Baltasar Saldoni i Remendo (Barcelona, 4 de gener de 1807 - Madrid, 3 de desembre de 1889) va ser un compositor, musicògraf i pedagog català.
Biografia Neix el diumenge 4 de gener del 1807 a Barcelona, a les 20:00, i és batejat el dia 6 del mateix mes a l'església dels Sants Just i Pastor. Els seus pares eren José Saldoni i Teresa Remendo, morta dos anys després (el seu pare es va tornar a casar, amb María Durán).
Va començar els estudis a una escola al costat de la capella de Nostra Senyora de Montserrat de Barcelona, al costat de la duana, anomenada Procura. Els estudis musicals els comença a Santa Maria del Mar amb set anys sota la direcció del Mestre de Capella Francesc Andreví i Castellar. Als deu anys va a la Capella de música de Santa Maria del Pi amb el mestre Francesc Sempere. El 15 de març del 1818, als onze anys, va ser admès a l'Escolania de Montserrat on va estar quatre anys i mig, sota el mestre Jacint Boada i Casanoves i Simó Guardiola com abat.
Marxa cap a Barcelona el juliol de 1822 a causa de la guerra, però continuà l'estudi de la composició sota Francesc Queralt, Mestre jubilat de la Catedral de Barcelona, i piano i orgue amb Mateu Ferrer i Oller. A les esglésies de Santa Maria del Mar, Sant Cugat i el convent de Sant Francesc van ser les primeres on es donà a conèixer com a organista i compositor. El 29 de novembre del 1824 va fer les oposicions per a organista a Santa Maria del Mar, però no les aprovà per mancança del títol de sacerdot. Segons ell, va ser l'únic fet que el va deixar fora de la prova, ja que els altres cinc opositors van fallar el to de l'antífona i van tocar peces d'altres autors i ell el va encertar i a sobre va compondre l'antífona per a aquell esdeveniment.
Estudià a fons tot el necessari per a la composició de música escènica (italià i francès, obres estrangeres i nacionals, harmonia, i els mecanismes de la veu) i el 1825 compon la seva primera òpera, El triunfo del amor, però no deixà de banda les composicions sacres.
El 1829 viatja a Madrid, on hi ha Ramón Carnicer, un altre compositor català que li ajuda a instal·lar-se en la Cort, i a ampliar els seus estudis de música. Un any després, el 1830, Carnicer i Francesco Piermarini li ofereixen esser professor de solfeig i vocalització al Conservatorio de Música Maria Cristina, amb 8000 reals de sou. Per aquesta classe escriu el Método de solfeo y canto, molt reconegut fins i tot per grans músics europeus. El 1831 compon Saladino e Clotilde, obra de la qual es van interpretar fragments al Teatro de la Cruz –mai es va interpretar sencera perquè, segons ell, l'argument era massa llibre per la censura literària de l'època-. Escriu també Los enredos de un curioso el 1832 i Ipermestra el 1837, en italià amb llibret de Pasini. Aquesta última obra va tenir més èxit –amb una gira per tota la península–. S'hi mostra com un compositor consolidat. Va viatjar a París el 1838 per conèixer el Conservatoire de Paris (que va estar model pels de la resta d'Europa i Rússia) i la vida musical i operística. Allà es va allotjar a l'hotel Favart i ja havia comptat amb l'apreciació de les seves obres per part de Luigi Cherubini, Rubini, Caraffa, Bordogni i Sor.
En tornar de París el 1839 és ascendit a mestre de cant al Conservatorio amb un sou de 12000 reals i per aquella època tenien molta fama els seus valsos i rogodons al Real Palacio. El 1840 escriu Cleonice, Regina di Siria, estrenada al Teatro de la Cruz, amb menys èxit que Ipermestra, i amb un absolut fracàs a Barcelona un any després. L'autor pensa que va ser causat per una mena de complot contra la seva figura degut al gran prestigi que estava tenint, pel fet que els cantants no fessin cap esforç en fer-la bé (per exemple, una de les cantants va suprimir un passatge de dues octaves per una nota llarga)
El 31 d'octubre del 1843 es va casar amb Dolores Franco, alumna seva, que va morir deu mesos més tard donant a llum la primera filla. Està enterrada al cementiri de San Nicolás de Bari. Aquesta pèrdua li va afectar molt, però per la responsabilitat que li demanava la seva filla va fer un petit viatge des del 10 de juny del 1844 per Hellín, València, Barcelona i Esparreguera, on va prendre uns banys que li van fer recuperar-se.
