miniatura|L'escriptora Christine de Pisan, segle XV-XVI. La crítica literària feminista és un corrent de la teoria de la literatura que busca aplicar els principis del feminisme a la crítica literària, de manera que es rellegeixin les obres des d'una òptica no patriarcal.Barry, Peter, 'Feminist Literary Criticism' in Beginning theory (Manchester University Press: 2002),
Com a corrent autònom sorgeix a partir dels anys 60 del i es relaciona amb els estudis culturals. Presenta influències de la teoria del feminisme de la segona i tercera onades, del postfeminisme, de l'escola de Frankfurt, el postmodernisme i el postestructuralisme, així com els avenços des de la pragmàtica lingüística. Algunes de les figures més destacades d'aquest moviment són: Mary Ellman, Hélène Cixous, Luce Irigaray, Julia Kristeva o Hazel Carby.
Posteriorment s'ha estès a la crítica del cinema i del discurs en general.
Introducció L'objecte de la història de la literatura és la historia de l'efecte o dels efectes que les obres han causat en els lectors i lectores a cada moment, inclòs el de la seva producció. En aquest context, la Crítica literària estudia els processos de recepció de l'obra literària analitzant les operacions de lectura des de les perspectives històrica i fenomenològica, en l'estètica de la recepció, segons la cultura i la seva relació amb el poder en els estudis postcolonials i culturals i segons el gènere en el feminisme, un moviment polític que lluita contra l'exclusió de les dones de l'àmbit cultural, social, política i intel·lectual.
Les aportacions teòriques i pràctiques del moviment feminista van canviar radicalment el pensament intel·lectual, sobretot a partir dels anys seixanta del . La crítica i la interpretació literàries comencen a considerar-se un acte polític i es va a evidenciar la impossibilitat de l'objectivitat en el procés d'hermenèutica literària.
La crítica literària feminista, evidencia que no es pot parlar de feminisme sinó de feminismes quan s'estudia la literatura des de la perspectiva del gènere. Les aportacions rellevants del feminisme a la crítica literària son:
L'estatut de lescriptura femenina: existeix? és diferent? quines característiques té?. La lectura en clau de dona, com a receptora, així com que gairebé de manera general les obres son pensades per i per a homes; suscitant tot plegat una reflexió sobre les imatges de la dona i de l'home en la literatura establerta. La revisió del cànon literari, la crítica dels mecanismes de selecció i la recuperació de la tradició literària femenina després de segles de menyspreu.
Teoria feminista: terminologia Gènere i sexe El concepte gènere inclou el significat social, cultural i psicològic que s'imposa sobre la identitat sexual biològica. Per tant, està definit per la cultura, la societat i la història, i no pas per la naturalesa. Va formular-se als anys setanta del a partir dels estudis feministes en el camp de l'antropologia.
Per tant, el nostre cos no és solament una entitat biològica, sinó que està inscrit socialment i marcat històricament: és un producte que té un significat psíquic i social que es impossible de separar de les estructures polítiques i culturals en què es produeix i es manté. És a dir l'especificitat femenina no hi està separada de la institució de classe, de l'etnicitat i d'altres eixos de relacions de poder que constitueixen la identitat.
La crítica feminista dels anys noranta del ha centrat els seus debats en la definició del concepte gènere. És fonamental, el llibre de Judith Butler El problema del gènere (1990), que pren com punt de partida la intenció del feminisme de situar les dones com un subjecte que exigeix una representativitat política que aleshores encara no té, ni se li reconeix.
Segons Butler, el gènere no s'hauria de concebre únicament com la inscripció cultural del significat sobre un sexe determinat: el gènere ha de designar també el mateix aparell de producció mitjançant el qual els gèneres s'estableixen.
Escriure com a dona: "Écriture féminine" Les diferències entre l'escriptura masculina i femenina han estat estudiades per la crítica feminista, tan en el'àmbit de l'ús sexista del llenguatge, com de la possibilitat d'una frase femenina, en el marc textual, amb totes les seves complexitats. Les dones es troben dins i fora del text, ja que pel fet de ser dones es troben fora del corrent principal de la cultura, i és per aquest motiu que han de cercar la seva semblança i la seva diferència amb la cultura masculina. La literatura que representa una autoria masculina es produeix sota circumstàncies diferents i que, fins i tot, es posa al mercat amb estratègies diferents que la femenina. Els textos escrits per dones es produeixen i es reben de manera diferent dels produïts per homes.
La pensadora feminista Hélène Cixous ha utilitzat el concepte descriptura femenina, i també ha parlat d'escriure amb el cos.Obres destacades d'aquesta autora: Cixous, H. (2004). La risa de la Medusa i La venida a la escritura. La seva proposta presenta una escriptura produïda fora de la concepció de la dona com a objecte de desig, de manera que inventa un futur d'escriptura femenina on la subjectivitat troba la seva expressió en la sexualitat femenina. Per a Cixous, el cos de la dona és una metonímia que pot tenir una representació textual: és una font d'energia, de vitalitat i de força per a l'escriptura femenina. Com a escriptora, treballa amb els significats de les paraules i els fa vibrar en una multitud de sentits semàntics. A més, barreja els gèneres literaris i estableix un diàleg amb els textos a partir de la seva subjectivitat.
L'escriptura femenina es presenta com una possibilitat de subvertir l'autoritat patriarcal posant en circulació alló que es femení. El cos de la dona no té mai un estatut referencial independent de la mediació lingüística o textual: la sexualitat femenina és empre l'efecte de la representació o de la inscripció del cos femení en el text.
