miniatura|L'estelada, bandera del moviment independentista. miniatura|Vista de la manifestació del 10 de juliol de 2010 al Passeig de Gràcia de Barcelona convertida en una multitud independentista que va aplegar un milió i mig de persones (segons els organitzadors) rebutjant la sentència que el TC havia fet sobre l'Estatut i a favor del dret a decidir. L'aglomeració de manifestants que ocupaven el pas per davant de la capçalera va fer que aquesta s'hagués de dissoldre uns metres més avall. Lindependentisme català és el corrent polític, derivat del catalanisme, que propugna la independència de Catalunya o dels Països Catalans, respecte a Espanya i França, i instaurar així la República Catalana, proclamada en diverses ocasions.
L'independentisme català basa les seves tesis sobre el principi que Catalunya és una nació, al·ludint a una diversitat d'arguments, que, sense entrar en els matisos de cada grup ideològic, tenen una base comuna en el dret a l'autogovern ple, l'autogestió financera, la capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, la defensa de la cultura i la llengua catalanes, la preservació del dret civil català, alhora que també la poden motivar sentiments de pertinença o motius històrics. Aquests motius diversos es desgranen en un seguit d'anàlisis segons els diferents corrents ideològics, i mostren els avantatges que Catalunya esdevingui un estat independent.
La bandera independentista catalana és principalment l'estelada, encara que també es fa servir la bandera de Catalunya.
Història Inicis Els primers antecedents històrics de l'independentisme polític català, són incerts, des de l'abolició de les Constitucions catalanes, amb els Decrets de Nova Planta, després de la Guerra de Successió, hi hagué diversos moviments populars que reivindicaren, de forma més o menys explícita, una república catalana en els diversos alçaments que sacsejarien Catalunya al llarg del .
La primera entitat catalana que incloïa específicament com a objectiu la lluita per la independència fou el Grop Nacionalista Radical, fundat a Santiago de Cuba el 10 d'octubre de 1908. L'independentisme o separatisme català nasqué com a moviment polític modern clarament al final de la primera dècada del , inspirat pel republicanisme irlandès, que captava l'atenció internacional des de l'alçament de Pasqua de 1916 i la seva lluita contra l'imperi britànic. En aquest clima havien aparegut les primeres publicacions independentistes catalanes, l'any 1918. I els primers partits polítics independentistes. Des del principi del segle s'havien anat formant, a redós de la Unió Catalanista els primers moviments de tendències separatistes que confluirien en la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i d'on sorgiria el que seria el primer grup que es declararia separatista: Estat Català, dirigit per Francesc Macià, un grup que en el primer temps emprengué activitats armades. La FDN tindria una vida efímera i, molt aviat, Estat Català esdevindria una organització política (1922) que comptarà amb una branca militar, la suborganització Bandera Negra (1926). La dictadura de Primo de Rivera, amb una ferotge repressió alhora contra les organitzacions catalanistes, inclòs l'incipient independentisme; i contra el moviment obrer, contribuïren a acostar-los. Dirigents obrers com Salvador Seguí ja s'havien mostrat favorables a la independència de Catalunya.
miniatura|El president i restaurador de la Generalitat, Francesc Macià L'any 1926 tindrien lloc els Fets de Prats de Molló, en què Francesc Macià encapçalà un intent fallit d'impulsar una insurrecció armada independentista, per la qual arribà a una aliança amb el sindicalisme de la CNT i les forces obreres per a convocar una vaga general. El fracàs militar però, es convertí en un èxit de propaganda, i el judici a Macià aconseguí donar un gran ressò a la reivindicació d'independència tant a dins del país com a escala internacional, i convertí Macià en una icona popular. Un cop a l'exili, Macià fundaria a Cuba el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, inspirat en el Partit Revolucionari Cubà de José Martí i Máximo Gómez Báez. Un fet clau fou la proclamació de la Constitució de l'Havana, l'any 1928, que posava les bases de la Constitució provisional de la República Catalana. El text de la Constitució de l'Havana tingué una important difusió.
Ja a la dècada dels anys 30 aparegueren altres partits independentistes com Nosaltres Sols! (1931), el Partit Nacionalista Català (1932), o el Partit Català Proletari (1934), provinent del també marxista Estat Català-Partit Proletari (1932). L'any 1936 el darrer s'integraria al Partit Socialista Unificat de Catalunya, comunista, i els dos primers s'integrarien novament a Estat Català. En aquests anys l'independentisme en la pràctica, només actuava en l'àmbit del Principat de Catalunya. El Partit Català Proletari, liderat per Jaume Compte seria el primer precedent, d'independentisme de signe marxista-leninista. Amb la caiguda de la Restauració monàrquica (Alfons XIII) i Primo de Rivera, i l'adveniment de la República espanyola (1931), el republicanisme català s'unirà i formarà Esquerra Republicana de Catalunya. També s'hi unirà gran part del "separatisme" liderat per Francesc Macià tot i mantenir certa estructura pròpia (les JEREC). Macià esdevindrà el cap de tot aquest moviment i, després de la proclamació de la República Catalana, s'aconseguirà que Madrid concedeixi autogovern de Catalunya. Macià i, després, Lluís Companys arribaran a presidents de la Generalitat republicana, amb gran suport del poble, però havien hagut de renunciar de fet a un estat independent.
