Almudena Grandes Hernández (Madrid, 7 de maig de 1960 - Madrid, 27 de novembre de 2021) va ser una escriptora espanyola en llengua castellana i columnista habitual del diari El País. Va guanyar el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles el 2018 i el Premi Jean Monnet de Literatura Europea el 2020 per la novel·la Los pacientes del doctor García (2017).' La major part de la seva obra tracta d'aprofundir en la història recent d'Espanya per a recuperar les petjades d'un passat ocult durant la dictadura de Francisco Franco. Grandes explica a través de les seves obres les claus de la societat espanyola de finals del segle XX i primeres dècades del , a través de les històries dels resistens. Autora amb gran vinculació cinematogràfica, sis de les seues obres van ser portades al cinema, i va ser patrona d'honor de la Fundació Acadèmica de Cinema.
Biografia Des de xicoteta va voler ser escriptora però, per voluntat de la seua mare, qui desitjava que es dedicara a una «carrera de xiques», va ingressar en la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, encara que segons va confessar ella mateixa haguera preferit estudiar llatí. Després de titular-se, va començar a treballar escrivint textos per a enciclopèdies. També va fer algun paper en el cinema (1982: A contratiempo, d'Óscar Ladoire).
Sent filla i neta de «escriptors de poesia aficionats», va afirmar que mai s'ha dedicat a un altre gènere que no fora el narratiu, gènere pel qual sentia «una gran passió i alhora una gran frustració». La primera novel·la que va publicar va ser Las edades de Lulú (1989), obra eròticaEmilie L. Bergman (2007): "Women Writers in Twentieth-Century Spain", in Mirrors and Echoes, Emilie L. Bergmann and Richard Herr (ed.). Berkeley, Los Angeles, London: University of California Press, page 2 que va guanyar el XI Premi La Sonrisa Vertical i va ser portada al cinema conjuntament amb Bigas Luna l'any següent, pel qual tots dos van ser nominats als premis Goya de 1991 en la categoria de millor guió adaptat. La novel·la va tenir un gran èxit i ha estat traduïda a més de 19 idiomes. El desmesurat èxit de la seua primera novel·la, segons declaracions de l'autora: «li va regalar la vida que ella volia viure i mai podrà saldar aqueix deute».
La seva següent novel·la, Te llamaré viernes (1991), ja apartada del gènere eròtic, no va tindre gran repercussió. Sí que la va tindre, en canvi, Malena es un nombre de tango (1994), que va ser portada al cinema per Gerardo Herrero el 1996. Aquest mateix any es va publicar una recopilació de relats titulat Modelos de mujer, alguns ja coneguts anteriorment per haver aparegut en alguna de les seves freqüents col·laboracions en la premsa. Un dels relats, El vocabulario de los balcones, inspirat en un poema del seu marit Luis García Montero, va servir de base per a la pel·lícula Aunque tú no lo sepas, que Juan Vicente Córdoba va dirigir l'any 2000.
L'octubre de 1997, va rebre a Itàlia el Premi Rosone d'Or de literatura pel conjunt de la seua obra. Va ser la primera vegada que es va entregar a un autor espanyol i la primera vegada a una dona.
Atlas de geografia humana (1998), Los aires difíciles (2002) i Castillos de cartón (2004) continuen l'obra novel·lística de l'autora. Com les seves obres anteriors, totes transcorren en l'Espanya de l'últim quart del segle XX o principis del , mostrant amb tècniques realistes i introspecció psicològica la vida quotidiana de personatges d'aquesta època.
El 2003, es van publicar una sèrie d'articles que havien aparegut en El País sota el títol de Mercado de Barceló i el 2005 va continuar la seva obra breu amb Estaciones de paso, un nou llibre de relats en el qual es recullen cinc històries curtes sobre el plantejament que diversos adolescents realitzen davant diferents situacions, que no són capaces d'entendre ni comprendre, però que, cxom que és la seva vida, han de viure.
