«Se canta» (coneguda també per altres noms), és una cançó tradicional occitana estesa a tota Occitània atribuïda a Gaston Fèbus (1331-1391)Institut d'Estudis Occitans 65: […] era famusa cançon de Gaston Fébus, aquiu Aqueras montanhas que tan nautas son [...] Nemausensis.com: Certains historiens le font remonter à Gaston Phébus qui l'aurait dédié à son épouse pour se faire pardonner son comportement volage. Whebdo: Gaston Phébus (1331-1391): Devint en 1343 Comte de Foix et seigneur de Béarn sous le nom de Gaston III. Prit le surnom de Phébus (soleil) pour illustrer sa blondeur et son désir de puissance. C'était un homme d'état puissant et indépendant, passionné de chasse et... de femmes. C'est pour se faire pardonner ses nombreuses infidélités qu'il écrivit ce chant destiné à son épouse retirée dans sa famille en Espagne. i considerada com a himne no oficial d'Occitània.Christian-Pierre Bedel: Peiralèu, 1999: Se Canta, l'hymne national occitan.Elisabeth Cestor: Les musiques particularistes: chanter la langue d'oc en Provence à la fin du XXe siècle, 2005, p. 112: Parmi les airs les plus connus, il y a Se Canta, l'hymne des félibres.
Una versió lleugerament modificada, «Montanhes araneses», és l'himne oficial de la Vall d'Aran des del 1993.Official Conselh Generau d'Aran website: Eth Plen deth Conselh Generau d'Aran a aprovat aué per unanimitat era letra oficiau der Imne Nacionau d'Aran, pr'amor qu'enquia ara non ne disposaue, a despièch qu'era cançon popular Montanhes Araneses siguesse reconeishuda coma imne d'Aran en 1993, declaracion que non venguec acompanhada dera letra corresponenta.
Nom «Se canta» (regionalment Se chanta, Se canti), també és coneguda com a «Aquelas montanhas» (var. Aqueras montanhas; Aqueres montanhes; Aquelei montanhas; Aqueli montanhas) o «La font de Nimes» (var. La fònt de Nimes; La hont de Nimes) o «Montanhes Araneses»
També és popular a l'Alt Aragó amb el nom de Aqueras montanyas o Aqueras montañas, cantada en aragonès, i amb una lletra similar.
Història L'origen de la cançó és antic i el veritable autor és desconegut, si bé la llegenda l'atribueix a Gaston Fèbus (1331-1391), Comte de Foix i vescomte de Bearn i Marsan. Segons aquesta llegenda, Gaston Fèbus, comte i poeta, s'hauria enamorat d'una princesa navarresa, que va ser obligada a tornar a Navarra. El Pirineu, per tant, serien una barrera per al seu amor i per això ell desitjava que s'esfondressin. La realitat és que li van imposar un matrimoni amb una princesa navarresa molt jove, que ell repudià després d'haver-ne rebut l'herència.
Originalment fou una cançó d'amor que amb el temps ha esdevingut una metàfora del sentiment del poble occità: és considerada per molts com l'himne d'Occitània d'ençà el començament del (també es considera un himne occità la cançó Copa Santa, però sol ser considerat l'himne sols de Provença).
Durant la Primera Guerra Mundial, va ser cantat per soldats d'infanteria bearnesos i bigordans a les trinxeres. El 2003, el diputat Joan de Lassala la cantà davant l'Assemblea Nacional Francesa per tal de denunciar l'abandonament que el seu territori rebia per part de l'administració central.[ Le fou chantant du haut pays, article de Marianne.] També va ser cantada el 2006 a la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'Hivern que es van celebrar a Torí, ja que una part de les proves se celebraren a les anomenades Valadas Occitanas.Occità llengua oficial del Jocs Olímpics d'Hivern de Torí
Alguns dels grups que l'han versionada són els Nadau, els Lou Dalfin i Patric exponents principals de la música occitana.
