El castell de Barberà del Vallès és un edifici de Barberà del Vallès (Vallès Occidental), declarat bé cultural d'interès nacional. Investigacions recents l'identifiquen amb l'antiga casa de Santa Coloma, mentre que l'antic castell, situat prop de l'església de Santa Maria de Barberà, fou destruït pel terratrèmol de 1448.

Història La primera menció del lloc és de finals del , i el 1005, Guitard, vescomte de Barcelona, llegà en el seu testament la meitat del castell de Barberà i totes les pertinences que tenia dins del terme a la Seu de Barcelona, i l'altra meitat a la basílica de Sant Miquel. L'any següent, els comtes Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona confirmaren aquesta donació. El 1068, Adalbert Guitard i la seva esposa encomanaren la fortalesa a Berenguer Ramon, i entre aquesta data i 1108, Adalbert Guitard i Berenguer Ramon cediren a Berenguer Guadamir i a la seva esposa l'alou del castell, per tal que conreessin la terra i hi edifiquessin una casa. El 1080, el comte Ramon Berenguer II va cedir la senyoria sobre el castell de Barberà i altres indrets al seu germà Berenguer Ramon II.

Al , Bonfill Onesind, senyor de la casa de Santa Coloma, es va casar amb Sança, senyora de la vila de Polinyà, i al testament d'aquesta (1074) es descriuen els límits de l'extensa propietat, que ocupava gairebé tot el terme actual de Barberà a l'esquerra del riu Ripoll, excepte Ca n'Altimira, Can Llobateres i Can Ravella al nord. El 1158, el fadristern Ponç de Santacoloma va ingressar a la canònica de Santa Eulàlia del Camp, que el 1186 compraria tots els drets i la jurisdicció sobre el terme de Polinyà.

El 1232, el castlà del castell de Barberà era Bernat de Barberà, feudatari dels Montcada, i el 1318, Guilleuma de Montcada n'empenyorà la senyoria com a garantia d'un préstec que li féu el rei Jaume II. El 1320, Ramon de Barberà vengué el castell i el terme de Barberà a Bernat de Ribes per 18.500 sous. Aquest fou succeït per Berenguer de Ribes, Jaume de Ribes, Guillem Galceran de Ribes i, finalment, el clergue Joan Maurici de Ribes, que el 1460 els vengué a Pere Ramon de Vilanova i de Santacoloma, senyor de la casa de Santa Coloma, per 9.000 sous.

El seu fill Lluís Llop de Vilanova i de Gualbes va instituir hereu al seu nebot Galceran de Rosanes i de Vilanova, que fou succeït per la seva filla Elisabet, casada amb Gispert de Guimerà i de Margarit. En el seu testament del 1594, aquesta va llegar les seves possessions de Barberà al seu parent Bernat de Galceran de Pinós i de Santcliment, a qui el rei Felip III concedí la senyoria del castell el 1599. Fou succeït per Francesc Galceran de Pinós i de Corbera-Santcliment, Josep Galceran de Pinós i de Perapertusa, i Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí, a qui el 1702 Felip V va concedir el títol de marqués de Barberà. A mitjans de segle, el seu net Josep Galceran de Pinós i de Pinós-Urries-Alentorn-Sacirera, III marquès de Barberà, va haver de pledejar contra Josep de Carreras-Cruïlles-Rajadell i de Vallgornera, successor dels Ribes, per la possessió del castell.

Un cop acabada la Guerra de Successió, Felip V va ordenar l'enderrocament de les fortificacions. Posteriorment, van ser reconstruïdes, i durant el i , el casal va funcionar com a masia, habitada per masovers. A principis dels anys 1960, va ser adquirit per la Caixa d'Estalvis de Sabadell per a fer-hi el polígon PROVASA. A principis dels anys 1970, l'edifici va ser adquirit per una immobiliària amb la intenció de transformar-lo en restaurant o hotel, però el projecte no es portà a terme. Finalment, el 1988 fou adquirit per l'Ajuntament, que hi va promoure la instal·lació d'una escola-taller. Entre els anys 1989 i 1992 s'hi feren treballs de neteja i consolidació, i el 2001, després d'haver estat cedit a la Diputació de Barcelona, s'hi portà a terme un estudi històric i arqueològic previ a la seva adequació per a equipaments públics.

Arquitectura Unes cates fetes el 1971 hi posaren al descobert paraments de murs i un arc d'època preromànica o potser visigòtica. L'edifici actual és producte de la reconstrucció realitzada durant els segles  —la major data del 1604, data inscrita en un dels murs—, tot i que al va ser molt reformat, però manté la torre i la resta del mur dels segles anteriors.

Es tracta d'una construcció sòlida, amb bona part dels murs externs de pedra natural. A l'interior de i en un dels angles es veu part de la torre d'homenatge, d'una alçada regular (de 10 a 15 m), a prop de la qual hi ha dues cisternes. Originalment, al voltat de la torre hi havia una llissa o palissada, tal com ho feien els romans, i posteriorment, s'hi va construir un perímetre emmurallat amb uns petits merlets i sageteres, i un baluard atalussat adossat a la cantonada nord-oest. Al mur hi ha una poterna, i a l'interior, una galeria subterrània per a poder escapar. A l'angle sud-est i davant la façana principal queden restes de la capella, dedicada a Sant Silvestre i Santa Coloma, originalment d'estil gòtic senzill i reconstruïda al segons el gust de l'època. Tot el conjunt es troba envoltat per un fossat delimitat entre el mur de tancament i l'atalussat, que fa les funcions de contrafossat. L'accés principal, format per un gran portal de mig punt adovellat, està situat al sud i s'hi accedeix a través d'un pont; a més, hi ha dos accessos més, un situat a llevant i una petita entrada situada al costat de la cantonada sud-doest del recinte, comunicant directament amb l'interior del fossat.

A prop hi ha un jaciment paleontològic on s'han trobat restes de primats del Miocè, com l'anomenat Barberapithecus.

Referències

Vegeu també Castell de Cornellà Casa Mai-Pinós Casa Descoll Castell de Vilafortuny Torre del Baró (Barcelona) Torre Salbana Palau Solterra-Barberà Castell de Vilassar

Bibliografia

Categoria:Castells del Vallès Occidental Categoria:Monuments històrics del Vallès Occidental Categoria:Patrimoni monumental de Barberà del Vallès Categoria:Edificis de Barberà del Vallès