El Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) va ser un partit independentista d'inspiració comunista. Va ésser creat l'any 1968 a conseqüència d'una escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya com a partit independentista i revolucionari català d'orientació marxista.Vicenç Relats, Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978), Avui 16/06/2009 Inicialment només tingué implantació al Principat de Catalunya, però posteriorment també a la Catalunya Nord (setembre de 1971), al País Valencià (juliol de 1974) i a les Illes (febrer de 1976). El 2015 anuncià la fi de les seves activitats públiques.
Història Precedents El Front Nacional de Catalunya Als anys cinquanta l'oposició antifranquista passava per una època d'activitat limitada. Aquesta crisi també afectava el Front Nacional de Catalunya, un partit independentista. El principal eix del partit era el nacionalisme català, però també es preocupava per la qüestió social des d'una postura liberal, progressista i antimarxista. El FNC considerava que el seu àmbit nacional eren els Països Catalans, però la seva actuació anava únicament orientada a Catalunya.
En l'àmbit organitzatiu, per la impossibilitat de reunir tots els militants en clandestinitat, l'òrgan sobirà del FNC era el Consell Nacional, que estava format pels fundadors del partit i altres militants elegits pel mateix Consell Nacional. El Consell Nacional elegia un Consell Executiu o Secretariat que era l'òrgan directiu del partit.
La secció universitària del FNC A finals dels anys cinquanta el FNC va créixer considerablement amb la incorporació de joves que van entrar a la seva secció universitària. L'activitat de la secció universitària es va centrar, sobretot, a la Universitat de Barcelona. Algunes de les seves primeres accions van ser la participació durant el curs 59-60 en protestes contra l'Afer Galinsoga i la participació durant el curs 60-61 en la campanya per a demanar la creació de la càtedra en llengua catalana.
Un cop consolidada la secció, es va passar a dir Bloc d'Estudiants Nacionalistes. El BEN va editar una publicació amb el mateix nom que només va tenir dos números: un del maig del 1961 i un del primer quadrimestre del curs 61-62. Durant aquest temps, va estar adherit a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Això li va servir per incorporar simpatitzants i treballar amb la resta de forces polítiques de la universitat que també hi participaven, com Unió Democràtica de Catalunya i el Moviment Socialista de Catalunya. Quan la FNEC no va aconseguir acostar-se al Partit Socialista Unificat de Catalunya, la secció universitària del FNC va abandonar la FNEC per a poder col·laborar amb tots els partits antifranquistes.
Més endavant es va crear una secció sindical on es van trobar membres de la secció universitària amb el petit nombre de joves del FNC que no eren universitaris. Dins d'aquesta secció sindical es va crear una coordinació comarcal que el novembre del 1963 ja agrupava representants de deu comarques diferents.
Escissió dels joves del FNC A partir del 1963, els joves del FNC van anar evolucionant ideològicament. Per una banda, es van convertir al marxisme, que havien conegut a la universitat. D'altra banda, consideraven que l'acció política havia de tenir un abast que inclogués tots els Països Catalans, postura adoptada després d'entrar en contacte amb estudiants valencians a la universitat.
Aquesta evolució ideològica de les bases joves del partit va fer que el FNC passés a definir-se com a socialista a partir de la tardor del 1964. Malgrat que això signifiqués una postura obertament progressista, el canvi va ser bàsicament terminològic, sense canvis ideològics profunds.
A part de les diferències ideològiques, també en van aparèixer d'estratègiques. Mentre el FNC es limitava a fer agitació i mantenir contactes amb les direccions d'altres partits antifranquistes, els joves defensaven que calia participar en les lluites obreres i socials. És per això que els joves van entrar a participar en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i a les Comissions Obreres.
Al Consell Nacional del FNC de l'abril del 1966, Josep Ferrer, de la secció universitària, va presentar dos documents anomenats «Sobre la teoria i la pràctica del Front Nacional de Catalunya» i «El nacionalisme d'esquerra i el partit que necessita». Els documents no proposaven una estratègia alternativa ben definida ni eren un recull sistemàtic de crítiques, sinó que tenien un llenguatge conciliador. Malgrat tot, ja s'apreciaven els principals punts de desacord amb la resta de direcció: la necessitat d'un programa que combini les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals per a posar-lo al servei de les classes populars. Davant d'això la direcció va acordar un primer Congrés del FNC, precedit per un període previ de debat entre tots els militants.
Fins llavors, la direcció havia vist amb bons ulls l'esperit renovador del jovent, però a mesura que es concretava la posició de les bases joves, la direcció va anar veient pitjor les propostes. Al final, en comptes del Congrés del FNC, es va convocar un altre Consell Nacional el juny del 1968. Els joves pensaven que això podia servir per a destituir Josep Ferrer de la direcció i, potser, fins i tot expulsar els joves més conflictius. Per a evitar-ho, els joves van discutir i aprovar un document que Josep Ferrer va presentar al Consell amb un nombre elevat de signatures que l'avalaven. El document proposava una estratègia que unia la lluita nacional i social i tenia els Països Catalans d'àmbit nacional. Davant d'això, el Consell Nacional va nomenar una comissió paritària per a intentar evitar una escissió. La comissió estava formada per Jordi Vila i Joan Cornudella representant la direcció i per Josep Ferrer i Joan Armet representant el sector jove.
