La prosa, en l'escriptura, és l'ús del llenguatge que s'oposa al vers. Les paraules s'agrupen sense seguir les lleis de la mètrica, de manera que imiten el fluir del discurs oral. És la manera més natural d'escriure i per això, a banda de la literatura, apareix als mitjans de comunicació, avisos, lleis i molts altres tipus de documents. Malgrat aquest caràcter més proper a la parla, va ser l'últim estil literari en aparèixer, ja que els primers escrits literaris utilitzaven el vers justament per marcar el caràcter artístic i facilitar la memorització.
Tradicionalment, la narrativa s'associa a la prosa, però també pot haver-hi poemes narratius i textos en prosa de caràcter no narratiu, com per exemple l'assaig, la descripció, etc. La prosa no assoleix, per tant, l'expressió artística de la poesia.
Estructura miniatura|Le bourgeois gentilhomme és una comèdia-ballet en cinc actes en prosa, de Molière (1670) La prosa conté una estructura mètrica més informal que el vers, que gairebé sempre es troba en la tradicional poesia. La realització de poemes impliquen una mètrica o rima, mentre que a la prosa les oracions completes gramaticals constitueixen paràgrafs i passen per alt l'atractiu estètic. Algunes obres de prosa contenen restes de l'estructura mètrica i versificació és una barreja conscient dels dos formats de la literatura que es coneix com la «poesia en prosa». Així mateix, qualsevol obra de vers amb algunes restriccions es coneix com a «vers lliure». La prosa presenta una forma més reflexiva del discurs ordinari, sovint conversacional. En aquest punt, Samuel Taylor Coleridge va dir, de broma, que els poetes novells han de saber les «definicions de la prosa i la poesia, és a dir, prosa: paraules en el seu millor ordre; poesia: les millors paraules en el millor ordre».
A l'obra de Molière, Le bourgeois gentilhomme, Monsieur Jourdain va demanar alguna cosa per ésser escrita sense cap vers ni en prosa, el seu mestre en filosofia va respondre que «no hi ha una altra manera d'expressar-se que en prosa o en vers», per la senzilla raó que «tot el que no és prosa és vers, i tot el que no és vers és prosa». Així, en relació amb la definició esmentada, es pot dir que «el pensament és traduir idees sense afegitons, ja que les idees al cervell no segueixen cap composició mètrica».
Història Al món antic, Grècia, l'antiga Roma i després a l'Europa medieval la prosa, va proporcionar una literatura de consum o de no ficció, en oposició a la poesia d'alt nivell artístic. A la segona meitat de l'edat mitjana, la situació va començar a canviar. Juntament amb l'expansió de la societat feudal va evolucionar gradualment el poema, la tragèdia, l'oda. En relació al desenvolupament de la burgesia comercial, el seu progrés cultural i ideològic, basat en la cultura de les grans ciutats, van estar cada vegada més en expansió el desenvolupament dels gèneres en prosa, en conte i novel·la. El gènere antic de la poesia, que va tenir un paper important a la literatura del feudalisme i la societat esclavista, va perdre, a poc a poc, el paper principal de lideratge, encara que de cap manera desapareix de la literatura. Tanmateix, els nous gèneres, que van desempenyorar un paper fonamental als primers estils burgesos, i després a tota la literatura de la societat capitalista, van estendre clarament cap a la prosa. La ficció va començar a qüestionar la posició de lideratge sobre la poesia, o al seu mateix nivell, i, més recentment, a l'edat d'or del capitalisme, fins i tot la va superar.
Pel prosistes, novel·listes i contistes, es van convertir en les figures més destacades de la literatura, grans generacions van publicar, com els habituals de l'època de la poesia on es van donar grans creadors de poemes i tragèdies.
Literatura grega
miniatura|Demòstenes practicant la seva oratòria, pintura de Jean Lecomte du Nouÿ (1842-1923). A la literatura grega antiga, tota la literatura tècnica va ser anomenada poesia. El concepte d'art en la cultura grega estava íntimament lligat al ritme i, per tant, la major part de les obres literàries tenien forma de vers.
