miniatura|De Impura Natione (1986) va ser el llibre que va iniciar amb la coneguda com Tercera Via. La Tercera Via (o Valencianisme de conciliació)jo no crec que n'hi haja cap dicotomia irresoluble ―en el plànol teòric― entre els conceptes «tercera via», «valencianisme de conciliació» i «valencianisme» clar i ras article de Rafael Company al seu bloc personal del 25 de juliol de 2008La silenciosa refundació valencianista Article de Pere Fuset i Tortosa a Levante-EMV del 3 de febrer de 2009 és el nom que es va donar a una sèrie de reflexions de caràcter valencianista sorgides a mitjans de la dècada de 1980 amb la finalitat de fer convergir o reconciliar el fusteranisme amb el blaverisme,Estratègies polítiques i identitat col·lectiva al País Valencià , Pere Arberola i Garcia des de postures revisionistes del pensament de Joan Fuster,La polémica identidad de los valencianos, Joaquin Martín CubasLa Baula Perduda, article de Josep Guia: "al que aleshores es digué “tercera via” o “neoblaverisme”, en favor de les teories revisionistes dels Mollà, els Mira, etc." [Consulta:3 d'abril de 2013] considerant el País Valencià com un projecte nacional propi tot i reconèixer el valencià com a part de la llengua catalana.
El terme ha estat de vegades desqualificat com a neoblaverismeJosep Pla, Joan Fuster. El temps. 1997. p.435 i altres vegades simplement ha estat usat com a terme descriptiu.
També s'utilitzà l'expressió “quarta via” per a referir-se a reflexions que coincidien en l'eix central de les propostes de Damià Mollà o Rafael Company, que és el marc nacional exclusivament valencià (amb uns vincles més o menys estrets amb la resta de territoris de llengua catalana), però que s'expressaven en termes més propers a l'esquerra política.
Per les diferències programàtiques entre les diferents reflexions sorgides al període, alguns autors han parlat de “terceres vies”, a voltes sense especificar les diferències entre els possibles tipus de tercera via.
Història De Impura Natione El punt de partida d'estes reflexions se situa en la publicació de l'assaig De Impura Natione, guanyador del Premi Joan Fuster d'Assaig de 1986. L'obra, a banda d'impugnar alguns plantejaments polítics del fusteranisme, reivindicava la necessitat de fer un nacionalisme valencià que assumira amb naturalitat les dos components culturals del País Valencià, i que políticament siga interclassista, urbà, i capaç d'aliar-se tant amb Madrid com amb Barcelona per a aconseguir els seus objectius.
Este llibre va posar la base teòrica a unes reflexions que van fructificar a partir de les anomenades converses de l'Hotel Anglès, uns encontres setmanals que, amb l'objectiu de reflexionar sobre la personalitat valenciana, es van reunir en una tertúlia portada a terme entre 1987 i 1996.Celebraciones article de Vicent Franch a El País del 4 de juliol de 2001 Entre els primers assistents a estes converses hi havia sectors provinents de l'antic PNPV, del PRD i personalitats independents que reivindicaven un marc nacional estrictament valencià sense identificar-se amb les tesis lingüístiques o culturals del blaverisme. A més, a la tertúlia es convidava a gent aliena al moviment, tant fusterians com blavers, en el que suposà la primera iniciativa pública de reconciliació entre les dos subcultures polítiques que van enfrontar-se durant la batalla de València. Per als impulsors, la cristal·lització política d'este valencianisme reconciliat no podia portar-se a terme a curt termini, però treballaven per a fer-ho possible en un futur. Com a resultat de les converses va aparèixer el llibre Document 88, de contingut polític molt més concret que no De Impura Natione. Estes dos obres assentarien la base del Valencianisme de conciliació.
Respostes miniatura|Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses (Joan Fuster, 1980). Inicialment, les propostes de la tercera via no van ser ben rebudes pel conjunt del valencianisme, i més específicament, pel fusteranisme. S'hi produirà certa polèmica a premsa entre els autors dels llibres i intel·lectuals com Toni Mollà, encara que les majors crítiques provindran del llibre La Pesta Blava, de Vicent Bello, qui després de realitzar una anàlisi del blaverisme on es posava l'accent en la seua proximitat amb l'extrema dreta, va dedicar un capítol a les tesis de la tercera via, a qui qualificà de neoblaverisme i classificà com un tipus de discurs blaver.
Les reflexions revisionistes faran que durant els següents vint-i-cinc anys, al si de la Unitat del Poble Valencià i el Bloc Nacionalista Valencià es produïren una sèrie de transformacions ideològiques a conseqüència del qüestionament sobre el marc dels Països Catalans. A partir d'aquell moment es produirà un diàleg, poques vegades assossegat, entre diferents visions del valencianisme, en forma d'articles d'opinió a premsa, publicacions culturals i acadèmiques i llibres.
En 1989 Alfons Cucó trau la segona part de la seua trilogia sobre el valencianisme, País i estat, on proposa un valencianisme amb Joan Fuster com a referència, però interpretat de manera pragmàtica. Reivindica l'ànima de l'antic PSPV, que gent com ell o Vicent Soler representen al si del PSPV-PSOE.
En 1991 Francesc de Paula Burguera publica És més senzill encara, digueu-li Espanya, llibre parcialment autobiogràfic. Tot i que Burguera ha estat el referent centrista i liberal del nacionalisme valencià, es va mostrar crític amb les propostes del Document 88, encara que els seus autors esperaven que les abraçara, i també va rebutjar la proposta de De Impura Natione per considerar-la regionalista. També va criticar a qui com Alfons Cucó o Vicent Soler, provenint del valencianisme ocupaven càrrecs al PSPV-PSOE. Com el títol del llibre indica, Burguera considera que el sentiment majoritari dels valencians és l'espanyol, i per tant, rebutja la tesi que un nacionalisme no-catalanista haguera tingut més suport que el que rebia la Unitat del Poble Valencià per aquelles dates. També rebutja l'entesa amb sectors provinents del blaverisme, ja que considera que estos mai rebran l'oferta amb bons ulls, ja que els partidaris de la tercera via són vistos també com a catalanistes, i que la proposta de la tercera via sols servia per a desunir els actius del nacionalisme, tot fragmentant el seu discurs. Tanmateix, el tarannà dialogant de Burguera farà que durant tot el període participe a diverses iniciatives impulsades o on participaven diversos dels partidaris de les tesis revisionistes del fusteranisme.
Quarta via miniatura|La influència de Sobre la Nació dels Valencians va ser considerable. A partir de la meitat de la dècada de 1990 comencen a aparèixer noves obres que, des de postures més esquerranes, i per tant, més properes al valencianisme d'aleshores, reivindicaven novament el marc valencià, propugnant el País Valencià com a "nació política" però a l'hora defensant l'espai cultural català com el marc més adequat per al manteniment de la identitat valenciana i fins i tot com a horitzó d'una futura articulació política. Es va denominar “quarta via” a estes reflexions, també revisionistes, però que quedaven a mitjan camí entre la tercera via original i el catalanisme. Tanmateix, la coincidència en la necessitat d'un nacionalisme valencià que tinguera el País Valencià com a únic referent territorial farà que es considerara que la quarta via no siga més que la lectura progressista de la tercera via. En el moment d'aparició de les primeres propostes revisionistes, quan feia pocs anys que havia acabat la batalla de València, els postulats d'un nacionalisme valencià interclassista eren difícilment assumibles per la base social del valencianisme en general, i de la Unitat del Poble Valencià en particular. Tanmateix, durant els anys 90 apareixen diferents assajos on s'aprofundeix en estes reflexions, des de postures més esquerranes, i a voltes fins i tot allunyades de conceptes com el de nacionalisme.
En 1992 Rafael Ninyoles escriu El País Valencià a l'eix mediterrani, primer treball on s'analitzen les confluències de les estructures socials catalanes i valenciana per a proposar Europa i l'Arc Mediterrani com a eix de desenvolupament que farà necessària l'entesa entre els dos territoris. Esta tesi la desenvoluparà a nivell teòric Josep Vicent Boira a principis dels anys 2000. Este treball inspiraria també dos obres que, des de la insatisfacció respecte a les aportacions sobre la qüestió valenciana fetes durant els anys 80, intenten adequar el valencianisme a un nou escenari marcat per la globalització, l'era de la informació i la modernitat de finals del . Són La utopia necessària (Toni Mollà) i Un país possible (Adolf Beltran).
Toni Mollà considerarà l'obra de Fuster com un llegat fonamental, però l'enfoca no com a llegat ideològic sinó com a material de reflexió. Tot i les divergències amb els autors de la tercera via, Mollà coincidirà en algunes crítiques d'estos, com la consideració de Vicent Franch que els fusterians han estat els pitjors valedors de l'obra de Joan Fuster. Mollà es desmarcava del revisionisme dels anys 80 per considerar que està massa preocupat per la definició de nació i el concepte nacionalisme, cosa que entén una pèrdua de temps, ja que si s'ha de canviar el referent espanyol pel valencià, seran els mateixos valencianistes qui es redefiniran en estos termes. En la dècada de 2010, Toni Mollà aprofundirà en les seues reflexions, desenvolupant la idea d'un valencianisme laic que substituïsca la concepció tradicionalista de nació per l'assumpció d'un paper legitimador de polítiques públiques, cíviques i institucionals, i que prioritze la connexió amb l'Arc Mediterrani.
Per la seua banda, Adolf Beltran considera que el projecte de construcció nacional valenciana ha d'anar lligat al de modernització, projecte que hauria assumit el PSPV-PSOE durant els anys 80 i primers 90, tot allunyant-se de la recuperació identitària. Beltran proposa que el valencianisme s'articule com un moviment cívic unitari de les forces progressistes, inclòs un PSPV-PSOE que hauria de recuperar el discurs valencianista.
Tanmateix, l'obra que tindrà un impacte decisiu en l'articulació del valencianisme de principis del serà Sobre la nació dels valencians, de Joan Francesc Mira, obra que suposarà la plasmació pràctica de les reflexions teòriques de Crítica de la nació pura (1984). Per a Mira, el fusteranisme representava un llegat que va permetre que, per primera vegada, una generació de valencians proposara la necessitat de redefinir el País Valencià en termes propis i no obligadament espanyols. Durant la transició política espanyola, el fusteranisme va reactivar i modernitzar el valencianisme, fent del marc valencià una qüestió central de la política valenciana. Tanmateix, durant la dècada de 1990, el catalanisme va perdre aquella funció modernitzadora. Per a Mira, la catalanitat mai no va ser una afirmació clara per al nacionalisme valencià, sinó una referència, ja que a la pràctica funcionava el marc valencià.