Pius VII, (en llatí Pius PP. VII), de nom secular Barnaba Niccolò Maria Luigi Chiaramonti (nom religiós Gregori) (Cesena, 14 d'agost de 1742 – Roma, 20 d'agost de 1823) va ser el 251è bisbe de Roma i papa de l'Església catòlica des del 1800 i fins a la seva mort. Membre de l'orde benedictí, havia estat prior de la basílica de Sant Pau Extramurs i bisbe de Tívoli el 1782. Va ser creat cardenal el 1785.
Els primers anys Família La família Chiaramonti era originària de Catalunya, des d'on les arrels familiars es podien traçar fins al . Ja a Itàlia, els Chiaramonti havien produït alguns intel·lectuals i homes de ciència, com el famós astrònom del segle disset Scipione Chiaramonti, el qual havia estat lloat pels seus descobriments pel filòsof Blaise Pascal.
Va ser el penúltim fill del comte Scipione Chiaramonti (1698-1750) i Giovanna Coronata Ghini (1713-77), filla del marquès Barnaba Eufrasio Ghini. La seva mare era una dona profundament religiosa que acabà la seva vida al Carmel de Fano i que el seu fill prendria tota la seva vida com a model, sobretot en els moments més dolorosos del seu pontificat; pertanyia a una antiga família noble d'origen francès, probablement els Clermont-Tonnerre, amics dels Braschi (família d'on provenia Pius VI). La seva família era noble, tot i que bastant pobra.
Joventut miniatura|esquerra|L'Abadia benedictina de Santa Maria de la Muntanya Igual que els seus germans, que van assistir al Collegio dei Nobili de Ravenna, però a petició seva, va ser admès a l'edat de catorze anys, (2 d'octubre de 1756) com a novici a l'abadia benedictina de Santa Maria de la Muntanya a Cesena. Allà va estar sota la direcció de Gregorio Caldarera. Dos anys més tard (20 d'agost de 1758) va prendre l'hàbit amb el nom de dom Gregorio. Fins 1763, va estudiar a l'abadia de Santa Giustina de Pàdua, on l'Inquisició veneciana el considerà sospitós de jansenisme. Les seves brillants qualitats intel·lectuals van fer que els seus superiors l'enviessin al Col·legi Pontifici de Sant Anselm de Roma, al costat de la residència urbana de l'abadia de Sant Pau Extramurs, que estava oberta per rebre els estudiants més prometedors de la Congregació benedictina de Montecassino.
El 21 de setembre de 1765 va ser ordenat sacerdot i, poc després, va rebre el seu doctorat en teologia. Ensenyà, a partir de 1766, a l'abadia de Sant Joan de Parma, situada al ducat de Parma, força obert a les noves idees. Amant de la cultura i ansiós per donar una educació moderna, proper a les realitats socials i científiques de la seva època, es va subscriure a lEncyclopédie de Diderot i mostra curiositat per les idees de Locke i Condillac, llavors preceptor del príncep hereu, l'infant Don Fernando. Va traduir lAssaig sobre l'origen dels coneixements humans de Locke.
El 1772 va ser guardonat amb el grau acadèmic de lector, pel qual l'ordre benedictí el facultava per a l'ensenyament de teologia i dret canònic. De 1772 a 1781, va ensenyar teologia al Col·legi de Sant Anselm a l'abadia de Sant Pau Extramurs on també va ser bibliotecari. Va ser nomenat abat titular del monestir de Santa Maria de la Muntanya del que havia estat oblat en la seva infància.
El jove monjo Chiaramonti sentia la necessitat d'una profunda renovació del seu orde, especialment en el camp de la formació. Volia, d'una banda, el retorn a la inspiració original de la vida monàstica i, per una modernització del pla d'estudis, per tal de portar els joves monjos en contacte més directe amb les realitats concretes i actuals.
