A Thousand Suns —en català: Mil sols— és el quart àlbum d'estudi de la banda nord-americana Linkin Park, llançat el setembre de 2010 sota el segell discogràfic de Warner Bros. Records. La composició de l'àlbum la va fer la banda, mentre que la producció va anar a càrrec del vocalista Mike Shinoda i de Rick Rubin, amb qui el grup havia treballat en el seu àlbum d'estudi anterior, Minutes to Midnight, el 2007. Les sessions d'enregistrament es van fer en els NRG Recording Studios a North Hollywood, Los Angeles, Califòrnia, des de 2008 fins a principis de 2010.
A Thousand Suns és un àlbum conceptual que tracta principalment sobre la por a una guerra nuclear. La banda va reconèixer que, l'experimentació amb sons nous i diferents, va suposar un canvi radical pel que fa als seus treballs anteriors. Shinoda va afirmar a una entrevista de MTV que a la seva obra fan referència a nombrosos problemes socials com la «mescla d'idees humanes amb la tecnologia» i els «temors [de l'home], la por del que pot passar al món». El títol de l'àlbum ve d'una cita del text sagrat hinduista Bhagavad Gita, recordada per Robert Oppenheimer després de la creació de la bomba atòmica: «Si centenars de milers de sols apareguessin al cel al mateix temps, la seva lluentor podria assemblar-se a la de la refulgència de la Persona Suprema en aquesta forma universal».
El senzill principal de l'àlbum, «The Catalyst», es va estrenar per ràdio i es va publicar a botigues de música digitals el 2 d'agost de 2010. Va aconseguir la primera posició dins les llistes Alternative Songs i Rock Songs de Billboard, i la posició 27 a la llista Billboard Hot 100. Es van publicar tres senzills més per promocionar l'àlbum: «Waiting for the End», «Burning in the Skies» i «Iridescent»; «The Catalyst» i «Waiting for the End» van rebre certificacions d'or de la RIAA. A més, la banda va organitzar A Thousand Suns Tour, una gira per promocionar el disc, que es va estendre des de l'octubre de 2010 fins al setembre de 2011.
Des del moment de la seva publicació, l'àlbum va rebre crítiques favorables i negatives a causa de la divisió que va generar la nova direcció musical de la banda en crítics i seguidors. Malgrat això, va ser un èxit comercial, ja que va debutar en el primer lloc de diverses llistes musicals. A més, va rebre una certificació d'or de la RIAA al febrer de 2011 i, a l'agost de 2013, havia venut més de tres milions de còpies en l'àmbit internacional.
Composició i enregistrament
Al novembre de 2008, el cantant Chester Bennington va afirmar durant una entrevista que Linkin Park estava treballant en un nou disc i que aquest seria un àlbum conceptual, decisió a què havien arribat influenciats per la idea d'un amic de la banda. Si bé va sostenir que la presència d'una història central amb la qual tot es relacionés li «semblava una mica intimidant», va concloure que era una idea inspiradora i tenia molta relació amb les coses sobre les quals els agradava compondre. Per la seva banda, el baixista Dave «Phoenix» Farrell va comentar que no estava conforme amb l'etiqueta d'«àlbum conceptual» perquè per a ell «representa la idea de Tommy o The Wall». Segons la seva visió, l'únic concepte en el disc de Linkin Park és que hi ha un parell de fils que connecten les cançons i està pensat perquè els seguidors l'escoltin seguit des del principi fins al final.Mike Shinoda, per la seva banda, va dir que durant el procés d'enregistrament quan els preguntaven si seria un àlbum conceptual, van notar que no ho tenien clar i que, en acabar-lo, es van adonar que no explicava una història i era «més abstracte» que els àlbums d'aquest tipus. Bennington va veure que les cançons de l'àlbum, plenes de contingut polític, espiritual i social, tenien com a fil conductor una «seqüència màgica» que la banda va trobar a l'hora d'ordenar els temes. En la seva opinió, el disc va ser producte de no haver-s'hi forçat a seguir cap estructura, sinó d'haver deixat que les coses fluïssin naturalment i amb llibertat. Va afirmar que «seria divertit posar l'àlbum a una sola pista de 48 minuts» en referència a la seva unitat compositiva. Va comentar també que el propòsit del grup va ser fer un treball que fos una «experiència multisensorial», similar a la que es té després de consumir drogues.
