Ferrer Bassa, també documentat com Jaume Ferrer Bassa, (Les Gunyoles (?),Diversos documents referits a personatges anomenats «Ferrer Bassa» entre els segles XII-XIV situen els seus orígens geogràfics i familiars a la zona d'Avinyonet del Penedès. A , s'arriba a precisar que podria haver nascut al mas conegut com "Castell de Les Gunyoles". 1285 – Barcelona, 1348) fou un pintor i miniaturista de la Corona d'Aragó, on va treballar de forma intensa per a la cort d'Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós.
Ferrer Bassa va abandonar la inicial influència francogòtica i, com altres pintors de la Corona d'Aragó, va rebre tant la influència de l'escola florentina com de l'escola senesa, després d'entrar en contacte amb aquests moviments durant una estada a Itàlia. Se'l considera, junt amb el seu fill Arnau, el fundador del principal obrador d'italianisme pictòric a Barcelona i arreu de la Corona d'Aragó, sota l'impuls àulic de la cort del rei d'Aragó.
Els historiadors de començament del segle XX el van anomenar el «Giotto català». Hi ha dades de la seva biografia a les ciutats de Saragossa i Barcelona entre els anys 1324 i 1348, quan es creu que va morir de pesta junt amb el seu fill i deixeble Arnau Bassa.
Vida Origen La seva vida personal ha estat relacionada amb un estil llibertí i amant de la bona vida, considerat per alguns historiadors un «Filippo Lippi a la catalana». El rei Jaume II, el 1315 i a instàncies de la seva esposa, Maria de Xipre, el va perdonar per l'assalt a tres donzelles. També se l'associa amb un ciutadà amb el seu mateix nom de Les Gunyoles (Penedès), que apareix esmentat en un document de 1320 acusat d'ofenses, un delicte que va suposar que Bernat de Fonollar ordenés la confiscació dels seus béns i un exili temporal. En cas de tractar-se d'ell, la seva vinculació amb Les Gunyoles podria ser d'origen familiar, ja que consta que el 1160 els comanadors de la preceptoria del Temple de les Gunyoles van atorgar unes terres per artigar i construir unes cases al terme del castell del municipi d'Olèrdola; a començaments del , un tal Pere de Bassa era el veguer de Vilafranca, i també es coneix un dret de propietat a favor d'un tal Ferrer Bassa el 1243, és a dir, s'identifiquen antecedents des de quasi dos segles abans. Viatge a Itàlia Entre l'encàrrec per a decorar les capelles a Sitges de 1324, i l'encàrrec del rei Alfons el Benigne per pintar els Usatges de Barcelona i Costums de Catalunya el 1333, hi ha un espai sense referències documentals sobre la seva activitat, llevat d'una compareixença judicial el febrer de 1325. Aquesta etapa d'entre vuit o nou anys s'ha identificat amb el període en el qual va viatjar a Itàlia, és a dir entre el 1325 i el 1332, quan es pensa que va visitar la Toscana i els monestirs d'Assís. La seva obra indica que va conèixer a Giotto, encara que no s'ha pogut determinar la possible trobada, podent ser a Itàlia o bé esdevenint aquesta influència de manera indirecta, a través d'Avinyó.
Treball per al rei d'Aragó Dos documents reials de 1333 i 1335 sobre pagaments, un d'ells amb la descripció pro suo salario seu labore venen a demostrar que estava al servei regular del rei Alfons. Alguns historiadors han atribuït a Bassa el títol de «pintor del rei», un càrrec que Sanpere i Miquel rebutja, ja que el primer que consta amb aquest càrrec oficialment va ser Lluís Dalmau.
Família Amb la seva esposa Blanca eren pares d'Arnau Bassa, el qual va formar part del seu taller, i de Blanca Bassa, que es va casar el març de 1347 amb l'escultor Jaume Cascalls. Aquest darrer va col·laborar també com a pintor al taller dels Bassa, si més no en uns treballs a Saragossa encarregats a Bassa. Probablement també eren fills seus Bartomeu, pintor que s'ha relacionat amb Jaume Serra, i Berenguer, mort el 1363 a mans d'un frener anomenat Simó Torres. La historiadora Rosa Alcoy considera que la falta de cap altra referència sobre Berenguer podria ser deguda a un lapsus calami a la nota de la seva mort i que en realitat es tracti de Bartomeu.
Tot i la fama i la gran activitat que tenia Ferrer Bassa, la seva situació econòmica no era gaire bona i quan la seva filla es va casar amb Cascalls, va haver de liquidar el dot en diversos pagaments a mesura que cobrava feines.
Ferrer Bassa va morir a causa de la pesta el 1348, en una data pròxima al 14 d'abril. El seu fill Arnau Bassa també va morir víctima de l'epidèmia aquell mateix any.
Taller Existeixen alguns documents dels anys 1340 que identifiquen i relacionen diversos pintors de Barcelona vinculats amb Ferrer Bassa. Un d'aquests documents de 1341 situa Bernat Vital i Bernat de Valls actuant conjuntament com a testimonis. També en qualitat de testimoni hi figura Joan Roger en altres documents, de 1341, de 1345 i de 1346, en aquest cas juntament amb Vicentius de Podio (o Vicenç Puig) i un tal Barata. Amb aquest cognom hi ha documentats a Catalunya dos pintors en la primera meitat del , fills de Ramon Barata, del que es desconeix la professió: Bernat Barata (fl 1314-1346) i el seu germà Francesc Barata, el qual va ser aprenent d'Aloi de Montbrai el 1341.
De qui hi ha constància específicament com a membres del seu taller és de Berenguer de Montserent, al qual Ferrer Bassa va pagar el sou durant 1346, i Galcerà Provençal, qui va entrar com aprenent el 30 de gener de 1348.
Al taller dels Bassa també van treballar-hi figures destacades com el seu fill Arnau Bassa o el seu continuador Ramon Destorrents, així com els encara no identificats Mestre de l'Escrivà i Mestre de Baltimore. Sovint es fa difícil discernir les diferents mans que van intervenir en una obra. En altres casos, s'acaba trobant l'autoria d'alguns treballs atribuïts inicialment al seu taller, com el cas del Retaule de Sant Marc de la Seu de Manresa atribuït a Arnau Bassa. Així mateix es creu que la traça del Mestre de l'Escrivà i la del Mestre de Baltimore es manifesta en bona part de les miniatures dels dos volums del Decretum Gratiani de la biblioteca Britànica i també en alguns motius decoratius del Llibre Verd, dues obres que no consten documentalment encarregades al seu taller.
El seu va ser el principal obrador del primer italianisme pictòric a Barcelona i a tota la Corona d'Aragó, moviment que tindria una segona onada a la segona meitat del , ja després de la seva mort, amb Ramon i Rafael Destorrents i el Grup d'Iravals, sense oblidar la línia italianitzant tarragonina del mestre de Santa Coloma de Queralt, que podria tenir una relació amb els treballs fets per Ferrer Bassa en aquelles terres, alguns recentment documentats.
Aquesta importància i reconeixement del taller dels Bassa a l'època va permetre, per exemple, que el rei Pere el Cerimoniós no fos qüestionat a Saragossa quan li va encarregar els retaules per al Palau de l'Aljaferia de la capital del reialme d'Aragó, tot i tractar-se d'un pintor català. A més, amb aquesta decisió, es pot afirmar que va ser Ferrer Bassa qui va portar als pintors aragonesos els coneixements de la pintura senesa i florentina.
El seu fill Arnau
A partir de 1345 el seu nom comença a aparèixer relacionat amb el del seu fill Arnau Bassa. El 23 de febrer de 1345 tots dos signen un conveni i una escriptura de reconeixement i el 10 de novembre de 1346 Ferrer Bassa va atorgar poders al seu fill Arnau, uns documents que permeten conèixer la seva majoria d'edat.
La presència del seu fill Arnau al taller no va impedir que aquest fes treballs pel seu compte com, per exemple, el Retaule de Sant Marc encarregat per a la capella que el gremi de sabaters de Barcelona, tenia a la catedral de la ciutat, tal com es recull a un document datat l'11 de desembre de 1346. Considerat el relleu natural, apareix explícitament esmentat al contracte de 1348 del monestir de Pedralbes per pintar una taula de Sant Antoní de Pàmies, on s'especifica la fórmula in defectu alterius, per tal d'assegurar que hi hagués continuïtat en cas de morir el pare.
Finalment van morir pare i fill el mateix any 1348. Una notícia del 26 de gener de 1350 ho confirma, ja que Pere el Cerimoniós va ordenar la liquidació econòmica d'un retaule iniciat pel seu taller per al convent de Sant Francesc de València, que no havia estat finalitzat.
El membre del seu taller Ramon Destorrents va acabar alguns dels treballs ja aparaluats i va continuar al servei del rei.
Estil Ferrer Bassa va abandonar la inicial influència francogòtica. Com d'altres pintors de la Corona d'Aragó, va rebre tant la influència de l'escola florentina com de l'escola senesa i se l'ha anomenat el «Giotto català».
Amb tot, no es creu que el seu giottisme sigui una influència directa de l'escola florentina, sinó dels germans Pietro i Ambrogio Lorenzetti, els quals van importar l'estil de Giotto des d'Assís cap a Siena.
Fa un tractament de la figura humana amb vigor, però sense duresa; una observació directa permet admirar com aconseguia grans efectes amb procediments senzills. S'afanya a volumetritzar els cossos des d'una perspectiva òptica més que anatòmica, amb la consegüent creació d'un tipus humà no gens esvelt amb unes proporcions reals dels cossos que oscil·len entre els sis i els set caps. Bona part de la sensació de realitat dels seus personatges es deu al dibuix, una mica convencional, de rostres ovalats amb llargs nassos, d'un vigor als traços de la cara, ben ajustats, que semblen donar-los tot el valor d'un realisme pur. El caràcter que atorga als rostres s'acosta molt als models senesos no exents, d'altra banda, d'algunes formulacions menys animístes de l'art florentí. Esment especial mereix el tractament que fa de les mans, amb uns dits llargs que, formant una mena de feix convergent, es doten de moviment, una característica que dona vida a la mà. Aplica als personatges una gestualitat que reforça l'expressivitat de cada figura, i explota la riquesa de colors i de recursos plàstics com els subtils jocs de llum i ombra.
Com la resta de trescentistes, inclosos els italians, presta més atenció a les figures que no pas a la natura i així les seves muntanyes estan poc treballades. A l'obra de Bassa el tractament de l'entorn natural adquireix una importància relativa i no conforma un paisatge determinat, sinó que l'artista escull elements inconnexos, com àrides construccions rocalloses què situa per acompanyar el relat. Tracta, doncs, els elements de forma individual sense configurar un concepte de totalitat com, per exemple, feia Giotto en establir una certa gradació de formes què generaven una relativa continuïtat.
Tampoc domina encara la perspectiva, si bé desenvolupa les narratives visuals i utilitza la geometria per insinuar un cert efecte de profunditat.
S'ha atribuït aquesta influència de l'escola senesa sobre Ferrer Bassa a un viatge per entrar en contacte amb la pintura del Trecento italiana; un viatge que s'hauria produït entre 1333 i 1339, unes dates en les quals no es tenen altres notícies seves ni cap encàrrec conegut. Podria haver estat a Siena on hauria contactat amb l'obra dels germans Lorenzetti, a Avinyó on va residir Simone Martini mentre pintava el Retaule Orsini, del qual va emular l'escena del davallament de la cel·la de Sant Miquel, i probablement també a Orvieto, prop de Siena, Assís i Arezzo.
El seu primer biògraf, en Sanpere i Miquel afirmava que «l'observació de les pintures de Pedralbes feia encara més deplorable la pèrdua de la seva obra, perquè no podem ni volem creure que no en fes d'altres pintures tan expressives per l'enèrgica factura com per la profunditat de llur sentiment religiós.»
Obra