La Campanya del Balcans es va dur a terme durant la Primera Guerra Mundial, del 28 de juliol de 1914 fins al 29 de setembre de 1918, en el teatre d'operacions dels Balcans, incloent Romania. En aquesta campanya es van enfrontar les forces de la Triple Entesa (serbis, montenegrins, grecs, francesos, britànics, italians, romanesos i russos) contra les forces de les Potències Centrals (austrohongaresos, alemanys, otomans i búlgars).
La campanya dels Balcans va cobrir un immens territori de la península balcànica. Es va lluitar al territori de Sèrbia, Montenegro, Grècia, Albània, Bulgària i Romania. Els combats als Balcans es poden dividir en diversos fronts: Front de Sèrbia (juliol 1914 - novembre 1915), Front de Macedònia (novembre 1915 - juny 1918) i Front de Romania (agost 1916 - desembre de 1917). Els historiadors russos, consideren el front de Romania com a part de la lluita al front oriental, mentre que la majoria dels historiadors occidentals la inclouen dins de la campanya dels Balcans.
Els combats als Balcans van començar amb la declaració de guerra d'Àustria-Hongria contra el Regne de Sèrbia i el Regne de Montenegro. La campanya austrohongaresa de 1914 va fracassar, ja que no va reeixir superar la resistència de les tropes sèrbies. A final de 1914, el front dels Balcans s'havia estabilitzat en una guerra de trinxeres.
A la tardor de 1915, les forces combinades austrohongareses i alemanyes van atacar les forces sèrbies. A més, les tropes búlgares van entrar a la guerra com aliats dels austrohongaresos i alemanys, i van llançar una ofensiva contra Sèrbia des de l'est, però les tropes anglo-franceses havien desembarcat a Tessalònica; les tropes sèrbies es van veure obligades a retirar-se a Albània, on van ser evacuades a Corfú. Després de l'ocupació completa de Sèrbia i Montenegro per les Potències Centrals, les tropes de Sèrbia i Montenegro es van unir a la Tripe Entesa a Tessalònica, on van obrir el front de Macedònia.
L'agost de 1916, després d'una sèrie d'èxits inicials al front de Transsilvània, obert a Romania quan va entrar a la guerra al costat de l'Entesa, l'exèrcit romanès va ser aixafat per una ofensiva austrohongaresa-germano-búlgara i la major part del territori del país va ser ocupat.
Al setembre de 1918, la lluita al front de Macedònia va ser poc intensa, ja que les forces aliades angleses, franceses, sèrbies i gregues (Grècia va entrar en la guerra al costat dels aliats el 1917) va reeixir a derrotar a Bulgària. Bulgària va demanar l'armistici el 29 de setembre del mateix any.
Antecedents Les causes de la Primera Guerra Mundial en els Balcans
La península dels Balcans ha estat anomenada «el polvorí d'Europa». Havien sigut conquerits al per l'Imperi Otomà i els pobles de la regió havien hagut de suportar el jou otomà durant molts segles. Amb el temps, amb el desenvolupament de l'Imperi Austrohongarès es van manifestar desitjos multinacionals i de la seva hegemonia a la regió. Les petites nacions dels Balcans van provocar una sèrie de guerres d'alliberament nacional.
A la meitat del , a la regió es van començar a formar moderns estats independents (Grècia, Sèrbia, Romania i Bulgària). Després de la seva independència, els nous estats van haver d'enfrontar-se a un nou enemic, l'Imperi austrohongarès, que tractava d'estendre la seva esfera d'influència als Balcans.
Alguns d'aquests països van tractar d'assegurar la seva independència a través d'aliances, com la Lliga Balcànica, i recolzats activament per l'Imperi Rus, desitjosos d'influir en els esdeveniments a la regió. Els membres de la Lliga Balcànica eren Bulgària, Grècia, Sèrbia i Montenegro. Van tractar de recuperar territoris de l'Imperi Otomà habitats per serbis, búlgars, grecs, i expulsar els otomans dels Balcans. Malgrat que els búlgars formaven part de la lliga, aviat van abandonar-la.
miniatura|esquerra|Fronteres dels estats balcànics després de les guerres balcàniques (1912-1913) Els països balcànics esperaven ampliar els seus territoris a costa de l'Imperi Otomà. El Regne de Bulgària volia conquerir tots els Balcans orientals. El Regne de Sèrbia volia conquerir una sortida a la mar Adriàtica en ocupar Macedònia i Albània. El Regne de Montenegro volia conquerir els principals ports otomans i Sandžak. Per la seva banda, el Regne de Grècia volia expandir el seu territori per la costa otomana.
