Roman Raymond Polanski (París, 8 d'agost de 1933) és un director de cinema polonès nascut a França. Durant tota la seva trajectòria, ha estat guardonat amb nombrosos premis, entre els quals destaquen un Oscar i un Globus d'Or al millor director.
Biografia Infantesa Polanski va néixer a París el 1933 en el si d'un matrimoni d'emigrants jueus polonesos. El seu pare Ryszard Polański, pintor d'escàs èxit, es va canviar el cognom el 1932 i va passar a anomenar-se Ryszard Liebling, de manera que el nom legal de Polanski va ser Rajmund Roman Thierry Liebling, fins a la seva tornada a Cracòvia (Polònia), a primers de juliol de 1936, on va recuperar el seu cognom original polonès i va passar a dir-se Rajmund Roman Thierry Polański, responent al sobrenom de Romek, diminutiu de Roman. La seva mare, de soltera anomenada Bula Katz, era d'origen rus i es va educar en la religió catòlica perquè la seva mare ho era, encara que el seu pare (avi matern de Polanski), de cognom Katz, era jueu asquenazita. Bula Katz era una dona sofisticada -va servir de model a Faye Dunaway en Chinatown- i estava divorciada quan es va casar amb Ryszard Liebling el 1932. Només van tenir un fill junts. Es van instal·lar al número 5 de la rue Saint-Hubert, a París, on va viure Polanski els tres primers anys. En l'arbre genealògic de Polanski, per tant, hi ha arrels jueves en un 75% (els seus avis paterns i el seu avi matern, Katz) i un 25% d'arrels russes catòliques (la seva àvia materna). Els pares de Polanski no practicaven la religió jueva i Roman Polanski no va rebre educació religiosa, ni jueva ni tampoc catòlica, ni a París ni després a Cracòvia.
Pels seus orígens jueus, va experimentar en carn pròpia els mals de la Segona Guerra Mundial, ja que poc abans de començar el conflicte es va mudar amb els seus pares de París a Cracòvia (Polònia), creient que hi estarien més segurs. El fet d'instal·lar-se a Polònia va esdevenir la primera, de les moltes, desgràcies de la seva vida. Durant la guerra, va perdre la seva mare -catòlica, però "classificada racialment" com a jueva per part de pare- en el camp d'extermini d'Auschwitz, en algun moment de 1943, al costat d'altres familiars. El seu pare, malgrat que va estar també reclòs dos anys al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen, va sobreviure, i es convertí en un dels pocs supervivents polonesos de l'Holocaust. Durant la guerra, Polanski va sobreviure al gueto de Cracòvia i després, després de viure com un captaire al carrer, va aconseguir escapar dels nazis fent-se passar per fill catòlic en famílies d'acollida, primer els Wilk, a Cracòvia, després els Putek i els Buchala, al poble de Wysoka, a partir de juliol de 1943 i fins a l'alliberament per l'exèrcit soviètic el gener de 1945, tal com va relatar el cineasta en les seves memòries.
Els primers curtmetratges Després de la guerra, sent molt jove, ja va començar a interessar-se pel món del cinema i va començar la seva carrera com a actor teatral. Més tard, va cursar estudis a l'Escola de Cinema de Łódź, on va conèixer el prestigiós director Andrzej Wajda, que l'animà a seguir la carrera cinematogràfica.
El seu primer curtmetratge, el va realitzar amb només 21 anys. Es tractava de Rower (La bicicleta, 1955), en el qual ell també actua en el paper principal. El van seguir Rozbijemy zabawę... (1957), Uśmiech zębiczny (1957), Dwaj ludzie z szafą (1958), Lampa (El llum, 1959) i Gdy spadają anioły (1959). Durant el rodatge d'aquesta pel·lícula, el jove Polanski, de 26 anys, va començar un romanç amb l'actriu principal, Barbara Kwiatkowska-Lass, de 19 anys, amb qui es va casar en aquell mateix any i de la qual es va divorciar el 1962.
