Casa d'Àustria233x233pxUbicacióMonarquia d'EspanyaCasa maternaCasa d'HabsburgTítols Rei d'EspanyaÚltim governantCarles II l'EmbruixatDestitucióGuerra de Successió Espanyola[editar datos en Wikidata] miniatura|Retrat de Felip II d'Espanya, obra de Sofonisba Anguissola. El Casal d'Àustria és el nom amb què es coneix la dinastia dels Habsburg, regnant a la Monarquia Hispànica en els segles i ; des de la Concòrdia de Villafáfila (27 de juny de 1506), en què Felip el Bell és reconegut com a rei consort de la Corona de Castella, i queda per al seu sogre, Ferran el Catòlic, la Corona d'Aragó; fins a la mort, sense hereus, de Carles II l'Embruixat (1 de novembre de 1700), que va provocar la Guerra de Successió Espanyola.
L'Emperador Carles V (Carles I d'Espanya) va acumular un enorme imperi territorial i oceànic sense parangó en la història, que s'estenia des de les Filipines fins a Mèxic a l'oest, i des dels Països Baixos, al nord, fins a Terra del Foc, al sud. A més de l'expansió ultramarina, i algunes conquestes (com Milà), aquest domini va ser resultat de l'addició de quatre dinasties europees: el ducat de Borgonya, Àustria, la Corona d'Aragó i la Corona de Castella; i va conformar la base del que es va conèixer com a Imperi Espanyol, sobretot a partir de la divisió de la seva herència (1554 - 1556) entre el seu germà, Ferran I d'Habsburg, i el seu fill, Felip II de Castella. Des de llavors, es pot parlar de dues branques del casal d'Àustria, els Habsburg de Madrid (dels quals tracta aquest article) i dels Habsburg de Viena (que van continuar regnant a Àustria fins al 1918).
La Monarquia Hispànica (també coneguda com a Monarquia Catòlica) va ser, durant tota aquesta època, la potència més gran d'Europa. Durant els anomenats Àustries Majors (Carles I i Felip II, tot i que també Carles II) va arribar l'apogeu de la seva influència i poder, sobretot amb la incorporació de Portugal i el seu extens imperi; mentre que els regnats dels anomenats Àustries Menors (Felip III, Felip IV i Carles II), coincidents amb el millor Segle d'Or de les arts i les lletres, van significar el que es coneix com a "decadència espanyola": la pèrdua de l'hegemonia europea i una profunda crisi econòmica i social.
La supremacia marítima espanyola al va ser demostrada amb la victòria contra els otomans a la batalla de Lepant (1571) i, després del contratemps de la Derrota de l'Armada Invencible (1588) en una sèrie de victòries contra Anglaterra en la Guerra angloespanyola (1585–1604). No obstant això, a mitjans del el poder marítim del Casal d'Àustria va patir un llarg declivi amb derrotes successives enfront de les Províncies Unides i després davant d'Anglaterra; durant l'any 1660, estava lluitant desesperadament per defensar les seves possessions exteriors dels pirates i corsaris. Al continent europeu, els Habsburg de Madrid es van involucrar en la defensa dels seus parents de Viena en la vasta Guerra dels Trenta Anys que, encara que va començar amb bones perspectives per a l'armada espanyola, va acabar de manera catastròfica després de la crisi de 1640, amb la revolta simultània de Portugal (que es va separar definitivament), Catalunya i Nàpols. A la segona meitat del , el Casal d'Àustria espanyol va ser substituït en l'hegemonia europea per la França de Lluís XIV.
Els inicis de l'Imperi (1504-1521) miniatura|esquerra|Joana I de Castella (r. 1504-1506), Kunsthistorisches Museum, Viena. miniatura|Arbre genealògic dels reis d'Espanya i la família del Casal d'Àustria (en blau).b Nota: Felip I només va ser rei de Castella. Espanya, tant a la seva configuració territorial com a la definició de la seva entitat estatal, no va arribar a presentar un aspecte semblant a l'actual fins a la mort del rei Carles II: amb ella es va produir l'extinció dels Dinastia dels Habsburg de Madrid, l'ascensió de Felip V i la inauguració de la dinastia Borbó i les seves reformes. L'àrea política referida -sobretot en la seva percepció exterior- com a Espanya era, de fet, la unió, en la persona del rei, de diverses entitats polítiques sortides de l'edat mitjana. La transcendència del matrimoni entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella l'any 1469 i les personalitats d'aquests reis van tenir molt a veure amb això, encara que també hi va intervenir l'atzar, que va anar frustrant alguns dels seus projectes i va fer triomfar d'altres. No havia estat l'única opció considerada, ja que era possible igualment una unió de Castella amb Portugal, bé sense Aragó (en cas d'haver triomfat la seva neboda Joana la Beltraneja en la Guerra de Successió de Castella) o bé amb ell (en cas d'haver sobreviscut el seu net, el príncep Miquel da Paz).
