Il barbiere di Siviglia (en italià; en català representada habitualment com a El barber de Sevilla) és una opera buffa en dos actes de Gioachino Rossini amb un llibret de Cesare Sterbini, basat en la comèdia de 1775 de Pierre Beaumarchais Le Barbier de Séville i el llibret de Il barbiere di Siviglia de Giuseppe Petrosellini. L'estrena amb el títol Almaviva, o sia l'inutile precauzione va tenir lloc el 20 de febrer de 1816, al Teatro Argentina de Roma, enmig d'una tempesta de protestes que van canviar de signe a la segona representació (l'endemà), i que va significar per al compositor l'èxit més grandiós de tota la seva carrera.
Tot i que els partidaris de Paisiello la van xiular durant l'estrena, Il barbiere di Siviglia és considerada avui dia com l'òpera més popular de Rossini i l'opera buffa més famosa de la història. La va compondre en menys de dues setmanes aprofitant l'obertura de dues òperes anteriors. L'obra explica la història del vell rondinaire Bartolo que vol allunyar Rosina de tot pretendent excepte d'un: ell mateix. L'arquetipus del món antic que lluita amb el modern està encarnat pel comte d'Almaviva, amb l'ajuda del barber Figaro. Malgrat tot i tothom finalment triomfarà l'amor, com a tota opera buffa.
Composició Rossini va signar un contracte amb el duc Francesco Sforza-Cesarini, empresari propietari del Teatro Argentina de Roma, el 15 de desembre de 1815, en el qual es comprometia a proporcionar una òpera còmica per al proper carnaval de 1816. L'Argentina era el teatre més sumptuós de Roma. miniatura|esquerra|Giovanni Paisiello, autor de l'òpera homònima anterior a la de Rossini Després de sospesar la possibilitat d'un llibret de Jacopo Ferretti, finalment el duc es va decidir per Cesare Sterbini, el llibretista de Torvaldo e Dorliska, al qual li va demanar que basés el seu treball en la comèdia ben coneguda de Beaumarchais, Le Barbier de Séville (1775). Aquesta comèdia ja havia sigut objecte d'una sèrie de tractaments musicals, entre ells una òpera d'èxit de Petrosellini per a Paisiello que havia estrenat a Sant Petersburg (1782) i que més tard havia posat en escena als teatres d'òpera italiana. Havia aconseguit un èxit rere un altre, que després es desplaçà a tot Europa, arribant per exemple a Catalunya el 1787 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona. Una altra amb el mateix nom i argument va ser composta el 1796 per Nicolas Isouard. El compositor parmesà Constantino Dall'Argine va escriure una òpera amb el mateix títol que fou un autèntic fracàs. miniatura|esquerra|Portada del llibret de l'estrena L'òpera de Paisiello va subsistir molts anys, va regnar a Europa durant tres dècades com una de les òperes més populars, i es mantenia en l'època de Rossini. miniatura|El Teatro Argentina tal com era quan es va estrenar Il barbiere Quan Rossini va començar la composició de Il barbiere encara no havia complert els vint-i-quatre anys i ja era el compositor més famós d'Itàlia del seu temps, i no faltava gaire perquè també ho fos de tot Europa. I era degut en gran part, almenys fins al moment, per les seves òperes bufes. Aquest gènere comptava amb un segle de tradició a Itàlia, i sobretot a Nàpols. Dos compositors, Paisiello i Cimarosa havien enriquit els elementals espectacles napolitans amb una especial elegància en la instrumentació i amb la generalització dels números de cant de conjunt. També havien introduït un nivell vocal elevat, només apte per veus molt ben dotades.
La famosa obertura va ser presa en realitat de dues òperes anteriors de Rossini, Aureliano in Palmira i Elisabetta, regina d'Inghilterra. El motiu fou que el contracte amb el teatre es va firmar menys de dos mesos abans de la seva estrena.
L'acció se situa a Sevilla, a finals del . Quan les prerrogatives de la noblesa i l'obscurantisme de l'Antic Règim comencen a donar pas a la Il·lustració, apuntant ja el germen de la revolució burgesa. Rosina, una noia bella i orfe es troba privada de la seva llibertat. El seu tutor la té tancada a casa i només la deixa anar a missa, amb l'esperança de casar-s'hi algun dia. Ella, però, està enamorada d'un jove comte que farà tot el que estigui a les seves mans per acostar-se a Rosina i casar-s'hi. Tot gràcies a l'ajuda del barber Figaro, el mateix que va inspirar Les noces de Fígaro, cèlebre òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. L'òpera de Rossini segueix la primera de les obres de la trilogia de Figaro de Beaumarchais, mentre que l'òpera de Mozart, composta trenta anys abans, el 1786, es basa en la segona part de la trilogia del dramaturg francès. La versió original va ser estrenada per Beaumarchais el 1775 a París, a la Comédie Française del Palau de les Teuleries.