miniatura|esquerra|Chester Bennington va compondre cançons per l'àlbum mentre estava de gira amb Dead By Sunrise el 2009. El maig de 2009, Shinoda va revelar informació sobre l'àlbum en un article de la revista nord-americana Billboard. Va opinar que, si bé li semblava que tenien molt material escrit, no sabia exactament quan acabarien i que estaven treballant en el qual més els atreia. A més va explicar que la banda experimentaria amb nous sons, diferents dels de Hybrid Theory i Minutes to Midnight, i esperaven que el disc tingués «un so d'avantguarda» que el fes únic. Bennington va continuar component cançons per l'àlbum mentre estava de gira amb Dead By Sunrise per promocionar el seu àlbum de 2009 Out of Ashes. A una entrevista amb MTV, va afirmar que la banda encara estava treballant en un disc conceptual, al que va definir com una «bogeria exagerada», i que esperava no haguessin de passar cinc o sis anys més per poder publicar-ho. A una entrevista amb Rolling Stone, Shinoda es va mostrar preocupat per la qualitat de les cançons i va afirmar que si havien de fer un pas enrere per assegurar la màxima qualitat segons els seus estàndards, ho farien.
L'enregistrament de l'àlbum va començar el 2008, poc temps després del llançament de Minutes to Midnight l'any 2007. Com en aquest àlbum, els productors van ser Mike Shinoda i Rick Rubin, i les primeres sessions es van fer en els NRG Recording Studios a North Hollywood (Los Angeles, Califòrnia). Shinoda va sostenir que, en el procés d'enregistrament, van donar més importància a sentir que a fer música. Va explicar que en compondre «Blackout» la banda va tenir problemes per afegir lletra a la música, atès que tots els intents «sonaven horribles». Rubin llavors els va suggerir provar l'escriptura automàtica, mètode que li havia resultat amb Tom Petty, Johnny Cash i Neil Young; li va dir a Shinoda que agafés el micròfon i fingís que sabia la lletra, per deixar-se anar i així trobar paraules «que encaixessin» amb la melodia. El músic també va esmentar que mai van escriure la lletra de certes cançons a causa que van aplicar aquest mètode. Sobre el procés d'enregistrament es va referir de la següent manera:
El bateria Rob Bourdon va comentar que els membres de la banda tendeixen a ser «perfeccionistes» i que componen molt material quan estan a l'estudi. També va dir que els fou «difícil» fer l'àlbum; com havien passat molt temps escrivint música, era un desafiament «evolucionar» i fer alhora alguna cosa que els divertís. Deslligar-se dels costums per «créixer» també els va costar.