Espanya estava ara unida sota un únic governant, Ferran II d'Aragó. Com a únic monarca, Ferran va adoptar una política més agressiva que la que va tenir com a marit d'Isabel; va ampliar l'esfera d'influència d'Espanya a Itàlia, i la va enfortir contra França. Com a rei d'Aragó, Ferran va estar involucrat en la lluita contra França i Venècia pel control d'Itàlia; aquests conflictes es van convertir en el centre de la política exterior de Ferran com a rei. El primer ús de les forces espanyoles per part de Ferran es va produir durant la Guerra de la Lliga de Cambrai contra Venècia, on els soldats espanyols es van distingir en el camp de batalla al costat dels seus aliats francesos, a la batalla d'Agnadello (1509). Només un any més tard, Ferran es va unir a la Lliga Catòlica contra França, ja que va veure una oportunitat de perdre els regnes de Nàpols i Navarra, dels quals en mantenia una reivindicació dinàstica. L'any 1516, França va acceptar una treva que va deixar Milà sota el control francès i va reconèixer l'hegemonia espanyola a Nàpols i alsud de Navarra. El matrimoni de Ferran amb Germana de Foix, en cas d'haver sobreviscut el fill de tots dos, hauria trencat la unitat política de Castella i Aragó, però el seu fill Joan va morir sent un infant.
miniatura|Estendard dels monarques del Casal d'Àustria a Espanya, emprat des de 1580 cap fins a l'any 1668. La mort de Ferran va portar a l'ascensió al tron del jove Carles, com a Carles I de Castella i Aragó. La seva herència espanyola va incloure totes les possessions espanyoles al Nou Món i al voltant del Mediterrani. Després de la mort del seu pare, l'any 1506, Carles havia heretat el territori denominat Flandes o Països Baixos espanyols (on havia nascut i crescut) i el Franc Comtat. L'any 1519, després de la mort del seu avi patern Maximilià I, Carles va heretar els territoris Habsburg del Sacre Imperi Romanogermànic, i va ser escollit aquell mateix any com a Emperador amb el nom de Carles V. La seva mare va romandre com la reina titular de Castella fins a la seva mort l'any 1555 però, a causa del seu precari estat de salut, Carles va exercir tot el poder sense contemplacions, fet que va produir la sublevació coneguda com a Revolta de les Comunitats de Castella. Un cop sufocada la sublevació l'any 1521, igual que la simultània Revolta de les Germanies de València, l'Emperador i Rei Carles va ser l'home més poderós de la Cristiandat.
L'acumulació de tant poder en un home i una dinastia preocupava molt al rei de França, Francesc I, que es va trobar envoltat de territoris Habsburg. L'any 1521, Francesc va envaïr les possessions espanyoles a Itàlia i va inaugurar una segona ronda del conflicte franc-espanyol. Les Guerres d'Itàlia van ser un desastre per a França, que va patir derrotes tant a l'anomenada Guerra dels Quatre Anys (1521 - 1526), la batalla de Bicocca (1522) i la batalla de Pavia (1525, on Francesc va ser fet presoner), com a la Guerra de la Lliga de Cognac (1527 - 1530) i la batalla de Landriano (1529), abans que Francesc cedís i abandonés Milà, un cop més, en benefici d'Espanya.
Un Emperador i un rei (1521-1556) miniatura|450x450px|Un mapa dels dominis dels Habsburg després de la batalla de Mühlberg (1547) com es mostra en The Cambridge Modern History Atles (1912); les terres dels Habsburg estan pintades en verd. La victòria de Carles a la batalla de Pavia l'any 1525, va sorprendre a molts italians i alemanys i va suscitar les preocupacions que Carles s'esforçaria per guanyar encara més poder. El papa Climent VII va canviar de bàndol i es va unir a França i a importants estats italians contra l'Emperador Habsburg a la Guerra de la Lliga de Cognac. En 1527, a conseqüència de la incapacitat de Carles per pagar als seus exèrcits al Nord d'Itàlia, aquests es van amotinar i van saquejar Roma, forçant Climent i els successius papes a ser considerablement més prudents en els seus tractes amb les autoritats seculars; l'any 1533, el rebuig de Climent per anul·lar el matrimoni d'Enric VIII d'Anglaterra amb Caterina d'Aragó va ser una conseqüència directa del seu desig de no ofendre l'emperador i tenir potser la seva capital saquejada una segona vegada. La Pau de Barcelona, signada entre Carles i el papa l'any 1529, va establir una relació més cordial entre ambdós líders. De fet, el papa nomenà Espanya com a protectora de la causa Catòlica i va reconèixer Carles com a rei de Llombardia, a canvi de la intervenció espanyola per derrocar la rebel República de Florència.
L'any 1543, Francesc I, rei de França, va anunciar la seva aliança sense precedents amb el sultà otomà, Solimà I el Magnífic, i va ocupar la ciutat de Niça, controlada per Espanya, en cooperació amb les forces turques. Enric VIII d'Anglaterra, que tenia més rancúnia a França que a Espanya, es va unir a Carles en la seva invasió de França. Encara que l'exèrcit espanyol va ser completament derrotat en la batalla de Ceresole, a Savoia, a Enric li va anar millor i França va ser forçada a acceptar els termes. Els austríacs, liderats pel germà menor de Carles, Ferran, van continuar lluitant contra els otomans a l'est. Amb França vençuda, Carles es va poder ocupar d'un problema més antic: la Lliga d'Esmalcalda.
miniatura|esquerra|Carles I d'Espanya en la seva victòria contra els Protestants a la batalla de Mühlberg (1547), pintat per Ticià
La Reforma Protestant havia començat a Alemanya durant l'any 1517. Carles, per la seva posició com a Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, per les seves estratègiques possessions patrimonials situades al llarg de les fronteres alemanyes, i per la seva propera relació amb els seus parents Habsburg d'Àustria, va tenir gran interès a mantenir l'estabilitat del seu imperi. La Guerra dels Camperols alemanys havia esclatat a l'Imperi l'any 1524 i va devastar el país fins que va ser completament sufocada cap a l'any 1526. Carles, fins i tot estant tan lluny d'Alemanya, estava compromès a mantenir-ne l'ordre. Des de la Guerra dels Camperols, els protestants s'havien organitzat en una lliga defensiva per a protegir-se de l'Emperador Carles. Sota la protecció de la Lliga d'Esmalcalda, els estats protestants havien comès un gran nombre d'atrocitats als ulls de l'Església Catòlica -la confiscació d'alguns territoris eclesiàstics, entre altres coses- i havien desafiat l'autoritat de l'Emperador.