Els tres primers llargmetratges Això li va servir per a poder realitzar el seu primer llargmetratge a Polònia: El ganivet a l'aigua (rodada el 1961, però estrenada el 1962), amb el qual va aconseguir una nominació per als premis Oscar, dins la categoria a la millor pel·lícula estrangera. La cinta ja mostrava algunes de les característiques de les seves següents produccions, pel seu gust pels ambients claustrofòbics, en col·locar només tres personatges (una parella i un desconegut) que naveguen en un petit vaixell. Poc després, Polanski va realitzar els seus últims curtmetratges: Le Gros et le maigre (1961), que va rodar a França i amb el qual va aconseguir diversos premis, i Ssaki (1963).
Gràcies al reconeixement recollit amb El ganivet a l'aigua, Polanski va rodar Repulsió (1965). Va escriure el guió juntament amb el seu amic Gérard Brach i va comptar amb una banda sonora del també íntim Krzysztof Komeda, que ja havia realitzat diverses composicions musicals per als curts de Roman. Aquesta pel·lícula va ser ja produïda per una companyia més o menys important i va significar la seva primera gran producció al Regne Unit, amb Catherine Deneuve com a estrella principal i amb un argument de thriller psicològic que li va valer diversos premis, inclòs l'Os de Plata al festival de Berlín d'aquest any.
El 1966, va filmar Cul de sac, de nou al Regne Unit, amb Donald Pleasence com a protagonista, en la qual, a part de l'ambient claustrofòbic tan característic de l'autor, deixa veure indicis d'un humor negre molt particular que acompanyarà algunes de les seves millors pel·lícules. Cul de sac va obtenir l'Os d'Or al festival de Berlín, així com molts altres premis.
El director polonès va mostrar en aquests tres primers títols, amb distribució internacional, totes les claus del seu cinema. Els tres films desprenen un aire de llibertat i de desimboltura creativa alhora que comparteixen un domini magistral dels recursos narratius. En totes aquestes, hi ha una posada en escena d'arrel clàssica, encara que oberta als refrescants aires de la nouvelle vague i dels nous cinemes europeus emergents. Hi caben des dels primeríssims plànols -el rostre de Catherine Deneuve profusament explorat en Repulsió, els innombrables plànols de detall- fins als plans generals d'impacte -el llac dEl ganivet a l'aigua, la platja de Cul de sac-, passant pel freqüent ús de la càmera a l'espatlla, els grans angulars o els efectes de muntatge reforçats pel treball sonor, tot això sense menysprear l'ús canònic del pla/contraplà. També s'hi observa la peculiar manera que té l'autor d'entendre el realisme. Enamorat de la ficció, a Polanski li agrada evidenciar en tota la seva dimensió el costat tragicòmic, fins i tot grotesc, de l'existència.
Relació amb Sharon Tate El 1967, Polanski va fer el gran salt als Estats Units amb el rodatge de The Fearless Vampire Killers, primer film que va rodar en color. Era una paròdia de les pel·lícules de vampirs de l'època, i li va permetre mostrar els seus dots interpretatius i el va consagrar en el mercat nord-americà. La pel·lícula va ser destrossada a causa de l'excessiva censura de l'època i només va poder ser vista de manera íntegra temps després.
Abans i durant el rodatge, va començar una relació amorosa amb l'actriu Sharon Tate, de 23 anys (tot i que ella es trobava sortint llavors amb un prestigiós perruquer de Hollywood, Jay Sebring), amb qui es va casar el gener de 1968 a Londres.
Polanski, de 35 anys, es trobava en la millor etapa de la seva vida, com va reconèixer ell mateix, i el 1968 va rodar als Estats Units una de les seves pel·lícules més emblemàtiques i polèmiques: La llavor del diable. Interpretada per l'actriu Mia Farrow, la cinta va obtenir nombrosos premis (entre aquests, diverses nominacions a l'Oscar), i va aconseguir èxit internacional i gran repercussió. El rodatge va tenir lloc, a part dels estudis Paramount, en el llegendari edifici novaiorquès anomenat Dakota, aviat un edifici de mala sort per a alguns dels seus inquilins: el compositor habitual de Polanski, Krzysztof Komeda, hi va morir a l'any següent d'accident, i John Lennon va ser agredit mortalment per un psicòpata a les seves portes.