La pel·lícula Los aires difíciles, basada en la seva novel·la homònima, es va estrenar el 2006; dirigida per Gerardo Herrero, va ser protagonitzada per José Luis García Pérez, Cuca Escribano i Roberto Enríquez.
El 2007 va publicar El corazón helado, extens i complex relat en el qual es plasma la vida de dues famílies espanyoles al llarg de gran part del . Aquesta novel·la va guanyar a l'any següent dos importants premis: el José Manuel Lara i el del Gremi de Llibreters de Madrid.
El 23 de març de 2007 es va estrenar la pel·lícula Atlas de geografia humana, basada en la seva novel·la. Protagonitzada per Cuca Escribano, Montse Germán, María Bouzas i Rosa Vilas, va ser dirigida per Azucena Rodríguez, amiga de l'escriptora. En 2012, la novel·la va ser adaptada al teatre pel dramaturg Luis García-Araus i representada en el teatre María Guerrero de Madrid amb direcció de Juanfra Rodríguez i un elenc integrat per Arantxa Aranguren, Nieve de Medina, Ana Otero i Rosa Savoini.
Durant el procés d'escriptura de El corazón helado va anar reunint documentació sobre la lluita clandestina de la resistència antifranquista en la postguerra, sobretot a través dels testimoniatges dels seus protagonistes, per a relatar episodis silenciats pels mitjans oficials i ignorats per la historiografia. Amb això va anar armant un cicle de sis novel·les que va denominar Episodios de una guerra interminable, en record de Los episodios nacionales del seu admirat Pérez Galdós. Abasten el període comprés entre 1939 i 1964, any dels XXV Anys de Pau proclamats pel règim, i alternen la ficció i la no ficció amb personatges que apareixen en diversos episodis però amb diferent nivell de protagonisme. Així mateix, l'autora projecta els fets narrats i les seues consseqüències fins a 1977-78 en uns epílegs redactats amb veu pròpia. Inés y la alegría (2010), -amb la qual es va iniciar la sèrie Episodios de una guerra interminable, que va obtenir a Mèxic el Premi Elena Poniatowska, va ser qualificada de «portentosa obra narrativa que, muntada en la tradició galdosiana escrita contra vent i marea, contra la tendència general en el nostre temps, de caminar amb presses, tant del costat de qui la construeix com de qui la llig».Almudena Grandes gana el Premio Iberoamericano de novela Elena Poniatowska, nota d'EFE reproduïda en El País digital, 12.10 2011; acceso 13.10.2011 Li segueixen El lector de Julio Verne (2012), Las tres bodas de Manolita (2014), Los pacientes del doctor García (2017), pel qual va aconseguir el Premi Nacional de Narrativa en 2018, i La madre de Frankenstein (2020). L'última, sense publicar en el moment de la seua defunció, es titula Mariano en el Bidasoa.
El 2019, Tusquets, la seua editorial de sempre, va publicar La ferida perpètua, una recopilació de part de les columnes que va escriure en El País des que va iniciar la seua col·laboració amb aquest periòdic en 2008.
Va morir a Madrid el 27 de novembre de 2021, als seixanta-un anys, a causa d'un càncer de còlon, i va rebre sepultura al Cementeri Civil de Madrid.
Línia ideològica de l'autora Va ser columnista habitual del diari El País i tertuliana dels programes de la Cadena SER. Es va significar sempre per les seves posicions polítiques d'esquerra, havent mostrat el seu suport públic a Esquerra Unida, així com a altres moviments socials. De cara a les eleccions generals de 2011, va manifestar el seu suport a la candidatura d'Esquerra Unida.Ellos 'se mojan' y 'eligen IU', El Mundo, 11 de noviembre de 2011. En les eleccions generals de 2015, no obstant això, va assegurar que no s'havia "decantat per cap partit", ja que, segons el seu punt de vista, "cap d'ells en aquests moments la representa ideològicament". En una entrevista concedida a l'abril de 2010, quan li van preguntar des de quan "tenia el cor inclinat cap a l'esquerra", va respondre que, "com tantes altres qüestions ideològices vitals dins de les quals s'assentisca el seu pensament, es va fer d'esquerres llegint".