Els primers documents en prosa conservats remunten a la Jònia del , primer amb una prosa narrativa per descriure llocs, costums o relats, amb un llenguatge més racionalista, diferent de la lírica. Tanmateix, el seu punt àlgid arribaria a l'Atenes dels segles i aC. Els més grans èxits en aquests segles es van produir en la filosofia. Entre tots els filòsofs, sobresurten tres noms: Sòcrates (470-399 aC.), Plató (427-347 aC.), i Aristòtil (384-322 aC.).
Sorgeixen aleshores els grans oradors: Isòcrates d'Atenes (436-338 aC.). Va ser deixeble de Sòcrates. Partidari de la unió nacional enfront dels perses. 21 discursos i 9 epístoles. Iseu de Calcis (390-340 aC.). Mestre de Demòstenes. Èsquines d'Atenes (389-314 aC.). Va recolzar l'aliança d'Atenes amb Filip II de Macedònia per crear un imperi grec contra els perses. Rival de Demòstenes. Discursos:Contra Ctesifont, Contra Timarc, De l'ambaixada. Lísies, (458 aC. - 380 aC.), mestre de l'oratòria judicial. Demòstenes (384-322 aC.) Enemic de Filip II de Macedònia, contra ell va dirigir les seves Olínticas i Filípiques. Quan el general macedoni Antípater va prendre Atenes, va fugir a l'illa de Calàuria, on es va suïcidar.
Gèneres literaris en prosa Encara que el concepte de gènere determina el contingut del producte, i no la seva forma, la majoria dels gèneres tendeixen a l'escriptura poètica (poemes, obres de teatre), o bé a la prosa (novel·les, relats). Aquesta divisió, tanmateix, no pot prendre's com una regla, ja que hi ha molts exemples en què les obres de diversos gèneres estan escrits en forma inusual. Exemple d'això són les narracions populars o les adaptacions en vers de les Faules de La Fontaine realitzada per Esteve Caseponce. A més a més, hi ha gèneres que són igualment sovint escrits en prosa i en vers.
Gèneres narratius Es refereix a aquells gèneres discursius amb una extensió limitada. Es pot distingir dues sèries de narratives. La narrativa de la modernitat i la narrativa de la postmodernitat. El que narra la història s'anomena Narrador; aquest gènere compleix la funció referencial del llenguatge. A més, es caracteritza per ser una narració de forma seqüencial compost per personatges dins d'aquesta. Té coherència en el que s'està contant, té en compte els temps, en els que els personatges actuen. Comunica les més íntimes vivències de l'home, que és subjectiu, els estats anímics i els estats amorosos. El present, passat i futur es confonen.
Novel·la miniatura|Don Quixot de Miguel de Cervantes una de les més importants novel·les europees (1605)
La novel·la és un gènere literari narratiu, generalment en prosa i d'una extensió que pot ésser considerable, on s'expliquen uns fets de ficció a partir d'uns personatges, una ambientació, un narrador i un punt de vista. Poden aparèixer descripcions i diàlegs per embellir, aclarir o fer més amena l'acció.
El gènere com a tal sorgeix a l'edat moderna, si bé no seria tractat com a gènere literari, fins després de 1934, quan Mikhaïl Mikhaïlòvitx Bajtín va diferenciar la novel·la de la prosa novel·lesca i la poesia lírica. Els antecedents d'aquesta discussió dels anteriors crítics és que ells no havien trobat en la novel·la mateixa manera-estilística de la poesia i, per tant, se li havia negat qualsevol significació artística, per només tractar-la com un document. A partir dels anys vint, s'havia plantejat estudiar la prosa novel·lesca i definir-la per la seva especificitat. D'acord amb Bajtin, va ser un error dels crítics dels anys vint, el de calcar les anàlisis dels gèneres poètics per ser un estudi monoestilístic. Així, rebutjant l'estilística, l'estatus d'estudi de la novel·la sol reduir-se a les destreses individuals i de l'artista, deixant de banda les evidències de la parla de les ciutats, dels registres socials, de les generacions i les èpoques. A partir de mitjan i progressivament «tots els gèneres en una més o menys mida es novel·len»,amb el que s'aconsegueix una major llibertat:
Conte
miniatura|Il·lustració (1849-1856) de Les mil i una nits Un conte és una narració breu de fets imaginaris, protagonitzada per un grup reduït de personatges i amb un argument senzill. Els contes poden ser tant de caràcter fictici com real. El conte en tant que gènere (o subgènere) literari té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i, a diferència de la novel·la, presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Compta amb una il·lustre tradició escrita de segles a la qual caldria afegir una important tradició oral.