Els conflictes entre els països dels Balcans es van aguditzar i es va iniciar la Primera Guerra Balcànica, on la Lliga Balcànica va aconseguir derrotar a l'Imperi Otomà. Totes les possessions europees dels otomans, amb excepció d'Istanbul i els seus voltants, van quedar sota el control dels vencedors.
La victòria no va significar la fi del conflicte a la regió. Les potències vencedores van entrar en disputa pels seus territoris recentment conquerits (Sèrbia i Bulgària van entrar en conflicte per Macedònia; Grècia i Bulgària per la regió de Tràcia; Romania tenia reivindicacions territorials sobre Dobrudja Meridional). Aquestes disputes van donar lloc a l'esclat de la Segona Guerra Balcànica, on Sèrbia, Grècia, Romania, Montenegro i l'Imperi Otomà es van aliar contra Bulgària, que la van derrotar ràpidament. Com a resultat de la Segona Guerra dels Balcans, Macedònia va ser dividida entre Grècia i Sèrbia, l'Imperi Otomà va recuperar una petita part de les seves possessions europees, i Romania va ocupar Dobrudja Meridional.
miniatura|Portada del diari francès Le Petit Journal sobre la crisi de Bòsnia (1908) El 1908-1909 va sorgir l'anomenada «crisi de Bòsnia», on l'Imperi Austrohongarès, recolzat per l'Imperi Alemany, va mostrar la seva voluntat d'afirmar la seva hegemonia a la regió ocupant i annexionant Bòsnia i Hercegovina. L'ocupació d'aquesta regió representava per a Sèrbia un atac en contra dels seus interessos, ja que a Bòsnia i Hercegovina havia una gran població sèrbia i, ocupant aquest territori, els hauria proporcionat una sortida molt necessària a la mar Adriàtica. A més, Belgrad temia que l'annexió de Bòsnia i Hercegovina fos la primera etapa perquè Àustria-Hongria ocupés Sèrbia.
Àustria-Hongria sabia com actuar per obtenir el reconeixement internacional de l'annexió de Bòsnia. L'Imperi Rus va actuar amb cautela a causa de l'aliança entre Alemanya i Àustria-Hongria, i va admetre a contracor l'annexió de Bòsnia i Hercegovina. Sèrbia, aliada de Rússia, també es va veure obligada a reconèixer l'annexió. Això va ser una derrota diplomàtica indigesta per a Belgrad i Sant Petersburg. Els serbis van tenir una actitud diferent i va començar a aparèixer l'organització secreta de caràcter terrorista Mà Negra (en serbi: Црна рука, Crna Ruka), que va lluitar per la unificació de Bòsnia amb Sèrbia. Alhora, Viena temia que podria perdre la província bòsnia de Voivodina, ja que tenia una població sèrbia significativa.
Les posicions polítiques nacionalistes radicals es van enfortir després de les victòries en les guerres balcàniques a causa de l'annexió. A l'exèrcit i l'administració sèrbia hi havia molts activistes de Mà Negra, que es van col·locar en posicions importants. L'organització secreta va ser recolzada per persones dels nivells més alts del govern serbi. Mà Negra actuava al territori austrohongarès per desestabilitzar la situació política als territoris habitats pels eslaus.
El 1913, les tropes sèrbies van entrar a Albània, el que agreuja encara més les tensions als Balcans. Sèrbia es va veure obligada a retirar-se com a resultat de la pressió internacional, i la crisi a Albània va ser utilitzada pels austrohongaresos per presentar als serbis com agressors potencials i enemics de la pau.
La rivalitat entre Sèrbia i Àustria-Hongria pel control de territoris habitats pels eslaus meridionals va ser la raó principal de l'esclat de la guerra.
