrios Polemis, en l'estudi que va fer sobre la família Ducas, afirma que va tornar a ser confirmat en el càrrec per Aleix IV (r. 1203-04), però segons diu Varzós, això és evidentment un error de Polemis. A començaments del 1201, per motius desconeguts, Miquel es va revoltar contra l'emperador. Aleix III va fer una campanya militar contra ell l'estiu del 1201, el va derrotar i el va forçar a cercar refugi a la cort de Süleymanshah II (r. 1196–1204) al Soldanat de Rum. Treballant al servei d'aquest soldà va dirigir algunes expedicions turques que van atacar el territori romà d'Orient per la zona de la vall del Meandre.
Segons Godofreu I de Villehardouin, un dels participants de la Quarta Croada i autor de la crònica Conquête de Constantinople, Miquel va estar present a Constantinoble durant l'ocupació dels croats, potser havent tornat de l'exili en el període que va seguir la deposició d' Aleix III i la restauració d'Isaac II i el seu fill Aleix IV el 1203-04. Llavors Miquel va passar al servei de Bonifaci I de Montferrat, qui va rebre el Regne de Tessalònica en el repartiment del govern que en van fer els croats del nou estat que van anomenar Imperi Llatí. Miquel va acompanyar Bonifaci cap a Grècia quan aquest anava a prendre possessió del territori assignat el setembre del 1204. Encara que, segons Villehardouin, Bonifaci confiava en Miquel, Miquel aviat el va abandonar i va marxar cap a l'Epir on es va instal·lar com a governant autònom i va alçar els grecs de la zona contra el domini del nou Imperi Llatí.
Establiment com a governant de l'Epir El procés d'establiment a l'Epir no és clar. A l'hagiografia de santa Teodora d'Arta, escrita a finals del , es diu que Aleix III Àngel ja havia nomenat Miquel com a governant del Peloponès i que un tal Senaquereim, que era parent de Miquel per matrimoni (tots dos estaven casats amb unes cosines de la família Melissè), era el governador del tema de Nicòpolis, a l'Epir. Quan els habitants de la regió es van revoltar contra ell, Senaquereim va apel·lar a Miquel i aquest es va desplaçar cap a Nicòpolis, per ajudar-lo, però quan hi va arribar ja se'l va trobar assassinat pels revoltats. Després d'això, Miquel, que era vidu, va prendre per muller la vídua de Senaquereim i el va succeir com a governador. Aquesta part de l'hagiografia, tot i que existeix l'opinió generalitzada que es tracta d'un text poc fiable pels molts errors que conté, ha estat corroborada pel relat que en fa Villehardouin, el qual diu que Miquel es va casar amb la vídua d'un magnat de la regió. Si bé és cert que Miquel no va ser mai nomenat governador del Peloponès, la referència que a l'hagiografia es fa d'aquesta península ha portat als historiadors moderns a identificar-lo amb el Miquel que va guiar els grecs en la batalla de l'olivar de Cuntures que es va produir en territori de Messènia contra els croats. Altres investigadors han qüestionat aquesta identificació, com Raymond-Joseph Loenertz, que ha suggerit que la suposada marxa de Miquel abandonant l'Epir, territori que encara no tenia assegurat sota el seu control, per anar a una campanya militar al Peloponès hauria estat molt poc probable, ja que hauria deixat l'Epir exposat a un atac de Bonifaci. Loenertz considera que Miquel podria haver comandat una altra expedició cap al Peloponès uns anys més tard, entre el 1207 i el 1209.
Dèspota de l'Epir Agafant com a base la ciutat d'Arta, Miquel va començar a expandir el seu control sobre la major part de la regió de l'Epir i l'actual Albània, i va poder establir amb rapidesa un domini independent que abastava les terres des de Dirràquion al nord fins a Naupacte al sud, fent frontera amb el Regne de Tessalònica a l'est, amb la República de Venècia a l'oest, i limitant amb els búlgars i serbis al nord. L'estat creat per Miquel va passar a ser conegut com el Despotat de l'Epir, i es va creure durant molt de temps que ell fou el primer governant de l'Epir que va assumir el títol de dèspota i que li havia concedit el deposat emperador Aleix III després del seu rescat, però de fet ni ell ni el seu germà Teodor van fer servir aquest títol. Va ser el seu fill, Miquel II, qui va portar per primera vegada el títol de dèspota, a partir del 1230, i així consta en les cròniques del .