Hi ha dos grans tipus de contes: el conte popular i el conte literari. El conte popular: és una narració tradicional de transmissió oral. Es presenta en múltiples versions, que coincideixen en l'estructura però discrepen en els detalls. Té tres subtipus: els contes de fades o contes meravellosos, els contes d'animals i els contes de costums. El mite i la llegenda són també narracions tradicionals, però solen considerar-se gèneres autònoms. Les mil i una nits és la recopilació més coneguda de contes populars orientals que es coneix. El conte literari: és el conte concebut i transmès mitjançant l'escriptura. L'autor sol ser conegut. El text, fixat per escrit, es presenta generalment en una sola versió, sense el joc de variants característic del conte popular. Es conserva un corpus important de contes de l'antic Egipte, que constitueixen la primera mostra coneguda del gènere.
Paràbola
miniatura|Representació de la paràbola del fill pròdig per Rembrandt Una paràbola és com un conte al·legòric amb contingut didàctic, conegut des de l'antiguitat, sovint a la literatura cristiana, principalment a la Bíblia. Aquesta forma particular de narració que es mou com si fos en un revolt (paràbola) comença amb objectes abstractes, la història s'acosta a poc a poc al tema principal i, tot seguit, torna al principi, com la paràbola del fill pròdig al Nou Testament. Jesús va respondre als seus deixebles perquè ensenyava amb paràboles d'aquesta manera:
En La República de Plató, les paràboles, com les que al·ludeixen a «les ombres a la caverna», engloben un argument abstracte en una narrativa més concreta i fàcilment assequible. Molts contes de fades poden ser considerats com a paràboles desenvolupades, excepte pel seu entorn màgic. Es troben algunes novel·les amb estructura de paràbola, a l'obra de Kafka o L'Ase daurat de Luci Apuleu.
El terme paràbola prové del nom donat pels retoricistes grecs a tota il·lustració fictícia en la forma d'una breu narrativa. Més endavant va passar a conèixer-se com a narrativa fictícia, al·ludint generalment a alguna cosa que pot ocórrer de manera natural, i per la qual es precisen assumptes morals o espirituals. Entre alguns exemples de paràbola trobem L'home cec i el coix, El rei i els escrivans, i El borratxo d'Ignacy Krasicki.
Biografia
miniatura|Il·lustracció de l'obra Confessions de Jean-Jacques Rousseau La biografia (del grec bios (βιος), que significa 'vida', i graphein, que significa 'escriure') és la història de la vida d'una persona narrada en poques paraules des del seu naixement fins a la seva mort, consignant els seus fets aconseguits i els seus fracassos, així com tot el que de significatiu pugui interessar d'aquesta.
Per això sol adoptar la forma d'un relat expositiu, freqüentment narratiu i en tercera persona, de la vida d'un personatge real des que neix fins que mor o fins a l'actualitat. En la seva forma més completa, sobretot si es tracta d'un personatge del passat, explica també els seus actes d'acord amb el context social, cultural i polític de l'època intentant reconstruir documentalment el seu pensament i figura. La biografia en forma escrita constitueix un subgènere literari de la Història que es divideix al seu torn en diversos subgèneres. Les principals característiques són: