El mont Kenya és la muntanya més alta de Kenya, i la segona més alta de l'Àfrica rere el Kilimanjaro i per sobre el mont Stanley. Els pics més alts de la muntanya són el Batian (5.199 m), el Nelion (5.188 m) i el Lenana (4.985 m). Està situat al centre de Kenya, just al sud de l'equador, al voltant de 150 km al nord-est de Nairobi.
La muntanya és un volcà isolat i extingit, que va entrar en erupció per darrer cop fa de 2,6 a 3,1 milions d'anys.
Als seus vessants s'hi troben diferents i variats biomes; les zones més baixes són de bosc sec, que canvien a bosc de muntanya de ginebrons i podocarpus al voltant dels 2.000 m, amb un cinturó de canya americana als 2.500 m, que canvia a un bosc superior d'arbres petis recoberts de molsa i líquens. Al voltant dels 3.500 m existeix una zona afroalpina, amb unes roques característiques i gegantines. Repartides al llarg dels set cims que formen la muntanya es troben dotze petites glaceres que estan reculant en extensió des de l'any 1850 i poden desaparèixer el 2050. Els vessants boscosos són una font important d'aigua per a bona part de Kenya.
L'àrea dels voltants de la muntanya es troba protegida perquè té l'estatus de parc nacional. El Parc Nacional i el bosc natural del mont Kenya han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El poble kikuyu ha cregut tradicionalment que Ngai, l'ésser suprem, viu al mont Kenya, anomenat per ells Kirinyaga.
El missioner Johann Ludwig Krapf juntament amb Johannes Rebmann van ser els primers europeus que van reportar l'avistament del mont Kenya, l'any 1849.Time Atlas of great explorations; La primera ascensió documentada va ser la feta per Halford John Mackinder, C. Ollier i J. Brocherel, el 13 de setembre de 1899. El cim més alt (Batian) és d'una dificultat tècnica elevada en l'escalada. Per contra, la clàssica ruta del Diamond Couloir és de dificultat moderada. El cim Nelion va ser escalat per primer cop per Eric Shipton l'any 1929, i Shipton i Bill Tilman van completar la travessa de la carena entre els dos pics més alts. El Point Lenana, de 4.985 metres, es pot fer caminant. El mont Kenya s'escala millor al gener o febrer per la cara sud, i a l'agost o setembre per la cara nord.
Nom L'origen del nom Kenya no és clar, però potser està relacionat amb les paraules Kikuyu, Embu i Kamba Kirinyaga, Kirenyaa i Kiinyaa que signifiquen "el lloc de descans de Déu" en les tres llengües.
Hi ha un grup de quatre cims a l'est dels principals cims que porta el nom dels colons europeus: Coryndon, Grigg, Delamere i McMillan.
Geologia miniatura|El mont Kenya era un estratovolcà i probablement s'assemblava al mont Fuji (que es mostra a dalt). Els pendents inferiors segueixen tenint aquesta forma, que és com s'estima l'alçada anterior. El mont Kenya és un estratovolcà que va estar actiu al Plio-Pleistocè. El cràter original era probablement més de 6.000 m, més alt que el Kilimanjaro. Des que es va extingir hi ha hagut dos períodes principals de glaciació, que es mostren per dos anells principals de morenes sota les glaceres. La morena més baixa es troba al voltant de 3.300 m. Avui les glaceres no arriben a menys de 4.650 m. Després d'estudiar les morrenes, Gregory va plantejar la teoria que en un temps tot el cim de la muntanya estava cobert amb un casquet de gel, i va ser això el que va erosionar els cims fins a com són avui. miniatura|Els cims centrals del mont Kenya són taps volcànics que han resistit l'erosió glacial. (D'esquerra a dreta: Point Thompson (4955 m), Batian (5199 m) i Nelion (5188 m)) Els vessants més baixos de la muntanya mai han estat glaçats. Actualment són principalment conreats i boscosos. Es distingeixen per valls escarpades en forma de V amb molts afluents. Més amunt de la muntanya, a la zona que ara és erma, les valls tenen forma d'U i són menys profundes amb fons més plans. Aquests van ser creats per la glaciació.
El vessant nord-est de la muntanya té molts cràters volcànics antics. El més gran d'aquests, Ithanguni, fins i tot tenia la seva pròpia capa de gel quan els cims principals estaven coberts de gel. Això es pot veure pel cim suavitzat. També són freqüents en aquesta zona els turons circulars amb vessants escarpades, que probablement són restes de petits respiradors tapats. Tanmateix, com que la muntanya restant és aproximadament simètrica, la major part de l'activitat s'ha d'haver produït a la zona central.
Les roques que formen el mont Kenya són principalment basalts, porfirites rombes, fonolites, kenits i traquites. Kenyte va ser informat per primera vegada per Gregory l'any 1900 després del seu estudi de la geologia del mont Kenya.
La geologia de la zona del Mont Kenya va ser descrita per primera vegada científicament per Joseph Thomson el 1883. Va veure la muntanya des de la propera altiplà de Laikipia i va escriure que era un volcà extingit amb l'endoll al descobert. No obstant això, com que només havia vist la muntanya des de la distància, la seva descripció no es va creure àmpliament a Europa, sobretot després de 1887, quan Teleki i von Höhnel van pujar a la muntanya i van descriure el que consideraven que era el cràter. El 1893 l'expedició de Gregory va arribar a la glacera Lewis a 5.000 m. Va confirmar que el volcà estava extingit i que hi havia glaceres presents. La primera enquesta exhaustiva per part dels europeus no es va dur a terme fins al 1966.
Cims esquerra|miniatura|Els principals cims i glaceres del Mont Kenya es troben prop del centre de la muntanya. Els cims del mont Kenya són gairebé tots d'origen volcànic. La majoria dels cims es troben prop del centre de la muntanya. Aquests cims tenen un aspecte alpí per la seva naturalesa escarpada. Típicament del terreny alpí, els cims i els gendarmes més alts es produeixen a la intersecció de les carenes. Els cims centrals només tenen algunes molses, líquens i petites plantes alpines que creixen a les esquerdes de les roques. Més lluny dels cims centrals, els taps volcànics estan coberts de cendres i sòls volcànics. La vegetació que creix en aquests cims és típica per la seva franja de vegetació. Els cims més alts són Batian (5.199 m), Nelion (5.188 m) i Pt Lenana (4.985 m). Batian i Nelion es troben a 250 m entre si, separats per la bretxa de la Porta de les Boires de 5.144 m. Coryndon Peak (4.960 m) és el següent més alt, però a diferència dels pics anteriors no forma part de l'endoll central.
Altres cims al voltant del nus central inclouen Pt Piggot (4.957 m), Pt Dutton (4.885 m), Pt John (4.883 m), Pt John Minor (4.875 m), Krapf Rognon (4.800 m), Pt Peter (4-757 m), Pt Slade (4.750 m) i Midget Peak (4.700 m). Tenen tots una forma piramidal escarpada.
Els cims perifèrics escarpats significatius inclouen Terere (4.714 m) i Sendeyo (4.704 m) que formen un parell de pics bessons al nord del nus principal. Junts, formen un gran tap paràsit. Altres cims notables inclouen The Hat (4.639 m), Delamere Peak, Macmillan Peak i Rotundu.
Glaceres miniatura|La glacera Lewis és la més gran del mont Kenya Les glaceres del mont Kenya es van retirant ràpidament. El Mountain Club of Kenya a Nairobi té fotografies que mostren la muntanya en el moment de la primera ascensió registrada el 1899, i de nou més recentment; el retrocés de les glaceres és molt evident. Les descripcions d'ascensions de diversos cims aconsellen l'ús de grampons, però això només és cert en alguns casos i en cotes més altes. Cada any s'acumula menys neu nova a l'hivern que es fon a l'estiu, fins i tot a la glacera Lewis (la més gran d'elles) a l'hivern, de manera que no hi ha formació de gel nou. Es preveu que siguin menys de 30 anys abans ja no hi haurà gel al mont Kenya. El retrocés i la desaparició de les glaceres poden ser causats pel canvi en les tendències de la temperatura o pel canvi en les tendències de les precipitacions. miniatura|L'elevació de gelades provoca lòbuls de soliflucció estampats per sota del turó Mugi. Els noms de les glaceres són (en el sentit de les agulles del rellotge des del nord):
Northey, Krapf, Gregory, Lewis, Diamond, Darwin, Forel, Heim, Tyndall, Cesar, Josef.
L'àrea total coberta per les glaceres a la muntanya es va registrar com a aproximadament 0,7 km² a la dècada de 1980, molt menys que la registrada per les primeres observacions, fetes a la dècada de 1890.
Relleus periglacials Tot i que el mont Kenya es troba a l'equador, les temperatures nocturnes congelades donen lloc a formes de relleu periglacials. Hi ha permagel uns quants centímetres (polzades) sota la superfície. El sòl poligonal està present a 3.400 m a l'oest del turó Mugi. Aquests monticles creixen perquè la congelació i el desglaç repetits del sòl atrauen més aigua. Hi ha periglacials presents al voltant de 4000 m on el terra s'ha esquerdat per formar hexàgons. La soliflucció es produeix quan les temperatures nocturnes congelen el sòl abans que es torni a descongelar al matí. Aquesta expansió i contracció diària del sòl impedeix l'establiment de vegetació.
Rius El mont Kenya és la principal zona de captació d'aigua de dos grans rius a Kenya; el Tana, el riu més gran de Kenya, i l'Ewaso Nyiro North. L'ecosistema del Mont Kenya proporciona aigua directament a més de 2 milions de persones. Els rius del mont Kenya han rebut el nom dels pobles dels vessants de la muntanya on flueixen a prop. El riu Thuchi és el límit del districte entre Tharaka Nithi i Embu. El mont Kenya és una torre d'aigua important per al riu Tana que el 1988 va subministrar el 80% de l'electricitat de Kenya mitjançant una sèrie de set centrals hidroelèctriques i preses.
La densitat dels rierols és molt elevada, sobretot als vessants més baixos que mai han estat glaçats. La capa de gel que cobria la muntanya durant el Pliocè va erosionar grans valls en forma d'U que acostumen a tenir un sol gran rierol. On encara es conserva la forma original del volcà en escut, hi ha hagut milions d'anys perquè els rierols erosionin el vessant del turó. Aquesta zona es caracteritza, doncs, per les freqüents valls fluvials profundes en forma de V. Es pot observar clarament la transició gradual de la vall glaçada a la fluvial.
Els rius que naixen al mont Kenya són els afluents de dos grans rius kenyans: els rius Tana i Ewaso Ng'iro. Molts rius del Mont Kenyan desemboquen al Sagana, que és un afluent del Tana, al qual s'uneix a l'embassament de Masinga. Els rius de la part nord de la muntanya, com el Burguret, Naru Moru, Nanyuki, Likii, Sirimon desemboquen a l'Ewaso Nyiro. Els rius del sud-oest, com el Keringa i el Nairobi, desemboquen al Sagana i després al Tana. Els rius restants al sud i a l'est, com el Kathitâ (riu més gran de Meru), Mutonga, Nithi, Thuchi i Nyamindi, desemboquen directament al Tana.
Història Natural El mont Kenya té diverses zones ecològiques altitudinals, entre la sabana que envolta la muntanya fins a la zona nival per les glaceres. Cada zona té una espècie de vegetació dominant. Moltes de les espècies que es troben més amunt de la muntanya són endèmiques, ja sigui al mont Kenya o a l'Àfrica oriental.
També hi ha diferències dins les zones, segons el vessant de la muntanya i l'aspecte del vessant. El sud-est és molt més humit que el nord, de manera que les espècies més dependents de la humitat poden créixer. Algunes espècies, com el bambú Yushania alpina, es limiten a certs aspectes de la muntanya a causa de la quantitat d'humitat.
Zones miniatura|Hi ha diferents zones de vegetació al voltant del Mont Kenya que varien segons l'altitud i l'aspecte. El clima del Mont Kenya canvia considerablement amb l'altitud, formant cinturons de tipus comunitaris. Al voltant de la base de la muntanya hi ha terres de cultiu fèrtils. La gent que viu al voltant de la muntanya ha conreat aquesta zona fresca relativament humida durant segles.