Va tornar a la seva vida i va començar a fer la música per al llibret que va comprar el 1841 a Barcelona de Savinelli, marit de la prima donna Matilde Palazzesi. El fet que altres compositors com Giuseppe Lillo o Donizetti ja tinguessin obres amb el mateix argument li va fer desistir tot i que ja tenia el primer acte musicat. Va començar llavors a compondre Boabdil, el último rey moro de Granada amb llibret de González Aurioles, i sota la idea de poder contribuir a la creació d'una òpera nacional –encara que després va encomanar la traducció del llibret a l'italià-. Finalment no va ser representada, ni tan sols en italià, però sí que es van tocar algunes parts com a assaig al Liceo de Madrid el juny de 1845.
El 23 d'abril del 1846 mor la seva filla Carolina, i el novembre del mateix any rep la condecoració de Caballero de la Real Orden de Carlos III. Va continuar dedicant-se a les seves classes i fent composicions (sobretot per a orquestra, ja que va ser nomenat mestre compositor i director de l'orquestra del Teatro del Príncipe –Teatro Español- entre el juliol de 1848 i 1851) A partir del 1850 comença a recopilar informació dels músics espanyols, material pel llibre Efemérides de músicos españoles el 1860 (que acabaria sent el Diccionario biográfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles). El 1853 va publicar la Reseña histórica de la Escolanía o Colegio de música de la Virgen de Montserrat, en Cataluña, desde 1456 hasta 1856 El mateix any va fer El rey y la costurera, una sarsuela amb llibret de Brusola que no es va representar, i el 1855 va tornar a fer una òpera, que tampoc no va reeixir estrenar: Guzmán il buono, amb llibret en italià de Domingo Anacri. En aquesta dècada va escriure moltes cançons en àlbums dedicades a amics, senyoretes o al·legats. El 27 de setembre del 1857 es casà amb Carmen Romero, de vint anys.
A la dècada de 1860 compon moltes romances i himnes, i també obres historiogràfiques (surt a la llum Efemérides de músicos españoles, así profesores como aficionados) i Cuatro palabras sobre un folleto escrito por el maestro compositor Sr. Don Francisco Asenjo Barbieri (1864) Guanyador el 1864 del premi Ploma d'Or organitzat per Anselm Clavé per Coro a voces solas. El 20 d'abril d'aquest mateix any va perdre la seva filla Elvira, de cinc anys i només li queden Laura i Leopoldo.
A la dècada de 1870 encara compon algunes obres, però està centrat sobretot en l'activitat d'escriure i completar finalment el seu Diccionario biográfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles, entre 1868 i 1881. Va invertir molt de temps i diners, demanant informació i ajuda a amics i fins i tot posant anuncis a la premsa musical per a recaptar dades. Molt poca gent va col·laborar i encara menys es van interessar pels tres primers toms de la col·lecció. El maig del 1873 és nomenat membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, la qual va emetre un comunicat per a donar empenta al Diccionario, que havia deixat abandonat per aquestes raons. És curiosa la manera d'ordenar la informació: en lloc de l'ordre alfabètic, les figures que hi apareixen ho fan mitjançant la seva data de naixement (com que és gairebé impossible conèixer aquest tipus de dades, Saldoni feia al final de cada tom un índex amb els noms de les persones que feien anys en aquell mes) El publicà el 1881, quan ja comptava amb 74 anys.
Morí a Madrid i hi fou enterrat, al cementiri Sacramental de San Miguel, Santa Cruz, Santos Justo y Pastor y San Millán.