La teórica francesa Luce Irigaray també ha situat el punt de partida de la consciència femenina en els cossos de les dones, el seu autoerotisme i el plaer sexual femení, el goig, precisament perquè el gaudi femení ha estat absent o poc representat en el discurs masculí. Cixous i Irigaray tenen en comú que oposen l'experiència corporal de les dones als esquemes fàl·lics i simbòlics del pensament occidental. Totes dues són les principals representants de l'anomenat feminisme francès. Una obra destacada on es fan servir les propostes de l'escriptura femenina esmentades és l'exquisida epopeia feminista Les Guérillères de Monique Wittig.
Per la seva banda, Julia Kristeva ha partit de psicoanàlisi, sobretot de Jacques Lacan, per a tractar la impossibilitat de representar alló femení, i ha intentat compaginar una posició teòrica sobre la construcció del món simbòlic amb una comprensió del paper que té allò simbòlic en el món material. També per a ella, el llenguatge i el consentiment del món estan estretament units a la sexualitat.
Llegir com a dona La teoria feminista ha fet seva la premissa que el significat no es troba en els textos, sinó que és fruit d'una negociació i d'un conjunt de relacions dins del sistema social en què el text es produeix i es consumeix: l'acte individual de la lectura té un paper en els discursos col·lectius. El gènere de la persona que llegeix té una funció decisiva en la construcció de la seva interpretació. És per això que la crítica literària feminista ha reivindicat per a la lectora un paper actiu que resisteixi la lectura androcèntrica dominant dels textos.
La crítica literària feminista ha demostrat que el punt de vista narratiu és normalment masculí i cerca la complicitat del lector amb els valors i les implicacions del text. Per això, llegir com a dona s'ha entès sovint com a llegir a contracorrent.
Llegir, vol dir aprendre tot un seguit de convencions sobre la manera com circulen els textos. Llegir d'una manera feminista, doncs, vol dir descobrir com el gènere s'inscriu en el text, i fer-lo visible. Des de la crítica feminista, s'han estimulat lectures que permeten mostrar la multiplicitat de significats dels textos, les seves ambigüitats i les seves contradiccions.
Revisió feminista del cànon literari Un dels primers projectes de la crítica feminista angloamericana, que sorgeix a Anglaterra i als Estats Units a la fi dels anys seixanta del , fou la revisió dels textos que eren considerats patrimoni del cànon tradicional de la literatura anglesa. Això va fer palesa l'homogeneïtat del cànon literari que predominava en aquell moments dins de la institució universitària, que privilegiava autors de sexe masculí, blancs, de classe mitjana i heterosexuals.
També va mostrar que l'elecció d'unes obres i no unes altres no era arbitraria ni tampoc desinteressada. A més, va negar que el canon fos el compendi dels valors compartits per tota la societat, i va demostrar que les dones amb prou feines havien tingut veu en la seva composició.
Per Adrianne Rich l'acte de rellegir un text canònic, es una "revisió", per tot alló que té de mirar un text conegut amb ulls frescos i renovats; ho considera un acte de supervivència per a les dones.
En un primer estadi, aquesta relectura va a centrar-se en la crítica d'imatges de la dona, analitzant la forma i la funció del personatges femenins en els textos. Aquí podem citar a Kate Millet i la seva obra Política sexual (1969), on realitza una síntesi, que es pot considerar pionera, de les imatges literàries, socials i històriques de la masculinitat, va obrir una fissura en la visió androcèntrica de la cultura vigent fins aleshores.
Totes aquestes aportacions, de la crítica feminista angloamericana, a la revisió del cànon literari tradicional han sigut essencials per la crítica feminista; desemmascarant la seva parcialitat, subjectivitat i androcentrisme i denunciant la seva política de l'oblit. Per això, tants textos escrits per dones a la història literària haurien estat deixats de banda o abandonats als marges de la cultura, de tant en tant s'hauria llegit la diferència que suposa l'autoria femenina com una inferioritat per al cànon literari tradicional.
Un exemple d'aquest tipus de crítica literària en la literatura catalana sería l'anàlisi del personatges femenins que apareixen, a les obres Drames rurals (1905) i Solitud de Victor Català envers els que apareixen a Els sots feréstec (1901) o Les multituds (1906) de Raimon Caselles.
Obertura del cànon literari La crítica literària feminista ha demostrat que l'escriptura femenina s'ha considerat tradicionalment una excepcionalitat; la escriptura masculina seria la norma i la femenina sería un "cas especial", dit amb un tó negatiu i pejoratiu. Joana Russ a la seva obra How to supress Women's Writting (1983) exposa que les escriptores són tractades com casos d'anormalitat mitjançant una sèrie d'actituds de menyspreu, menysvaloració o negació segons el grau d'hostilitat.
El fet que la literatura produïda per dones sigui valorada i jutjada en els termes que hem vist es deu, en gran part, al fet que s'apliquen als textos escrits per dones les mateixes qualificacions crítiques que si els textos fossin dones. així, s'actua sobre els textos amb les mateixes restriccions, se'ls qualifica amb els mateixos atributs, amb què generalment es caracteritza el sexe femení. Per aquesta raó, els adjectius que s'han aplicat a la literatura escrita per dones són els de: massa emocional, irracional, impulsiu, sense forma, histèric, etc.