El Teatre d'operacions de l'Atlàntic, la Campanya dels U-Boot a l'Atlàntic de la Primera Guerra Mundial, o la Primera batalla de l'Atlàntic (en referència a la campanya de la Segona Guerra Mundial d'aquest nom), va ser el conflicte naval entre els submarins alemanys i les armades aliades en les aigües de l'oceà Atlantic durant la Primera Guerra Mundial.
Inicialment, la campanya de submarins va ser dirigida en contra de la Grand Fleet (Gran Flota britànica). Més tard, l'acció de la flota de submarins es va ampliar per a incloure atacs contra les rutes comercials de les potències aliades. Aquesta campanya va ser molt destructiva, i va donar lloc a la pèrdua de gairebé la meitat de la flota de la marina mercant de l'Imperi Britànic durant el curs de la guerra. Per a contrarestar els submarins alemanys, els aliats van realitzar combois custodiats per destructors, es van establir bloquejos com la Barrera de Dover, es va estendre camps de mines, i es van realitzar patrulles aèries per a vigilar les bases dels submarins.
La campanya de submarins no va ser capaç de tallar els subministraments abans que els Estats Units entressin en la guerra el 1917, i el 1918 les bases dels submarins van ser abandonades a causa de l'avanç dels Aliats.
Els èxits i fracassos tàctics de la campanya dels submarins de l'Atlàntic van ser usats posteriorment com un conjunt de tàctiques disponibles durant la Segona Guerra Mundial en una guerra submarina semblant contra l'Imperi Britànic.
1914: Inici de la campanya
La primera patrulla miniatura|esquerra|Submarins alemanys a Kiel (17 de febrer de 1914). Primera fila, d'esquerra a dreta: U22, U20, U19 i U21; Segona fila, d'esquerra a dreta: U14, U15, U12, U16, U18, U17 i U13; Tercera fila, d'esquerra a dreta; U11, U9, U6, U7, U8, i U5 Al 6 d'agost de 1914, dos dies després que l'Imperi Britànic declarés la guerra a l'Imperi Alemany, els submarins alemanys SM U-5, SM U-7, SM U-8, SM U-9, SM U-13, SM U-14, SM U-15, SM U-16, SM U-17 i SM U-18 van salpar de la seva base de l'illa d'Helgoland per a atacar als vaixells de guerra de la Royal Navy a la mar del Nord; va ser la primera patrulla de la història de la guerra submarina.
Els submarins van navegar cap al nord, amb l'esperança de trobar-se amb esquadrons de la Royal Navy entre Shetland i Bergen. El 8 d'agost, un dels motors del SM U-9 es va trencar i es va veure obligat a tornar a la base. El mateix dia, a prop de l'illa Fair, el SM U-15 va albirar els cuirassats britànics HMS Ajax, HMS Monarch i l'HMS Orion que estaven fent maniobres, i va disparar un torpede contra el HMS Monarch. Va fallar i només va aconseguir posar els cuirassats en guàrdia. A l'alba de l'endemà, el 1st Light Cruiser Squadron (Primer Esquadró de Creuers Lleugers) que era el suport dels cuirassats, va entrar en contacte amb els submarins, l'HMS Birmingham va albirar al SM U-15, que estava sobre la superfície. No hi havia cap senyal dels guaites sobre el submarí i se sentia soroll de martelleig, com si la seva tripulació estigués realitzant reparacions. El HMS Birmingham va alterar immediatament rumb i va envestir al SM U-15 just darrere de la torre de comandament. El submarí es va partir en dos i es va enfonsar amb tota la seva tripulació.
El 12 d'agost, set submarins van tornar a l'illa de Helgoland; el SM U-13 havia desaparegut i es va pensar que va xocar contra una mina. Encara que l'operació va ser un fracàs, va causar una certa inquietud a la Royal Navy, refutant les estimacions anteriors sobre el radi d'acció dels submarins, que va fer evident la manca de seguretat dels vaixells de la Gran Flota britànica ancorats a Scapa Flow. D'altra banda, la facilitat amb la qual el SM U-15 havia estat destruït pel HMS Birmingham va encoratjar a la falsa creença que els submarins no eren un gran perill per als vaixells de guerra.