Estil i descripció
Shinoda va comentar que, comparat amb Minutes to Midnight, el nou àlbum tindria un «fil de consistència» major, sonaria més experimental i «amb sort, més innovador». A més, va negar la semblança del disc amb «New Divideix», el senzill que la banda va compondre per la banda sonora de Transformers: Revenge of the Fallen. Christopher Weingarten de The Village Voice va comparar l'àlbum amb OK Computer, el tercer treball d'estudi de Radiohead, perquè explorava la «relació humana amb la tecnologia» i evitava completament el so del metall, a més de tenir «almenys tres cançons que podrien ser "Fitter Happier"». Respecte als elements i estils incorporats a A Thousand Suns, Weingarten va assenyalar que la banda va reemplaçar els pedals de distorsió pel Vocoder de Imogen Heap, els sintetitzadors de Yeasayer, el hip-hop de caràcter apocalíptic de El-P i el house d'Eivissa. Jordy Kasko de Review Rinse Repeat va comparar l'estil de A Thousand Suns amb el vuitè disc d'estudi de Pink Floyd, The Dark Side of the Moon, i amb el quart de Radiohead, Kid A. James Montgomery de MTV, amb un pensament similar, també el va comparar amb Kid A per l'absència de guitarres, l'estil totalment diferent del de treballs anteriors i el missatge de l'àlbum, referit als problemes i temors humans característics de l'època. Segons el DJ Joseph Hahn, el títol de l'àlbum forma part d'una cita del text sagrat hinduista Bhagavad Gītā: «Si centenars de milers de sols apareguessin al cel al mateix temps, la seva lluentor podria assemblar-se a la de la refulgència de la Persona Suprema en aquesta forma universal», cita popularitzada per Robert Oppenheimer en referència a la bomba atòmica, junt amb «Em vaig convertir en la mort, la destructora de mons» (en anglès: I am become death, the destroyer of worlds). A les notes del disc, la banda va esmentar que els comentaris d'Oppenheimer sobre la bomba nuclear van influenciar els temes apocalíptics que tracta:
miniatura|esquerra|Representació del moment en què Krixna li revela la seva forma còsmica a Arjuna, descrita per la frase d'on prové el títol de l'àlbum. En una ressenya al diari El País, Manuel Cuéllar va considerar el tema «The Catalyst» com un exemple de «lletres d'orgull, destrucció i penediment». Els integrants de la banda «no només es basen en la composició instrumental per la creació d'atmosferes, sinó que amb aquest tipus de lletres ens introdueixen en un món fosc, consumit i turmentat pels seus pecats», desenvolupat al llarg de tot el disc segons Hipersónica. Irving Tan, de Sputnikmusic, va citar al gurú hinduista Eknath Easwaran per explicar la temàtica de l'àlbum; d'acord amb la interpretació d'aquest últim, el Bhagavad Gītā té com a tema fonamental «la guerra interior, la lluita per l'autodomini que tot ésser humà ha de lliurar per sortir victoriós a la vida». Linkin Park, per al crític, va fer la seva pròpia versió d'aquest llibre sagrat en haver batallat per la seva música contra les expectatives del mercat i alhora conservar la seva identitat com a banda. A més, segons Easwaran, l'ego és causa de la tristesa de la vida i, per això, és necessari combatre'l. Tan va establir un paral·lelisme entre aquesta filosofia i la trajectòria del grup pel fet que els sis músics estaven assabentats de tot l'odi i les burles que generaven «els seus esforços sincers» en aquells moments. A Thousand Suns, d'aquesta forma, marcaria la fi de la «batalla èpica de la banda contra si mateixa i la resta del món»; la premsa musical i els seguidors havien d'avaluar, segons Tan, si va ser una victòria o una derrota. En relació amb això, Bennington va dir en una entrevista al lloc web Suicide Girls que la banda no tem arriscar-se i fer alguna cosa diferent, ja que busca fer música «artística i substanciosa» i no «cançons per la ràdio, enganxoses i de l'estil d'un jingle».
La banda també va declarar que el desè tema, «Wretches and Kings», és un homenatge al grup de hip-hop Public Enemy. En una xerrada amb NME, Shinoda va confirmar que era un homenatge a Chuck D i la va considerar una de les cançons més «enèrgiques» i amb major quantitat de hip-hop. També va comentar que admirava a Public Enemy perquè eren molt «tridimensionals» —ja que en les seves cançons tocaven molts temes, inclosa la política—, i això l'inspirava a aconseguir el mateix amb el seu disc. Ian Winwood de Kerrang! va comparar el contingut de A Thousand Suns amb el tercer àlbum d'estudi de Public Enemy, Fear of a Black Planet, a més de notar que hi havia una referència a la cançó «Fight the Power» a «Wretches and Kings». Chuck D, més tard, va col·laborar amb la seva veu a una remescla d'aquesta última cançó, feta per HavocNdeeD.