La comissió no va aconseguir trobar una entesa i va presentar un document al Consell Nacional del 25 de setembre de 1968 anomenat «Informe al Consell Nacional de la Comissió formada per tal de veure d'aclarir la crisi al Front». Al document s'explicaven els acords i desacords entre els dos sectors i n'acceptava l'escissió. Els punts d'entesa entre els dos sectors eren ideològics: la defensa de la independència dels Països Catalans i l'establiment del socialisme. Els punts de desacord eren en l'àmbit organitzatiu, estratègic i ideològic. En l'àmbit organitzatiu, els joves defensaven que la direcció fos elegida per representació proporcional, mentre que la direcció defensava mantenir el sistema llavors vigent mentre es mantingués la clandestinitat. En l'àmbit estratègic, els joves defensaven una política de base orientada a les classes populars per a conscienciar-les, mobilitzar-les i organitzar-les; mentre que la direcció defensava una política de pactes amb altres forces antifranquistes i assolir quotes de poder a les futures institucions democràtiques. En l'àmbit ideològic, els joves defensaven una concepció de la nació més teòrica i, sense explicitar-ho, marxista; mentre que la direcció defensava una concepció més sentimental. I, també en l'àmbit ideològic, els joves defensaven que les lluites nacional i social eren indestriables, mentre que la direcció subordinava la lluita social a la nacional.
Davant de la impossibilitat d'arribar a una entesa, es va pactar l'escissió. No són comuns els casos d'escissions amistoses com aquesta. En aquest cas, es pot explicar per diversos motius. Primerament, perquè tots dos sectors veien que la diferència ideològica era molt gran i clara. D'altra banda, el sector jove no tenia interès en conservar les sigles del Front Nacional de Catalunya, perquè no explicitaven el contingut de classe que consideraven que havia de tenir el partit. I, finalment, pel respecte mutu que hi havia: els joves admiraven els veterans per resistir al franquisme d'una forma que consideraven heroica i els veterans admiraven els joves per la renovació que representaven en el camp nacionalista.
Fundació i lluita antifranquista Fundació Després del Consell Nacional del FNC, els escindits van convocar una assemblea constituent del nou partit, que es va celebrar el març del 1969. Allà es va decidir prendre el nom de Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, amb connotacions tercermundistes.
A l'Assemblea Constituent es va aprovar el document que s'havia presentat al Consell Nacional del FNC del juny del 1968. El document es dividia en tres parts: bases teòriques, estratègiques i tàctiques. A les bases teòriques es definien com a objectius l'expulsió de les forces d'ocupació i la independència; la unitat dels Països Catalans; la creació de l'Estat socialista català; i la constitució d'una societat socialista catalana dins una societat socialista internacional. Com a línies estratègiques per a aconseguir-ho es proposaven la conscienciació de la doble opressió nacional i social; i l'organització de la classe treballadora i d'altres sectors populars en la lluita. I es proposaven com a objectiu tàctic l'assoliment d'una democràcia amb llibertat sindical i dret de vaga; llibertats polítiques d'associació, expressió i de garanties individuals; llibertats autonòmiques per Catalunya com, com a mínim, les recollides a l'Estatut de Núria; i estatuts d'autonomia pel País Valencià i les Illes Balears. A més d'aprovar aquest document, també es va utilitzar de base per elaborar una declaració de principis.
Organitzativament el PSAN es dividia en les bases d'enquadrament, l'Assemblea de Representants i el Consell Executiu. Les bases d'enquadrament estaven formades per diferents fronts de lluita i un servei de propaganda i estudis, que s'encarrega de les publicacions i els materials. Els fronts que tenia inicialment el PSAN eren el d'estudiants, el sindical, el d'ensenyament i el de comarques i poc després s'hi afegiria el front de barris. L'Assemblea de Representants estava formada per entre 15 i 20 persones que eren elegides pels militants dels fronts que representaven. Es reunien aproximadament un cop al mes. L'Assemblea de Representants elegia el Consell Executiu, que era més reduït. S'encarregava de la direcció política del partit i l'aparell de propaganda en depenia. El primer Consell executiu va estar format per Teresa Alabèrnia, Joan Armet, Salvador Casanova, Carles Castellanos, Rafael Castellanos, Josep Ferrer, Enric Padrosa, Josep Ribas, Blanca Serra i Pere Terrado.
En els primers moments tenia militants a Barcelona i voltants, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Maresme, Lleida, el Tarragonès, l'Alt Camp i el Gironès, tot i que els únics nuclis compactes van ser a Barcelona, al Vallès i al Maresme. Durant els primers moments va mantenir entre 50 i 100 militants que eren principalment estudiants, obrers autòctons i treballadors del sector terciari; amb alguns intel·lectuals, botiguers i pagesos. miniatura|Primera estelada del PSAN L'agost del 1969 van publicar el primer número de Lluita, un butlletí teòric que tractava tant de la situació general com de la línia d'actuació del partit. A la capçalera del primer número hi havia un mapa dels Països Catalans, les consigna socialisme i independència i una estelada.
Lluita antifranquista Per a l'Onze de Setembre de 1969 va editar un full on cridava els treballadors a dirigir la lluita nacional i valorava la participació de les Comissions Obreres a la diada. També es van tirar papers, fer pintades i col·locar banderes. Per una acció d'aquestes la policia espanyola va detenir Joan Gallart, Josep Ribas i Josep Serra Kiel al barri del Congrés, pensant en un primer moment que eren militants del Front Nacional de Catalunya.