La desgràcia va continuar i aquesta vegada molt de prop. Per aquell temps, Polanski s'havia mudat a una enorme mansió al 10050 de Celo Drive, a Los Angeles (Califòrnia), on va tenir lloc un dels esdeveniments que marcarien la seva vida, tant personal com cinematogràfica. La seva dona, l'actriu Sharon Tate, que es trobava embarassada de vuit mesos, va ser una de les víctimes de la massacre que la banda de Charles Manson va realitzar en aquesta casa. Els successos van tenir lloc mentre Polanski es trobava a Londres preparant un altre llargmetratge que mai va acabar. Els fets van passar la matinada del 9 d'agost i Polanski tenia al cap tornar el dia 12 a terres nord-americanes, després d'haver estat des del 20 de juliol a la capital britànica.
Després d'un període d'inactivitat, va tornar al cinema el 1971 amb Macbeth, en una personal adaptació de l'obra de Shakespeare. La pel·lícula va ser el primer fracàs comercial de Polanski, encara que a Anglaterra va funcionar bé. Destaca en la pel·lícula la matança realitzada pel protagonista sobre les escortes del rei, que fa al·lusió als assassinats de la seva esposa i amics. El 1973, va viatjar a Itàlia per rodar Què?, una comèdia absurda amb Sydney Rome i Marcello Mastroianni que conté algun dels moments més divertits de la seva filmografia. La pel·lícula va tornar a ser un fracàs als Estats Units, però a Europa va aconseguir un notable èxit, sobretot a França, Itàlia i Alemanya. A l'estat espanyol, va ser prohibida per la censura de l'època, a causa dels continus nus de Sydney Rome, i tan sols es va poder veure en sales d'art i assaig en versió original subtitulada.
Chinatown, gran èxit comercial Ja establert, de moment, als Estats Units, Roman Polanski, estrena el 1974 un dels seus principals èxits de taquilla Chinatown, una pel·lícula inspirada en els clàssics del cinema negre, amb les aparicions estel·lars de Jack Nicholson, Faye Dunaway i John Huston. Molt lluny dels seus primers treballs més intel·lectuals i enrevessats, amb un cinema més lineal, va ser un èxit mundial que aconseguiria 11 nominacions als Oscar, de les quals només n'obtindria un, així com altres nombrosos premis. En una festa a casa de Jack Nicholson, Polanski va ser acusat de mantenir relacions sexuals amb una noia de 13 anys; el director va escapar dels Estats Units i no hi ha pogut tornar ni tan sols per recollir l'Oscar per la pel·lícula El pianista (2002) que va ser recollit pel seu amic Harrison Ford.
El 1975, va començar a preparar el rodatge de Pirates, de nou amb Jack Nicholson, invertint gran part dels seus propis diners en la preparació. Com que finalment cap gran productora cinematogràfica es va interessar pel projecte, Polanski es va veure obligat a abandonar-lo per a més endavant, així que va viatjar a França, on, de nou amb el suport de les multinacionals, començà el rodatge de El quimèric inquilí (Le locataire), un thriller psicològic amb un personatge que serveix per a revelar un món obsessiu i fantàstic. Com que les autoritats franceses pretenien presentar el llargmetratge al festival de Canes, Polanski es va veure obligat a realitzar el projecte a gran velocitat, de manera que van passar tan sols vuit mesos des que es va escriure el guió fins que es va estrenar la pel·lícula. A El quimèric inquilí no li van mancar mitjans. El film es va servir d'un pressupost de dos milions i mig de dòlars i per a dur-la a terme es va construir un immoble de cinc pisos. A més del mateix Polanski, són presents en el repartiment figures com Shelley Winters, Isabelle Adjani i el veterà Melvyn Douglas.
el quimèric inquilí va fracassar en el festival de Cannes i va rebre dolentíssimes crítiques. Va ser un gran fiasco comercial i, curiosament, avui dia ha esdevingut el llargmetratge favorit de molts dels seus seguidors, ja que és un dels treballs més personals de Polanski i, alhora, més retorçat, barrejant de forma magistral terror amb humor negre.
Acusació i exili a Europa