El 1773, va esdevenir confessor del cardenal Angelo Braschi el futur papa Pius VI (1775), que el tindria en alta estima. El 1782 aquest últim el va nomenar prior de l'abadia romana de Sant Pau Extramurs, on sembla que va ser acollit com un intrús pels monjos gelosos del seu dret a elegir el seu prior i que fins i tot sembla que van tractar d'enverinar-lo. Jean Cohen escriu: «Es va al·legar que es va tractar d'enverinar al seu rival amb una tassa de xocolata. Chiaramonti, després d'haver-lo provat, no podia acabar-la car li semblava un sabor desagradable. Un germà llec, especialment unit al seu servei, se'l va veure, i de sobte va agafar el dolor més violent, va viure només 24 hores després del menjar fatal» Es pot dubtar de l'autenticitat d'aquesta anècdota.
L'experiència pastoral miniatura|esquerra|La façana de la catedral de Sant Llorenç de Tívoli. No hi ha dubte, però, que el nomenament de Chiaramonti a l'Abadia de Sant Pau Extramurs no va ser ben rebuda per altres religiosos. Pius VI n'era conscient i, per assegurar la seva autoritat, va confiar-li altres llocs de responsabilitat. Així, li donà la responsabilitat de la diòcesi de Tívoli. El16 de desembre de 1782 va ser consagrat bisbe a la catedral de Sant Llorenç.
Tres anys més tard, quan tenia quaranta-dos anys, va ser creat cardenal en el consistori del 14 de febrer de 1785. Va rebre el capel i el títol cardenalici de cardenal prevere de San Callisto,Cardinal Title S. Callisto GCatholic.org el 27 de juny. Va ser nomenat bisbe d'Ímola, càrrec que ocuparia fins al 1816.
Al juny de 1796, la diòcesi d'Imola va ser envaïda per les tropes franceses d'Augereau. Chiaramonti va arribar a Roma el 1797 i es va situar al camp dels moderats i donar suport, per a disgust dels conservadors, l'establiment de negociacions que van conduir al Tractat de Tolentino. En una carta a la gent de la seva diòcesi, va demanar que se sotmetessin «en les actuals circumstàncies de canvi de govern […] a l'autoritat del victoriós general en cap de l'exèrcit francès.» Amb una gran audàcia, ell mateix va dir, a l'homilia de Nadal de 1797 que no hi ha oposició entre el catolicisme i la democràcia:Thomas Bokenkotter, Church and Revolution: Catholics in the Struggle for Democracy and Social Justice (NY: Doubleday, 1998), 32
També va intercedir personalment amb el general Augereau per convèncer-lo d'estalviar els habitants de Lugo que no havien estat sensibles al seu consell pacífic. Aquesta política moderada evitaria molts contratemps a la diòcesi d'Imola, però no evitaria que la resta de l'Església Catòlica continués vivint moments dramàtics.
Davant la notícia de la mort del general Duphot, mort per la Gendarmeria Pontifícia a Roma. Duphot hi hauria fet activisme provocador al servei del Directori francès, per donar-li un pretext per a la intervenció als Estats Pontificis. El Directori ordenà, l'11 de gener de 1798, l'ocupació de Roma. Gaspard Monge partí el 6 de febrer a la Ciutat Eterna. La revolució, excitada de sota mà, no va esclatar fins al 15 de febrer i la República romana va ser proclamada pel poble (reunió de partidaris al Campo Vaccino).
Pius VI es veié obligat per primera vegada per la República Francesa a renunciar al seu poder temporal i a limitar els seus poders espirituals. Però després de molts disgustos, es veié obligat a abandonar Roma. Pius VI va esmunyir-se del Quirinal la nit del 19 al 20 de febrer de 1798. Després de la destitució de Masséna, Gaspard Monge ocupà tots els nomenaments (llevat les finances).
Pres a Siena i després a la cartoixa de Florència (juny de 1798), Pius VI va ser presoner de les tropes franceses. La seva deportació continuà successivament a Bolonya, Parma, Torí, Briançon, Grenoble i, finalment, Valença. miniatura|La Catedral d'Imola. Tot i els trastorns que patí a França, l'octogenari Papa seguí rebent nombroses i commovedores mostres de respecte, de compassió i de comunió en la fe de les multituds de les ciutats i les campanyes franceses al llarg de la seva ruta entre Briançon i Valence, fent-se mereixedor del títol tradicional de «Pare comú dels fidels».