Franquisme miniatura|Pintada a Vilassar de Mar. Després de la Guerra Civil espanyola, el Front Nacional de Catalunya n'esdevé la principal referència. El FNC emprendria una intensa activitat agitativa i de resistència, arribant a col·laborar amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial amb l'esperança d'obtenir rèdits per a la causa catalana amb la victòria aliada contra el feixisme. La fi de la guerra i el suport de les potències occidentals a Franco en el nou context de guerra freda frustrà aquesta estratègia, però el Front prosseguí les seves activitats al llarg dels següents anys. Fou vers la fi de la dècada de 1960 que, a partir dels sectors univeritaris del Front, i després d'un intens però respectuós debat ideològic al si del FNC, aparegué el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, fundat l'any 1968, d'orientació marxista. L'any 1969 es funda el Front d'Alliberament de Catalunya, el FAC, també marxista, que optà per la lluita armada i va cometre diversos atemptats a tot el territori. Amb aquests precedents, s'inicia el naixement de l'independentisme modern que reivindica els Països Catalans, amb un component ideològic d'esquerra: l'Esquerra Independentista. A partir de la dècada de 1970, l'independentisme s'organitzà en diferents faccions, mentre, un cop mort el dictador el 1975, naixien altres grups, incloses organitzacions armades clandestines com EPOCA o Terra Lliure.
Transició El final del franquisme, amb la mort de Franco, a banda de les llibertats de democràcia formal assolides, els canvis que vingueren després amb relació a l'estructura de l'estat, que el discurs oficial ha qualificat de «Transició democràtica», suposaren un procés de reforma pactat entre les direccions dels partits majoritaris, enfront de la Ruptura democràtica que reclamaven inicialment les instàncies antifranquistes com l'Assemblea de Catalunya, que incloïa entre els seus punts el dret a l'autodeterminació. Així, des del punt de vista de l'independentisme en realitat el procés reforçà el pilar fonamental de la unitat indissoluble de la «nación española», i posava l'exèrcit espanyol com a garant d'aquesta unitat, principis consagrats en els primers articles de la constitució espanyola de 1978. En aquest marc, per a l'independentisme les autonomies catalanes quedaren com a entitats subalternes sense poder polític propi efectiu. L'esquerra independentista denuncià aleshores el que això significava, quedant-se sola en la denúncia del règim autonòmic. Durant 16 anys, de 1979 a 1995, desenvolupà una estratègia de propaganda armada que permeté l'aparició d'un incipient moviment social i polític que aconseguí estendre socialment, per primera vegada en la història de forma massiva, les posicions explícitament independentistes.
A la dècada de 1980, la creació del Moviment de Defensa de la Terra aglutinà majoritàriament l'independentisme polític, fins que al final d'aquesta dècada es dividiria en diferents faccions, i l'any 1992 rebria una important sotragada repressiva. Mentrestant altres moviments com la Crida a la Solidaritat i, a principi de la dècada de 1990, partits com Esquerra Republicana de Catalunya, evolucionaren cap a posicions independentistes. És a principis de la dècada dels 90 que Terra Lliure s'autodissol, tot i que un altre grup armat, els Escamots Autònoms d'Alliberament va actuar el 1994.
El procés d'independència al segle XXI
miniatura|Suport electoral dels partits nacionalistes a Espanya El fracàs de la Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 que impulsà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall respecte els seus objectius, que pretenia obrir una pagina nova, positiva i constructiva, tant de la historia de Catalunya como de la historia d'Espanya, obrí la porta al creixement del sobiranisme català i el Procés independentista català. La manifestació independentista del 7 de març de 2009 a Brussel·les, promoguda per la plataforma Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació i amb el lema We want a Catalan State, va suposar un punt d'inflexió de l'independentisme català i va permetre la visualització de les reclamacions independentistes catalanes a escala internacional.
El 13 de setembre del 2009 es va fer una consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt. El sí que es va imposar amb un 96,2% sobre un 41% de la participació. Basant-se en aquest èxit es va iniciar un procés semblant, havent organitzat a hores d'ara moltes més consultes sobre la independència. Aquest ha estat un moviment cívic que ha recollit al voltant de 600.000 vots favorables a la independència, havent permès votar a la meitat de la població catalana. Tot aquest moviment social es veu reflectit en les diferents enquestes que s'elaboren, on s'assenyala una tendència creixent dels partidaris de la independència, enfront dels defensors de la dependència. Aquest gràfic que es mostra prové dels resultats de les enquestes que realitza periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió, organisme dependent de la Generalitat.
El 14 de desembre de 2011 a Vic es va crear l'Associació de Municipis per la Independència una organització que agrupa diferents entitats locals per tal de defensar l'assoliment dels drets nacionals de Catalunya amb l'objectiu de promoure l'exercici del dret a l'autodeterminació.
miniatura|Mapa dels municipis (blau fosc) i les comarques (blau clar) catalans que s'han declarat Territori català lliure. miniatura|Municipis adherits a l'Associació de Municipis per la Independència. miniatura|Resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 miniatura|esquerra|El President de la Generalitat Artur Mas i el Cap de l'oposició Oriol Junqueras, signant el pacte de governabilitat 2012-2016 el dia 19 de desembre del 2012