Acostament a l'Imperi Llatí Mentre altres estats sorgits al mateix temps que l'Imperi Llatí (l'Imperi de Nicea, l'Imperi de Trebisonda situats a Àsia Menor) s'hi van resistir a aquesta transformació, el Despotat de l'Epir va ser el principal estat que va resistir en territori grec. Per tant, la principal preocupació de Miquel va ser l'amenaça que suposava la unió de l'estat dels croats amb la República de Venècia. En el tractat de repartiment de l'Imperi Romà d'Orient, l'Epir havia estat assignat a Venècia, però de fet els venecians només van ocupar Dirràquion el 1205 i l'illa de Corfú el 1207, mostrant poc interès per la resta del territori de l'Epir. En prevenció d'un possible atac de l'Imperi Llatí, Miquel va encetar negociacions amb el papa Innocenci III, oferint un apropament entre l'Església Ortodoxa sota els seus dominis i l'Església Catòlica. El papa no li ho va posar fàcil: en una carta datada el 17 d'agost del 1209, li deia que si veritablement era un «servent del papat» com ell afirmava ser, hauria de permetre que l'arquebisbe llatí de Dirràquion tingués accés als seus estats. Si més no, el papa li va veure bona voluntat i la correspondència que van mantenir va servir per guanyar temps. Segons Loenertz, podria ser que en algun moment, Miquel hagués fet algun pagament al Regne de Tessalònica, ja fos com a vassall o per evitar enfrontament armat.
Malgrat aquestes maniobres diplomàtiques, segons es dedueix per algunes cartes adreçades a Innocenci III datades en la tardor del 1210, Miquel va entrar en guerra contra el príncep d'Acaia Jofre de Villehardouin (r. 1209–1229) i els seus barons; les cartes, però, no en donen més detalls. Alguns investigadors han relacionat aquesta referència amb la seva suposada participació com a líder en la batalla dels Olivers o, més plausible, amb una campanya per ajudar el governant assetjat d'Argos i Corint, Leo Sgouros, que estava immobilitzat a la ciutadella de l'Acrocorint per un setge dels croats. Tradicionalment, alguns acadèmics com Karl Hopf i Antoine Bon, havien identificat un tal Teodor, que apareix esmentat com «el senyor d'Argos», successor d'Esgur i líder de la resistència contra els croats, amb el mig germà de Miquel, Teodor. Loenertz, però, insisteix que no hi ha cap evidència per acceptar aquesta identificació, sinó que a més resulta contradictori que en aquella època Teodor, el germanastre de Miquel estava al servei de l'emperador de Nicea, Teodor I Làscaris (r. 1205–1222).
L'estiu del 1209, després que l'emperador llatí Enric I de Flandes (r. 1205–16) sufoqués una revolta dels barons llombards de Tessalònica i s'apropiés del govern del Regne de Tessalònica, Miquel va enviar una ambaixada per proposar-li aliança. Enric malfiava de la sinceritat de Miquel però va li enviar una ambaixada posant les seves condicions, entre les quals hi havia la de declarar-se vassall de l'Imperi Llatí. Miquel, en lloc de fer una declaració directa de submissió, va oferir la mà de la seva filla gran al germà de l'emperador, Eustaci, més un terç de les seves terres com a dot matrimonial. Enric va acceptar i es va signar el tractat de pau al mateix temps que el matrimoni. A començaments del 1210, Miquel va enviar Teodor, bisbe de Tzernikon, i Symeon Kounales, per trobar-se amb el duc venecià de Dirràquion, Marino Vallaresso, i negociar un tractat, el qual es va confirmar amb un jurament el 20 de juny. Amb aquest pacte, Miquel es reconeixia vassall de Venècia, acceptant ser l'administrador feudal de l'Epir, cosa que fou ratificat per escrit pel duc de Venècia Pietro Ziani (r. 1205–29). Miquel garantia als venecians grans privilegis i exempcions fiscals, les mateixes que havien acordat temps enrere amb l'emperador Manuel I Comnè (r. 1143-80), els va prometre també facilitar les exportacions de cereal cap a Venècia i assistir als venecians en cas de naufragi a prop de la costa epirota. Com a símbol de vassallatge, pagaria al duc de Dirràquion un tribut anual de 42 lliures o perpres d'or efectuat en dos pagaments i enviaria anualment dos brocats, l'un per vestir l'altar de la basílica de Sant Marc i un altre per al duc.