Representacions miniatura|El Teatro Argentina de Roma, on es va estrenar l'òpera Els seguidors de Paisiello, que havia compost una òpera amb el mateix nom, va mostrar una actitud força agressiva la nit de l'estrena de l'òpera de Rossini.
La companyia de cant no tenia un nivell homogeni. En qualsevol cas es comptava amb la presència del gran tenor Manuel García i un bon bufo, Luigi Zamboni, encara que estava al final de la seva carrera. La part de Rosina fou confiada a Geltrude Righetti-Giorgi, amiga de Rossini, que va rebre una acollida particularment negativa. Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l'estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (les guitarres estaven desafinades, el cantant va caure i sagnava pel nas, va irrompre un gat sobre l'escenari…) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulits i crits. El dia de l'estrena hi va haver una tempesta de bramuls i crits, rialles i desqualificacions que no jutjaven l'obra, sinó l'actitud "irreverent" de Rossini d'haver gosat tocar un tema tan entranyable pel públic del moment.
Els incidents de l'estrena a l'escenari ens han arribat amb detall.miniatura|esquerra|Geltrude Righetti, que va crear el paper de Rosina Existeixen altres versions dels motius del fracàs del dia de l'estrena. El 1823, Righetti-Giorgio, la Rosina de l'estrena, va donar una famosa resposta a un article de Stendhal, titulat Cenni di una donna già cantante, sopra il Maestro Rossini.... En aquest treball destrossa diverses anècdotes relacionades amb Rossini i dona informació interessant sobre ell i les seves obres. També inclou la seva explicació de per què l'estrena d'El barber de Sevilla fou un fracàs. Explica que els problemes van començar quan el tenor Garcia va començar amb una serenata composta pel mateix cantant i autoritzada per Rossini. Inexplicablement mentre Garcia afinava l'instrument el públic va començar a riure. El tenor, molest, va cantar amb poc entusiasme, provocant encara més reacció en el públic. Tampoc va agradar que la soprano responia breument al tenor en comptes de l'acostumada cavatina. L'apoteosi negativa va arribar quan tots els cantants canten una frase còmicament lenta. Des d'una llotja es va sentir: els funerals del duc Cesarini!, cosa que va provocar una irrefrenable hilaritat general. Argument Acte I Escena 1 miniatura|El baix rus Fiódor Xaliapin en el paper de Don Basilio el 1916 El Comte Almaviva està planejant com aconseguir entrar a la casa del doctor Bartolo per poder veure la bella Rosina i fer-se passar per un estudiant pobre anomenat Lindoro per tal de no ser reconegut per la seva riquesa i títols. Amb l'ajuda de Figaro, un barber de Sevilla, decideixen fer-ho entrando a casa del doctor Bartolo vestit de soldat, fingint estar ebri i demanant allotjament.
Escena 2 miniatura|esquerra|El baríton rus Mikhaïl Karakaix com a Figaro cap al 1910 Figaro informa a Rosina de la intenció del doctor Bartolo de casar-se amb ella aquell mateix dia. Rosina s'adona que el Comte Almaviva es disfressa com un soldat ebri per intentar veure-la, i li revela que ell és Lindoro. Mentre, Bartolo descobreix que Rosina ha escrit una carta i es disposa a tancar-la a casa. El comte Almaviva, com a soldat, es presenta a la casa i acaba alliberat quan presenta un document. El caos es crea quan l'oficial deté al Comte, i Bartolo explota de còlera.
Acte II miniatura|La soprano italiana Fanny Persiani com a Rosina el 1840 El Comte d'Almaviva es presenta disfressat de "Don Alonso", mestre de música, i guanya la confiança de Bartolo, fent-li creure que ha robat una nota escrita per Rosina. Mentre Bartolo esta absent, Rosina i el Comte es declaren novament el seu amor, i aquella mateixa nit el Comte i Figaro rapten a Rosina. Bartolo descobreix la disfressa del Comte i encarrega a Basilio fer venir immediatament al notari per casar-se amb Rosina aquella mateixa nit. Els enamorats, Rosina i el Comte, acaben casant-se amb l'ajuda de Figaro.