Aquell que havia estat anomenat il Papa bello, imponent i atractiu a l'inici del seu pontificat, afable i conreat, era gairebé un ancià indefens. A Valence va ser empresonat pel Directori de la Revolució Francesa, i va morir, esgotat per la tribulació, el 29 de d'agost de 1799 a l'edat de 82 anys. Alguns pensaven que la seva mort posaria fi al papat com a institució. No obstant això, el papa havia deixat les instruccions canòniques respecte a la celebració del conclave que seguiria a la seva mort.
Els Estats Pontificis, un símbol del poder temporal del papa, una institució que havia durat més de mil anys (d'ençà de la Donació de Pipí) van ser substituïts per la República romana, sota la pressió dels revolucionaris francesos abans de ser simplement annexada per Napoleó, el fill del qual portà el títol de rei de Roma.
Pontificat El difícil conclave de 1800
miniatura|esquerra|alt=Ile et Monastère de San Giorgio. Venise| Illa i el monestir de Sant Giorgio, Venècia En la Roma ocupada per les tropes franceses i on l'església ja no tenia cap poder temporal, els cardenals es trobaven en una posició difícil. Es van veure obligats a celebrar el conclave a Venècia, llavors sota el control d'Àustria. Va ser l'últim que se celebrà fora de Roma. Responien a dos ordres de Pius VI (17 de gener de 1797 i 13 de novembre de 1798) sobre què fer després de la seva mort. Davant el temor que el papat fos abolit, es va estipular que el conclave havia de ser convocat pel degà del Col·legi de Cardenals i que se celebrés a la ciutat que tenia, dins de la seva població, el major nombre de cardenals.
S'escollí el monestir benedictí de Sant Giorgio Maggiore (situat a l'illa de San Giorgio Maggiore). La ciutat de Venècia, així com altres ciutats del nord d'Itàlia, estaven sota el domini del sobirà del Sacre Imperi Romanogermànic, l'emperador Francesc II, qui es va comprometre a cobrir els costos del conclave. Chiaramonti gairebé no hi participa: havia gastat tot els seus ingressos per ajudar els pobres de la seva diòcesi, i no podia pagar-se el viatge. Un amic li va prestar mil escuts.
Tot i que el conclave s'inicià el 30 de novembre de 1799, els cardenals no van poder determinar els tres candidats favorits fins al març de 1800. Trenta-quatre cardenals estaven presents des del principi (el nombre més baix entre 1513 i avui dia). Un trenta-cinquè aviat s'uniria a ells: Franziskus von Paula Herzan von Harras, qui també va ser el representant de l'emperador romanogermànic i va haver d'utilitzar dues vegades el seu veto.J. P. Adams, Sede Vacante and Conclave, 1799-1800.. Retrieved: 2016-03-13.
Ercole Consalvi va ser elegit per unanimitat com a secretari del conclave. Va fer-se una figura clau per a l'elecció del nou papa. Carlo Bellisomi era el favorit i va gaudir d'una gran quantitat de suports, però els cardenals austríacs preferien Mattei i van usar el seu veto. El conclave després es va tombar cap a un tercer candidat possible: el cardenal Hyacinthe-Sigismond Gerdil, però també va ser víctima del veto d'Àustria.
Mentre que el conclave entrava en el seu tercer mes, el cardenal Maury, neutre des del començament, suggerí el nom de Chiaramonti, que va anunciar que no era en absolut un candidat (i que va ser de nou proposat pel seu amic). Va ser a la insistència d'Ercole Consalvi que finalment va acceptar i va ser elegit el 14 de març de 1800, després de 104 dies de conclave i 227 dies després de la mort de Pius VI (la vacant més llarga entre 1415 i l'actualitat). Va prendre el nom de Pius VII en honor del seu predecessor, anomenat el «papa màrtir». Immediatament després del seu retorn a Roma, va nomenar Consalvi cardenal i pro-secretari d'Estat (l'11 d'agost de 1800). Durant vint-i-tres anys, malgrat tots els contratemps, Consalvi romangué fidel a qui l'havia nomenat. Va assistir Pius VII en els seus últims moments, el 20 d'agost de 1823.