Els primers èxits El 5 de setembre de 1914, el SM U-21 al comandament del tinent Otto Hersing va fer història quan va torpedinar al creuer lleuger de la Royal Navy HMS Pathfinder. Va explotar el magatzem de municions i el vaixell es va enfonsar en quatre minuts, causant la mort de 259 tripulants. Va ser la primera victòria d'un combat amb un submarí modern.
Els submarins alemanys van tindre més sort el 22 de setembre. A primera hora del matí d'aquest dia, un guaita del SMU U-9, al comandament del tinent Otto Weddigen, va veure un vaixell a l'horitzó. Weddigen va ordenar submergir immediatament el submarí, i van avançar a investigar. Quan van ser més de prop, Weddigen descobreix tres creuers cuirassats vells de la Royal Navy: el HMS Aboukir, el HMS Cressy, i el HMS Hogue. Aquests tres vaixells estaven antiquats i la majoria de la seva tripulació eren reservistes; eren tan clarament vulnerables que Almirallat Britànic ja es plantejava retirar-los del servei actiu. Weddigen va disparar un torpede contra el HMS Abukir. Els capitans del HMS Hogue i del HMS Cressy van creure que el HMS Abukir havia colpejat una mina i es van acostar per ajudar-lo. El SM U-9 va disparar dos torpedes contra el HMS Hogue, i després va disparar dos torpedes més al HMS Cressy mentre aquest intentava fugir. Els tres creuers es van enfonsar en menys d'una hora, morint 1.460 mariners britànics.
Tres setmanes després, el 15 d'octubre, Weddigen també va enfonsar el vell creuer HMS Hawke, i la tripulació del SM U-9 es van convertir en herois nacionals. Cada un va ser guardonat amb la Creu de Ferro de Segona Classe, a excepció de Weddigen, que va rebre la Creu de Ferro de Primera Classe.
Els enfonsaments van causar l'alarma dins de l'Almirallat britànic, que estava cada vegada més nerviós per la seguretat dels vaixells ancorats a la base de Scapa Flow. La flota va ser enviada als ports d'Irlanda i la costa occidental d'Escòcia fins que es van instal·lar defenses adequades en Scapa Flow. Això, en cert sentit, va ser una victòria significativa pels alemanys, ja que la flota més poderosa del món s'havia vist obligada a abandonar la seva base d'operacions.
El final de la primera campanya miniatura|Scapa Flow () Al 23 de novembre, el SM U-18 va penetrar a Scapa Flow a través de Sound of Hoxa seguint el deixant d'un vaixell de vapor i va entrar al port sense dificultats. No obstant això, la flota britànica estava absenta, ja que estava dispersa entre els ports de la costa oest d'Escòcia i d'Irlanda. Com el SM U-18 va fer el seu camí de retorn a mar obert, el seu periscopi va ser descobert per un vaixell de vigilància. El trawler Dorothy Gray va canviar el rumb i va envestir el periscopi, fent-ho inservible. Més tard, el SM U-18 va patir una fallada del motor i el submarí va ser incapaç de mantenir la seva profunditat, amb el perill d'impactar contra el fons del mar. El submarí es va veure obligat a pujar a la superfície i va ser envestit per segona vegada pel Dorothy Gray. El seu comandant es va rendir i tots els membres de la tripulació van ser recollits pels vaixells britànics.
L'últim èxit de l'any dels submarins alemanys va arribar al 31 de desembre. El SM U-24 va albirar el vaixell de guerra britànic HMS Formidable que estava fent maniobres al Canal de la Mànega i va ser torpedinat. El HMS Formidable es va enfonsar, amb la pèrdua de 547 dels seus tripulants. El Comandant en Cap de la Channel Fleet (Flota del Canal), l'almirall Sir Lewis Bayly, va ser criticat per no prendre les degudes precaucions durant els exercicis, però va ser absolt de l'acusació de negligència. Posteriorment, Bayly va servir amb distinció com a comandant de les forces de guerra antisubmarina a Cobh.
1915: Guerra al comerç Els primers atacs als vaixells mercants Els primers atacs a vaixells mercants va començar el 20 d'octubre de 1914. El SS Glitra, que viatjava de Grangemouth a Stavanger, va ser aturat i escorcollat pel SM U-17, sota el comandament de Kapitänleutnant Johannes Feldkirchener. L'operació es va realitzar dintre de les línies generals d'acord amb les regles del dret de captura; va saquejar el vaixell i va ordenar a la seva tripulació de pujar als bots salvavides abans d'enfonsar-lo. Va ser la primera vegada en la història que un submarí enfonsava un vaixell mercant.