Estructura upright=1.3|miniatura|Representació del 15 de novembre de 1913 al Teatre Bolxoi de Moscou Simfonia (mi major)
Acte I 1 Primera part Cor Piano, pianissimo (Fiorello, Conte, Cor) Cavatina Ecco, ridente in cielo (Conte) després de la introducció (Recitatiu) Ehi, Fiorello?... (Conte, Fiorello, Cor) 2 Cavatina Largo al factotum (Figaro) 3 Cançó Se il mio nome saper voi bramate (Conte) 4 Duet All'idea di quel metallo (Figaro, Conte) 5 Cavatina Una voce poco fa (Rosina) 6 Ària La calunnia è un venticello (Basilio) 7 Duet Dunque io son... tu non m'inganni? (Rosina, Figaro) 8 Ària A un dottor della mia sorte (Bartolo) 9 Final I Ehi di casa... buona gente... (Rosina, Berta, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio, Ufficiale, Cor)
Acte II 10 Duet Pace e gioia sia con voi (Conte, Bartolo) 11 Ària Contro un cor che accende amore (Rosina) 12 Arietta Quando mi sei vicina (Bartolo) 13 Quintet Don Basilio!... (Rosina, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio) 14 Ària Il vecchiotto cerca moglie (Berta) 15 Temporal 16 Trio Ah! qual colpo inaspettato (Rosina, Conte, Figaro) 17 Recitatiu instrumental Il Conte!... ah, che mai sento!... (Conte, Bartolo) 18 Ària Cessa di più resistere (Conte, Cor) 19 Final II Di sì felice innesto (Rosina, Berta, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio, Cor)
Enregistraments Àudio AnyIntèrprets(Rosina,Almaviva,Figaro) DirectorCompanyia d'òpera i orquestraDiscogràfica1950Giulietta Simionato,Luigi Infantino,Giuseppe TaddeiFernando Previtali,Cor i orquestra de la RAI de MilàWarner FonitCat: 5046 71224-2 1954Antonietta Pastori,Nicola Monti,Rolando PaneraiCarlo Maria Giulini,Orquestra simfònica i cors de la RAIGreat Opera Performances ClassicsCat: G.O.P. 66.1041957Giulietta Simionato, Alvinio Misciano, Ettore Bastianini Alberto Erede,Orquestra i cor del Maggio Musicale FiorentinoDecca EloquenceCat 467 41121957Maria Callas,Luigi Alva,Tito GobbiAlceo Galliera,Philharmonia Orchestra and ChorusEMI Classics1958Roberta Peters,Cesare Valletti,Robert MerrillErich Leinsdorf,Metropolitan Opera Orchestra and ChorusRCA1962Victòria dels Àngels,Luigi Alva,Sesto BruscantiniVittorio Gui,Royal Philharmonic Orchestra Glyndebourne Festival ChorusEMI ClassicsCat: 7243 567765 2 41971Teresa Berganza,Luigi Alva,Hermann PreyClaudio Abbado,Orquestra Simfònica de Londres i corsDeutsche GrammophonCat: 457 73321975Beverly Sills,Nicolai Gedda,Sherrill MilnesJames Levine,Orquestra Simfònica de Londres,John Alldis ChoirEMI Classics1982Marilyn Horne,Paolo Barbacini,Leo NucciRiccardo Chailly,Cor i orquestra del Teatro alla Scala, MilàSony Classics1983Agnes Baltsa,Francisco Araiza,Thomas AllenNeville Marriner,Ambrosian Opera ChorusDecca, 20021987Luciana Serra,Rockwell Blake,Bruno PolaBruno Campanella,Cor i orquestra del Teatro Regio di TorinoNuova Era1993Kathleen Battle,Frank Lopardo,Plácido DomingoClaudio Abbado,Chamber Orchestra of Europe and ChorusDeutsche Grammophon1997Edita Gruberová,Juan Diego Flórez,Vladimir ChernovRalf Weikert,Münchner Rundfunkorchester and Chorus(en viu)Nightingale ClassicsCat: NC 004022
Vídeo 1946: Gobbi (Figaro); Corradi (Rosina); Tagliavini (Comte); De Taranto (Bartolo); Tajo (Basilio); Orquestra i cor de l'Òpera de Roma;Morelli (Director); una pel·lícula de Mario Costa. Pickwick VHS