L'atemptat de Sarajevo
Els serbis mai van acceptar l'annexió de Bòsnia i Hercegovina per Àustria. A Sèrbia van començar a aparèixer organitzacions nacionalistes clandestines, que tenien com a objectiu principal l'alliberament de Bòsnia del domini d'Àustria-Hongria. El grup clandestí més potent i ben organitzat era La Mà Negra, que militava per a la unificació de Bòsnia amb Sèrbia, com l'organització Mlada Bosna (Jove Bòsnia).
miniatura|esquerra|Arxiduc Francesc Ferran d'Àustria A final de juny de 1914, l'hereu presumpte de l'Imperi Austrohongarès l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria i la seva esposa Sofia Chotek van arribar en una visita a Sarajevo, la principal ciutat de Bòsnia. Francesc Ferran era considerat un defensor de la idea de la «triple monarquia» Àustria-Hongria-Eslau. L'aparició d'un tercer regne eslau hauria representat una amenaça política per a Sèrbia, que havia assumit el paper d'abanderat de la lluita per l'emancipació dels eslaus meridionals.
Els militants nacionalistes de la Jove Bòsnia van considerar l'organització d'un intent d'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo. L'atac va ser realitzat per sis conspiradors.
miniatura|Gavrilo Princip El 28 de juny de 1914, Francesc Ferran va arribar a Sarajevo en tren per invitació del General Oskar Potiorek, governador Bòsnia i Hercegovina. Des de l'estació, els sis cotxes de l'arxiduc es van dirigir en processó cap al centre de la ciutat. Els conspiradors es van col·locar al llarg de la ruta de la processó oficial. Nedeljko Čabrinović va llançar una granada contra el cotxe de l'arxiduc, però va errar el blanc i va ser arrestat per la policia. Semblava que l'intent va fracassar. Després que Francesc Ferran finalitzés un discurs a l'ajuntament, va expressar el seu desig de visitar els ferits de l'atac a l'hospital. Encara Potiorek va decidir que el cotxe de l'arxiduc seguís una ruta segura, per una raó que actualment queda objecte de debat, el conductor va seguir un altre camí i va portar l'arxiduc i la seva esposa al costat del conspirador Gavrilo Princip. Princip va córrer cap al cotxe i va disparar, primer l'esposa de l'arxiduc i després el mateix Francesc Ferran. Després de l'atac, Princip va tractar d'enverinar-se, però el verí no li va fer efecte i va ser capturat viu.
Immediatament després de l'assassinat de l'arxiduc a Sarajevo, van tenir lloc a Àustria-Hongria atacs contra els serbis. Els sis conspiradors van ser arrestats. Un d'ells va dir durant la investigació que les granades i les armes van ser fornides per Belgrad. Aquesta declaració va ser utilitzada per les autoritats austrohongareses per acusar Sèrbia de donar suport als terroristes.
La crisi de juliol
Des de 1913, Àustria-Hongria va tractar d'atacar Sèrbia per eliminar la principal amenaça de la seva supremacia als Balcans, però fins llavors no tenia cap base legal. L'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran va ser la raó perfecta per declarar la guerra. Un dia després de l'atac, el ministre de Relacions Exteriors d'Àustria-Hongria, el comte Leopold Berchtold, va escriure al primer ministre István Tisza i va informar de les intencions d'utilitzar el «crim de Sarajevo per a l'arranjament de comptes amb Sèrbia». Mentrestant, l'emperador d'Àustria-Hongria, Francesc Josep I, va rebre garanties de l'emperador alemany Guillem II que tindria el suport alemany en el conflicte amb Sèrbia. El Govern d'Àustria-Hongria va prendre la decisió final sobre el conflicte amb Sèrbia el 19 de juliol.
El 23 de juliol, Àustria-Hongria va lliurar un ultimàtum a Sèrbia amb deu punts. El paràgraf cinquè obligava Sèrbia a acceptar la col·laboració en territori serbi d'òrgans del govern austrohongarès per la supressió del moviment subversiu dirigit contra la integritat territorial d'Àustria-Hongria. El compliment d'aquest punt per part dels serbis hauria conduït a una greu violació de la seva sobirania i constitució. L'ultimàtum s'havia disposat perquè no fos acceptat, ja que el govern austrohongarès buscava d'aquesta manera un casus belli per obtenir una guerra.
miniatura|esquerra|Aliances militars europees (1914)