La versió aragonesa, popular a l'Alt Aragó amb el nom de Aqueras montanyas, fou recopilada pel grup aragonés Biella Nuei i cantada posteriorment, entre d'altres, pel cantautor José Antonio Labordeta.
El Febrer de 2002, es reempleçà l'atmetller pròxim a la Font de Nimes: ja que l'original, el famós ametller esmentat a diverses versions, va morir.The sign reads: Le Docte Collège des Consuls de Nîmes et la ville de Nîmes ont planté cet amandier pour que la Font de Nimes se perpétue le 9 février 2002.
Simbòlica de la cançó Se canta seria de fet no solament un himne d'amor i de nostàlgia envers la dona estimada, però igualment, i sens dubte sobretot, una cançó que fa secretament al·lusió a la cèlebre Croada contra els albigesos, el rossinyol simbolitzant l'accés a la dimensió mística en els càtars, les muntanyes i els obstacles materials i interiors travant aquesta, l'amor per la dona estimada reenvia finalment a la questa de l'amor espiritual.
Usos oficials La versió aranesa d'aquesta cançó es diu Montanhes araneses, és l'himne oficial de la Vall d'Aran segons l'article 4 de la Llei 16/1990 de 13 de juliol.Eth Plen apròve era letra der Imne d'Aran e inste ara UNESCO a reconéisher er occitan coma Patrimòni Mondiau dera Umanitat
A les Valls Occitanes el seu ús protocol·lari s'ha començat a implantar en virtut de l'aplicació de la Llei 482-99 relativa a les minories lingüístiques. Diversos ajuntaments han organitzat cerimònies d'hissament de la bandera occitana en els edificis públics oficials durant les quals s'ha interpretat Se canta i Copa Santa.
Fora d'aquest territori el seu ús no és oficial, tot i que s'ha utilitzat en alguns actes de rellevància mediàtica a França, així mateix s'ha celebrat per primera vegada a França una cerimònia semblant a les italianes en el municipi de Baratier el 19 de novembre de 2006.Baratier en Cairàs per un jorn capitala d'Occitània - Nòvas d'occitània
També esdevingué un himne oficial del Toulouse FC el 2010.TFC website: Depuis aujourd'hui, le TFC a trouvé un hymne, son hymne. Et le choix s'est porté sur « Se Canto », la ballade amoureuse la plus populaire de la région, que les plus fervents reprennent depuis toujours dans le virage Est. La Dépêche du Midi: «Se canto», l'hymne officiel du TFC, a raisonné pour la première fois dans l'enceinte du Stadium.
Versions i lletres miniatura|243x243px|Dialectes de l'occità La lletra de la cançó, com és d'esperar en una cançó tradicional i de transmissió oral, té moltes versions diferents locals cantades en els dialectes locals.
En la majoria de les versions, la lletra es basa en la versió atribuïda a Gaston Fèbus.
Tot i això, certes versions, com la versió pastoral i la versió de noces, no s'hi basen: tenen lletres diferents, però en mantenen la melodia. La segona versió d'Ardecha és escrita en forma jocosa i tampoc s'hi basa.
A sota hi trobareu transcrites i traduïdes un nombre de versions. Entre parèntesis a les versions occitanes hi ha versos extra que poden ser sentits a voltes, però que usualment no formen part de les lletres. Entre parèntesis a les traduccions catalanes hi ha petits aclariments.
També hi trobareu la versió aragonesa recopilada pel grup aragonés Biella Nuei.
A la versió de noces els parèntesis al començament de cada estrofa (i al començament d'alguns versos) indican qui es suposa que hauria de cantar aquella part de la cançó.
Totes les traduccions s'han fet intentant mantenir-se el més a prop possible de la versió original occitana (o aragonesa). Per això, a vegades els mots triats per la traducció poden ser mots no tan coneguts. En aquests casos, s'ha afegit entre parèntesis una traducció amb un mot més comú i molt sovint enllaços externs a la definició del mot en qüestió.