Distincions Professor, inspector, vocal de la junta facultativa i degà del Conservatori de Madrid. Director de la junta facultativa del Liceo de Madrid. Soci corresponsal del Liceo artístico y literario de La Habana (1844) Nomenat membre de la Real y Distinguida Orden Española de Carlos III (novembre del 1846) Mestre compositor i director d'orquestra del Teatro del Príncipe (Teatro Español) (juliol 1848/1850) Membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (maig del 1873)
Obres Escrits musicals TítolData de publicació Lloc de publicacióComentarisVeinticuatro solfeos para contralto y bajo1837MadridNuevo método de solfeo y canto para todas las voces1839Reseña histórica de la Escolanía o Colegio de música de la Virgen de Montserrat, en Cataluña, desde 1456 hasta 1856, con un catálogo de algunos de los maestros…1856Madrid, RipollésEfemérides de músicos españoles, así profesores como aficionados1860Madrid: Imprenta La EsperanzaCuatro palabras sobre un folleto escrito por el maestro compositor Sr. Don Francisco Asenjo Barbieri1864Madrid: Imprenta Antonio Pérez DubrullHi ha una segona edició Barcelona: Isidro Torres, 1890; i una edició facsímil de J. Torres, Madrid: Ministerio de Cultura-Centro de Documentación Musical, 1986Diccionario biográfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles1868-81Madrid: Imprenta Antonio Pérez Dubrull
Música escènica TítolData de creacióLlibretistaComentaris El triunfo del amor1825José AlegretOpereta en 1 acte. Estrenada a Barcelona el 1826 al saló de José Alegret (autor de la lletra), amb l'orquestra del Teatre de la Santa Creu. Com a tiple Roig i Torredà, com a tenor Grau i com a baix Sayrols.Saladino e Clotilde1831Òpera en 2 actes. D'aquesta òpera va cantar en Sr. Pasini una cavatina al Teatro de la CruzLos enredos de un curioso1832F. Enciso, colaboradores F.Piermarini/P.Albéniz/R.CarnicerOpereta en 2 actes. E:BcIpermnestra1837I. PassiniÒpera en 2 actes. Estrenada el 20 de gener de 1938 al Teatro de la Cruz de Madrid, amb la senyora d'Alberti com a prima donna. En les vuit primeres representacions va ser cridat a l'escenari el compositor. Impresa també per a cant i piano i piano sol per l'editor Lodre.Cleonice, Regina di Siria1839Òpera en 2 actes. Estrenada el 24 de gener de 1840 al Teatro de la Cruz de Madrid per la Sra. Viló i els Srs. Calvet i Unanue, cantants. Van cridar l'autor perquè pugés a l'escenari. Hi ha arranjaments d'algunes peces per a cant i piano i piano sol.Maria di RohanSavinelliSaldoni va comprar el llibret a Barcelona el 1841, però com que dos anys abans a Nàpols ja l'havia musicat Giuseppe Lillo sota el nom Il Conte di Chalais i Donizetti en tenia una altra sota el nom de Maria di Rohan, tot i que ja havia fet el primer acte, va deixar de banda el projecte Boabdil, último rey moro de Granada1844M. González de AuriolesÒpera en 3 actes. Traduïda a l'italià per Domingo Anacri.El rey y la costurera1853V. BrusolaSarsuela en 3 actesGuzman Il Buono1855D. AnacriÒpera en 3 actesLa corte de Mónaco1857R. de NavarreteSarsuela 1 acte. Estrenada al Teatro de la Zarzuela, Madrid el 16 de febrero del mateix any, per les senyores Santa María i Soriano, i els senyors “Sanz, Sala, Becerra, etc.etc.etc.” E:MsaLos maridos en las máscaras o No más bailes1864W. AygualsSarsuela en 2 actes. Estrenada el divendres 26 d'agost de 1864 al Teatre dels Capms Elisis de Barcelona, amb Juana Bautista Fosa de Ferrer (tiple), Federico Astort (primer tenor), Eleuterio Maristany (baríton), Ramon Ferrer (segon tenor), Sr. Roca (part de Moro) “A la segona escena van ser cridats els autors a l'escenari després de la peça concertant, ja que el de la música havia marxat a Madrid”
Orquestra