Una setmana després, el 26 d'octubre, el SM U-24 va esdevenir el primer submarí a atacar a un vaixell mercant desarmat i sense previ avís, quan va torpedinar al vaixell de vapor Admiral Ganteaume, amb 2.500 refugiats belgues a bord. Tot i que el vaixell no es va enfonsar i que va ser remolcat a Boulogne-sur-Mer, 40 persones van perdre la vida, principalment a causa del pànic. El comandant de l'U-Boot, Rudolf Schneider, va afirmar que l'havia confós amb un transport de tropes.
El 30 de gener de 1915, el SM U-20, comandat pel Kapitänleutnant Otto Dröscher, va torpedinar i enfonsar els vaixells de vapor SS Ikaria, SS Tokomaru i SS Oriole sense previ avís, i a l'1 de febrer va disparar un torpede, però es va perdre, contra el vaixell hospital Asturias, malgrat que era clarament identificable com un vaixell hospital per la seva pintura blanca amb bandes verdes i creus vermelles.
La guerra submarina a ultrança
Abans de la guerra, els britànics creien que el Regne Unit es moriria de fam sense els aliments dels Estats Units d'Amèrica; William Thomas Stead, va escriure el 1901 que sense ells «Hem d'estar cara a cara amb la fam».
miniatura|«No malbaratis el pa! Guarda dues llesques gruixudes cada dia i derrota als submarins.»La campanya dels submarins de 1917 va provocar l'escassetat d'aliments i municions a la Gran Bretanya degut a l'enfonsament de vaixells mercants. L'escassetat i la inflació va fer augmentar els preus dels aliments i causar el seu racionament. A principis de 1918, el sucre, la carn i el greix van ser racionats com una manera justa de distribuir els aliments i altres recursos escassos entre la població. El 4 de febrer de 1915 es va iniciar la primera guerra submarina a ultrança contra el comerç dels Aliats. El submarí tenia diverses deficiències per a atacar als vaixells mercants; la seva baixa velocitat, fins i tot en la superfície, els feia tot just tan ràpids com molts vaixells mercants, mentre que el seu armament lleuger era inadequat contra els vaixells més grans. Utilitzar l'arma principal del submarí, l'atac sense previ avís mitjançant torpedes, va significar l'abandó de la detenció del vaixell i de l'escorcoll necessari per a evitar fer mal als neutrals.
Durant el primer mes es van enfonsar 29 vaixells (un total de 89.517 tones), un ritme de destrucció que es va mantenir durant tot l'estiu. Com els enfonsaments van augmentar, també ho va fer el nombre d'incidents polítics perjudicials. El 19 de febrer el SM U-8 va torpedinar al Belridge, un petrolier neutral que viatjava entre dos ports neutrals; al març, els submarins van enfonsar al Hanna i al Medea, uns vaixells de càrrega suec i holandès; a l'abril van enfonsar dos vaixells grecs.
Al març també, es va enfonsar el Falaba, amb la pèrdua d'una vida estatunidenca; a l'abril, l'Harpalyce, un vaixell del la Commission for Relief in Belgium, va ser enfonsat. El 7 de maig, el SM U-20 es va enfonsar al RMS Lusitania amb la pèrdua de 1.198 vides, 128 d'ells ciutadans estatunidencs.
Aquests incidents van causar la indignació entre els neutrals i l'abast de la campanya sense restriccions es van reduir al setembre de 1915 per disminuir el risc que aquelles nacions entressin en la guerra contra Alemanya.
Les contramesures britàniques van ser en gran manera ineficaces. La mesura de defensa més eficaç va ser aconsellar als vaixells mercants de girar cap al submarí i tractar d'envestir-lo, fet que l'obligava a submergir-se. Més de la meitat dels atacs dels submarins a vaixells mercants van ser derrotats d'aquesta manera.
Aquesta tàctica va ser utilitzada al març de 1915 pel packet trade SS Brussels per a escapar d'un atac del SM U-33. Per aquesta acció, el seu capità, Charles Fryatt, va ser executat després d'haver estat capturat pels alemanys al juny de 1916, provocant la condemna internacional.