L'autora també va assenyalar que Espanya, al llarg de la primera dècada de l'últim segle, s'ha convertit en un país de "carrinclons i rucs". Una societat, en la seua opinió, molt desagradable i insensible, plena de gent indiferent al sofriment dels altres sumida en el miratge de consumisme i materialisme. En la seua obra més recent, Los besos en el pan (2015), novel·la centrada en la temàtica de la crisi espanyola de 2008 (que va sacsejar a les classes socials mitjanes i baixes), va reivindicar la idea de: "tomar a viure amb dignitat, com els nostres avis". Aquesta idea és de summa importancia per a la novel·la, ja que en ella apareix reflectida en forma de diàlegs entre avis i nets, la "necessitat de recuperar la humilitat per a assumir la pobresa (que sempre s'ha trobat present a Espanya) com una qüestió contra la qual lluitar, sense que arribe a ser una lluita que excloga l'alegria i la il·lusio".
Quant al tema de la postguerra i la transició espanyola, assumptes entorn dels quals gira tota l'obra de l'autora, Grandes afirma que la cultura oficial que ha adquirit major difusió (respecte a la guerra civil i a la postguerra espanyoles) té molt a veure amb la versió silenciosa i evasiva que va mantindre la generació de "els avis", versió de la qual s'han alimentat les generacions posteriors, segons opina l'autora, "incapaces de comprendre íntegrament la història contemporània espanyola a causa d'aquest silenci generacional". Segons declaracions de l'autora, el franquisme va ser una dictadura prototípica a causa de la seua precisa aplicació progressiva del terror; se sembrava tota aqueixa repressió des del govern perquè ningú es moguera ni volguera canviar les coses. La transició espanyola va ser exhibida com a modèlica en països de tot el món, especialment en els d'Amèrica Llatina. En la seua opinió, des del punt de vista institucional, la transició va tindre un èxit sense precedents: introduint una democràcia inèdita i exemplar; sòlida i real. No obstant això, partint des d'un punt de vista moral, l'autora opina que la transició, encara trenta anys després de la seua implantació, ha resultat un fracàs en tant a ideologia per a la generació successiva: "no reconeixent les regles del joc establides en el anys 70". Malgrat això, Grandes va coincidir que: «Aqueixa generació (la de la transició) va fer honestament el que creia que havia de fen».
En una entrevista publicada a l'abril de 2010, l'autora va afirmar que la literatura és "vida per a la gent que està viva, et permet viure, a més de la teua pròpia vida, moltes altres vides". En la seua opinió, la literatura "dona ales i eleva als lectors sobre la realitat", per això, diu haver aprés moltes coses en la vida, però encara més, en els Ilibres que ha llegit. A més, l'autora també remarcava que la instintiva necessitat d'escoltar sobre altres històries i saber d'altres vides és la força que ens espenta com a éssers humans a llegir. Al seu torn, l'autora afirmava en la mateixa entrevista que el llenquatge es tracta de l'expressió del pensament, ja que només existeix allò que podem dir: "Si perdem paraules que nomenen coses estarem perdent també aqueixes coses; la gent no arriba a comprendre fins a quin punt el llenguatge pobre empobreix el pensament, les experiències i els plaers de la vida". Respecte a la passió que desperten la seua literatura i el seus lectors, Grandes també va afegir en l'entrevista de 2010: «Els meus lectors són la meua llibertat, mentre ells siguen ací, continuaré escrivint els llibres que crec que he d'escriure en lloc dels libres que uns altres creuen que he d'escriure. No obstant això, quan escric, escric per a emocionar-me a mi; per a convéncer a la lectora que jo soc (la més critica de totes); per a emocionar-los a ells; per a retornar-los, d'alguna manera, tot el que ells m'han donat a mi, perquè són la meua pell per a tota la vida».
Influències en la seua obra